Construcció de mons, construcció de contextos inabastables. Construcció de capes, de gestos, d’històries. Reconstrucció i revisió, observar les històries que no han estat explicades però sí que han estat viscudes. Viure de nou històries enfosquides, lluites desconegudes, llenguatges secrets i mètodes de supervivència. En un moment d’esfondrament com l’actual, amb la caiguda de sistemes democràtics davant de models purament econòmics i els seus divertimentos populistes, Raisa Maudit realitza a la seva exposició un viatge temporal per intentar apoderar-se i compartir una altra història (que comporti un altre futur o un altre present) i entendre-la com alguna cosa més que una necessitat. Potser des d’un gest de fe, potser en clau mística, potser com a última opció. 

Raisa Maudit treballa en la seva exposició marcant una sèrie d’eixos. Eixos temporals, eixos lingüístics, eixos emocionals i eixos abstractes. L’espai expositiu és un lloc des del qual definir en procés a partir d’una complexitat que incorpora la por, l’error, la creença i les dosis necessàries de violència. I diversos segles amb els quals negociar, diversos temps solapats. Per entendre l’actualitat –o una possible actualitat– anem primer al segle XII. És en aquest segle que diversos grups de dones decideixen no seguir les normes marcades. Les beguines (organitzades de forma secreta en beguinats) decideixen no casar-se, creen la seva pròpia economia i sistema de representació, duen a terme tasques d’alfabetització, comencen a escriure els seus llibre i publiquen les primeres autobiografies. I què en sabem, d’elles. Quin rastre queda del seu proto-feminisme, de la seva anarquia, el seu amor pel coneixement, els seus codis de reconeixement mutu, la seva col·lectivitat. Es diu que l’última beguina va morir l’any 2013. Aquesta història no ha acabat. En el seu atac no frontal, en la seva manera de prescindir de les normes i les estructures de poder, les beguines es converteixen en un element desestabilitzador. Parlen de sexualitat i de religió, utilitzen el romanç, trenquen les normes sense necessitat de fer res més que decidir per si mateixes. Què en queda, de tot plegat? Què n’hem esborrat? Anem ara cap a un futur amb màquines en el qual el treball i la repetició –i els robots– generen poesia i llenguatge mitjançant l’error. El gest (allò que era humà) passa a ser quelcom compartit amb la màquina. El llenguatge passa a ser un codi. Les mans i els gestos no escriuen, són procés d’escriptura. La traducció comença a ser complicada. Si al segle XII hi ha una possibilitat de canvi a través de l’acció d’un sector no dominant, què passarà amb les màquines idiotes? Què passarà amb tots aquells mecanismes que no evolucionen? Són aquestes màquines elements que desatenen la versió avançada d’un capitalisme que demana evolució i aprenentatge per generar més beneficis? I què és el codi? Quin és el codi? Podem generar un codi per deixar d’entendre’ns? Podem tenir altres llenguatges en els quals el que és emotiu i el que és abstracte facin possible que aquests silencis en la història esdevinguin els subjectes i verbs principals?

I davant de les preguntes, davant dels dubtes, una possibilitat de visió. Visió com a moment previ a la construcció lingüística, com aquella premonició encara inestable que s’està formulant abans que la resta. Una visió complexa que transforma el codi en còdex, que –en la seva fragilitat– busca una nova idea de taula i necessita mantenir-se en la complexitat i escapar de la singularitat messiànica per tal de participar d’un gest compartit. 

Una exposició que és un tauler desestabilitzat, que busca repeticions en les quals poder acollir-se, que parteix de la música com a material abstracte transmissible, que busca nous mons per poder creure en una possibilitat. Per remota que sigui. Si és que això és possible.