Els projectes d’Inmaculada Salinas (Guadalcanal, 1967) defugen l’especialització; no estableixen distincions entre obres produïdes i reproduïdes, entre dibuixos, textos, formes i idees, i sobretot fan temptatives orientades a despertar l’escena artística contemporània de la nostàlgia formal en què s’ha instal·lat.

Inmaculada Salinas presenta en aquesta mostra tretze treballs inèdits el fil conductor dels quals són els tretze martiris que segons la seva hagiografia va patir la nena màrtir santa Eulàlia, copatrona de Barcelona.

Si feminitzar un cos és situar-lo al costat passiu de la vida —és a dir, privar-lo de qualsevol atribut que pugui distingir-lo com a amenaçador—, amb Veus al bosc Salinas traça, mitjançant llargues sèries en les quals s’apleguen dibuixos, textos i imatges, una mena de genealogia política del cos femení que li serveix de vehicle perquè aquestes formes de producció de poder i plaer que poden exercir les dones i són censurades, aquestes possibilitats de resistència i subversió que ja es recullen en diferents iconografies de la història de l’art —Fil·lis i Aristòtil, La caritat romana, les Sheela na Gigs, etc.—, parlin o es resignifiquin a través de les seves obres.

Veus al bosc planteja altres problemàtiques més dependents de la condició i vocació de pintora de l’artista, la qual diu: «El meu treball és un procés que demana temps, que pren el temps com un dels seus temes i que em permet, mentre el faig, pensar». Amb aquestes paraules afirma el seu compromís de desprendre’s de certa «nostàlgia formal», dependència d’estils, llenguatges i tècniques instal·lada en gran part a l’escena artística andalusa en la qual opera. Per escapar d’aquesta «malenconia» i obrir l’horitzó al voltant de la representació, les seves obres i sèries acumulen una gran quantitat de treball, defugen les especialitzacions, no estableixen cap mena de diferència entre materials produïts i reproduïts, entre dibuixos, textos, formes o idees.

D’altra banda, sense pretendre trobades entre l’art performatiu, la dansa, la crítica o les arts visuals, Veus al bosc s’interessa per situar-los en la frontera mateixa en què es divideixen. Per explorar les proximitats i les distàncies, el que és comú i el que és divergent, les relacions i conflictes que es poden donar entre experimentacions lingüístiques, discursives, poètiques i estètiques, Inmaculada Salinas convida Mónica Valenciano i Laura Vallés Vílchez a participar en aquest projecte.