Per a moltes persones, la imatge ha estat declarada no apta per criticar la realitat. Però recusar les imatges en nom de la veritat no només fa impensable la invenció, sinó que també fa impossible que ens orientem en el nostre present. No podem obviar de quina manera la imatge ha estès el seu territori.

Si el que volem és una crítica que sigui capaç d’invertir l’energia en una nova passió creativa per organitzar la polèmica confluència entre el que és real i el que és possible, cal acceptar el desafiament d’una crítica que no sigui en «contra». Com podem activar la nostra imaginació en aquesta època reticular d’una xarxa sense fil? Com podem bufar els vestigis d’aquestes imatges mortes, a les quals s’ha extirpat la singularitat perquè circulin separant-nos de la vida? Com podem fer que el seu perill torni a encendre’s?

Aquest posicionament que busca explorar les potències de les imatges exigeix un esquinçament. Però en què consisteix aquest esquinçament? De què s’han d’esquinçar, les imatges? Ens proposem aprofundir en aquestes preguntes, en quins sentits el que és imaginari no consisteix en la representació del que és, sinó que, com afirmava Cornelius Castoriadis, «la imaginació radical és la lliure associació de qualsevol cosa amb una altra cosa possible, eventualment en l’esdevenir».

Andrea Soto Calderón, doctora en filosofia, duu a terme actualment una recerca sobre la relació entre imatge i ficció a la Universitat de París VIII. Treballa com a docent d’estètica i teoria de l’art. Les seves recerques se centren en les transformacions de l’experiència estètica en la cultura contemporània, la investigació artística, l’estudi de la imatge i els mitjans, així com la relació entre estètica i política.