Tal com apunta l’historiador Josep Moran i Ocerinjauregui en els seus treballs, la creació dels ajuntaments constitucionals al pla de Barcelona al començament del segle XIX es va fer a partir de les antigues batllies, l’àmbit de les quals coincidia amb el de les parròquies, excepte en el cas de les Corts.

La seva singularitat rau en el fet que disposava de batllia pròpia al seu terme, però pertanyia a la parròquia de Sarrià. En la delimitació dels termes municipals nous, les Corts va haver de cedir a Sarrià la part de muntanya. Aquest procés constitutiu municipal, iniciat el febrer del 1814, no va concloure fins a l’octubre del 1836.

Va ser llavors, en ple període progressista, que les Corts va aconseguir l’autonomia definitiva, que va durar fins al moment de l’annexió a la ciutat de Barcelona, l’any 1897. En aquell moment, en virtut d’un decret reial d’agregació i en contra de la voluntat dels seus habitants, les Corts va ser annexionat per Barcelona juntament amb altres pobles del pla barceloní com Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Santa Maria de Sants.

Posteriorment, el poble va créixer a la carretera de Sarrià i va formar un eixample. També al final del segle XIX i principi del segle XX, a les Corts s’hi van construir diverses instal·lacions que donaven servei a la ciutat de Barcelona, com la casa de la Maternitat, un dels conjunts més emblemàtics del districte, el frenopàtic, l’hospital infantil Sant Joan de Déu i diversos asils.

Les Corts va preservar el seu caràcter rural fins relativament tard, però, com en altres indrets del pla de Barcelona, el procés d’industrialització i urbanització va acabar transformant l’aspecte i el caràcter del barri durant el segle XX. La instal·lació de diverses bòbiles i fàbriques de productes químics a les Corts es va acompanyar amb la construcció de colònies d’obrers, entre les quals la Colònia Castells és un dels exemples més clars (a la foto).

Aquesta primera onada d’urbanització es va concentrar entorn de les anomenades Corts Velles, mentre que la zona al voltant de l’avinguda Diagonal, gran artèria urbana que es va obrir el 1924, es va mantenir sense urbanitzar fins a mitjan segle XX, en què s’hi van començar a construir nombrosos edificis d’oficines i comercials.

Les Corts també va créixer en direcció a l’Hospitalet de Llobregat, en un primer moment arran del desenvolupament de les colònies obreres, com les cases del carrer del Comte de Güell. A la segona meitat del segle XX, la celebració del Congrés Eucarístic (1952) va acabar de donar un impuls a la urbanització de la zona de la plaça de Pius XII.

Entre el 1950 i el 1975 també es van construir les instal·lacions del FC Barcelona i el campus de la Universitat de Barcelona, que ocupen una porció significativa del territori actual del districte.

Si parlem de la història recent del districte de les Corts, no podem deixar de parlar d’un barri, Pedralbes, que va passar a formar part de les Corts als anys vuitanta del segle XX a conseqüència de l’ordenació en districtes de la ciutat de Barcelona.

Citant novament els treballs del professor Moran, en virtut del decret de 7 de juny de 1781, Pedralbes va passar a la jurisdicció del monestir, de manera que l’abadessa en nomenava el batlle particular. Aquesta batllia va funcionar fins a l’any 1839, en què va quedar absorbida per l’Ajuntament de Sarrià.

Els habitants de les Corts, d’acord amb aquest estatus jurídic, van mantenir la seva estructura original, formada bàsicament per pagesos lliures, amb una forta cohesió social i política.

Els límits de l’antiga batllia o quadra de les Corts, que van ser descrits per Francesc Maspons i Labrós, arribaven, com passa en el districte actual, fins a Sant Pere Màrtir, antigament Puig d’Óssa, i comprenien el monestir de Pedralbes, encara que aquest monestir va disposar, com s’ha apuntat, de batlle propi per al seu recinte des del 1781.

El barri de Pedralbes, que en l’actualitat ocupa la zona del districte de les Corts compresa entre l’avinguda Diagonal i Collserola, pren el seu nom de les pedres de color clar que es trobaven a l’indret. Pedralbes va romandre durant segles i fins ben entrat el segle XX com una zona poc urbanitzada. Algunes famílies adinerades de Barcelona hi tenien les seves finques, com va ser el cas d’Eusebi Güell, conegut per haver estat el mecenes d’Antoni Gaudí, o Manuel Girona, important banquer barceloní del segle XIX.

El Pedralbes històric estava centrat al voltant del monestir, fundat el 1327 per la reina Elisenda de Montcada i del qual depenien els masos del voltant. El seu bon estat de conservació explica per què aquest punt és encara avui un dels més emblemàtics de tot el districte de les Corts.

Mostra’n menys