Ana Valenzuela Sanz

20/11/2019 - 08:02

Entrevistes. "La informació i la formació són la resposta a la transfòbia en els centres educatius"

Ana Valenzuela Sanz va néixer a Barcelona el 1970. Formada com a tècnica en Igualtat i Gènere a la UAB, actualment és mare de dos fills cis i una nena trans*. Va iniciar el seu activisme pels drets de la infància i l’adolescència trans* arran de descobrir la veritable identitat de la seva filla. Actualment dedica la major part del seu temps a l’activisme, sempre amb l’objectiu d’ajudar en la reivindicació, conscienciació i informació social, tant per a la consecució dels drets de la infància i adolescència trans* com per a l’eliminació de qualsevol forma de discriminació i exclusió social a la qual es veu sotmès aquest col·lectiu de persones. És presidenta de Chrysallis Catalunya, vicepresidenta de Chrysallis AFMT estatal, i responsable de la Xarxa SAI, a Santa Coloma de Gramenet. L’entrevistem avui amb motiu del Dia Universal de l’Infant i del Dia Internacional Memòria Trans*.

 

D’on creus que sorgeix la vulnerabilització que viuen les persones trans*?

Les identitats trans* desestabilitzen les categories binàries, és a dir, deconstrueixen els discursos dominants i normalitzadors del cisheteropatriarcat (home/masculí – dona/femení). Per tant, aquestes identitats són una amenaça per a aquest sistema. En resposta, la societat –que és majorment cisheteropatriarcal i que, en conseqüència, té moltes dificultats per entendre la diversitat que existeix realment– respon no reconeixent aquestes identitats.

Quan la societat aparta un col·lectiu –perquè no comprèn que la identitat és una cosa pròpia de cada persona i que no se’ns pot dir qui som– està vulnerant els drets humans d’aquestes persones, així com posant-les en risc d’exclusió social.

 

La nostra societat és, per tant, una societat transfòbica? Per què?

Considero que si; i, sobretot, considero que és així perquè la societat està molt desinformada al respecte. Avui en dia, la societat continua instal·lada en els falsos mites i l’estigmatització, resultat de la discriminació que aquestes persones han patit històricament. Actualment, com a familiars de persones trans* i associades de Chrysallis, ens pregunten molt, per exemple, com pot ser que una persona amb 4 anys o 5 anys ja sàpiga quina és la seva identitat, quan està demostrat que a partir dels 3 anys una persona és plenament conscient de la seva identitat.

Com et deia, això es deu a la gran desinformació que hi ha al respecte. D’una banda, perquè es tendeix a creure que la identitat d’una persona depèn de la manera de jugar (amb nines o amb camions), la forma de vestir (portar vestit o portar pantalons) o el tall de cabell que es prefereix. Però la veritat és que la identitat, a l’única pregunta que respon és a la de “qui sóc jo?”, tot i que, evidentment, en el moment en què s’assigna el sexe al néixer, els qui envolten la persona comencen a crear-se unes expectatives i a actuar en base a uns estereotips i rols de gènere establerts (triar un nom “de noi o de noia”, comprar roba “rosa o blava”, etc).

D’altra banda, perquè sempre es qüestiona la infància i la joventut, sobretot quant a la seva credibilitat sobre la seva identitat. Si manifesten que no se senten identificades amb el sexe que els ha estat assignat en edats molt primerenques, “és perquè són molt petits/es” i que “com poden saber-ho ja”, etc. I si ho fan a la pubertat, és perquè “no saben bé el què volen”, “és només una etapa, ja se’ls passarà”, etc.

Però no, no es tracta d’un joc: la identitat no és un caprici. Ningú pot influir en la nostra identitat, per molt que vulgui. En el moment en què la persona creix, el primer que fa és començar a enviar senyals a qui l’envolta, constantment: “sóc una nena”, “no vull aquest tipus de roba o pentinat”; ja que així és com s’identifica. Per tant, les famílies no podem influir en la identitat de les nostres criatures, és impossible.

 

Tenint en compte que avui estem commemorant el Dia Universal de l’Infant i el Dia Internacional de la Memòria Trans*, quines repercussions pot tenir per a un noi o una noia trans* viure en una societat transfòbica?

Doncs pot tenir moltes repercussions, perquè, mentre no es reconeguin els drets de la infància i l’adolescència trans* -exactament igual que els drets de la infància i adolescència cis- aquestes persones seguiran sense veure materialitzats els seus drets humans. I això influeix molt notablement en tots els àmbits del seu desenvolupament.

 

Es podria dir que l’atenció que reben les persones menors trans* i els drets que gaudeixen a l’Estat espanyol són diferents als de la joventut i infància cis?

Sens dubte: a nivell estatal queda gairebé tot per fer. De fet, a dia d’avui està en mans de l’Estat reconèixer la identitat sexual de les persones trans*, tal com va quedar estipulat a la Llei 3/2007, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones. Però això no s’aplica de la mateixa manera a menors que, només des del 2018 i per mitjà d’una instrucció que el Ministeri de Justícia va publicar per facilitar el canvi de nom (no de sexe) en menors trans* (és a dir aquest canvi no està recollit en cap llei), poden canviar el seu nom registral. Arran d’una sentència del Tribunal Constitucional de l’estiu passat, que declara inconstitucional la Llei 3/2007 en la mesura que no legitima la persones menors d’edat madures, podran canviar el seu nom i sexe si són declarades com a “persones menors que acreditin tenir maduresa suficient i una situació estable de transsexualitat”. De nou, veiem com es “patologitza” allò no binari.

Per tant , l’únic avanç en els drets fonamentals de les persones trans* que ha facilitat l’Estat és permetre que aquestes puguin modificar el seu nom i sexe en el DNI sempre que siguin majors d’edat, presentin un informe de disfòria de gènere, acreditin dos anys d’hormonació i tinguin la nacionalitat espanyola.

El més sorprenent és que fins i tot el Consell d’Europa va adoptar, a l’abril de 2015, una resolució que insta els Estats a garantir que les persones transsexuals, incloses les menors, no fossin considerades com a malaltes mentals. Però seguim encallades. Per això, des de les associacions de persones LGTBI portem anys lluitant per canviar això i, de fet, vam proposar una llei estatal de drets LGTBI el 2017 que porta en període d’esmenes des d’aleshores.

 

Varia la capacitat d’una persona jove trans* de viure lliurement la seva identitat segons la ciutat en la que visqui?

Per desgràcia sí, i molt. Aquí a Catalunya hem avançat molt, tot i que encara quedi un llarg camí per recórrer; primer, pel signe polític dels partits que governen, especialment a l’Ajuntament de Barcelona , a través d’iniciatives com el Centre LGTBI de Barcelona; i, segon, perquè des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, també vam rebre molt suport. El Servei d’Atenció Integral LGBTI (SAI) és un altre gran exemple d’aquesta aposta política.

No obstant això, com els protocols per assegurar la protecció de la infància i joventut trans* (a les administracions públiques, els centres educatius, els centres sanitaris, etc) depenen de cada comunitat autònoma, ens trobem amb moltes diferències dins de l’Estat espanyol; hi ha comunitats autònomes en què sí es contemplen mesures –per exemple, s’ofereix assistència i assessorament des dels poders públics per acompanyar aquestes persones i prevenir la transfòbia– i altres comunitats en què no s’està fent res.

 

I en l’àmbit educatiu, concretament, com els poden afectar aquestes diferències?

Com s’indicava en la resposta anterior, a Catalunya tenim un protocol, que cal revisar i ampliar, evidentment, però que és d’obligat compliment per a tots els centres educatius, incloses les  universitats, d’acollida de l’alumnat transgènere. Això suposa que la persona que assisteix a aquests centres té dret a que es dirigeixin a ella pel seu nom i gènere sentit, accedir als espais segregats (lavabos, vestuaris…) i/o portar la roba que desitgi (especialment en cas que hi hagi un uniforme escolar diferent per a un i altre sexe), etc.

No obstant això, quan a les escoles no es compta amb aquests protocols, les persones menors poden arribar a tenir problemes molt greus, i fins i tot moltes dificultats per realitzar el seu trànsit social (moment en el qual la persona passa a ser reconeguda socialment d’acord amb la seva identitat sexual), al no sentir-se reconegudes. És més, és tal la desprotecció que poden patir aquestes persones, que fins i tot pot passar que acabin sent víctimes d’assetjament escolar transfòbic (un tipus específic de violència, comú en el context escolar, que es dirigeix cap a persones per identitat de gènere, percebuda o real), davant la falta d’informació i formació al respecte, evidenciada de manera general entre el professorat, a tots els nivells.

 

Quines implicacions té aquest assetjament sobre la socialització i l’acceptació de la pròpia identitat, en aquests i aquestes menors trans*?

Evidentment, l’assetjament té implicacions molt negatives. No obstant això, al menys des de l’experiència de Chrysallis, el nombre de casos d’assetjament en els quals hàgim hagut d’interposar una denúncia no és significatiu. En el nostre cas, el que ens hem trobat és que, si reacciones ràpidament, utilitzes la mediació amb el centre i les famílies afectades i, sobretot, ofereixes informació i formació per a resoldre aquesta discriminació, la comunitat educativa respon positivament i l’assetjament cessa.

També és cert que nosaltres som una associació que no deixem a cap família sola. Estem molt atentes davant el mínim signe d’alarma per frenar el problema quan encara és incipient, d’una manera molt assertiva; i sempre deixant molt clar que els comentaris que atempten contra la identitat d’una persona no són coses nímies ni “de criatures”. La transfòbia no s’ha de tolerar, ni la de baixa ni la de gran intensitat. I l’educació, així com les relacions institucionals eficients, són eines clau per aturar-la.

 

Us heu trobat alguna vegada un cas de ciberassetjament per transfòbia en centres escolars?

Sí, especialment entre adolescents, i ha consistit principalment en la recepció de missatges no desitjables, enviats per companys i companyes, a la persona menor trans* a través de missatgeria instantània (WhatsApp). No obstant això, faig èmfasi de nou en què, atès que la majoria d’aquestes menors estaven acompanyades per les seves famílies, s’ha pogut detectar la situació en la majoria dels casos, cosa que ens ha permès reaccionar i solucionar la situació amb les afectades i el centre escolar sense grans barreres.

 

És important, per tant, el paper que juga el professorat en l’experiència que té l’alumnat a l’hora d’assimilar amb normalitat les transsexualitats a les aules? Per què?

El paper del professorat és fonamental. El problema és que falta molta informació i formació. Al cap i a la fi, a les carreres de docència no es treballa el tema de la diversitat sexual, ja no només de la identitat de gènere, sinó de la diversitat en general. Tampoc s’inclou de manera obligatòria en el currículum, ni es forma el professorat sobre com implementar els protocols existents en la temàtica (si és que existeixen). De fet, gran part del nostre treball com a associació és anar als centres educatius a oferir formacions al respecte, per mostrar a la comunitat educativa com implementar aquestes normatives.

Per tant, si el professorat no rep formació al respecte –i el tema no es treballa a les aules– és molt difícil fer prevenció al respecte, aconseguir que l’alumnat tingui informació sobre la diversitat sexual (i la visqui amb normalitat), saber acollir una persona transgènere a classe, assegurar-li un entorn segur, o tenir les aptituds necessàries per detectar i frenar un cas de transfòbia. A més, és un tema complex, a l’estar molt estigmatitzat a nivell social i, per tant, tractar-se encara sense normalitat. Prova d’això és que els centres en què hem impartit formacions, ens han demanat que estenguéssim i ampliéssim els nostres tallers per poder treballar la temàtica una mica més en profunditat amb l’alumnat (al no tenir el professorat eines per fer-ho).

En general, de fet, la resposta del professorat és tardana, i, a més, sol adduir que és “la persona trans* qui ha de donar temps a que l’entorn s’habituï”, i que “és normal que al principi l’alumnat no ho entengui”, etc. I nosaltres diem que no: ja n’hi ha prou de carregar la responsabilitat del trànsit social d’una persona trans* únicament sobre les seves espatlles. La responsabilitat és de tota la societat. Qui té el problema no és la persona trans* sinó la persona que ignora la diversitat sexual existent.

 

Creus que Internet juga un paper important a l’hora de facilitar informació i espais per compartir i intercanviar vivències, etc. a les persones trans* i a les seves famílies?

Crec que Internet, i les xarxes socials en general, juguen un paper molt important i fins i tot positiu a l’hora de visibilitzar els drets de les persones trans*. No obstant això, és crucial saber com filtrar la informació, especialment en el cas de menors trans*. Nosaltres hem pogut descobrir grans referents per als nostres fills i filles, com és el cas d’algunes YouTubers, entre aquestes la còmica Elsa Ruíz o els germans Ocón Zayas “Twins brothers. No obstant això, també hi ha molt contingut que pot ser malinterpretat o suposar una influència negativa per a menors trans*, de la mateixa manera que n’hi ha per menors cis. Per exemple, de persones que ni tan sols són trans* i/o que alimenten falsos mites. En definitiva, crec que és una eina útil i positiva, si l’ús que se’n fa d’ella és adequat i el contingut que es visita, fiable.

 

Creus que aquesta exposició d’actives trans* a les xarxes, els dona poder o vulnerabilitza?

Al meu entendre, si aquestes persones prenen la decisió d’exposar-se, és perquè saben quins són els riscos. El ciberassetjament existeix i es dona contra tot tipus de col·lectius, i tot i que les persones trans* saben que –per la discriminació històrica que han patit– probablement compartir les seves opinions a les xarxes les pot portar a rebre missatges d’odi, no per això han d’amagar-se. Tenen dret a ocupar els espais virtuals a l’igual que qualsevol altra persona, en cas contrari, les estaríem estigmatitzant encara més.

Això no implica que no calgui perseguir les persones que cometen delictes d’odi. No obstant això, el que veiem a dia d’avui és que la llei s’està utilitzant per a qualsevol cosa menys per assenyalar i sancionar aquells que inciten a l’odi contra col·lectius com el trans*. En qualsevol cas, crec que aquests activistes han de seguir defensant les seves opinions de manera pública, i no ocultar-se per por a ser víctimes de continguts d’odi. I és el que estan fent, són persones molt valentes.

 

Diries que aquest assetjament està alimentat en alguns casos pel discurs d’odi que alguns individus i organitzacions comparteixen al carrer i a les xarxes socials?

Per descomptat que sí. Darrerament, amb l’emergència de l’extrema dreta, estem veient com s’està estenent un discurs LGTBfòbic que vol tornar a imposar allò heteronormatiu. I, malauradament, tot i que es tracta d’un discurs fal·laç, basat en moltes ocasions en informació totalment falsa, atesa la seva simplicitat és un discurs que cala i es viralitza.

Al cap i a la fi, no hi ha res més difícil que desaprendre per tornar a aprendre. Per entendre la diversitat sexual existent, primer hem de deconstruir-nos, ja que el cisheteropatriarcat ens ha educat en el binarisme. De fet, les persones que donen suport a aquest tipus de discurs, abans de poder entendre aquesta diversitat haurien d’acceptar la deconstrucció de tot un constructe social que porta mil·lennis defensant com a natural l’heteronorma. I això és molt difícil. Per això, som conscients que sempre hi haurà grups de la societat que es resistiran a acceptar aquesta diversitat.

No obstant això, una cosa és ser conscient d’aquestes resistències, i una altra, no enfrontar-les. Sobretot, perquè si no es frena aquestes forces ultraconservadores, al final acabaran posant en risc no l’avanç dels drets de les persones, sinó tot el que s’ha aconseguit fins ara. Perquè el que aquests grups proposen suposa, sens dubte, un retrocés en els drets humans i fonamentals de totes les persones.

 

Finalment, t’agradaria destacar el treball d’alguna associació que estigui treballant pels drets de les persones trans* a Catalunya?

En primer lloc, m’agradaria destacar el treball de Trànsit, un servei d’atenció a la salut sexual i reproductiva de l’Institut Català de la Salut, així com el treball d’associacions de persones trans* adultes, com és el cas de Generem!, associació que treballa per donar a conèixer les realitats de les diferents identitats i expressions de gènere de les persones; o d’ACATHI, que treballa perquè les persones migrades s’empoderin, coneguin els seus drets i evitin la autovictimització. Al meu entendre, organitzacions que realitzen un treball excepcional pels drets de les persones trans*.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagés