Sofía Bengoetxea: "Crec que la societat i les institucions són transfòbiques"

06/08/2018 - 08:19

Entrevistes. “L'educació és l'eina més poderosa de què disposem per aturar la transfòbia en totes les seves formes”

Sofía Bengoetxea és una dona transsexual nascuda a Barcelona. La seva infància, adolescència i joventut la va viure en el gènere que s'esperava que tingués. No obstant això, als 45 anys, es va adonar que no se sentia identificada amb el gènere que se li havia assignat.

Va decidir iniciar llavors un procés de canvi de gènere en el qual ha transitat de manera progressiva. Primer en el secret i la intimitat de casa i, posteriorment, des de l’activisme trans*. Treballa per a l’administració pública, i ha passat tota la seva vida lligada al teixit associatiu de la ciutat. Actualment, forma part i participa com a activista en la lluita per a la defensa de les persones trans* des de Generem!, i en el seu grup de suport, EnFemme.

 

L’associació Generem!, de la qual formes part, defineix el terme trans* com “un paraigua referit a totes les persones que viuen i/o senten una identitat de gènere diferent de l’assignada en néixer i/o que la seva expressió de gènere no encaixa en els estereotips culturals “. Per què una definició tan àmplia?

Perquè les identitats de les persones són molt variades: pensar que el gènere és binari no respon a la realitat. El que sí és real és que hi ha persones que no encaixen en aquest binarisme imposat. Que no siguin visibles, no vol dir que no existeixin. Hi ha genderqueer, persones transgènere, transsexuals, crossdressers, travestis, persones de gènere neutre, de gènere fluid, etc. No obstant això, a causa de les restriccions socials existents, aquestes persones només se senten còmodes expressant les seves identitats en espais segurs. Per tant, com la realitat és àmplia, la definició també ha de ser-ho.

 

L’Agència pels Drets Fonamentals (FRA) descriu la transfòbia com “la por irracional a la no conformitat de gènere o la transgressió de gènere, l’aversió a les dones masculines, els homes femenins, les persones que es transvesteixen i les persones transgènere, transsexuals o altres que no encaixen amb els estereotips de gènere”. Afegiries alguna cosa a aquesta definició?

Afegiria un parell de coses més. En primer lloc, la importància que juguen en aquesta discriminació la por i la culpa. I, en segon, les limitacions que a vegades ens infligim les persones trans* a nosaltres mateixes.

Crec que, com bé anuncia aquesta definició, la transfòbia forma part d’un marc ideològic que regna a la societat. Un sistema que estableix una sèrie de normes sobre com ser i comportar-se. Això afecta les persones trans* d’una manera molt clara: se’ls restringeix el seu desig de poder viure lliurement amb el gènere en què se sentin còmodes.

Els principals mecanismes que utilitza aquest sistema transfòbic per regular qui “se surt de la norma” són la por i la culpa. Saber que com a persona trans* no seràs socialment acceptada produeix por: a que t’agredeixin, a la incomprensió, al fet que et discriminin… i, davant d’això, què fas? Reprimeixes els teus sentiments i et coartes a tu mateix, o no surts de casa.

Però a més, no només sents por, també sents culpa. Culpa perquè la societat en general –i també en particular la família, els amics, el teu entorn…– diposita unes expectatives sobre tu amb les quals no t’identifiques i no pots donar resposta. El resultat: et sents tremendament culpable.

A més, també crec que moltes vegades som les mateixes persones trans* les que limitem la nostra llibertat d’expressió, doncs, en assumir el marc ideològic transfòbic com una cosa natural, ens convertim en els propis subjectes transfòbics, sense que ningú ens ho demani o ens ho digui. Per què? Perquè el marc ideològic regnant imposa que si no formes part d’aquest binarisme, tens un problema. Això és una cosa que s’aprèn des de ben jove.

 

A Espanya cada mes se succeeixen històries d’èxit i fracàs per a la lluita LGTBI ¿Són la societat espanyola i les seves institucions transfòbiques? Per què?

Crec que la societat és transfòbica i que les institucions també ho són. La prova són les violències que el nostre col·lectiu pateix pel simple fet d’expressar una identitat diferent: la violència física, verbal o psicològica, i la violència simbòlica. Mentre que la física, verbal o psicològica es pot traduir en agressions, la simbòlica va més enllà.

A nivell institucional, un tipus de violència transfòbica es dona en l’atenció mèdica. La Llei que regula l’assistència a les persones trans* estableix una tutela mèdica d’un mínim de dos anys de tractament hormonal i de seguiment psicològic, com a requisit indispensable perquè el canvi de gènere legal es produeixi. Això provoca que, d’una banda, a les persones trans* se les declari “malaltes” i, d’altra, que la potestat de decidir sobre el canvi d’identitat recaigui en última instància sobre aquesta tutela mèdica, en comptes del propi subjecte trans*.

Un altre tipus de violència que pateixen les persones trans* es dona en el món laboral. D’entrada, per les dificultats que implica aconseguir una feina quan és “evident” que ets una persona trans*; però si, a més, aprofundeixes, hi ha moltes altres discriminacions relacionades amb el fet que el teu cos no respongui al cos normatiu esperat. Per exemple, si ets transsexual però no ets prou “femenina” per ser “dona” probablement no et donin un treball d’atenció al públic perquè no t’adeqües al que se suposa que ha de ser “una bona imatge”.

A nivell social, considero que també les manifestacions que alguns membres de l’Església Catòlica han fet a Espanya sobre les persones trans*, han estat un clar reflex d’aquesta violència o transfòbia.

Finalment, a nivell polític, crec que hi ha una clara transfòbia també en la manca de polítiques reals. És cert que ara s’han proposat canvis i millores i fins i tot noves lleis que sí que recullen les demandes dels col·lectius trans*; però aquests canvis, a dia d’avui, no són més que paper mullat. En primer lloc, perquè mai s’ha dotat de recursos reals a aquestes lleis, i en segon, perquè davant de noves propostes teòricament més progressistes, sempre s’acaben posposant aquests canvis necessaris.

 

El passat any 2017, en el seu informe L’Estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya, l’Observatori contra l’Homofòbia va registrar més d’un centenar de denúncies per LGTBI-fòbia, de les quals gairebé una cinquena part eren contra persones trans*. Creus que aquestes xifres representen la realitat?

Crec que aquestes dades no responen a la realitat i que les incidències reals cap a les persones trans* són moltes més, per una simple raó: avui en dia encara no s’han establert de manera estesa protocols d’actuació davant agressions o incidències transfòbiques, ni a les escoles, ni als centres mèdics, ni a les comissaries… De fet, una persona trans* no pot denunciar una agressió com transfòbica llevat que s’hagi declarat legalment com a transsexual. Per tant, ni es disposa de les eines necessàries per atendre de manera adequada a les víctimes d’aquest tipus de discriminació des de les institucions, ni és possible per a moltes persones que conformen aquest col·lectiu, denunciar-ho així.

 

Creus que Internet i les xarxes socials han propiciat l’extensió del discurs d’odi LGTBI-fòbic? Per què?

Crec que el discurs d’odi és més fàcil que s’estengui a les xarxes perquè les persones que l’exerceixen se senten segures darrere l’anonimat i, perquè, a més, hi ha aquesta estranya concepció que “com és virtual, és menys greu”.

També penso que aquesta eina està sent utilitzada per representants de les principals institucions socials –com per exemple alguns membres de l’Església Catòlica– per abocar a la Xarxa opinions que són realment perjudicials per al nostre col·lectiu i que utilitzen aquesta via de comunicació per legitimar-se.

 

Estàs d’acord, llavors, que el discurs d’odi transfòbic a Internet estigui penalitzat?

Crec que qualsevol llei ha de ser, d’entrada, proporcional al crim que castiga. En concret, en el cas de la regulació relativa a la penalització d’aquest tipus de fets, diria a més que últimament s’està fent un ús pervers d’ella. La seva funció hauria de ser la de protegir als col·lectius vulnerabilitzats i, en canvi, estem veient com en realitat s’utilitza amb altres fins.

De tota manera, també opino que si s’han d’imposar penes o sancions, aquestes haurien d’implicar, a més de la sanció econòmica, una mena de “reeducació” de la persona. Això contribuiria al fet que aquesta entengués que, no només no ha de cometre aquest tipus de delicte perquè la sancionaran, sinó perquè va en contra dels drets i llibertats d’altres persones.

 

En aquest sentit, creus que l’educació és la clau?

Sense cap dubte. Crec que l’educació és l’eina més poderosa de què disposem per aturar la transfòbia en totes les seves formes. Per això crec que és tan important el desenvolupament de protocols d’actuació, per exemple a escoles, per saber com respondre davant aquest tipus de violències, no només contra les persones trans* sinó en general, per donar suport a tots els col·lectius susceptibles de ser discriminats.

A més, també considero que una altra forma d’educar la població és amb la visibilització dels nostres col·lectius, a través, entre d’altres coses, de referents. Necessitem persones trans* a les institucions públiques, els partits polítics, els mitjans de comunicació, etc. Això contribuiria molt a la normalització de la nostra expressió de gènere i ajudaria a les persones heteronormatives a saber com gestionar la diferència.

 

En aquest web es defensa que una de les eines més efectives per lluitar contra els discursos d’odi és la difusió de contranarratives i relats alternatius. En el cas de la transfòbia, sabem que s’han posat en marxa campanyes basades en contranarratives que demanen la despatologització de la transexualitat des d’una perspectiva de DDHH. Ens podries explicar breument en què consisteix aquesta demanda de despatologització?

Per despatologització s’entén una nova concepció de la transició entre els gèneres, perquè aquesta no sigui concebuda com una malaltia o trastorn mental, sinó com un dret humà. Això implica, entre altres coses: que el reconeixement legal del gènere o nom no impliqui requisits mèdics, que es protegeixi a totes les persones englobades sota el paraigua de la trans*sexualitat i que es reconegui, també, la diversitat del gènere a la infància. Però, sobretot, que l’atenció sanitària impliqui un acompanyament de qualitat per facilitar la decisió informada, i no una tutela.

 

Ens podries donar alguns exemples reeixits d’aquesta campanya?

A nivell internacional, destacaria la campanya Stop Trans Pathologization (STP), en la qual jo mateixa vaig participar a través de l’Octubre Trans*, aquí a Barcelona. STP ha tingut dos èxits molt importants: d’una banda, ha aconseguit que als Estats Units la concepció medicolegal de la transsexualitat deixi de ser considerada com una malaltia i passi a entendre’s com una disfòria, és a dir, un malestar (amb el propi gènere). I, per altra, que s’hagi visibilitzat d’una manera mai vista abans la lluita de les persones trans*, sobretot als mitjans de comunicació.

A nivell local, destacaria també TRANS*FORMA LA SALUT. Una campanya que va aconseguir canviar el model d’atenció sanitària de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, en promoure un canvi en els protocols d’actuació de l’Institut Català de la Salut. Em sembla que va ser una campanya exemplar, no només per la capacitat d’autoorganització que vam demostrar les persones i organitzacions trans*, sinó perquè, a més, va ser una campanya molt inclusiva, orientada a aconseguir que aquelles persones del col·lectiu que fins ara es quedaven fora dels criteris establerts per poder rebre assistència –per exemple crossdressers i transvestits, entre d’altres– poguessin començar a rebre-la.

 

El moviment transfeminista és definit al Manifest Transfeminista com “un moviment ‘per’ i ‘per a’ l’alliberament de les dones trans* que entenen el seu propi alliberament com a part de l’alliberament de totes les dones”. Tu et consideres una persona transfeminista?

Jo personalment sí que em considero transfeminista. De fet, crec que és absolutament necessària una confluència entre els moviments feministes i els moviments trans*, ja que les causes estructurals que provoquen les violències i discriminacions que pateixen les dones i les persones trans* són les mateixes: el sistema cis-heteropatriarcal.

 

Què diries que aporta el transfeminisme als moviments feministes?

Per a mi, la principal aportació del transfeminisme a aquest moviment és la visibilització de les desigualtats causades per l’imposició del binarisme de gènere. És a dir: pensar que només existeixen dos gèneres, homes i dones, genera desigualtats i injustícies contra les persones que no encaixen en aquest sistema. Perquè les violències sobre les dones cis es justifica en el mateix discurs ideològic patriarcal en què se sostenen les violències sobre les persones trans*. S’ha de lluitar contra aquesta xacra i això és una cosa que ha estat possible portar a l’agenda feminista, en gran part, gràcies al transfeminisme.

 

Creus que actualment les demandes de les dones trans* estan ben representades dins dels moviments feministes?

A dia d’avui crec que la participació de les persones trans* en els moviments feministes està encara en construcció. És a dir, podríem dir que sí que hi ha dones trans* presents en els moviments, però crec que es tracta d’una presència insuficient, no regular, almenys aquí a Catalunya.

 

Ens donaries alguns exemples de col·lectius, campanyes… transfeministes?

Destacaria, perquè és la que he viscut més de prop, les Jornades Radical-ment Feministes, que van tenir lloc el 2016 aquí a Barcelona; i les destacaria perquè han estat les primeres, almenys a nivell local, en què han participat dones trans* que no van néixer sent dones.

 

Podries donar-nos també alguns exemples d’organitzacions que estiguin lluitant contra la transfòbia?

En primer lloc destacaria, per descomptat, el treball dut a terme per l’associació Generem, que es dedica a fer campanyes de defensa dels drets i llibertats de les persones trans*; i també, la importància de grups de suport com EnFemme –que forma part de Generem– dedicada a donar suport psicològic i moral a persones travestis. Finalment, també crec que és molt important destacar la tasca de visibilització de la transexualitat infantil que porta a terme Chrysallis; un fenomen que fins fa uns anys era totalment desconegut.

 

I per acabar, ¿quines figures són per a tu una inspiració en la lluita per la igualtat i contra el discurs d’odi transfòbic?

Doncs, a nivell teòric, destacaria l’obra de Lucas Platero[1], una autoritat inqüestionable en aquest camp. A nivell mèdic, a l’equip de professionals sanitaris de Trànsit, un servei d’atenció a la salut sexual y reproductiva de l’Institut Català de la Salut, l’objectiu del qual és assistir a persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls ha assignat, tant si desitgen modificacions corporals, com si no les volen. Destacaria especialment a la seva promotora, Rosa Almirall. I finalment, a nivell activista, entre d’altres citaria a Nac Bremon i Judit Juanhuix, com a referents d’aquest món a Barcelona.

 

[1] Trans* amb asterisc (de R. Lucas Platero) reflecteix de manera transitòria la realitat diversa de les persones que no s’identifiquen amb el sexe assignat en el naixement.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagés