La casa construïda

Pregària en honor de Kulla, déu dels maons: “Kulla, déu dels maons, Senyor dels fonaments i els murs, perquè ets bondadós t'imploro que la casa que ha construït duri molts anys."

Keramos (d'on ceràmica), en grec antic, significava argila, però també teula i maó.

Des dels fonaments fins a la teulada, tots els elements constructius es poden fer de tova o de terracota: una barreja d'argila fina, aigua i sorra o palla que impedeix que la peça emmotllada es deformi. A la ciutat palestina de Jericó, fa onze mil anys, ja es modelaven a mà els primers maons de la història semblants a palets de riu fets servir en la construcció de cabanyes. Quatre mil anys més tard, a Mesopotàmia, motlles de fusta per a la producció de maons idèntics van agilitar la construcció. Elements estructurals com columnes també s'aixecaven amb maons circulars triangulars. A Roma, peces massisses de terracota en forma de H que dibuixaven nervadures entre les quals encaixaven primes làmines ceràmiques permetien aixecar voltes. Els arcs de les termes romanorepublicanes de Cabrera de Mar, tanmateix, van fer servir una estructura única al món romà: peces buides còniques encastades unes dins les altres formant llargs nervis que es doblegaven naturalment. Forats a la base de les peces permetien el pas d'una armadura metàl·lica transversal que unia diversos nervis.

Els edificis es connectaven al teixit urbà gràcies a conductes com les imponents canalitzacions de l'aqüeducte que portava aigua a la ciutat d'Atenes al segle VI aC.

El cobriment de plantes lliures amb voltes i cúpules va millorar gràcies a la disposició de primes capes de peces ceràmiques ignífugues, una versió de la volta catalana ideada a la segona meitat del segle XIX pel valencià Rafael Guastavino.

La facilitat de la construcció amb ceràmica ha degenerat en un devastador “culte al totxo”, que artistes contemporanis han denunciat i al qual una nova generació d'arquitectes ha donat l'esquena amb cases d'obra nua.