Marc amb porta per a bombers

Era una tapa de color blanc, molt brillant, recent col·locada. Encara es conserva bastant neta. Ni el sol ni la pluja l’han afectat. Sembla com una pissarra blanca que necessita un retolador per escriure. En un moment me’n vaig recordar de la pissarra negra tradicional, del guix, que feien servir a l’escola quan era petit. Vaig dubtar en un moment, en un instant, si a la meva escola de petit van canviar la pissarra negra amb una nova i moderna blanca, tal com és de moda avui dia. 

La tapa blanca és d’una instal·lació d’algun subministrament de la urbanitat. Està incrustada en una paret llisa de recent construcció. Vaig pensar-hi que no trigaran a estrenar-la amb una pintada reivindicativa de les lluites socials i polítiques que se solen protagonitzar molt sovint a la ciutat de Barcelona per part de diferents grups o col·lectius.

La tapa en qüestió ja porta la seva pintada, amb lletres en minúscula dibuixades de forma artística. El protagonista o la protagonista va escriure “malomalo”. Malomalo. Què curiós! Malomalo està escrit tot junt, sense separació entre la primera malo i la segona malo. Un error ortogràfic. Vaig pensar en el professor que ens pegava bufetades o ens estirava l’orella si fèiem alguna falta. Com un llamp el seu rostre es va presentar davant meu, en la meva imaginació. Per un moment vaig sentir aquella sensació de por llunyana. Ens tremolaven les mans i els peus, I amb l’anus ben apretat. Era una sensació compartida entre tots els companys de classe. 

Relat i veu: Mohamed El-Bouhali