Barcelona Cultura

Imma Jansana: “És necessari fer visibles aquelles dones que, en qualsevol camp professional, han destacat"

La mostra ‘Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny’ és la primera dedicada a les dones joieres que van treballar a la Catalunya de la segona meitat del segle XX.

A En primera persona parlem amb les comissàries Imma Jansana i Pilar Vélez per conèixer més detalls sobre l’exposició, la joieria i el paper de la dona en aquest àmbit.

Què hi podem trobar en aquesta exposició?

Pilar Vélez: Unes 150 joies datades entre els darrers anys seixanta i el 1990, obra de les primeres joieres que, en general, van començar la seva carrera en la Barcelona d’aquells anys.

Quin tipus de peces hi podem veure i com ha estat la selecció?

PV: La selecció l’hem feta conjuntament les dues comissàries seguint el criteri de fixar-nos específicament en les dates esmentades i, alhora, en aquelles característiques que les feien més singulars i representatives del nou concepte de joia que va néixer i difondre’s des d’aleshores. Tant hi podem veure peces úniques, concebudes com recerques d’experimentació artística, com peces en sèrie, ja ideades i realitzades des de la nova perspectiva del disseny.

Per què heu cregut important fer una exposició com aquesta?

PV: Des del final del segle XX s’ha reivindicat i difós el concepte de “nova joia” (new jewellery o neue schmuck) -nascut especialment a Alemanya, Anglaterra i Holanda-, valorant la consideració de la joia com un camp més d’experimentació plàstica. Però, per contra, no s’ha remarcat una de les grans novetats del fenomen, que és la gran participació de dones joieres, al mateix nivell dels seus col·legues masculins.

L’exposició se centra en el període de 1965 a 1990, un dels moments àlgids de la joieria contemporània. Què caracteritzava aquest fenomen conegut com la “nova joia”?

PV: El fenomen de la “nova joia” va representar un capgirament del concepte tradicional de joieria. És a dir, la joia deixava de considerar-se un objecte ric i d’ostentació, per convertir-se en un camp més d’experimentació plàstica, amb la cerca de nous materials totalment allunyats del concepte de riquesa, noves formes i, fins i tot, noves maneres de portar-les, dones i homes. Va ser un trencament, un desafiament, una veritable revolució derivada, com tants altres canvis estètics dels darrers anys seixanta i setanta, del nou marc artístic i cultural conseqüència de les transformacions i moviments socials d’aquells anys. El nou concepte venia determinat pel paper que hi tingueren les noves escoles de joieria o nous departaments d’algunes escoles dedicats a aquesta especialitat, les nombroses exposicions internacionals que se celebraren, els grups i associacions com ara Orfebres FAD, els museus que començaren a col·leccionar aquestes joies, com també el paper de les noves galeries d’art dedicades a la joieria. El reconeixement internacional de la nova joieria començà als anys noranta.

Com va evolucionar el món de la joia un cop van aparèixer les dones en aquest sector? Es van introduir nous materials, tècniques i maneres de treballar?

Imma Jansana: Son dones que creien en la joieria com a obra d’art, que van trencar  amb els cànons històrics gremials de l’ofici d’orfebre. Eren artistes que feien joies, però que alhora van heretar tot el saber de l’ofici i el van posar al servei de l’art, utilitzant materials alternatius als preciosos.

Dues de les joieres que destaquen en aquesta exposició son Mariona Lluch i Ninon Collet, considerades les pioneres. Què ens podeu explicar? Com eren les seves peces?

IJ: La suïssa Ninon Collet va arribar a Barcelona l’any 1923. Les seves peces estaven modelades, cisellades, i solien ser de plata amb pedres no precioses incrustades. Els seus dissenys s’emmarcaven clarament dins del corrent que podríem anomenar “noucentista”. Per altra banda, Mariona Lluch era il·lustradora de professió. Des de l’any 1960 treballà amb el seu marit, Aureli Bisbe, col·laborant amb dibuixos geomètrics molt propis de la il·lustradora, que es convertien en esmalts, gravats, els quals es transformaven en fermalls, arracades, anells, braçalets...

A Barcelona, l’Escola Massana va ser la gran impulsora de les noves vies de la joieria, però qui en va ser el referent a nivell internacional?

PV: Efectivament, a Barcelona l’Escola Massana va ser la capdavantera del moviment. Ja el 1959, el joier Manuel Capdevila va dirigir-ne l’Aula de Joieria i va ser qui va iniciar un fort lligam amb l’alemanya Escola d’Arts i Oficis de Pforzheim, que va ser un dels grans referents internacionals. Des d’aleshores la relació entre Barcelona i Pforzheim va ser molt estreta i alguns de les alumnes i els alumnes catalans van anar-hi a estudiar. El programa era molt més lliure, fomentava l’experimentació i la creativitat i alhora atenia els aspectes tècnics. Algunes de les joieres presents a l’exposició van estudiar-hi i van participar en exposicions. Actualment poden veure’s peces seves al Museu de Pforzheim.

També va ser important el paper dels grups i associacions de joieres i joiers, i també de les galeries. A què van contribuir? Quins van destacar a Catalunya?

IJ: Una de les peces clau va ser la creació l’any 1979 d’Orfebres FAD, una associació dins del FAD estrictament dedicada a la joieria i la orfebreria que va contribuir moltíssim a la projecció i difusió de la nova joia. També cal citar l’obertura a Barcelona, l’any 1986, de la Galeria Hipòtesi, dirigida per M. Lluïsa Samaranch amb la col·laboració de Margarita Kirchner, on van tenir lloc un gran nombre d’exposicions tant d’autors d’aquí com internacionals, i que va publicar un bon nombre de llibres i catàlegs sobre joieria contemporània, encara avui essencials en tota bibliografia. També cal destacar l’Espai Positura, impulsat pel grup Positura i integrat per Ángeles López Antei, Marta Noguera Breis, Núria Matabosch i Lluís Gilberga. Inaugurat el 1987, estava dedicat a les darreres tendències de la joieria contemporània internacional.

La contribució femenina a aquest moviment renovador de la joieria ha passat desapercebut. Per què?

IJ: No es que hagi passat desapercebut, jo diria que simplement és important ser conscients de la dificultat que històricament les dones han tingut per accedir a noves professions i, per tant, és necessari fer visibles aquelles dones que, en qualsevol camp professional han destacat i que d’alguna manera han quedat a l’ombra dels seus companys.

Com és actualment la presència de la joiera en aquest camp? Creus que ha canviat suficientment?

IJ: Ha canviat molt, però això no vol dir que haguem de baixar la guardia. Encara queda molt recorregut per aconseguir que no hi hagi segregació per la condició de gènere. Potser no tant en les professions més dedicades a les arts plàstiques, però si en general en la vida quotidiana i laboral. Per tant, fer palès que la lluita de la dona per realitzar-se ha estat llarga i dificultosa, fins i tot en temps no tan llunyans, ens fa no oblidar d’on venim.

 

Ajuntament de Barcelona