John Thackara: Dissenyar relacions per a un món més sa

John Thackara és dissenyador bioregional, escriptor, assessor i organitzador d’esdeveniments. És investigador del Royal College of Art i professor visitant a l’Escola d’Arts Visuals de Nova York i la Universitat de Tongji a Xangai, i ha comissariat la celebrada conferència Doors of Perceptions durant dues dècades.

Amb motiu de l’exposició temporal “Victor Papanek: La política del disseny”, Thackara impartirà la conferència “Els camins cap a la sostenibilitat. Com adaptar-se a l’economia del futur”, al Museu del Disseny de Barcelona el 10 de desembre. Parlem amb ell sobre disseny relacional, el seu poder de transformació social i mediambiental i els efectes d’utilitzar termes com “futur” i “resiliència” a la natura.

Et consideres dissenyador bioregional. Què vol dir?

Durant la meva trajectòria professional, he intentat entendre per què els debats sobre el mal que estem fent al planeta mai no han persistit. M’he adonat que hem estat conversant en un sentit molt abstracte, utilitzant paraules com “sostenibilitat”, que no necessàriament ens afecten en la nostra vida diària. Hi ha un buit metabòlic entre el món natural i el món fet per l’home. A causa d’aquesta ruptura, hem estat capaços de continuar dient que el món està malalt, però sense ser conscients que és la nostra responsabilitat. Aquí és on entra l’assumpte de la bioregió. L’entorn té el poder de connectar la gent a la realitat de la situació i de proveir un espai per connectar amb persones amb qui altrament discreparíem. La bioregió és una alternativa a totes aquestes paraules abstractes, l’utilitzo per provocar que la gent es pregunti “Com podem fer que el nostre entorn sigui més sa, i tenir un futur millor?”.

El teu últim llibre, Com prosperar en l’economia del futur: Dissenyar avui el món de demà, explora un futur escenari econòmic. Quin rol hi pren el disseny?

És divers, però té un fil conductor: el disseny té més a veure amb relacions entre persones que amb productes. El tipus de pràctica present en tots els projectes que hi presento és com organitzem un sistema alimentari o abordem una qüestió de mobilitat treballant plegats. La majoria dels dissenyadors que he conegut han pres la decisió de fer la seva feina de manera que puguin fer d’aquest món un lloc millor. Aquesta és una gran línia divisòria, perquè moltes persones, poc satisfetes amb els seus projectes, han dit “Fem el menor mal possible”.

Als anys setanta, Victor Papanek va centrar el seu debat en el poder de transformació social del disseny. Els dissenyadors estan assumint aquesta responsabilitat?

Molts dissenyadors estan nerviosos per afrontar-se a la transformació social d’una manera molt explícita. La transformació social és el resultat d’un projecte que lluita per un planeta més sa. Necessitem establir una relació amb l’entorn. Al passat, vèiem la natura com una font de recursos o un lloc on construir un edifici, sense pensar gaire en les conseqüències per a la vida preexistent. No es tracta que els dissenyadors facin una passa al davant i diguin a altres com han de viure, sinó que cal permetre que les persones puguin relacionar-se i afrontar les seves necessitats de diferents maneres.

El disseny contemporani està actuant amb suficient eficàcia per garantir aquest futur?

El disseny contemporani és molt divers. Hi ha qui opta per ignorar qualsevol conseqüència negativa de la seva feina com a dissenyador, perquè potser pensa que això és tasca d’algú altre o queda lluny de la seva responsabilitat. Mentrestant, a la Xina, per exemple, molts dissenyadors estan dient “No, no només volem abordar la situació, sinó també millorar-la”. No es tracta de ser crític amb aquells que treballen des d’una perspectiva més convencional o de negoci; simplement, existeixen diferents punts de vista en el món del disseny.

‘Transformació’ defineix una realitat o és una paraula buida?

Igual que ‘sostenibilitat’ o ‘transició’, ‘transformació’ és un pèl abstracta i potser poc controvertida. No penso que els dissenyadors hagin d’utilitzar-la sense pensar-hi, perquè no estic segur que cap de nosaltres tingui el dret de transformar la vida d’algú altre sense que aquest sigui part del procés. En termes de disseny, transformació és la diferència entre crear condicions que propiciïn el canvi i imposar el que els dissenyadors creuen que són les solucions correctes. Jo sóc del primer grup.

Com pot el disseny facilitar el canvi, aleshores?

Als setanta Victor Papanek parlava sobre dissenyar per al món real i no per a un d’imaginari. El món real, com més t’hi apropes i l’escoltes, és més ric, complex i excitant. Un cop poses l’atenció al progrés vital, hi ha una increïble quantitat de coses a aprendre i entendre, i ser part d’aquest procés és una oportunitat per al disseny.

També has deixat d’utilitzar la paraula ‘futur’. Per què?

Perquè desvia la nostra atenció i la nostra pràctica de la possibilitat de ser actius en qüestions que ja existeixen. Entenc que el disseny s’ha plantejat com un ecosistema amb la vista posada al futur durant molts anys. Però quan penses que les coses es podrien fer d’una manera diferent, particularment una manera abstracta o utòpica, tendeixes a passar per alt i menysprear el que ja existeix. El futur naixerà de persones que busquen noves maneres d’alimentar-se, cuidar la terra i moure’s d’un lloc a l’altre. Jo ja no sóc futurista sinó presentista, i sóc optimista, perquè està produint-se una gran quantitat de creativitat i innovació.

Quines són les conseqüències d’haver utilitzat aquests termes durant tant de temps?  

Hem extret recursos que són finits i acabat amb sistemes vius per a després reemplaçar-los amb quelcom que ha començat en la nostra imaginació. Aquesta és la ruptura metabòlica en acció, si penses en un producte aïlladament i no en el seu possible impacte en alguna part del món.

Què queda per resoldre?

No hi ha una gran qüestió. Queden 101 problemes per resoldre. Per exemple, una granja en transició d’una agricultura industrial a una ecològica obliga el granger a tenir una relació diferent amb la gent que menjarà els productes que conrea. Crear aquesta relació és un servei, i aquestes connexions necessiten ser dissenyades, de manera que encara hi ha una gran feina a fer pels dissenyadors.

Som a les portes d’una nova crisi econòmica. El disseny sostenible és la fórmula màgica per esquivar-la, o ja no hi ha cap esperança? 

El disseny sostenible mai no ha estat una fórmula màgica. La gent tenia esperança que sí que ho fos. Per descomptat som a una crisi econòmica, que no és nova sinó de llarga durada. Si el disseny sostenible es practica acceptant la nostra prioritat no de només fer productes, sinó també de trobar maneres d’ajudar els llocs a ser més sans, podem ser optimistes.

En una conferència deies que “no podem créixer infinitament en un món finit”. A què et referies?

Estic totalment perplex pel fracàs del moviment verd en guanyar el debat que no podem créixer infinitament. Sembla que és una qüestió incontestable, però la gent directament ho ignora i continua amb la seva vida. El que dic ara és, per descomptat el món continuarà creixent i canviant, però necessitem concentrar-nos en formes de creixement saludable. L’economia es mesura i descriu només en termes monetaris, i el creixement és necessari per a sobreviure. Però, i si suposem que els diners són només una de moltes maneres de mesurar el progrés, com també ho seria el benestar? Potser és més important per als nostres fills créixer sans que el creixement de l’economia.

Com estan responent les comunitats per assolir una economia més justa i sostenible?

Les comunitats se senten confiades i còmodes trobant solucions basades en els seus propis recursos i no en un reglament abstracte. El que és molt inspirador per a mi és la varietat de coses que vam inventar en el passat. No hem de crear-ne de noves, sinó preguntar-nos: “Com feia la gent abans per garantir que tothom tenia per menjar o els seus fills estaven vigilats? Podem aleshores reinventar, modificar o millorar aquells sistemes històrics utilitzant les nostres eines?”.

Consideres que les grans indústries de béns de consum estaran mai disposades a assumir el canvi en el seu model de producció, fins i tot si això signifiqués augmentar inversió i reduir beneficis?

La paraula ‘consumidor’ és bàsicament l’ADN de la nostra economia. El model de negoci de les grans companyies consisteix a entregar un producte o servei al preu més alt possible, i gastar el mínim en recursos. Si la relació és entre proveïdor i consumidor, mai no serà completament sana, a causa d’aquesta lògica. Hi ha una bretxa gegant entre el cost dels inputs i els outputs, comprant barat i venent car. És molt difícil per a les indústries de béns de consum fer aquest salt d’una economia transaccional a una relacional.