Barcelona Cultura

A Jordi Aguadé, ceramista, en record i reconeixement

Acaba de deixar-nos Jordi Aguadé. D’una gran bonhomia, modest, entranyable, però per damunt de tot, ceramista de cap a peus, Aguadé, nascut l’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, quan arribà la República va ser alumne de l’Institut Escola i de l’Escola d’Aprenentatge de la Generalitat. El 1939, a l’Escola Industrial, va ser deixeble del ceramista Joan Baptista Alós, però “aquella trista i interminable postguerra, en un cop de sort “-paraules seves-, el va portar a treballar amb Josep Llorens Artigas, que havia tornat a Barcelona fugint de la guerra europea.

A can Artigas, on va estar-hi deu anys, “fent de tot, ben segur que vaig aprendre molt”, ens comentava. Perquè el seu taller era molt més que un taller, era una finestra oberta al món, com solia dir. Per exemple, quan Miró i l’Artigas van començar a col·laborar, el ceramista li encarregà que ajudés a Miró: “preparar esmalts i estar al seu costat per tot allò que li fes falta”. Més endavant, va anar a París al taller de Philippe Rouard, amic d’Artigas, i més endavant, també gràcies al mestre, va poder treballar amb una gran amiga seva, la reconeguda ceramista sueca-finesa Tyra Lundgren, al mig del Bàltic. Poc després va treballar a casa d’una altra ceramista, Gocken Jobs, a Leksand, Suècia.

De retorn a Barcelona, el 1954 Aguadé muntà el seu taller a Horta. Des d’aleshores, Aguadé es dedicarà intensament a la ceràmica, experimentant amb el foc, el fang i els esmalts de tots colors, creant la seva obra personal, sol o bé en col·laboració, com ara en el cas dels murals ceràmics fets amb Joan Vila-Grau, com també endinsant-se en el món de la ceràmica utilitària, sempre, però, amb la mateixa cura i dedicació.

En la seva llarga i activa trajectòria, Aguadé va participar en un projecte col·lectiu de notable incidència en el marc del disseny català. Conjuntament amb el joier Aureli Bisbe, l’arquitecte Jordi Bonet, el dissenyador Jordi Vilanova i el pintor Joan Vila-Grau, van crear el grup de La Cantonada, cap al 1960. Al llarg d’uns quinze anys, plegats van compartir projectes, van reflexionar sobre el rol de les arts i el disseny, sobre la tradició autòctona i les influències internacionals, la relació entre la funcionalitat i la bellesa d’un objecte, etc., etc. El grup de La Cantonada va allunyar-se del disseny estandarditzat apostant per petites sèries, per un disseny més personalitzat, i que abastava tant l’interiorisme, com el disseny de joies, vitralls, objectes ceràmics, mobiliari, fins i tot objectes litúrgics, emmarcats dins de la renovació del Concili Vaticà II. Sempre amb sensibilitat mediterrània i, alhora amb una mirada cap al Nord d’Europa. I no sols això, perquè fundaren la revista Qüestions d’Art, i la Galeria AS, des d’on difongueren les línies més innovadores de les arts i el disseny del moment.

Aguadé va fer els esmentats murals amb Vila-Grau, joies amb Bisbe, mobles amb Vilanova i interiors amb Bonet. És a dir, en els projectes de La Cantonada sempre hi havia la presència de la ceràmica, fos una vaixella, un joc de cafè, unes canadelles o un gran projecte mural o un sostre, o tantes i tantes aplicacions. Avui que sentim tant a parlar de treball col·laboratiu, de compartir projectes, d’equips pluridisciplinars, ens porta a pensar que, sens dubte, La Cantonada va ser capdavantera en aquesta via, assolint els reptes que actualment es plantegen molts equips.

Viatges, exposicions, premis i reconeixements nacionals i internacionals van omplir la vida d’Aguadé. El 21 de maig del 2003, per exemple, l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el rebia com a membre numerari, un fet cabdal perquè representava que la ceràmica entrava per primer cop a l’Acadèmia.

Mestre alhora d’altres ceramistes, com la recentment també traspassada Maria Bofill, era un home arrelat a la terra. Treballant amb el fang, les terres, ha realitzat tant obres d’art com peces que complien una funció i eren útils per a la vida quotidiana i dotades d’aquella qualitat estètica que es desprèn d’un bon disseny. Aguadé és un bon testimoni, i la seva obra ho ben palesa, del lligam entre el disseny i l’art o l’art i el disseny, una discussió gairebé eterna, perquè no és gens fàcil delimitar on comença un i on acaba l’altre. Al capdavall, al marge d’encasellaments preestablerts, quan parlem d’Aguadé sempre parlem de creació ceràmica. Què millor, doncs, que poder contemplar una gran obra plàstica o bé poder parar la taula amb un servei de taula pràctic i bell, que “dignifiqui l’espai quotidià”, com li agradava de dir. De fet, ell fou l’introductor de la ceràmica en les vaixelles, des de l’òptica del disseny, al marge de la terrissa popular tradicional aleshores ja força deteriorada, unint, en definitiva, la tradició artesanal amb el disseny industrial.

Al Museu del Disseny s’hi conserven creacions de tot ordre: els gerros en què experimentava la conducta dels esmalts o les edicions de Ceràmica Aguadé -vaixelles, jocs de cafè...-, sovint en col·laboració amb altres dissenyadores o dissenyadors.

Gràcies pel teu mestratge, Jordi. Descansa en pau.

Pilar Vélez
Directora del Museu del Disseny

Barcelona, 22 de maig del 2021

Ajuntament de Barcelona