Barcelona Cultura

Malika Favre: crear del caos a l’ordre

Malika Favre és una il·lustradora francesa establerta a Londres. Imaginari eròtic, sentit de l’humor i una paleta de colors llampants són alguns dels elements que descriuen el seu estil. Ha treballat amb clients com The New Yorker, Vogue, Gucci i Penguin Books.

És una de les ponents de l’onzena edició del Blanc Festival, que tindrà lloc per primer cop al Museu del Disseny de Barcelona, entre els dies 3 i 5 d’octubre. Parlem amb ella de les seves inspiracions, què l’empeny a crear i les històries que vol explicar als seus dibuixos.

Com descriuries el teu estil?

Jo diria de colors vius, minimalista, sexy a vegades i sempre amb una forta voluntat narrativa.

Quines històries vols explicar?

Pot ser qualsevol cosa. A vegades pot ser un sentiment, bona part del que faig és precisament traslladar la persona a un lloc. M’agrada quan una imatge té diferents capes de narrativa, de manera que hi ha una primera resposta emocional i després et diu quelcom que amaga. Les històries es tornen molt més personals aleshores.

Hi ha res que vulguis ensenyar?

No ho faig (la il·lustració) per educar la gent, només comparteixo la meva visió i parlo de coses que considero rellevants. Per a mi no és tan important dir a l’espectador què ha de veure en una il·lustració com deixar-lo fer la seva pròpia lectura. Les meves il·lustracions estan molt obertes a interpretacions.

Prefereixes deixar lloc a la imaginació.

Tot el que comparteixo és subjectiu, però m’agrada i molt quan dibuixo alguna cosa personal que vull compartir i algú altre ho interpreta des de la seva experiència vital o el seu àmbit professional. Això és el que va passar amb la portada del quiròfan per al New Yorker. Vaig compartir una experiència personal de quan era petita i alguns la van interpretar com una celebració de les dones cirurgianes.

Hi ha límits entre il·lustració i disseny gràfic?

Des de la meva experiència personal, perquè vinc del disseny gràfic, crec que estan relacionats. Treballo la il·lustració gairebé a la manera del disseny gràfic: intento anar a l’essència del dibuix, que seria com crear un logotip.

Què et consideres, aleshores?

Definitivament una il·lustradora. Explicar històries sempre ha estat la meva passió.

Dius que el teu estil és minimalista. Creus en el ‘menys és més’?

Trobo la bellesa en la simplicitat. M’agrada quan quelcom és tan evident que no potts amagar-ho, de manera que quan ho mires, o funciona o no. La reacció de la gent a imatges senzilles és instantània. La simplicitat és un repte, i això és el que m’excita. Segueixo un artista francès, Thibaud Herem, amb un estil extremadament complex, i també trobo bellesa en aquesta complexitat. Es tracta de trobar el punt exacte on deixar d’afegir elements a la peça. En el meu cas, és el contrari: intento desprendre’m d’elements tant com puc fins a arribar a l’essència de la imatge, de manera que si elimino res, perdria poder o significat.

Quin és el teu procés creatiu?

És molt instintiu. Crec en l’entrenament creatiu: com més facis alguna cosa, millor la faràs. Sempre aplico la mateixa estructura en els meus treballs, vaig del caos a l’ordre. Parteixo d’un espai instintiu en què poso moltes coses, deixo fluir les meves idees i paro sense saber on em portarà. Aleshores arribo a un punt en què sento una espècie d’epifania, i sé que estic prop d’una bona idea i és moment d’estructurar-la. Començo a polir, pensant tot el que estic dibuixant i arribant a poc a poc a la peça final.

Com organitzes aquest caos?

El caos s’autoorganitza internament. És clar que no pots deixar que tot entri al dibuix, si no seria un desastre. Ho gestiono pas per pas, dibuixant sense pensar quin serà el resultat final. Per exemple, quan viatges, descobreixes colors, arquitectura, cultures, i amb tot això estàs creant el teu petit arxiu professional. Com més veu, més saps, i més ric esdevé el teu cervell. Viatjar alimenta la meva ment i és quelcom que després aflora en el meu treball; per tant, sempre sento que ve de dins. Per mi és un procés natural.

Irònicament, l’espai negatiu és un recurs present en les teves obres. Per què?

L’espai negatiu és una mica màgic: em recorda quan ets petita i jugues a trobar formes en els núvols. Parla de la intel·ligència del cervell humà, perquè està veient dues figures en una i omplint-ne els espais buits. És molt agradable i efectiu, i alhora molt difícil d’aconseguir pel que fa a trobar l’equilibri i saber on aturar-se un mateix. No ho pots forçar, seria com intentar encabir un quadrat en un cercle. Ha de funcionar. També utilitzo molta geometria. Tot ve de la meva passió per les matemàtiques, les il·lusions òptiques i enganyar la ment.

El cos femení i l’eròtica també hi són protagonistes.

Perquè sóc una dona, suposo! Vaig començar quan era una nena, dibuixant princeses, que van ser més sensuals a mesura que em feia gran. El cos femení és tot corbes, extremadament preciós, i sempre m’ha encantat dibuixar-lo. També té a veure amb l’entorn on vaig créixer. Els meus pares són molt oberts, mai no hi ha hagut tabús de cap mena. Sempre he percebut el cos com una cosa molt bonica i que s’ha de celebrar. No crec que el meu treball sigui provocador, sinó més aviat una celebració de la sensualitat i l’atracció sexual. Jugo en aquesta línia: revelar, però sense excedir-se.

De què parlaràs al Blanc Festival?

Serà una xerrada molt personal. No parlaré de com treballo o què m’inspira, sinó de la gent que he conegut en el camí i m’ha portat a diferents llocs. Gent que he conegut evidentment per feina, però també els meus amics, pares i avis; i com allò que faig i qui sóc avui és gràcies a ells. Tots em guien d’alguna manera i volia fer-los un homenatge.

Ajuntament de Barcelona