Barcelona Cultura

Sílvia Ventosa: “El passat serveix per trencar prejudicis i arquetips”

Sílvia Ventosa és conservadora de tèxtil i moda al Museu del Disseny de Barcelona i una de les comissàries de l’exposició permanent “El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)”. Amb motiu de la #MuseumWeek 2019, amb la figura de la dona en la cultura com a fil conductor de la seva sisena edició, parlem de moda, feminisme i progrés social.

Carlotaoms, Miriam Ponsa i Krizia Robustella són algunes de les dissenyadores que formen part de la col·lecció d’“El cos vestit”. Com a comissària de la mostra, fer d’altaveu del talent femení va ser clau en el procés de selecció de les peces?

Fins a la data, triàvem les peces segons el guió conceptual, aquelles que ens anaven bé pel que havíem d’explicar. Ara hem de visibilitzar el gènere, com es tracta i com es representa en els vestits i la moda; potenciar el talent femení i donar més poder a les dones dissenyadores. Si fa deu anys el cos era al centre de l’exposició, ara hi ha altres temes a reivindicar i representar en una exposició de moda.

Quina lectura podem fer de l’exposició en clau feminista?

Des del segle XIX, la moda sembla ser un afer de dones sotmeses, que porten cotilla de la qual s’han d’alliberar. En el període d’entreguerres les dones lluiten per alliberar-se i ho fan a través de la seva imatge. A vegades es representen com un noi jove à la garçon, o com un home, amb esmòquing, corbatí i pantalons de frac. Això dona la imatge de la lluita per l’empoderament, i torna a passar a finals dels anys seixanta amb els moviments feministes. Ara torna a ser clau: no només en mans femenines, sinó de la societat.

El vestit modifica l’aparença del cos. Com pot la moda alliberar-nos de les cotilles mentals que ens autoimposem com a societat o ens han estat llegades?

Dissenyadors independents com 113 Maison estan apostant per una moda agender (sense gènere). Fins i tot en desfilades de grans marques hi ha vegades que no distingim si el model és noi o noia. Ja no té interès estigmatitzar. Com a societat en crisi, estem construint noves identitats i desconstruint el codi binari. El repte és saber si és una tendència o ha sorgit per quedar-s’hi.

La moda és un reflex d’una societat que avança acceleradament. Com pot contribuir a reproduir un canvi social, polític i cultural com ho és el feminisme?

El feminisme, que ha estat intel·lectual durant molt temps, ara entén que la moda no és frívola, no és només teixit i vestit, sinó que construeix identitat a partir de marcadors com la barba, clarament masculina. Andrea Ayala, per exemple, va presentar una col·lecció amb noies amb barba fa uns anys. Això és senyal que ja no hi ha tant encasellament, estem aplicant menys prejudicis i desconstruint cànons de bellesa.

Les generacions més joves jugaran un paper clau en la configuració dels codis morals, socials i estètics en el futur. Què fa necessari conservar el passat?

El passat serveix per trencar prejudicis i arquetips. Els homes del segle XVIII semblen més decorats fins i tot que la dona, i era absolutament normal –fins a la Revolució Francesa– portar perruca, cosmètica, ungles arreglades, brodats… Tot i el sistema binari, pel qual els homes duen pantalons i les dones faldilla, en el segle XVI la vestimenta s’assembla. Tot això acaba al segle XIX, que s’anomena la gran renúncia masculina: a les dones de la burgesia se’ls és atribuïda la preocupació per la moda, mentre que els homes s’han de dedicar a treballar i passen a vestir-se d’una manera molt austera. Així fins al 1970, quan homes i dones tornen a les túniques llargues i a dur els cabells llargs, i torna alhora la confusió de gèneres, ruptura social i innovació.

Quina és la part més interessant de la teva tasca com a conservadora?

A través de la recerca, estudiar la societat i veure el paper de la moda, l’aparença i la identitat, de manera que unes sabates del segle XVI, sense saber si són d’home o dona, et facin plantejar: “Per què ara està tan separat el sistema binari?”. El nostre paper des del Museu és educar i ser molt pedagògic mostrant una sèrie d’evidències, que són vestits, de manera que qualsevol persona de 0 a 99 anys surti incòmoda d’“El cos vestit” i pugui fer-se preguntes: “Què passa amb mi? Sóc diferent? Vull seguir amb el cànon?”.

Ajuntament de Barcelona