La celebració del centenari de la mort de Felip Pedrell (1841-1922) ens convida a reflexionar en aquesta exposició sobre l'actualitat i la vigència de les idees que van impulsar la seva obra. En línia amb els corrents regeneracionistes del seu temps, que creien necessari un impuls i una reforma de la vida cultural espanyola, Pedrell va ser un dels primers introductors del wagnerisme a la península Ibèrica. No es tractava, però, d'imitar Wagner, sinó més aviat de desenvolupar una identitat musical que servís de model estètic per la creació d'una escola lírica nacional. Per això, en la línia de les diferents escoles europees, defensava que els compositors havien d’inspirar-se en les músiques del passat i de la tradició oral associades a aquesta identitat, i alimentar així la creació de la música del futur. Aquesta recerca el va portar a convertir-se, sense que ell deixés mai de reivindicar-se com a compositor, en el pioner de la musicologia del nostre país. Més de set-centes publicacions van ser el resultat d'aquest interès musicològic, de les que podem destacar-ne dues: L'opera omnia monumental dedicada al polifonista del segle XVI Tomás Luis de Victoria, que va editar Breitkopf und Härtel i que està present a totes les grans biblioteques musicals del món, i els quatre volums del Cancionero musical español, publicats els últims anys de la seva vida.
Com a compositor, Pedrell mai va aconseguir l'èxit i el reconeixement del qual van gaudir alguns dels seus deixebles, i la seva música encara avui ha estat poc explorada i interpretada. Tot i això, les temàtiques i propostes pedrellianes van deixar una empremta potent i ben reconeixible entre una enorme quantitat de deixebles, que van incloure noms molt rellevants, com els compositors Enric Granados, Isaac Albéniz, Manuel de Falla, Robert Gerhard i Cristòfor Taltabull, l'etnomusicòleg i compositor Baltasar Samper, el musicòleg Higini Anglès, la cantant Conxita Badia, la compositora i pianista Maria Carratalà o els fundadors de l'Orfeó Català, Lluís Millet i Amadeu Vives. Però més enllà de l'estol llarguíssim de professionals de la música que van passar pel seu estudi, les seves publicacions van ser una referència molt influent en el seu temps i encara avui. Pedrell no podia preveure quin seria el futur de la música, però va tenir la intuïció de tractar una gran quantitat de temes fins aquell moment poc estudiats que segueixen molt presents en la nostra realitat sonora contemporània: els seus treballs sobre el Misteri d'Elx o el Cant de la Sibil·la, sobre els polifonistes i la música per a orgue del segle XVI, la jota de les Terres de l'Ebre, els instruments musicals de tot el món o el flamenco, per posar només alguns exemples. L'empremta de Pedrell va més enllà de les genealogies dels deixebles: és una empremta complexa de relacions temàtiques, de diàlegs i de contrastos, de cites intertextuals i de relacions entre el present i el passat de les que Pedrell continua sent un referent.
