El 20 de setembre de 2025, el MUEC (Museu Etnològic i de Cultures del Món) va presentar una segona edició de l’activitat ”Patrimoni i religions vives: les comunitats de Barcelona al Museu Etnològic i de Cultures del Món”, coorganitzada per l’OAR (Oficina d’Afers Religiosos) i el MUEC, que va consistir en quatre visites comentades sobre l’hinduisme, el budisme, la cosmovisió fang, i la tradició ioruba, sota el guiatge de persones pertanyents o amb vinculació a aquestes tradicions religioses.

L’activitat formava part del programa de la desena edició de La Nit de les Religions. Conviccions i creences en diàleg, organitzada per l’AUDIR (Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós).

Els museus actuen com a ponts entre la història i la vida quotidiana, facilitant el diàleg amb la ciutadania. Les exposicions reflecteixen històricament imaginaris culturals i dinàmiques colonials que han condicionat la manera de mostrar la diversitat. En aquest context, el pluralisme religiós i cultural de Barcelona es presenta no només com un llegat històric, sinó també com una realitat viva que modela la ciutat i enriqueix la convivència.

Les visites comentades van permetre experimentar aquest diàleg de manera directa, amb membres de diverses comunitats religioses o persones amb un vincle profund amb elles, que van compartir la seva mirada sobre els objectes patrimonials: què representen per a la seva comunitat, les creences i pràctiques associades, i la història i context que consideren rellevants per comprendre cada peça. Així, els objectes deixen de ser només elements exposats i esdevenen testimonis de memòria, identitat, cultura i espiritualitat. Aquesta interacció va oferir a les persones assistents l’oportunitat d’aprofundir en la comprensió de les tradicions i rituals que avui continuen formant part del teixit religiós de la ciutat.

Enguany, la visita al MUEC (Museu Etnològic i de Cultures del Món) va començar amb la col·lecció d’Àsia amb un ritual de benvinguda. Nyoman Hardian Dewi, originària de Bali, de religió hinduista i referent cultural i religiosa del grup Gamelan Barasvara del Museu de la Música de Barcelona, va oferir una ofrena com a mostra d’agraïment als déus i de respecte als esperits que habiten els espais del museu. Flors, encens i arròs van acompanyar el ball Tari Pendet, una dansa tradicional de benvinguda que, originàriament, es realitzava dins dels temples i que avui també s’utilitza en actes culturals.

Després d’aquesta ofrena, el públic va poder conèixer de prop el món del wayang kulit, un dels grans tresors de l’art escènic de Java i Bali. Es van presentar els titelles Hanuman (Java, Indonèsia, finals del s. XIX–inicis del XX) i Arjuna (Java, Indonèsia, s. XIX). Nyoman va explicar que aquests titelles, de cuir o fusta i vinculats a les epopeies hindús del Mahabharata i el Ramayana, representen herois com Arjuna —guerrer valent i cavallerós— i Hanuman, el rei mico, símbol de lleialtat i del bé.

En la presentació també es van poder veure diferències entre dues tipologies de titelles. Per una banda, el wayang kulit, de pell de vaca o búfal, més fi i pensat per jugar amb les ombres. D’altra banda, el wayang klitik, elaborat en fusta i amb colors més vius, que produeix un so característic (“clític, clític”) en ser manipulat i que dona un to més vibrant a les representacions.

A través de les peces, es va mostrar la diversitat cultural d’Indonèsia, un país amb més de 17.000 illes i una riquesa artística immensa. Nyoman Hardian van destacar les diferències entre les tradicions: mentre que a Java les representacions de wayang kulit se celebren habitualment de nit i s’acompanyen de gamelan (conjunt de música d’instruments tradicionals), cant i oració, a Bali són part de cerimònies religioses i el titellaire, sovint un sacerdot, actua amb instruments de gender i en horari diürn.

El recorregut va permetre entendre que, més enllà del valor estètic, aquestes peces tenen un significat espiritual profund. A Bali, on la majoria de la població és hinduista, es creu que els objectes conserven esperits, motiu pel qual l’ofrena inicial va ser un pas imprescindible per obrir la porta a l’activitat i assegurar que tot fluís en harmonia.

A continuació, la col·lecció d’Àsia es va dirigir a dues peces d’origen, de la mà d’Ani Chöpal, mestra de meditació del Centre Samye Dzong Barcelona i monja budista. Ani Chöpal va escollir dues figures per explicar-ne la significació: Buda Sakyamuni i Chenrezig, el buda de la compassió.

Amb relació a la peça de Buda Sakyamuni (Tibet, 1400-1600), Chöpal ens va narrar la vida de Siddharta Gautama, Buda, recordant com el jove príncep va abandonar el palau després de veure per primera vegada la malaltia, la vellesa i la mort. Aquestes experiències el van portar a comprendre que ningú no n’estava exempt i que tots formaven part del sansara, el cicle de patiment constant en què els éssers estan atrapats: naixement, malaltia, envelliment i mort. Després d’anys d’ascetisme i meditació, va seure sota l’arbre Bodhi i, després de vèncer les temptacions i pors (“mares”), va assolir la il·luminació i esdevenir el Buda: “el despert, el que sap veure”. Aquesta realització va mostrar que hi ha un camí cap al nirvana, l’alliberament del cercle del sansara, i que aquest camí implica reconèixer i transformar l’ego i les emocions que ens encadenen. Tal com deia Ani Chöpal: “Primer cal mirar-se a si mateix, veure’s les emocions negatives, i només així es pot començar a alliberar-se’n”.

La segona peça que va presentar va ser l’escultura de Bodhisattva Sadaksari Lokésvara (Tibet, s. XIV-XV), una imatge de Chenrezig de quatre braços, conegut també com a Avalokiteshvara. Simbolitza els quatre “incommensurables”: amor, compassió, alegria i equanimitat. Ani Chöpal va subratllar que, quan es fa la pràctica de Chenrezig, no es tracta de demanar ajuda externa, sinó d’activar-ne la pròpia compassió: “No és que Chenrezig ens posi la compassió; això ja ho tenim. Ens ajuda a despertar-la, igual que Buda: la nostra natura ja és allà, només està tapada per les ofuscacions”.

El mantra om mani padme hum és clau en aquesta pràctica. Om representa el cos de tots els budes; mani significa joia en sànscrit; padme és lotus, i hum és la ment de tots els budes. Quan diem om mani padme hum estem invocant Chenrezig i totes les seves qualitats. La monja va advertir que no és simplement “repetir com un mantra”, sinó una pràctica sagrada que es reflecteix en el comportament: “quan ho fas bé, notes que augmenten l’amor i la compassió dins teu”. En definitiva, en paraules d’Ani Chopal, representa una invitació a recordar que, “en potència, ja som budes”.

Després d’una petita pausa, es va passar a la col·lecció del continent d’Àfrica i va iniciar la visita Deborah Ekoka, gestora cultural i mediadora afrocentrada, la qual va presentar la cultura fang i les peces del patrimoni estatuari eyema byeri (Guinea Equatorial, s. XIX). Ens va descriure com els fang, ètnia principal del territori de Guinea Equatorial, tenien una cultura fortament patrilineal i vinculada al treball de la fusta. Així, les figures byeri en són centrals en la cosmovisió: no són objectes de culte, sinó guardians de la memòria del llinatge. La paraula byeri significa “os”. Els byeri anaven a sobre d’unes caixes cilíndriques on es conservaven parts dels cranis de “persones il·lustres dels fang”. Les escultures byeri eren el pont, un “ancoratge” entre el món dels vius i els morts.

No tothom podia veure-les: només els iniciats en els rituals d’espiritualitat hi tenien accés. Formaven part de cerimònies de purificació i danses, sovint acompanyades de plantes visionàries, amb la funció de resoldre problemes col·lectius i mantenir la comunicació amb els ancestres. Els byeri eren també cuidats amb oli de palma o sang d’animal, símbols de força i vitalitat.

Amb la colonització, moltes d’aquestes peces es van espoliar, cremar o llançar als rius. Ekoka plantejà la pregunta: “Si aquestes peces eren per comunicar-se amb els ancestres, què passa quan els les prenem?”. El debat sobre la restitució és central avui en dia. Ekoka va concloure insistint en la necessitat de reconèixer aquestes peces no només com a art sinó com a cosmovisió viva, i de repensar col·lectivament quines han de ser les formes de preservació: “Si es diu que no es retornen les peces perquè no hi ha espais per preservar-les, aleshores continuem imposant una manera eurocèntrica de com s’han de preservar aquestes peces, que pertanyen a cultes africans”.

La darrera intervenció va ser a càrrec d’Ana Guillamet, nascuda a Santarém (Brasil), d’origen quilombola (*) i d’herència africana, la qual va iniciar fa vuit anys el seu sacerdoci a la umbanda, religió afrobrasilera amb profundes arrels iorubes. Va presentar una figura d’Osun, deessa de l’aigua dolça i els rius (Ioruba, Nigèria, primer terç del s. XX) vinculada a la fecunditat, la creació, la cooperació i l’energia vital. Com deia Guillamet: “Estic molt orgullosa de parlar-ne, perquè jo soc filla seva”. També va mostrar una safata ritual Ifa (Ioruba, Dahomey (actual Benín), finals del s. XIX–inicis del s. XX). La sacerdotessa va explicar que Osun guia l’endevinació i el coneixement espiritual a través de les caracolas, que es col·loquen a les safates i permeten respondre preguntes personals i col·lectives, esdevenint una eina de transmissió del saber ancestral.

La seva intervenció va posar l’accent en el sincretisme com a forma de resistència durant l’esclavitud i les explotacions colonials, especialment al Brasil a les plantacions del cafè, on van néixer el Candomblé i la umbanda. Les divinitats africanes es van identificar amb figures del catolicisme per protegir la seva pràctica espiritual: per exemple, Osun s’associa sovint amb la Mare de Déu. Tanmateix, Ana ens explica que el 8 de desembre és el dia de celebració d’Osun dins la umbanda.

Segons Guillamet, la religió umbanda treballa la cura espiritual i emocional, fomentant “resistència, resiliència i fraternitat”. Els rituals col·lectius permeten escoltar, abraçar i compartir el dolor sense atacar ni menysprear. “Podem aconseguir moltes persones que necessiten la freqüència vibracional de l’amor, el nostre treball col·lectiu”. Per Guillamet, veure la figura d’Osun en un museu és també un motiu d’orgull i inspiració: “La mare de la nostra casa era Osun i és una inspiració presentar-la”.

(*) Quilombola és una persona afrodescendent que forma part de les comunitats originades per persones esclavitzades que fugien de les explotacions colonials (quilombos). Històricament, es van crear aquests assentaments com a actes d’emancipació per escapar de l’esclavitud.