Per entendre el calendari islàmic

Català

El calendari islàmic segueix el cicle lunar, en què els mesos comencen i acaben amb lluna nova, així com els dies comencen i acaben amb la posta de sol. Tractant-se de dos astres amb òrbites diferents, els mesos lunars no sempre coincideixen amb els mesos solars, per la qual cosa es produeix un decalatge retroactiu d’uns deu dies per any. O sigui, els mesos lunars van rotant per totes les estacions en un cicle d’aproximadament 36 anys.

En època preislàmica la durada del calendari no estava fixada, és l’islam que el va fixar en prohibir la pràctica d’intercalar ocasionalment mesos o dies per ajustar o prorrogar (nasâ’) el calendari lunar al solar (Alcorà, IX, 36 i 37): l’únic criteri admès a l’hora d’establir el còmput és l’estrictament lunar, tal com es pot veure en la fixació pròpia del mes de Ramadà (Alcorà, II, 185).

L’inici del calendari islàmic s’estableix l’any 638 del calendari gregorià, en època del califa ‘Umar b. al-Ḫattâb, i a partir d’un episodi clau en la història de l’islam: l’exili (hijra o hègira) dels musulmans cap a la ciutat de Medina l’any 622. Tot i que la comunitat islàmica ja havia patit altres exilis menors cap a terres africanes, l’exili a Medina és el que es considera el més important i decisiu.

El calendari islàmic té dotze mesos, dels quals quatre són considerats inviolables: muḥarram, rajab, ḏû-l-qa’da i ḏû-l-ḥijja. La paraula àrab utilitzada per distingir aquests mesos és ḥarâm, concepte que es podria traduir com a “inviolable” o “que comporta limitacions, prescripcions o prohibicions”, amb referència als períodes de peregrinació i treva preislàmics. L’islam se’n va fer ressò i els va acceptar.

L’any lunar islàmic té entre 354 i 355 dies, dividits en mesos de 29 o 30 dies (yawm). Els dies s’agrupen en setmanes (usbû‘) i prenen el nom del seu ordre numèric: el diumenge és el primer dia (yawm al-aḥad) i el dissabte és el setè i últim (yawm as-sabt). L’excepció és el divendres (yawm al-juma‘), que pren el seu nom de l’oració del migdia, quan tota la comunitat (jamâ‘) intenta congregar-se.

L’islam només reconeix dues festes: la “petita festa” de la ruptura del dejú (‘îd al-fiṭr) que marca el final del Ramadà (primer dia del mes de šawwâl) i la “gran festa” del sacrifici (‘îd al-aḍḥa) que marca el final de la peregrinació anual a la Meca (desè dia de ḏû-l-ḥijja). Si la tradició judeocristiana posava èmfasi en el sentit alliberador i “sabàtic” de la festivitat, l’islam hi afegeix el sentit de regeneració cíclica (iâda), com expressa, per exemple, la tradició profètica (sunna) d’anar i tornar de la pregària de les festes per camins diferents.

Comparteix aquest contingut