ISLAM | #Barxiluna "Fa cinquanta anys necessitàvem un lloc on reunir-nos i compartir", Anwar Aldirra
L’activitat "50 anys del primer oratori islàmic a Barcelona" va ser el tancament de la línia d’activitats, que es va iniciar el 2022, "Barxiluna برشلونة: (Des)memòria del passat i el present islàmic", coorganitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i l’Espai Avinyó. Va consistir en dues taules rodones per commemorar el 50è aniversari del Centre Islàmic de Barcelona, primer oratori musulmà de Barcelona reconegut institucionalment, i reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la comunitat islàmica a la ciutat. L’activitat va tenir lloc el passat 15 de novembre a El Born Centre de Cultura i Memòria.
L’any 1974 es va fundar el Centre Islàmic de Barcelona, el primer equipament de culte musulmà de Catalunya reconegut institucionalment, encara en funcionament avui en dia. Per tal de celebrar aquesta efemèride, l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i l’Espai Avinyó van organitzar el 15 de novembre l’activitat “50 anys del primer oratori islàmic a Barcelona”.
Aquesta sessió va commemorar, a banda del 50è aniversari del Centre Islàmic de Barcelona, tres espais o moments significatius. Primer, va constituir la clausura de la línia d’activitats “Barxiluna برشلونة: (Des)memòria del passat i el present islàmic”, un cicle coorganitzat per l’OAR i l’Espai Avinyó que ha consistit en un conjunt d’activitats que han reivindicat i reflexionat sobre la presència passada, present i futura de la comunitat musulmana a Barcelona. Segon, “50 anys del primer oratori islàmic a Barcelona” va formar part d’un conjunt d’activitats paral·leles titulat “Veus contra el racisme” que l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat amb motiu del 4t Fòrum Global contra el Racisme i les Discriminacions de la UNESCO, que tindrà lloc a Barcelona els dies 9, 10 i 11 de desembre de 2024. Finalment, les dues taules rodones que van configurar l’activitat es van celebrar a El Born Centre de Cultura i Memòria, un espai que testimonia el passat de l’islam a la ciutat, ja que al davant del centre es va descobrir, el 1991, una necròpolis musulmana de l’any 1100.
“50 anys del primer oratori islàmic a Barcelona” va ser un “dia de commemoració, però també de reconeixement de les lluites de moltes persones, lluites que recull la generació següent per continuar treballant per sumar i construir societat”, deia la moderadora de la sessió, Hajar Menssouri. L’activitat va començar amb un parlament en el qual Sara Belbeida Bedoui, Comissionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, va felicitar la cinquantena de l’oratori, “que no només representa un lloc de culte i trobada espiritual, sinó també un símbol de convivència i diversitat“. Una bandera que també duen les moltes i diverses entitats o associacions musulmanes de Barcelona i Catalunya, com la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT), la Federació Islàmica de Catalunya, o la Federació Catalana d’Entitats Paquistaneses, que fa temps que treballen per “promoure el diàleg i la cohesió social”.
A la primera taula rodona, tres representants de comunitats musulmanes de Barcelona van compartir amb el públic els orígens de les seves entitats i els reptes passats i presents per al desenvolupament de les seves activitats. Primerament, Anwar Aldirra, membre del Centre Islàmic de Barcelona (Sant Andreu), va compartir la història del naixement d’aquest centre, possible únicament gràcies als esforços d’un grup d’estudiants sirians, del qual ell formava part, que van arribar a la ciutat als anys seixanta i setanta per cursar carreres universitàries inassequibles al seu país d’origen. “Al principi l’espai es destinava a l’oració dels divendres, però aviat vam començar a organitzar activitats culturals, lúdiques i esportives”, explicava, “necessitàvem un lloc on reunir-nos i compartir l’angoixa i la nostàlgia d’estar lluny de les nostres famílies i la nostra pàtria”. Trobar un lloc i legalitzar-lo va ser una fita molt difícil, però també ho van ser construir una bona relació amb el veïnat i sostenir el centre econòmicament: “avui, encara, el centre no rep cap classe d’ajuda a banda de les donacions de les persones assistents”. Això no ha aturat al centre en la seva tasca, que ara no només rep persones creients musulmanes de tots els orígens, sinó que també té contacte i relacions amb comunitats no islàmiques del barri de Sant Andreu que esperen “anar desenvolupant en benefici del barri”.
Després d’Aldirra, va agafar la paraula Bombo Ndir, activista pels drets humans i membre de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC) (Ciutat Vella), que va continuar per la línia de la dimensió social de les entitats religioses, aquesta vegada des de la comunitat musulmana senegalesa. Aquesta diàspora va arribar a Catalunya seguint el camí obert per les seves “germanes àrabs, que vingueren primer i han obert el camí a altres comunitats africanes per organitzar-se”, facilitant el naixement d’entitats com la CASC, que actualment aglutina 79 associacions senegaleses. Ndir va subratllar el rol de les dones a les mesquites per exemplificar la tendència a la cohesió de l’islam que entra en acció en aquestes comunitats: “Tenim un rol de cuidadores, anar a la mesquita és cuidar la família, però també ensenyem i eduquem“. Així, són sovint les encarregades de coordinar els recaptes solidaris que es fan als centres, i fan un paper important de “conjunció i de suport de tota la comunitat, perquè les mesquites són llocs de trobada”. És per això que la CASC aposta per la participació i el diàleg: “Treballem la convivència i la mediació intercultural, perquè el proïsme és el nostre germà i l’hem de cuidar”.
Va tancar la primera taula Hasnat Mustafa, de la comunitat Minhaj al-Qur’ân, una organització pakistanesa que promou també la cohesió social des dels seus inicis. Aquesta comunitat va començar a ser nombrosa a Barcelona a principis dels anys noranta, i, a causa de la barrera idiomàtica que tenien a les mesquites existents, on la majoria d’assistents provenien del nord de l’Àfrica i l’Orient mitjà, va necessitar un centre propi. Així, el 1997 va néixer el primer centre de l’associació Minhaj al-Qur’ân, al carrer l’Arc del Teatre (Ciutat Vella), cosa que va suposar un abans i un després per a la comunitat: “Quan migres, vols que els teus fills aprenguin sobre la seva cultura, el seu idioma i llegeixin l’Alcorà. La mesquita fa aquest paper”. Poc després van obrir el segon centre de l’associació al carrer d’Erasme de Janer (Ciutat Vella), que tot i no ser ben rebut pel veïnat al principi, avui duu a terme activitats per a tot el barri. “Vam començar a col·laborar amb la parròquia, a treballar el diàleg interreligiós i a fer portes obertes. Volíem donar-nos a conèixer i conèixer la cultura d’aquí“, explicava Mustafa, “la mesquita no és només un centre de culte, és un centre cívic, de trobada, on qualsevol persona pot compartir els seus problemes amb la comunitat”.
Aquesta tendència a la cohesió i al diàleg des del reconeixement de la pròpia identitat és el testimoni que han agafat les noves generacions de la migració musulmana, i aquesta va ser la temàtica al voltant de la qual va girar la segona taula rodona de l’activitat. En aquest segment, Hatim Azahri, president de Joves Units del Poble-Sec, i Hafsa Shabbir, membre de l’associació Minhaj al-Qur’ân, van parlar sobre la realitat i els reptes del dia a dia amb què es troba la joventut que ha crescut als centres i mesquites que van lluitar i fundar les primeres generacions.
Per a Shabbir, els reptes amb els quals s’enfronta la joventut musulmana criada a Catalunya es relacionen amb la seva mateixa identitat i la vida pública: “Jo vaig néixer aquí, però els meus pares van migrar del Pakistan. Tinc una doble identitat que és molt difícil de portar en el dia a dia, sobretot pel que fa a la preservació de la nostra identitat religiosa”. L’exemple més clar, deia, és la dificultat de portar el hijab o vel islàmic en alguns contextos, però també destacava la manca d’espais de culte i de cementiris musulmans, una qüestió, aquesta última, especialment preocupant per a les persones musulmanes que han construït una vida a Catalunya. Fer efectiva aquesta identitat religiosa és difícil sobretot pel desconeixement, “promogut en part pels mitjans de comunicació”, i que des de Minhaj al-Qur’ân intenten pal·liar “fent de pont entre la comunitat musulmana, la societat i les entitats públiques”.
L’abordatge dels Joves Units del Poble-Sec davant el desconeixement és menys de mediació i més de reapropiació de l’espai públic. “L’Associació neix el 2019 amb l’ànim de millorar el nostre entorn des d’una representació fidel del nostre barri, on el 50% del veïnat és d’origen divers”, explicava, “volem empoderar el jovent d’origen divers perquè participi en el barri com a ciutadans i ciutadanes amb drets i el deure de millorar el nostre context”. La participació i la mobilització són pel ponent una eina clau per millorar el propi entorn, perquè “a escala política, si no hi ha un moviment social al darrere, no s’escolta ni es treballa“. En aquest àmbit, deia el ponent, té molt a dir l’Islam, “una religió que convida a organitzar-nos, a mobilitzar-nos per fer justícia”, perquè, al cap i a la fi, els joves com ell són “musulmans, però ciutadans del Marroc i del Poble-Sec, i volem cuidar l’entorn que ens ha acollit”.
En aquest acte de comunicar, escoltar i cuidar, els diferents centres islàmics de Barcelona fan una feina de difusió que per a Shabbir és essencial per a l’entesa mútua, la justícia i la convivència: “Cal obrir les portes a persones no musulmanes perquè s’apropin, preguntin, coneguin la religió i la comunitat”, d’aquí que a Minhaj al-Qur’ân s’enfoquin en “fomentar la idea de la pau, l’amor, la tolerància i la comunitat”. Hi coincidí Azahri, per al qual es tracta de trencar barreres imposades i aprofitar la curiositat de les persones, i “fer aquest esforç d’una passa endavant per a l’entesa”. Amb tot, les dues taules rodones van permetre reflexionar sobre com, si bé algunes de les dificultats que van tenir les primeres comunitats musulmanes de Barcelona per desenvolupar les seves activitats persisteixen avui, també ho fa el seu esperit de lluita i harmonia en el relleu que han agafat les noves generacions.
L’activitat “50 anys del primer oratori islàmic a Barcelona” va tancar amb un parlament de Núria Serra, cap del Departament d’Interculturalitat i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament de Barcelona. Serra va fer un repàs de totes les activitats de la línia “Barxiluna برشلونة: (Des)memòria del passat i el present islàmic”, que ha ofert una mirada transversal del passat històric i recent, el present i el futur de la comunitat musulmana a la ciutat. Va aprofitar, així, per remarcar la importància que aquestes activitats han tingut per a Barcelona, perquè “al llarg de totes les activitats han sortit molts temes, i agafem el guant per continuar treballant, per visibilitzar les diferents problemàtiques de la comunitat musulmana barcelonina”.
Aquesta activitat va ser complementada amb la ruta “Oratoris” el 9 de novembre, on es van visitar quatre centres islàmics de Barcelona: el Centre Islàmic Karam ilâhî, la Comunitat Islàmica de Nou Barris, la Mesquita al-Hudâ – Associació Cultural de Musulmans Africans de Barcelona i el Centre Islàmic de Barcelona.
