Oficina d'Afers Religiosos

Amadeu Carbó és folklorista especialitzat en el món festiu i associatiu des de diversos àmbits, i conjuga la seva feina com a teòric amb la seva ocupació d’acompanyament a persones adultes amb discapacitats intel·lectuals, i en la direcció del centre ocupacional Taller Sant Camil. Com a educador social, experimenta dia a dia la capacitat del calendari festiu de cohesionar i visibilitzar les diferents realitats.

A continuació aprofundeix en aquesta qüestió i remarca la importància d’abordar el patrimoni i la tradició com a coses vives, que es mantenen i alhora muten constantment amb una ciutadania religiosament i culturalment plural.

• Com arribes al món de la cultura popular, com el treballes?

Ja m’hi vaig introduir d’adolescent. Als anys 70 i 80, el barri del Guinardó bullia, la gent s’organitzava per fer un barri millor. Una de les iniciatives la va liderar el Grup Torxa, un grup de famílies de la parròquia Mare de Déu de Montserrat, que va fundar el que avui seria un ateneu, però un de minúscul. Allà vaig començar a viure en primera persona el que és la cultura popular, amb una llibertat que, en aquell moment, era difícil de trobar enlloc més. També hi havia una biblioteca especialitzada en tres temes: la República, l’excursionisme i, justament, la cultura popular. Alhora, en aquesta ebullició, quan jo tenia uns 14 o 15 anys, vam fundar una colla de diables amb uns quants joves més, i ens vam vincular als geganters, a Sant Joan. Tot això va ser la meva plataforma de sortida.

Paral·lelament, també en els meus anys de joventut, vaig començar a desenvolupar una sensibilitat social molt concreta, degut a la meva militància i a la meva participació en l’esplai del barri i altres centres. D’aquí va sortir la meva vocació professional, les persones, i ara ja fa 34 anys que treballo amb persones adultes amb discapacitat intel·lectual.

Aquestes dues realitats van acabar conjugant-se el dia que vaig descobrir totes les possibilitats que obria el calendari festiu en el treball amb persones, sobretot per al treball terapèutic i de projecció. Es tracta d’experimentar amb la tradició, tot fent activitats pròpies de diferents festivitats: L’ou com balla pel Corpus, un teatre d’ombres xineses per Sant Jordi, un pessebre vivent per Nadal que enguany ha rondat les 1.600 visites… I tot això sempre de cara a la ciutadania, a l’exhibició, amb la idea d’envair l’espai públic, exercint el nostre dret a ser visibles.

• I quan arriba l’Amadeu folklorista?

Vaig anar de la pràctica a la teoria. A poc a poc vaig començar a anar més enllà de la manifestació festiva: vaig començar a observar-la, a estudiar-la… He acabat publicant llibres, fent conferències, participant en recerques, exposicions… I tot basant-me en l’observació, perquè els folkloristes no som antropòlegs, ni sociòlegs ni historiadors, som bàsicament xafarders.

I a partir d’això, del vessant teòric, la bola ha anat creixent, i he entrat al món de la gestió pública cultural, i he estat membre del Consell de Cultura Popular i Tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (ara la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural), i avui soc membre del Consell de Cultura de Barcelona. És com un gran univers que, a vegades, fins i tot fa vertigen.

• Des de totes aquestes visions que conflueixen, què és per a tu la festa popular? Per què és important?

La festa, si és popular, construeix llaços entre gent que conviu. És una eina de cohesió i de convivència, i també un moment de treva, de treva dels mals rotllos, de la rutina, del ritme frenètic. A part d’això, la teoria ha fet unes definicions màximes de la festa popular amb les quals jo no em sento còmode. Per exemple, la festa major s’ha definit com “l’element màxim d’expressió de comunitat d’un poble”. Aquesta definició tenia sentit 40 anys enrere, quan les comunitats eren homogènies i la festa era un espai on cadascú tenia un lloc. Però això ja no és així; el nostre país ha canviat i està canviant molt demogràficament.

I això és cert fins i tot en la comunitat més reduïda, la local, que és on jo penso que s’ha de posar el focus. Aquella comunitat igual, amb creences i denominadors comuns, ha saltat pels aires. Però les manifestacions festives que tenim no reflecteixen aquesta realitat, només acullen o tenen sentit per una part molt concreta de la comunitat.

• Com definiries aquesta heterogeneïtat des de la perspectiva d’una cultura popular comuna però diversa?

Cal deixar al marge la paraula “integració”. A mi em fa molta por aquest mot, jo no vull que se m’integri als llocs, jo hi vull pertànyer. Integrar-me vol dir renunciar al meu bagatge cultural, al meu idioma, a la meva tradició oral, al meu univers llegendari i rondallístic…

En una societat heterogènia com la nostra, tothom ha d’aportar el seu propi bagatge, i això només es pot fer de manera natural, no calen grans plans de cap administració, sigui quina sigui. El millor és sempre que les coses succeeixin amb naturalitat a dins de cada barri. L’obligació de la ciutadania organitzada és anar a buscar el nouvingut i fer-li fàcil l’acollida. La resta vindrà després.

I és que totes les persones venen amb una motxilla, i les motxilles són patrimonials. Això sí que és el veritable patrimoni immaterial, i no és una cosa única i homogènia, és un trencadís cultural, un puzle de moltes i diverses cultures que són les que configuren el país. I penso que hi ha una mala praxi des de les administracions, que és la mania de fer grans plans, quan la solució està només en fer visible aquest puzle.

• Una part important d’aquest bagatge, sobretot pel que fa a les celebracions, és la religió. Com equilibrar una societat etiquetada com a “laica” amb el trencadís cultural i religiós que la compon, i com fer-ho des de la festa popular?

Dir que la societat al segle XXI és laica és un argument d’una indigència intel·lectual bestial. Les societats no són laiques, perquè estan construïdes d’individus que poden o no tenir creences. L’Administració ha de tenir una mirada laica, sí, però no en el sentit d’ignorar el fet religiós, sinó d’observar-lo en tothom per igual.

Però, últimament, hi ha la tendència de buidar les festes de tot contingut religiós. A Barcelona, per exemple, tenim la festa del Corpus, que és una festa patrimonial d’interès nacional per a la qual s’organitzen processons des del 1320. I ara agafen i ho anomenen “la festa de L’ou com balla”. O també hi ha ara “La festa del solstici d’hivern”. Tu, com a individu, pots dir que celebres el solstici, però col·lectivament el que celebrem és Nadal.

I això cal reivindicar-ho amb contundència, perquè, si no ho fem, al final tindrem unes festes totalment buides de contingut, unes festes que ja no respondran a res. Jo ho veig com un pastís de mantegues de colors. El talles, i cada capa de mantega és una generació. El cristianisme, diuen, va arrencar tot allò romà, però realment hi va construir a sobre. I el mateix amb les festes populars actuals: la festa major, aparentment, és laica i municipal, però d’això fa quatre dies. N’hi ha que celebren 170 anys, i això és perquè s’arrelen en les festes patronals. A Barcelona tenim la Mare de Déu de la Mercè, Santa Eulàlia… i no hi ha res a dir.

• Com pot contribuir aquest contingut al reconeixement de la diversitat cultural catalana?

Eliminar aquest contingut és un error, primer, perquè el contingut defineix les identitats. Però és que, a més, garantir la convivència en diversitat i construir una identitat on tothom es trobi còmode ha de començar necessàriament per reconèixer les coses per la seva procedència, pel que són. Totes les coses, totes les celebracions.

Aquesta és la bellesa de la cultura, i de la festa, que és una construcció a capes, comuna i constant. Jo puc tenir la meva festa, i alhora trobar-me còmode en la teva, i viceversa, però això només és possible si totes dues tenen contingut i ens l’expliquem. No tinc gens clar que per tenir una celebració comunitària àmplia hàgim d’abanderar un fals esnobisme i eliminar tot allò que se’ns ha llegat des del passat. Llevat que arribem a la conclusió que una festa o un costum ja no té sentit per a nosaltres, com ha passat amb algunes processons de Barcelona, per exemple. Aquestes coses formen part de la festa viva.

• Que si hi ha un canvi, sigui orgànic.

És clar. Hem valorat el que significa renunciar a les arrels que ens connecten amb el passat? Què ens assegura que començar a celebrar coses com la festa d’hivern farà que tinguem una societat més participativa i justa, on tothom tindrà el seu lloc?

Ara per exemple està molt de moda el decolonialisme. Als museus, per exemple. Però és que la nostra societat enfonsa les arrels en el colonialisme. El que hem de fer és assumir aquest passat i interpretar-lo, mai renunciar-hi, perquè renunciar és de covards. Hem d’assumir el que som i sumar.

És clar que el calendari festiu actual no s’adiu a la nostra realitat. Però renunciar-hi? Jo no crec que hàgim de renunciar a res, penso que hem de trobar estratègies per sumar.

• Però com impulsar això des de l’Administració?

En aquest sentit, cal que la política sigui valenta i faci visible totes i cadascuna de les religions, confessions, cultures i llengües que conviuen. Perquè jo no tinc cap problema amb els bahá’ís, ni amb els ortodoxos romanesos, ni amb els sunnites, ni els xiïtes ni els jueus. El problema és que són veïns meus i no els conec.

Es tracta de fer una política ferma, amb estratègies que facin visibles aquestes realitats. Perquè si les coneixem, si ens coneixem, ens respectarem.

• Alhora, però, deies que això no es podia fer amb grans plans polítics.

És que penso que les estratègies cal basar-les en coses molt més simples, fent-les al carrer, coneixent-nos cara a cara i intercanviant experiències. El problema ve quan ens coneixem a partir de tòpics. Què t’importa a tu si aquest menja o no fuet? Es tracta de conèixer de primera mà els costums que tenim, les arrels culturals on hem d’accedir i participar.

Per mi, un primer pas idoni seria fer un inventari de tota la cultura popular de la ciutat. Que els tècnics de barri pentinin cada racó de la ciutat i registrin totes les expressions que emanen des de baix, des del poble: un grup de marroquins que expliquen contes de la seva tradició oral al carrer Indústria, una gent que ve de l’Índia que canta i balla al passeig de Maragall… Si conjuguem totes aquestes coses, tindrem una fotografia molt fidel del que passa a la ciutat.

Cal una mirada llarga, estratègica i transversal, i també valenta. Per exemple, que en la caterva tècnica municipal encarregada del procés de disseny d’una festa, hi tinguin un rol una figura tècnica de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i un de Patrimoni, i que aportin contingut i perspectiva.

• I les experiències d’elaborar un calendari intercultural?

El que necessitem és un calendari d’informació, no d’aplicació. Que faci un retrat realista, que ho reculli tot. Tot, menys els dies nacionals. Perquè aquests no són festes naturals del cicle anual. Tota la resta, sí.

En aquest calendari és molt important també el llegat religiós, malgrat que avui en dia hi pugui haver la moda de desfer-se’n. Perquè la realitat és que totes les festes venen donades d’una religió o una altra. La religió “relliga” individus en comunitats, i aquest comú denominador s’ha traduït en moltes coses, entre elles, les maneres de celebrar i els calendaris festius.

• Tornem a la idea de visibilitat, de conèixer-nos, inclús de donar espai públic.

El calendari serviria si més no per adonar-nos que la mirada que tenim de tot, també de nosaltres mateixos, és parcial i esbiaixada. Hi ha qui em diu que a les processons de Barcelona, no hi va ningú. Jo els pregunto: “hi has anat mai?”. Perquè al Pla de la Catalana s’ajunten 3.000 persones per una eucaristia. I a Mataró i a l’Hospitalet la Setmana Santa és tot un fenomen.

I el mateix amb tota la resta de cultures que componen el nostre trencadís. A Barcelona hi ha un 7% de musulmans. També un 1 o 2% de bahá’ís. No són pocs. Però no coneixem aquesta fe.