L’ENTREVISTA | Asma Lamrabet: "Hem de deixar que les dones musulmanes parlin per elles mateixes"

(Fundació Bayt Al-Thaqafa) Asma Lamrabet és metgessa, pensadora i autora compromesa des de fa anys en l’estudi i la reflexió sobre el pensament reformista a l’islam i, concretament, sobre la temàtica de les dones i titular de la Càtedra d’Estudis de Gènere a la Fundación EuroArabe. Fa uns mesos va participar com a experta en feminisme islàmic en les primeres Jornades Fe(r) i dones organitzades per l'Oficina d'Afers Religiosos i el Reial Monestir de Santa Maria de Pedrables.

Podeu veure el vídeo de l'entrevista AQUÍ.

Com valora el diàleg interreligiós des de la mirada de gènere?

Jo no crec gaire en el diàleg interreligiós en general, en l’oficialitat. Perquè sempre és un diàleg entre homes. Les dones no hi són a nivell institucional i oficial, quan ho mires a nivell global i mundial. El diàleg interfaith, interreligiós, és cosa de les institucions religioses i la institució religiosa són homes. És la jerarquia i les dones estan sempre marginades. Aleshores, no crec en el diàleg interreligiós des d'aquesta banda, perquè les religions no dialoguen, són les persones les que dialoguen. Per a mi quan són institucions representades per homes, no dialoguen. Al final, cadascú ve amb la seva veritat, amb el monopoli de la veritat, creu que la seva religió és millor que l’altra, que la seva cultura és la millor. Des de la mirada de les dones, donat que tenim aquesta discriminació universal dins de totes les tradicions culturals i religioses, doncs tenim alguna cosa en comú. La nostra visió és més sincera, aleshores ja dialoguem de debò, perquè volem tenir solucions, volem tenir alternatives. L'aportació de les dones sempre és més humanista, per als homes i per a les dones. 

Quin paper tenen les dones en la interpretació dels textos sagrats?

Bé, no parlaré des de la perspectiva de les altres tradicions. Parlaré de la meva que és l'Islam, i puc dir que els reptes són molt molt molt nombrosos, són plurals. El primer repte, al meu punt de vista, és deixar les dones parlar per elles mateixes, perquè sempre hi ha algú que parla per elles, no? I estan atrapades entre una visió islamòfoba, racista, i que sempre pensa molt discriminatòriament que l'Islam sempre oprimeix les dones, que són víctimes, que cal salvar-les, ajudar-les. I l'altra visió és la visió tradicionalista islàmica, el discurs islàmic hegemònic, tradicionalista, molt conformista, molt misogin. Totes dues són ideologies molt radicals, les dones estan atrapades entre aquestes dues visions. El repte és que aquestes dones han de prendre la paraula, han de parlar per elles mateixes, ser pròpies actrius de la seva fe, de la seva tradició, de la seva no fe si no volen creure, ser lliures de dir allò que vulguin. Entre la modernitat i la tradició sempre hem de triar. No, cal triar totes dues. A mi em sembla que puc estar molt arrelada a la meva tradició, les meves arrels, memòria, cultura, però no oberta a la modernitat i la meva realitat de cada dia. L'altre repte és que la religió, a la majoria dels països musulmans, està instrumentalitzada per la política. I sempre les dones som víctimes de la instrumentalització i la manipulació política. Són dobles víctimes, de la seva tradició i també de la política i del poder polític, que no dona lloc a la dona a expressar-se, accedir als llocs de decisió política. És un doble repte per a aquestes dones.

A Occident es considera que l’Islam és una religió incompatible amb el feminisme i els valors democràtics. A què es deu?

Perquè els musulmans també tenen aquesta visió masclista. Reflecteixen això a la seva vida de cada dia. Això no és específic de la visió occidental, també existeix al món musulmà, a la majoria. El feminisme és sinònim de ser occidentalitzada, traïdora de la seva cultura, d’un concepte que està molt en contra dels homes, de la família, de la religió. Hi ha una interpretació i concepció molt falsa d'aquest moviment que és el feminisme, que és al principi donar dignitat, alliberament, igualtat, tant a la dona com als homes. És veritat que a Occident tenen aquesta imatge molt estereotipada, molt monolítica de la dona musulmana. I tampoc no hi ha una dona musulmana, hi ha dones musulmanes. Des del Marroc a Indonèsia passant per Aràbia Saudita, no és el mateix, no és la mateixa cultura. És com el cristianisme d'Espanya, no és el mateix de Llatinoamèrica ni de l'Índia. Són cultures diferents amb una fe comuna, una tradició religiosa comuna. Jo intento no fer crítica a Occident, sinó més aviat els musulmans que són al món occidental o vivint als seus països per la imatge que reflecteixen. Necessitem una autocrítica molt forta, molt profunda per veure què passa amb la temàtica de les dones, del feminisme i també d'altres temàtiques que són molt importants.

Un feminisme o molts? Introdueix-nos al feminisme islàmic...

El feminisme és un concepte universal amb els seus principis. Però no hi ha un sol model. No ho crec. A mi, quan em parlen de feminisme universal, no ho crec. Hi ha principis universals del feminisme però hi ha molts moviments feministes a França, a Espanya suposo que també, als Estats Units… Doncs al món àrab musulmà també hi ha molts feminismes. Perquè el feminisme neix del context. Les dones es reivindiquen i lluiten pels seus drets dins del seu context. Amb estratègies locals. Amb prioritats que són les de les dones que viuen en aquest moment, en aquest context. És clar que hi ha principis universals, el dret a la llibertat és abstracte. És un principi universal, però de quina llibertat estem parlant? De quina emancipació? Cada lloc, cada context ha de treballar a les seves societats per posar-ho en evidència i posar-ho al cada dia de les dones. El feminisme islàmic no és un feminisme teològic que vol posar la religió com a símbol d’aquest feminisme. No. És un feminisme que parla de drets de les dones dins un context en què l'Islam és important com a religió. La majoria dels codis familiars dels països musulmans tenen les seves fonts a les lleis islàmiques. I hi ha moltes lleis islàmiques que són discriminatòries amb les dones i que no tenen res a veure amb el missatge espiritual de l'Alcorà, sinó que són interpretacions humanes d'homes, interpretacions patriarcals que venen des de fa segles i que van ser sacralitzades, i la gent suposa que és l'Alcorà, és la sharia i no. La primera prioritat del feminisme islàmic és desconstruir tot això, és mostrar que això no té res a veure amb el missatge espiritual, això no és l'Islam, això és cultura, és patriarcat, és una interpretació humana i podem canviar-la, adaptar-la al nostre context i agafar allò que és l'ètica de l'Alcorà. I l'ètica és una altra cosa, diferent de la lectura jurídica que avui domina el discurs islàmic. Aleshores, el feminisme islàmic intenta donar veu a les dones, que han de tenir el coneixement religiós. Perquè aquest coneixement també és poder, poder que està a les mans dels savis ulemes religiosos que no volen compartir-ho amb les dones. Volen seguir amb aquest discurs dominant, autoritari, de jo soc el religiós que t'ha de mostrar què has de fer i allò que no, el haram i el halal. El feminisme islàmic vol mostrar que som iguals, som éssers humans, i com a dones tenim dret a interpretar nosaltres també els textos religiosos, que és el nostre deure i la nostra responsabilitat.

Quines opcions té la dona musulmana entre l’islam tradicional més hermètic i l’arrogància discriminatòria de la visió occidental?

En un dels meus llibres en dic la tercera via. Una tercera via entre el discurs neoorientalista molt discriminatori i arrogant del sistema occidental, que també existeix al món islàmic, no creguis, i una visió molt tradicionalista, molt conformista, molt identitària. És una qüestió de crisi de la identitat que viu el món religiós, el món islàmic. Per a ell, les dones són el camp de batalla, han de preservar aquestes dones i aquestes tradicions per no perdre l'ànima. Entenc el meu poble, la seva història i la seva memòria, perquè va ser colonitzat i la colonització ha deixat traumes molt forts. El feminisme islàmic, aquesta tercera via, és una alternativa descolonial. Descolonitzar la nostra mentalitat, nosaltres com a musulmans, d'aquest trauma i descolonitzar aquest pensament hegemònic d'Occident que vol oferir un sol model, el seu, que no és el nostre. Aquesta és la nostra tercera via, una proposta com a alternativa, entre textos i ètica espiritual, de la justícia, de la llibertat, de l'autonomia, de l'emancipació i dels drets humans universals que compartim amb la resta de la humanitat.

Quin paper juga la instrumentalització del hijab en la concepció de la dona musulmana?

El hijab és un bon exemple d'un concepte molt malentès des de la perspectiva occidental i des de la perspectiva musulmana. Va ser també una eina de la colonització. Per exemple, el colonialisme francès a Algèria ha utilitzat el vel com a instrument d'alliberament, “jo colonitzaré, dominaré aquest país per alliberar les dones del seu vel”. Aleshores el vel queda en la mentalitat de la població local com una arma de resistència. Cal velar les nostres dones per resistir a la colonització. També ha passat aquests últims anys amb les dones afganeses. Bush va dir anem a alliberar les afganeses i destrossar tot un país. Aquesta instrumentalització política de les dones musulmanes i la qüestió del vel és molt orientalista, de la missió civilitzadora, jo civilitzaré aquesta població perquè és bàrbara, no ha evolucionat. Cal no oblidar que la modernitat que viu la majoria del món musulmà la viu amb l'entrada del colonialisme, a les maletes del colonialisme. La modernitat va entrar a les maletes del colonialisme. Per això existeix aquesta tensió, aquesta resistència a la modernitat, però no en el vessant tecnològic sinó en la ideològica, filosòfica, de l'alliberament de les dones, etc. Per això aquesta tercera via intenta desconstruir tots aquests conceptes. Nosaltres tampoc acceptarem la modernitat com ve, perquè també té problemes a Occident. Ja estem al límit d'aquesta modernitat. D'aquest alliberament de les dones que també a Occident viuen altres humiliacions i violències. És el mateix problema, però per què sempre som les dones musulmanes les víctimes principals, les més oprimides? Això és utilitzar les qüestions geopolítiques per una cosa molt interna al món musulmà. El món musulmà no ha de respondre amb aquesta resistència, sinó arreglar-ne els problemes. És cert que el hijab és un concepte que en el món musulmà representa fins ara representa el símbol de la resistència, de tot el món musulmà. I la dona té aquesta doble culpa. Al discurs islàmic li diuen que és una obligació, i si ho deixes és una traïció a la teva tradició, a la teva memòria, a la teva història. Ara hi ha dones que ho porten amb llibertat però sempre amb culpabilitat. No és una peça per avaluar la dona, no és la seva manera de vestir-se que mesurarà si és una dona moderna, emancipada, oberta o intel·ligent. No. És una llibertat d'elecció i estar-hi en contra o a favor, posar-ho o prohibir-ho és la mateixa lògica totalitària. Sempre retorno a la llibertat d'elecció per a la dona d'escollir allò que vol, de dir allò que vol, i assumir-ho ella mateixa.

A banda del hijab, hi ha altres temes polèmics que s'utilitzen per qüestionar l'Islam, com ara la poligàmia o el sistema d'herència. Quina presència tenen a l’Alcorà?

Bé, és molt llarg parlar de tot això. El que puc dir és que en el text fonamental de l'Islam, que és l'Alcorà, aquests temes, problemes o qüestions polèmiques representen cinc o sis versets i hi ha com sis mil més que parlen d'altres coses, de valors universals, de justícia, de igualtat, de saviesa, del coneixement, de la raó… en què no hi ha cap diferència entre home i dona. Aquests versets van ser una resposta al context del segle VII, del profeta Mohammad. Cal fer una lectura històrica contextualitzada per entendre què vol dir el missatge aquí, com s'ha fet en totes les tradicions religioses. Fer això no és dessacralitzar l'Alcorà, al contrari. Sempre va haver-hi des del segle VIII fins al segle XII o XIII una lectura i una interpretació plural de l'Alcorà, des dels tradicionalistes molt literalistes, fins als racionalistes i els filòsofs, i fins a la mística musulmana. Hi ha moltes interpretacions. I ara ens volen imposar una sola lectura, una lectura jurídica, literalista. Per què? Perquè és senzilla, és la de l'autoritat, la del halal i el haram, la de són lleis de Déu i no cal discutir-lo, no cal discutir el text. No! Cal discutir-lo perquè sempre s’ha debatut, s’ha discutit. Això és una concepció falsa de la història interpretativa de l'Islam. Aquests versets, per exemple la poligàmia, mai va ser una cosa obligatòria. Va ser una resposta a un context en què els homes al desert d'Aràbia es casaven amb vuit, fins i tot amb deu, amb vint dones. Aleshores el límit es va posar en quatre, però amb altres versets dient que la norma ètica és casar-se amb una dona, perquè l'home ha de ser just, i si es casa amb més dones no ho podrà ser. Va ser una manera pedagògica de dir que la norma és casar-se amb una dona. Això no va ser interpretat així, va ser interpretat literalment. Parla de quatre? Doncs ens quedarem amb les quatre. I més que això. És un dret dels homes. I s'obliden que fins i tot al Fiqh, que és la jurisprudència islàmica, al segle VIII i IX li va donar el dret a la dona a posar al seu contracte de matrimoni que si l'home es casava amb una altra dona, ella podria demanar el divorci . Això va ser un dret també de la dona. Això mostra que no és una obligació divina, que no és un dret donat, que sempre va ser una cosa que es pot debatre social, històrica. També són els homes i els països musulmans d'aquesta imatge de la poligàmia al món musulmà. Tu pots trobar un home que no sap res de l'Alcorà, ni una paraula ni té un saber de la seva religió. Però el primer que et dirà és que la poligàmia és un dret, que Déu ho diu. Aleshores és més cultural que tradició profunda de l'Islam.

Què en pensa el feminisme islàmic sobre temes com l'avortament, la diversitat LGTBI+, etc.?

Dins del feminisme islàmic hi ha feminismes islàmics. Des d'Amina Wadud, que treballa molt la qüestió LGTBI, sexualitat, gènere i Islam, fins a les dones molt conservadores i literalistes, que cal entendre perquè la societat i el context són molt tradicionalistes i conservadors. Han de triar respostes conservadores, però amb arguments sòlids per lluitar. Cal tenir una visió molt àmplia del que està passant al món islàmic. El feminisme islàmic és molt diferent. Per mi, des d'aquesta visió reformista de la tercera via, hem de debatre totes aquestes qüestions. Res no ha de ser tabú. Hem d'oferir alguna cosa a la joventut. Hi ha joves musulmans, homes i dones, que s'estan preguntant i demanant coses que la meva generació no demanava. Per exemple, l'imamat de la dona. Als Estats Units se n'ha parlat. Per mi, la primera vegada que vaig llegir sobre això va ser un xoc. Què va! Això és molt fort! Per què? Perquè jo vaig ser educada en què l'imam és un home, no pot ser una dona. Però fent investigació he vist que era un debat molt normal als segles IX i X entre els erudits d'Islam. Aleshores hi havia debat sobre la legitimitat de les dones per ser imam. I al segle XXI ens diuen que està prohibit, que és tabú, que no s'ha de tocar. Hem de parlar de tot i res no ha de ser tabú. Al contrari. Des del meu punt de vista, totes les espiritualitats han vingut per oferir-nos una cosa molt important: la llibertat de ser o no ser, l'emancipació, l'alliberament humà, de l'home i de la dona. Això és el que és important. Una ètica moral del bé, de fer el bé en aquesta terra. I hi ha prioritats, això per mi és el més important ara.

Per què sabem tan poc de feminisme islàmic?

Perquè és una minoria, el feminisme islàmic continua sent una minoria. És un moviment que va sorgir fa 30 anys. Jo porto treballant en aquest tema des de fa 20 anys i et puc assegurar que hi ha coses que no podíem dir aleshores i ara podem. Ja gairebé gairebé res no és tabú, però estem encara lluny de ser una majoria, perquè el discurs hegemònic tradicionalista és molt fort. Té la institució, la política, que és amb l'Islam tradicionalista. És una cultura de la submissió, i quan tu tens un poble sotmès és molt fàcil tenir-lo tranquil. I el feminisme islàmic és subversió. No és acceptat ni pel món religiós patriarcal ni pel món polític. I al món occidental tampoc no li va bé aquesta imatge de la dona musulmana que des de la seva fe i la seva tradició està lluitant. Tot això fa que aquest feminisme islàmic no agradi a ningú i estigui marginat. Això no encaixa, no entra a la visió hegemònica de les dones musulmanes. És el que dèiem al principi. Han de triar. Tu vols estar emancipada? Doncs digues no a la teva religió, a la teva fe, a la teva espiritualitat. Aleshores et reconeixerem, i és l'exemple de la dona musulmana que s'ha alliberat. L'altra és l'oprimida, la sotmesa, amb vel. Tenir una raó i una interpretació crítica és no tenir lloc, no estar al quadre. I això molesta molt.

Des de l'Institut Nacional de Drets Humans del Marroc, del qual forma part, quines iniciatives s'estan duent a terme en la defensa dels drets de les dones?

Val a dir que el Marroc ha fet molts avenços en drets humans, amb el nou regnat, però encara queden moltes coses per fer, tant per a homes com per a dones. Dins del concepte drets humans, jo no en faig diferències. Perquè allò que viu la dona marroquina ho viu l'home marroquí. A nivell mundial hi ha una precarietat socioeconòmica a nivell mundial, més visible als països del sud, i de vegades les necessitats socioeconòmiques són tan grans que la gent s'oblida dels seus drets polítics i humans. Cal conscienciar la gent, lluitar per a aquesta presa de consciència que els drets humans són drets de les dones i dels homes, iguals, i continuar lluitant per això dins del Marroc.

Quins reptes i obstacles troben avui dia els moviments feministes islàmics?

Doncs són moltíssims. I jo penso que en cada context cal establir prioritats i veure què necessiten més les dones, però el més important per a mi és trencar aquest quadre d'estereotips, d'aquesta visió neoorientalista, de deixar les dones musulmanes que parlin per elles mateixes. Però elles també han de fer un esforç per conèixer la seva història, la seva tradició. No cal cercar la informació en altres, seguir-los sense coneixement. El coneixement és un poder, i si no el tenim, mai no prendrem el poder.

Comparteix aquest contingut