L’ENTREVISTA | Teresa Guardans: "El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego"

Quina és la relació entre Déu, l’ésser humà i el món? Podem posar al centre només una d’aquestes tres dimensions de la realitat oblidant les altres dues, com sovint s’ha fet al llarg de la història? O bé seria més exacte afirmar que són dimensions que es troben interconnectades i no es poden concebre aïlladament? Aquestes i més qüestions, acompanyaran l’espai de diàleg- debat entre Xavier Melloni i Josep Maria Esquirol, conduït per Teresa Guardans, al voltant d’un dels nuclis centrals del pensament de Panikkar: la intuïció cosmoteàndrica. Dilluns, 29 d’octubre a les 18:30h, a la Biblioteca Jaume Fuster.

Teresa Guardans pensa i escriu sobre el silenci, sobre la importància d’aprendre a mirar, d’aprendre a atendre per a poder esdevenir veritablement humans. Li agrada submergir-se en la diversitat cultural i procurar veure el món des de diferents perspectives. Està convençuda que podem aprendre molt del ric llegat de saviesa de la humanitat i per això l’estudia i s’esforça per fer-lo assequible avui. Col·labora amb el CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa), on coordina l’equip de didàctica i on ens trobem per conversar sobre Raimon Panikkar i el seu pensament.

Com t’aproximes a Raimon Panikkar? 

Als anys 70, un dels nostres referents per aquells que estàvem interessats en temes d’espiritualitat, més enllà de la religió, era Raimon Panikkar. Era un dels pensadors religiosos que oferia propostes d’espiritualitat que anaven més enllà del model de dogmes, creences i rituals. Alguna vegada havia anat a les trobades que feia a Tavertet, tot i que la meva aproximació a Panikkar va ser, sobretot, a través dels seus textos.

Que és el que destacaries de l’aportació de Panikkar?

Panikkar em va aportar reflexió. La reflexió d’entendre Déu com un terme simbòlic, sense ser una entitat separada de la realitat. Per a mi, era d’aquelles veus que intentaven baixar Déu a la terra. Un d’aquells pensadors que va obrir camí en convertir l’espiritualitat o l’àmbit de la misteriositat de la realitat, en quelcom encarnat a la vida quotidiana, en el sí dels éssers humans, en el sí de la terra… va ajudar a desmuntar allò que impedia fer camí, a desfer murs que evitaven veure la fondària de la realitat.

Com es baixa aquesta espiritualitat a la terra? Com connecta amb la nostra època?

En la taula de reflexió del proper 29 d’octubre, hi haurà dues persones que han intentat, des de dues vies molt diferents, aquesta traducció pràctica. D’una banda, Xavier Melloni, com a jesuïta, des d’una via més espiritual, intenta veure com treballar el silenci, la interioritat, la lectura dels textos, per tal d’aprendre a gestionar el ‘jo’, posar-lo entre parèntesis, poder obrir-se a la realitat i des d’aquesta apertura, poder intuir aquest àmbit de profunditat. D’altra banda, Josep Maria Esquirol, des d’una vessant laica, aproxima la filosofia al carrer. Tradueix la condició humana, defineix la bondat, la intimitat de les persones, l’amor.

Hi ha tantes maneres d’explicar la realitat com de viure-la…

Si ho he de sintetitzar; tant l’un com l’altre, en camins diferents, el que estan explicant és: “Baixa el volum de l’ego; del jo”. Estem dins d’un mur on només ens veiem a nosaltres. Si obrim una mica la nostra finestra, la realitat ens parla, la realitat ens mostra la seva fondària. I és en aquest punt, quan obres els ulls, escoltes, estàs atent, quan descobreixes un nivell de misteriositat, de bondat, de bellesa sense límits… i el silenci és això, és obrir-se a la realitat. I tant Esquirol com Melloni, ajuden a aquesta traducció.

L’ego, enemic o aliat?

Necessitem l’ego. Sense l’ego no podríem interactuar amb els altres. L’únic problema és que aquest ego creixi i es desenvolupi tancat sobre sí mateix, i pensi que tot aquest joc de veus des de sí mateix i en funció de sí mateix és la única realitat. Cal ser capaç de baixar el volum, o posar-lo entre parèntesis per tal de poder cultivar una mirada cap a la realitat sense ser sempre a través del nostre ego.

La teoria sembla fàcil, però com ho posem en pràctica?

Cal treballar l’atenció, tal i com diuen Esquirol i Melloni. L’atenció és saber focalitzar-se, saber escoltar i atendre. Es tracta d’una eina cognitiva bàsica que hem d’incorporar a la nostra pràctica per poder obrir-nos a la realitat.

Un consell per aconseguir-ho…

A partir d’allò que t’agrada, fes silenci. Silenci és portar les regnes de la nostra ment i el nostre sentir. És decidir allò cap on ho enfoco. Normalment, els pensaments em pensen, els sentiments em senten. Silenci és baixar el volum d’allò que funciona sol i que jo decideixo de que omplo el meu cap i el meu cor. El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego.

El proper 29 d’octubre conduiràs un espai de diàleg- debat entre Xavier Melloni i Josep Maria Esquirol, al voltant d’un dels nuclis centrals del pensament de Panikkar: la intuïció cosmoteàndrica. Com explicaries aquest concepte?

És un concepte de Panikkar. Són les tres dimensions de la realitat: KosmosTheos i Anthropos, és a dir, la dimensió còsmica, la divina i la humana. Aquests tres aspectes de realitat, estan sempre interrelacionant-se i és en aquesta interrelació en el que l’esser humà pot viure la seva autèntica natura, la seva humanitat fonda, estant en profunda relació amb la realitat amb tots els seus aspectes.

Panikkar diu que l’esser humà, per tal de poder viure en relació amb aquesta realitat plena, necessita tres ulls: un de corporal (“oculus carnis”, realitat sensible), un altre de racional (“oculus rationis”, realitat que em revela la raó) i un tercer, l’ull de la contemplació o de la mirada silenciada (“oculus fidei”, visió religiosa i mística).

Com creus que Panikkar arriba a aquest concepte?

A Panikkar li va ajudar molt conèixer a fons l’hinduisme i el budisme, perquè va veure que allí hi havia una riquesa incommensurable. Va veure que no podia posar una tradició religiosa damunt d’una altra. I és que, si una persona viu només en una, sigui la que sigui, i veu el món des de la coherència d’aquella, pensa que això és la única veritat. Quan hi ha una persona amb un creuament cultural, com el que vivia Panikkar, crec que això, va afavorir molt a que se n’adonés que els límits culturals són reduïts. I va poder desenvolupar la seva vivència cristiana, però la va poder viure amb una riquesa molt gran i molt més fluida; sense uns murs conceptuals tan rígids.

Què és el que més et ressona de Panikkar?

Escolliria una frase que m’ha servit per parlar de la dimensió transcendent de la realitat: “Descobrir el cor que batega a les arteries de l’univers”. L’altre concepte que m’encanta és el de convertir la secularitat en sagrada. Convertir aquest segle, aquest temps, la quotidianitat, en quelcom sagrat. Com? Descobrint el cor que batega a les arteries de l’univers. Això està viu, això té una fondària, això no és una realitat per al nostre ús i benefici, això es mereix tot el respecte, tant la realitat còsmica com la humana i l’hem de tractar amb tota veneració. Amb aquesta frase per a mí, ho diu tot.

Quina és la formula màgica per tal de poder veure el món des de diferents perspectives?

La formula màgica és coneixement i molts menys prejudicis i, sobretot, poder comprendre totes les cultures religioses que ens han precedit, perquè hi ha una riquesa immensa. Impregnar a les criatures des de petites en el coneixement de l’altre però de la manera més connatural. Deixar de veure la religió com una catequesis, com una adoctrinació i veure-la com una saviesa de la humanitat.

Una frase per acabar…

Els grans mestres espirituals de la humanitat, provinents de diferents cultures i religions, no parlaven més que d’això; de com baixar el volum del ‘jo’.

Comparteix aquest contingut