Passat, present i futur de la Barcelona comunitària

04/12/2019 - 08:49

Gestió comunitària. La ciutat disposa d'un potent muscle comunitari gràcies a la històrica implicació dels veïns i veïnes. Ara, nous formats continuen i amplien aquesta tradició.

El Teatre Arnau encara està mig en runes però ja comença a fer xup-xup per esdevenir un dels primers teatres comunitaris de la ciutat. A la Casa Orlandai el bar treu fum gairebé a totes hores perquè la quantitat d’activitats que ofereix el centre atrau amants de les exposicions, de la música, del dibuix o de les economies transformadores, que, abans o després, gaudeixen d’un cafetó en companyia. El Borsí, el “vell somni de les veïnes del Gòtic”, ja es prepara per ser un punt neuràlgic de la cultura comunitària del centre de la ciutat…

I així podríem anomenar desenes d’equipaments de propietat pública que, com a béns comuns que són, poden ser i són gestionats per entitats ciutadanes. El perfil de cadascun respon al seu origen, a la reivindicació dels col·lectius de base, a l’espai singular on es troba, a la força de l’entorn i a l’aposta municipal per potenciar els béns comuns.

Espais i projectes reivindicats pel veïnat

El potencial autoorganitzatiu de la societat barcelonina no és res de nou. Ve d’una llarga tradició, des de la creació dels casinos, els centres o els ateneus populars i burgesos de finals del segle XIX (que van arribar a ser més de 1.700 el 1936) fins a les lluites veïnals, que reivindicaven drets bàsics, com ara la salut, l’habitatge digne o l’educació de qualitat per a tothom dels anys cinquanta als setanta als barris més empobrits de la ciutat.

Els vuitanta van veure néixer els primers centres cívics de la ciutat, equipaments reivindicats per veïns i veïnes però en un principi gestionats directament per l’Ajuntament. Aviat, però, grups veïnals van començar a mobilitzar-se per aconseguir no només espais, sinó també gestionar-los. I un dels primers, l’Ateneu Popular 9Barris, gràcies a l’èxit d’una reivindicació contra una fàbrica d’asfalt que no volien al mig del barri, es va convertir en un espai públic però també en un projecte comunitari.

La Casa Orlandai és un altre exemple d’espai reclamat pel veïnat que s’ha convertit amb els anys en un model de projecte de gestió cívica i comunitària. Una de les persones que va impulsar la plataforma d’entitats del barri que va aconseguir l’equipament, Enric Capdevila, explica que des de bon principi la voluntat de la plataforma era gestionar-lo. “I ja preteníem fer-ho amb una perspectiva comunitària: cultura de proximitat, arrelament al barri i amb objectius de transformació social”, diu.

Cogestió, gestió cívica, gestió comunitària

Tots aquests anys de creació i disseny d’equipaments culturals de base han donat molts models i, com assegura Tona Calvo, responsable dels Equipaments de Proximitat de la Direcció d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona, “no és fàcil fer-ne un mapa i menys classificar-los pel tipus de gestió”.

La diferència sobre el paper entre un centre cívic i un casal de barri seria que el primer té una vocació de proximitat però també de ciutat, amb especialitzacions (dansa, circ, tèxtil, etcètera); els casals, en canvi, són només de proximitat, amb una relació més directa amb l’entorn, majoritàriament gestionats per entitats de primer o segon nivell dels barris on són.

Pel que fa a la gestió, a la pràctica no hi ha línies estanques entre els diferents models: cogestió (ara mateix gairebé desaparegut), concurs obert a empreses, gestió cívica o ciutadana per part de les entitats i persones dels barris organitzades en plataformes. El model de gestió de l’equipament no condiciona el seu paper com a motor de vida comunitària.

Els equipaments com a béns comuns

“La pulsió de l’acció comunitària ha de ser un element consubstancial de tots els equipaments”, diu Dani Granados, director de Cultura Viva de l’ICUB. “Ara mateix estem treballant en processos amb una mirada transversal, des de diverses àrees de l’Ajuntament, com ara Participació, Cultura, Drets Socials i Acció Comunitària, per caminar cap una visió de la cosa pública com un bé comú, que és un dels objectius del mandat passat i d’aquest”. Aquesta és l’aposta del Govern municipal, ja sigui per als equipaments futurs com per als existents.

I continua: “L’element diferenciador, si és que s’ha de definir la gestió com a bé comú, seria la capacitat d’interactuar de manera adequada amb les especificitats de cada territori. No és el mateix el teixit social i cultural de districtes com Sarrià – Sant Gervasi que el de Ciutat Vella, amb unes necessitats col·lectives diferents”, conclou Granados.

El balanç comunitari, eina compartida

Per continuar en aquesta direcció més comunitària, les entitats (organitzades en dues xarxes: la Plataforma de Gestió Ciutadana i la Xarxa d’Espais Comunitaris) i l’Ajuntament s’han dotat recentment de l’eina del Balanç Comunitari, basat en el Balanç Social de la XES i que, segons explica Capdevila, serveix per avaluar elements com el grau d’arrelament al territori (per exemple, quines xarxes o projectes impulsa conjuntament en el territori); l’impacte i el retorn social (apoderament de la ciutadania, foment de l’associacionisme, l’activitat de la base social…); la democràcia i la participació (processos de decisió, diversitat de la base social, obertura al barri i transparència), i la cura de les persones, els processos i l’entorn (indicadors de sostenibilitat ambiental, economia feminista i de les cures, de forquilla salarial i d’altres).

L’eina no té, en cap cas, vocació de control ni d’estandarditzar, però sí d’anar modelant una correlació de competències i funcionalitats que serveixin per configurar el que és públic com a bé comú.

En construcció… l’Arnau Itinerant i el Borsí

Dos dels projectes que estan en marxa i que es podrien considerar dues proves pilot de la visió publicocomunitària són l’Arnau Itinerant, al Paral·lel; i el Borsí per al Barri, al Gòtic.

Layla Dworkin, de la Cooperativa Laberint Cultura i membre de l’assemblea de l’Arnau Itinerant, explica que “es diu així perquè encara no tenim un espai físic, s’ha de rehabilitar l’edifici que es va aconseguir salvar per al barri perquè estava en mal molt estat”.

“Malgrat això, ja hem començat el projecte comunitari”, continua Dworkin, “i sumem dues temporades de programació d’activitats, que anem duent a terme per les sales que ens deixen. No és ideal, però ho vivim com una oportunitat perquè ens permet crear una xarxa amb les entitats i amb els col·lectius que no coneixíem o aprofundir en els lligams amb les altres”.

“La governança està en constant revisió,”, continua, “però ara mateix totes les decisions es prenen en assemblea, que està oberta a la participació de qualsevol persona o entitat del barri”.

Un exemple de com es dissenya una programació “comunitària” pot ser Creuem el Paral·lel, un programa de microaccions que l’Arnau Itinerant ofereix a tot el veïnatge. L’han creat conjuntament amb Transductores i Tot Raval, entitats amb llarga experiència en l’àmbit comunitari, i respon a la necessitat de valorar la diversitat cultural del barri i les diverses expressions artístiques que ofereix: tallers, actuacions de circ i musicals, activitats sobre la memòria d’espais LGTBI, els feminismes i la comunitat gitana, entre altres realitats extretes del seu propi entorn. Transformació social a peu de barri.

L’encaix de la gestió compartida

El Borsí és un edifici emblemàtic al bell mig del barri Gòtic i, segons Teresa Roca, membre de la plataforma ciutadana El Borsí pel Barri, “no podíem passar pel davant sense pensar que era una autèntica pena que se’n perdés l’ús per al barri. Hi ha un vincle emocional fort de moltes de les persones de la plataforma. És una de les raons per les quals ens vam agrupar per reivindicar-lo”.

Les altres raons, apunta la Teresa, són “la necessitat d’equipaments de proximitat, per als veïns i veïnes d’aquest barri; d’una banda molt pressionat pel turisme i sense espais de trobada i, de l’altra, ple d’equipaments però de ciutat, poc flexibles per a la participació de les persones que hi vivim al voltant”.

El Borsí és una prova pilot interessant perquè esdevindrà un espai compartit amb una biblioteca, una ampliació de l’equipament que hi ha a la Rambla, l’Andreu Nin, i un projecte pel qual han començat a treballar conjuntament la plataforma veïnal, l’Ajuntament i el Consorci de Biblioteques, amb un resultat, que segons la Teresa, és molt satisfactori. “Al principi”, admet, “semblava que seria difícil l’encaix, però aviat es va posar de manifest que seria possible i desitjable. Després de més d’un any de reunions i de creació participada, s’ha vist que podem treballar plegades”.

Roca explica que “no tot serà comú: la part de biblioteca i la de centre sociocultural de gestió comunitària tindran cadascuna un espai que podran obrir i tancar independentment, però també disposaran d’un espai compartit on, com ja s’està fent ara, les decisions de gestió es prendran en unes sessions plenàries amb participació de les dues parts”.

En definitiva, els projectes de l’Arnau Itinerant i El Borsí, encara que estan en procés, permetran abordar nous equipaments culturals amb la perspectiva publicocomunitària per la qual s’aposta fort des del consistori: proximitat, arrelament, oportunitats per a tothom i transformació social.  “Amb gust de barri i olor de fresc”, com diu el poema de l’Arnau Itinerant:

Posats a desitjar, vull un Arnau revoltat, creatiu i genuí. Un teatre radicalment popular, de les idees i també de l’evasió.

Vull un model de cultura de base i de conquesta de la dignitat laboral de les artistes.

Amb gust de barri i olor de fresc.

Sílvia Cortés (Arnau Itinerant)