Barcelona elabora un pla amb 77 accions per anticipar-se a l’envelliment de la població : Servei de Premsa

Barcelona elabora un pla amb 77 accions per anticipar-se a l’envelliment de la població

13/07/2018

L’Estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment posa l’èmfasi en el dret a la ciutat al llarg de la vida, potencia la convivència intergeneracional i s’avança a futurs factors de vulnerabilitat en el cas de les persones grans

El pla inclou el primer catàleg amb els 62 serveis que Barcelona ofereix a les persones grans i que entre el 2015 i el 2018 han incrementat un 65% el seu pressupost: de 83,8 a 138,3 milions d’euros

La diagnosi inclou mapes inèdits de cada illa de cases per conèixer amb exactitud el grau d’autonomia de la població i els equipaments propers: l’objectiu és impulsar un nou model basat en la proximitat, l’acció comunitària i les superilles de cures

Unes 55.000 persones majors de 75 anys viuen soles a la ciutat, sobretot dones, i la xifra augmentarà. Cada dia s’incorporen 13 persones de mitjana al servei de Teleassistència i 6 persones més al Servei d’Ajuda a Domicili (SAD)

L’Ajuntament de Barcelona acaba d’enllestir L’Estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment, un ambiciós pla que recull 77 accions diferents fins l’any 2030 per tal d’anticipar-se al procés de canvi demogràfic i d’envelliment progressiu de la població. El document, que està previst presentar al proper Consell Plenari com a una nova Mesura de Govern, parteix d’una diagnosi molt acurada sobre la realitat actual i les projeccions demogràfiques i es basa en una premissa clara: l’anàlisi detallada i les evidències científiques són els elements que més poden ajudar a planificar polítiques públiques efectives a mig i llarg termini. De fet, part de les 77 accions que recull la mesura de govern ja es duen a terme en l’actualitat, i precisament perquè han demostrat la seva validesa es considera que seran claus en un futur i per això cal enfortir-les.

L’estratègia és el resultat d’un treball col·lectiu en què s’han incorporat reflexions i propostes de persones expertes i de diversos àmbits i espais de participació, tant externs com interns de l’Ajuntament. La revolució de la longevitat i les transformacions demogràfiques representen reptes i oportunitats que són necessaris abordar en el curt i en el llarg termini, amb una perspectiva de garantia de drets. Davant de situacions que poden produir desigualtats i discriminacions, l’Ajuntament de Barcelona ha d’estar alerta i respondre amb les actuacions més adequades, implicant també altres nivells de govern. D’una banda, cal potenciar l’aportació i participació de totes les persones, sigui quina sigui la seva edat, promovent l’envelliment actiu. De l’altra, cal posar el focus en les desigualtats socials, les desigualtats de gènere i, en concret, en les persones més vulnerables que necessitaran suports més intensos, com poden ser les persones d’edat més avançada.

En l’actualitat, una tercera part de les persones majors de 75 anys viuen soles a la ciutat. Això equival a prop de 55.000 persones, la gran majoria de les quals són dones. En paral·lel, la mitjana de l’esperança de vida a la ciutat és de 83 anys, amb una tendència continuada a l’alça i, per tant, tot apunta que aquesta xifra augmentarà encara més durant els propers anys. La vellesa no implica necessàriament dependència, però hi ha indicadors que mostren que és especialment a partir dels 80 anys quan les limitacions de la vida diària i les necessitats d’ajuda s’incrementen i això, òbviament, es traduirà en un augment continuat de tots els serveis de suport que reben aquestes persones. Actualment cada dia s’incorporen 13 persones de mitjana al servei de Teleassistència i 6 persones més entren al Servei d’Ajuda a Domicili (SAD), sobretot dones.

La diagnosi que inclou l’Estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment va molt més enllà del previsible allargament de l’esperança de vida i les necessitats de cura de les persones grans. També ha tingut en compte aspectes com que les persones que ara tenen entre 60 i 79 anys canviaran notablement l’escenari social, perquè és una generació relativament ben formada (més de la meitat disposen d’estudis obligatoris o superiors), han tingut una llarga carrera laboral i presenten millors indicadors de salut que la generació precedent, per la qual cosa tenen totes les condicions per ser una de les generacions centrals en el futur. No només això, perquè tot i que actualment el 80% de les persones majors de 65 anys viuen en habitatges en propietat i sense pagaments pendents, i a més a més el 80% dels seus ingressos provenen de les pensions, està previst que la realitat canviï i que aquest matalàs de seguretat es faci més prim. No només perquè els salaris s’han reduït i ha augmentat la discontinuïtat de les trajectòries laborals, sinó també perquè en un context d’encariment del preu de l’habitatge i amb nous models familiars és possible que es produeixin més situacions de vulnerabilitat residencial i/o canvis de ciutat.

 

Superilles de cura i proximitat

L’aposta de l’Ajuntament, a banda de seguir destinant més recursos als serveis ja existents, passa per avançar progressivament en la construcció de les denominades “superilles socials”, enteses com un nou paradigma de serveis socials capaç de donar una atenció de proximitat i més vinculada al territori. En aquest sentit, fa setmanes que es van engegar tres proves pilot dins de l’actual Servei d’Ajuda a Domicili (SAD) per explorar aquesta possibilitat. Novament, la posada en marxa d’aquests assajos parteix d’un diagnòstic previ inèdit a la ciutat, com ha estat la construcció d’un mapa illa a illa amb el nombre de persones usuàries del servei i la possibilitat d’agrupar-les en equips d’atenció propers i estables, així com diferents informes sobre les condicions laborals de les persones treballadores. No és l’única mesura que s’ha fet en la línia d’avançar cap a aquest canvi de paradigma cada cop més centrat en la persona i individualitzat, com demostra la posada en marxa d’un altre projecte pilot en dos barris de la ciutat dins dels quals per primera vegada a Catalunya hi ha una interconnexió automàtica de les dades socials i sanitàries. Aquesta iniciativa, treballada amb la Generalitat de Catalunya, ha tingut altres rèpliques com és la millora dels protocols per detectar casos de maltractament entre la gent gran.

La reorientació estratègica es fa encara més necessària un cop estudiats i analitzats els diferents 62 serveis i programes per a la gent gran que ja existeixen a la ciutat i als districtes, i que queden igualment recollits en un catàleg específic. Les principals polítiques adreçades a les persones grans tenen un pes econòmic molt rellevant, atès que hores d’ara un de cada tres euros de despesa de l’Àrea de Drets Socials van destinats a aquest col·lectiu i la previsió és que aquest pressupost això segueixi augmentant. L’any 2015, per exemple, es van pressupostar 83,8 milions d’euros, una xifra que s’ha incrementat un 65% fins als 138,3 milions previstos aquest 2018.

A mode de resum, l’Estratègia de canvi demogràfic i envelliment ha estat el resultat de molts mesos de treball dut a terme per diferents actors, entre ells el Consell Municipal de Benestar Social i el Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. L’esforç ha cristal·litzat en 77 accions concretes agrupades en 4 eixos diferents a fi d’assolir una Barcelona per a totes les edats, amb justícia de gènere i equitat generacional, atenció a la diversitat i tota la proximitat i participació que sigui possible. Els eixos són els següents, amb exemples d’actuació en cada cas:

1. Dret a la ciutat al llarg de la vida. Impulsar els serveis públics de la cura, lluitar contra l’exclusió laboral dels majors de 50 anys, combatre la solitud no volguda i donar suport a la permanència voluntària a la pròpia llar, entre d’altres.
Exemples: Implementació de les superilles socials i suport a fórmules d’habitatge cooperatiu i compartit.

2. Convivència intergeneracional en una ciutat amigable. Fomentar el comerç de proximitat, fer l’espai públic més accessible i potenciar els intercanvis entre persones de diferents grups d’edat.
Exemples: Desenvolupar camins amics per a la gent gran i impulsar el servei de transport a demanda.

3. Envelliment actiu: aportar i gaudir de la ciutat. Reduir la fractura digital per facilitar l’aprenentatge i l’accés a la cultura al llarg de la vida, fomentar el bon tracte i prevenir els maltractaments.
Exemples: Elaborar un llibre blanc sobre l’educació de les persones adultes i obrir les escoles de música en horari de matins per oferir formació musical a totes les edats.

4. Recerca i planificació per un canvi demogràfic amb equitat. Impulsar la cooperació interinstitucional i estudiar els efectes socials i urbans sobre el canvi demogràfic i les necessitats de les persones grans.
Exemples: Establiment d’una línia d’anàlisi i recerca sobre immigració i envelliment, fomentar la perspectiva LGTBI en centres i equipaments per a persones grans, analitzar les necessitats de les persones d’edat més avançada i facilitar la seva participació.

 

Convivència intergeneracional

L’estratègia aposta també per les relacions intergenaracionals com a factor d’inclusió social i enfortiment de vincles comunitaris. Un de cada tres joves d’entre 20 i 39 anys que viuen a Barcelona no tenen nacionalitat espanyola, el 70% té formació post-obligatòria i, a més a més, presenten una rotació residencial molt elevada amb 100.000 adults joves que arriben o marxen cada any. És a dir, Barcelona atrau cada cop més qualificació i talent internacional, de vegades per un període limitat de temps, però a la vegada això pot alterar la relació de pertinença a la ciutat. En un context en què només un 17,5% de les persones grans utilitza alguna xarxa social en Internet i en què només el 50% participa en activitats organitzades o en grup (és un percentatge més alt que en d’altres franges d’edat), cal garantir igualment que el dret a la ciutat es preserva al llarg de tota la vida.

Un altre indicador obliga igualment a l’assumpció de mesures: el 90% de les persones de 80 anys i més declara que, en cas que pogués i volgués fer un canvi de residència, escolliria el seu barri actual per viure-hi. En canvi, en aquesta franja d’edat hi ha un saldo migratori anual negatiu d’unes 1.300 persones. Una explicació podria ser que la llarga espera de 30,4 mesos de mitjana que han d’afrontar per accedir a un recurs residencial a Barcelona els obliga a marxar sense voler-ho. L’ampliació i diversificació del parc residencial públic de la ciutat és, per tant, una necessitat inajornable.

 

Documents relacionats

Document relacionat 1/2

Document relacionat 2/2



Compartiu aquest contingut