Història de la Trinitat Vella
Abans de ser el barri actual, la Trinitat era un extrem allunyat del municipi independent de Sant Andreu de Palomar, conegut com “el Coll de Finestrelles”.
L’any 1413 es va aixecar la capella de la Trinitat, que va subsistir fins a la Guerra del Francès, any en què va ser cremada. Cap al 1445 s’hi van posar les forques jurisdiccionals de Barcelona, que consistien en tres pedres i unes fustes dretes posades al damunt.
La Trinitat era una zona molt deserta; tot i les vinyes que s'hi conreaven a la part alta, i que van subsistir fins entrats els anys cinquanta, els masos eren escassos; el més conegut era el de Can Cagamantes.
Entre el 1952 i el 1954 va canviar radicalment l’aspecte desèrtic i camperol de la Trinitat. Part de les vinyes van desaparèixer i van donar lloc a blocs d’habitatges, i la part més alta es va convertir en presó. Pocs anys després, una política d’expansió de noves vies de circulació va separar la Trinitat en dos barris, la Trinitat Nova i la Trinitat Vella. El tren del nord va desaparèixer el 1960, i un any més tard s’hi va inaugurar la prolongació de l'avinguda Meridiana. El darrer canvi urbanístic que ha sofert aquest barri ha estat la construcció del Nus de la Trinitat, l’any 1992, eix i confluència de les rondes que envolten la ciutat de Barcelona.
