L’1 d’octubre del 1931, les Corts Constituents de la Segona República van aprovar el dret a vot de les dones a Espanya, un moment històric transcendental que ara, 90 anys després, es commemora per recuperar la memòria de les dones que van fer possible assolir aquest dret fonamental.
La secció de dones de Foment Martinenc organitza dissabte un acte d’homenatge a Clara Campoamor davant la seu del Districte, amb la col·laboració de Memòria i Gènere. A més dels parlaments, també hi haurà les actuacions dels tabalers dels Diables del Clot i de la coral Da Capo.
L’advocada i escriptora Clara Campoamor, diputada de les Corts entre els anys 1931 i 1933, va reivindicar el dret a vot de les dones com una conquesta imprescindible per construir una societat més justa i igualitària. El debat parlamentari en què Campoamor va defensar el sufragi femení pràcticament en solitari va concloure amb una votació històrica, l’1 d’octubre de 1931, en què se’n va imposar l’aprovació amb 161 vots favorables, 121 vots en contra i 188 abstencions.
Antecedents d’una fita històrica
Per assolir aquesta fita en la història de la democràcia van fer falta dècades de lluita, liderades per dones valentes i perseverants que mitjançant la força col·lectiva van fer sentir les seves reivindicacions. El primer intent per aprovar el sufragi femení va ser el 1907, i no va prosperar. El moviment feminista a Espanya es va impulsar a finals dels anys vint, hereu de les sufragistes pioneres dels Estats Units i el Regne Unit, amb la creació de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (AMNE) l’any 1918, de la qual van formar part figures com Carmen de Burgos o Clara Campoamor, i amb la primera manifestació feminista de l’Estat, el 1921.
L’aprovació del sufragi femení va suposar una victòria cabdal per als moviments feministes de l’època, que va anar acompanyada de la consolidació de les dones en la vida política. L’any 1933 les dones de tot l’Estat van poder exercir, per primera vegada, el dret a vot, i el 1936 Frederica Montseny es va convertir en la primera dona ministra de la història de l’Europa occidental. Un any més tard, Montseny va nomenar la metgessa Amparo Poch directora d’Assistència Social, qui s’encarregaria d’acollir els infants refugiats a Barcelona.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, dones com Clara Campoamor, Amparo Poch o Frederica Montseny van haver de fugir del país i exiliar-se per evitar la persecució, la presó o la mort. Amb la dictadura, els drets assolits i la memòria de la lluita feminista van quedar en l’oblit. Campoamor i Poch mai no van poder tornar a Espanya i van morir a l’exili, mentre que aquí no es tornaria a votar fins a l’any 1977, amb la restitució de la democràcia.