Com va preparar Franco la ciutat per si Espanya entrava a la Segona Guerra Mundial

04/08/2019 - 10:49 h

Memòria. Localitzats i documentats els refugis antiaeris construïts per la dictadura un cop acabada la Guerra Civil.

El Servei d’Arqueologia Municipal participa en una recerca inèdita que ha permès localitzar i documentar refugis antiaeris franquistes i que dona llum a un dels períodes més foscos de la ciutat. La Barcelona republicana, organitzada civilment i administrativament, va ser pionera en la construcció de defenses passives per protegir la població dels bombardejos franquistes. La tasca, però, no va acabar el 1939, i la dictadura en va seguir construint davant d’una possible incursió aliada.

Un plànol de la Barcelona de finals dels anys trenta mostra una ciutat atapeïda de punts blaus, més d’un miler, que assenyalen la situació de refugis antiaeris. Aquest és un dels documents que ha nodrit la recerca científica de l’arqueòleg Jordi Ramos, especialista en la Guerra Civil, en la qual ha col·laborat Carme Miró, del Servei d’Arqueologia Municipal. Anys d’investigació documental i arqueològica han culminat en la identificació i localització de refugis antiaeris franquistes, construïts a partir del model republicà, que donen una nova perspectiva de la militarització del règim franquista de la postguerra.

Barcelona, exemple d’organització i de defensa civil

Durant la Guerra Civil el Sindicat d’Arquitectes de Barcelona i la Junta Local de Defensa Passiva van planificar i executar la construcció de refugis antiaeris per protegir la població civil dels bombardejos feixistes, principalment de l’aviació legionària de la Itàlia de Mussolini. Els primers refugis es van situar a les escoles amb l’objectiu de protegir la mainada de les explosions, i posteriorment es van estendre a la resta de la ciutat, amb l’excavació de túnels per sota de carrers i la construcció de soterranis en edificis.

Les tropes franquistes que van entrar a Barcelona el gener del 1939 es van trobar una ciutat coberta de runes, una destrucció causada pels bombardejos de l’aviació feixista.

Espanya, possible objectiu dels aliats 

Durant molt de temps es va pensar que el règim franquista havia intentat destruir i amagar els refugis antiaeris, una idea que la recerca actual descarta gràcies a proves documentals i arqueològiques que demostren que la dictadura es va apropiar del model republicà de refugis antiaeris per construir-ne més i reforçar les seves posicions defensives.

Aquest escenari s’ajusta al context internacional de l’època, ja que a principis dels anys quaranta l’Espanya franquista i còmplice del feixisme italià i el nazisme hauria estat un possible objectiu del bàndol aliat a la Segona Guerra Mundial. Davant d’una potencial incursió aliada, la junta de defensa depurada, ara anomenada Junta Nacional de Defensa Pasiva, va planificar construir més refugis antiaeris a la ciutat.

Conflictes militars, objectius civils

Arran dels bombardejos de la Guerra Civil, amb la població com a objectiu militar, les bombes es van dissenyar amb detonació retardada, amb l’objectiu de penetrar en els edificis i destruir-ne les estructures inferiors. Per aquest motiu, el règim franquista va descartar utilitzar refugis antiaeris construïts al subsol de carrers, que no disposaven de la protecció d’edificis, i va prioritzar l’ús de soterranis.

L’any 1941, quan el cens de Barcelona era d’1.081.175 persones, es podia donar refugi al 40% de la població. La resta hauria hagut de seguir un pla d’evacuació a través de les vies principals de la ciutat, un procediment teòric que mai no es va arribar a posar en pràctica.

L’octubre del 1943 es va publicar un decret que obligava a construir refugis antiaeris als municipis de més de 10.000 habitants, una mesura que responia a la por de l’avanç de les forces aliades i d’un atac cada cop més possible (els aliats van envair la Itàlia feixista el maig del 1943). La planificació de la construcció de refugis antiaeris va anar acompanyada del reforç de la línia dels Pirineus, però l’alt cost de la militarització i la manca d’armament necessari van provocar que bona part de les mesures plantejades no s’arribessin a executar, sobretot pel que fa a la construcció de refugis.

Tot i que l’amenaça de guerra es va diluir amb l’acceptació del règim franquista per part de l’ONU l’any 1955, la darrera reunió de la Junta Nacional de Defensa Pasiva va ser l’any 1973, que en conjunt va comptar al voltant de 1.400 refugis antiaeris:

  • 111 refugis acabats,
  • 155 refugis iniciats,
  • 606 refugis en mina, descartats durant el règim.

La resta eren soterranis, plantes baixes habilitades i refugis que es van planificar i no es van arribar a construir mai.

Factures per tapar refugis

La investigació de Jordi Ramos i Carme Miró també ha resolt un dels misteris que durant molt de temps ha envoltat la postguerra a Barcelona: què se’n va fer, de la runa que van provocar els bombardejos feixistes? A través de la troballa de factures i altres documents, s’ha pogut saber que el règim franquista va pagar empreses constructores perquè tapessin els accessos i túnels de molts dels refugis antiaeris, amb l’objectiu de recuperar en un futur els que fossin més adients per a la defensa passiva. L’alt cost d’aquestes operacions va fer que molts d’aquells refugis quedessin bloquejats per la runa fins avui dia.

Recerca inèdita

Aquests mateixos documents han estat una important font d’informació per localitzar refugis antiaeris, ja que els diversos registres i arxius mostren un escenari complex i difícil d’interpretar. L’inventari que es va elaborar l’any 1962, per exemple, recull 153 refugis amb una nova numeració, que no coincideix amb l’anterior. A més, hi ha refugis documentats que no han aparegut, i al contrari, s’han fet descobertes que no constaven enlloc. Actualment, la Carta arqueològica de Barcelona té un registre de 1.273 refugis antiaeris.

Aquesta recerca no només ha desenterrat la realitat arqueològica dels refugis antiaeris franquistes, sinó que també posa en relleu la història amagada d’un règim militaritzat que va continuar amb l’estratègia defensiva un cop acabada la Guerra Civil, en un intent d’anticipar-se a una incursió aliada que no va arribar mai.