Pins, arbustos, senglars, conills… Si alguna cosa caracteritza el barri de Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes és el seu entorn natural privilegiat. El terme de Vallvidrera es troba entre els dos vessants de la serra, mentre que les Planes se situa en el vessant del Vallès i el Tibidabo limita amb el districte d’Horta-Guinardó.

La llunyania amb el centre i el contacte amb el medi natural fan que la vida aquí sigui ben diferent de la de la resta de la ciutat. “El barri és un sistema de vida; som molt afortunats de trobar-nos en aquest entorn privilegiat”, explica Josep Lluís Lorente, president de l’Associació de Veïns i Propietaris de Can Rectoret.

De pobles a barris

Vallvidrera va ser un municipi independent fins al 1890, en què es va annexionar a Sarrià. A mitjan segle XIX es va construir el pantà de Vallvidrera amb l’objectiu d’abastar d’aigua el municipi de Sarrià. A principi del segle XX el doctor Salvador Andreu va impulsar la urbanització de la muntanya del Tibidabo i va intentar fer-hi una ciutat jardí, de la qual han quedat algunes de les finques de l’avinguda del Tibidabo. La proximitat a Collserola i l’ambient sa de l’aire van atraure les famílies benestants de Barcelona, que van convertir la zona en nucli d’estiueig. Les torres modernistes i noucentistes de l’època que encara s’hi conserven en són una prova.

L’orografia especial del barri, situat a la serra de Collserola, fa que hi hagi diferents nuclis disseminats dins de la zona del parc natural. Entre aquests nuclis hi ha les Planes,

un indret verge on es van construir les antigues masies de Mas Sauró, Mas Guimbau i Can Rectoret. Actualment són nuclis urbanitzats amb personalitat, teixit associatiu i calendari festiu propi, tot i que interrelacionats.

Santa Creu d’OlordaFes clic per ampliar la imatge

Santa Creu d’Olorda

José M. Cuevas, Associació de Veïns de la Font del MontFes clic per ampliar la imatge

“Els veïns valorem molt la tranquil•litat del barri.”

José M. Cuevas, Associació de Veïns de la Font del Mont

On hi havia l’antiga masia de Mas Sauró ara hi ha un servei residencial per a persones amb discapacitat intel·lectual, i el pantà de Vallvidrera és un dels elements d’interès paisatgístic que formen part del seu patrimoni històric i natural, fronterer amb Vallvidrera. El passeig de Solé i Pla és el centre neuràlgic de Mas Guimbau, on hi ha un petit eix comercial i cívic; aquí, un segle enrere, el doctor Solé i Pla havia muntat una embotelladora d’aigua natural.

Un altre espai destacable és Santa Creu d’Olorda, part del municipi del mateix nom que el 1916 es va dissoldre i va quedar repartit entre Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei i Sarrià.

Durant la segona meitat del segle XX el barri en general va viure molts canvis. “Als seixanta, el meu carrer era un torrent; ara els carrers estan asfaltats i disposem de llum i gas amb total comoditat”, explica José María Cuevas, president de l’Associació de Veïns de la Font del Mont. La majoria de veïns hi estan d'acord, però alguns, com Jesús Escardó, president de l’Associació de Veïns i Cultural El Sanatori, ho matisen: “S’han fet coses noves com el Casal de Barri Can Rectoret, però la zona no ha canviat gaire.”

Jesús Escardó, Associació de Veïns i Cultural El SanatoriFes clic per ampliar la imatge

“Fa deu anys no hi havia festa major, i ara és de dues-centes persones.”

Jesús Escardó, Associació de Veïns i Cultural El Sanatori

Entrada al funicular de VallvidreraFes clic per ampliar la imatge

Entrada al funicular de Vallvidrera

Una vida de barri difícil, però no impossible

El barri té unes característiques especials que fan que evolucioni més lentament i que sigui més difícil construir-hi xarxes veïnals: està molt aïllat, els diversos nuclis estan separats entre si, hi ha molt pocs comerços i és freqüent accedir-hi amb cotxe. Així, doncs, la vida no és com als barris del centre, on quan algú baixa a comprar el pa es troba la resta de veïns. Malgrat aquestes dificultats —o potser gràcies a elles—, el teixit associatiu és immens i molt variat. “Abans no hi havia consciència ni identitat de barri. Ara, sí. Ens coneixem, ens saludem i fem petar la xerrada”, celebra Escardó.

Això es veu reflectit a les festes majors, que se celebren durant la primera quinzena del mes de setembre, i que anys enrere eren força residuals. Cada nucli té la seva pròpia celebració i la seva singularitat, com per exemple la Font del Mont, que és una de les associacions de veïns més antigues de Barcelona, i que a través de la companyia de teatre La Fontmontina, amb més de trenta anys de recorregut, dinamitza i omple la plaça del barri de gom a gom quan estrenen representació. De totes maneres, darrerament s’intenta fer un programa festiu conjunt que aplega les activitats als diferents nuclis urbans. 

Plaça de VallvidreraFes clic per ampliar la imatge

Plaça de Vallvidrera

Clara Raich, Associació Mont d’Orsà de Veïns de VallvidreraFes clic per ampliar la imatge

“És un barri molt barri. Aquí conec a tothom.”

Clara Raich, Associació Mont d’Orsà de Veïns de Vallvidrera

L’entorn: privilegi i alhora inconvenient

La valoració que el veïnat fa del barri és molt positiva. És conscient que viure al bell mig d’un paratge natural té nombrosos avantatges i també algun inconvenient insalvable: “Tenim els comerços lluny i quan hi ha precipitacions el transport es complica”, explica Lorente. De tota manera, valora l’aire pur de la muntanya i el fet que, malgrat la llunyania del centre, hi ha l’estació de tren de les Planes i la del Baixador de Vallvidrera.

Les reivindicacions veïnals, doncs, tenen a veure amb l’entorn. S’han fet grans avenços pel que fa al soterrament i el subministrament del corrent elèctric, malgrat que els veïns i veïnes consideren que encara hi ha algunes zones on s’hauria de millorar. Tanmateix, insten a ampliar-hi les voreres i millorar-ne l’asfalt, construir-hi més equipaments esportius i per a la gent gran, augmentar les mesures de protecció del parc de Collserola i millorar-hi la cobertura mòbil i els accessos al barri. “La plaça de Vallvidrera és només una cruïlla de vies, i ens agradaria que fos quelcom més que un lloc de pas o una rotonda”, afegeix Clara Raich, presidenta de l’Associació Mont d’Orsà de Veïns de Vallvidrera.

Vistes des del baixador del funicularFes clic per ampliar la imatge

Vistes des del baixador del funicular

Un oasi natural a Barcelona

Malgrat les reivindicacions, el veïnat considera que els problemes del barri no són gaire greus i que és un dels llocs més tranquils de Barcelona. A més de la natura, el nucli també té patrimoni cultural, com ara l’església de Santa Maria de Vallvidrera o Vil·la Joana, la casa on va morir el poeta Jacint Verdaguer, que avui dia forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Però els barris els fan les persones, i el veïnat també està satisfet en aquest sentit: “El millor del barri és la seva gent, molt variada: aquí hi ha persones que hi viuen des de fa anys, molta mainada i molts estrangers”, afirma Raich. I és que, qui no voldria viure en un oasi natural que es troba dins la mateixa Barcelona?