Serveis Socials Àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de Vida

El confinament durant l’esclat de la pandèmia i el seu impacte en la vida social ens han apropat a un fenomen fins ara  desconegut per a moltes persones: la solitud no desitjada. 

La soledat no desitjada és un sentiment subjectiu que es dóna quan les relacions que té una persona no són suficients o no són les que desitjaria. De fet, ha estat  definida al llarg dels últims anys com una pandèmia silenciosa i creixent que té  impacte en la salut pública. Els efectes que el sentir-se aïllat té sobre l’estat de salut estan essent cada vegada més documentades en la literatura científica, relacionant-se directament amb una “hiperfreqüentació” dels serveis mèdics o en l’increment de la medicalització de les persones (especialment entre les més grans de 65 anys).

La manca d’interacció comporta també un menor accés a les xarxes informals de suport de l’entorn, fet que pot incrementar la vulnerabilitat social de les persones i derivar en una major demanda de recursos dels serveis socials.

La solitud pot perjudicar la salut

La percepció de solitud s’associa directament a un pitjor estat de salut en general, un major risc d’hipertensió, problemes de salut mental (com depressió i suïcidi) o una major probabilitat de dur a terme conductes perjudicials per a la salut, com el consum de tabac, menors nivells d’activitat física o més obesitat. De fet, l’informe realitzat per la Comissió Jo Cox del Parlament Britànic va definir la solitud com una condició crònica tan nociva per a les persones com el fet de fumar 15 cigarrets al dia.

En l’extrem contrari, pot apreciar-se que quant més gran és la xarxa de contactes d’una persona, millor és el seu estat d’ànim i de salut i, per tant, més gran és la seva percepció de qualitat de vida. Aquesta és la principal raó de ser del projecte Radars, que persegueix dos objectius generals: lluitar contra la solitud no desitjada i detectar i prevenir els seus riscos. Els objectius es materialitzen gràcies al treball corresponsable amb la comunitat, tot promovent que les persones grans hi generin nous vincles.

En aquest sentit, el context de la covid-19 ha deixat ben clara la importància de Radars en l’acompanyament emocional, la detecció de situacions de risc i la cobertura de les necessitats bàsiques de les persones grans de la ciutat de Barcelona, visualitzant que, ara més que mai, el projecte resulta indispensable en la lluita contra la solitud de les persones grans.

El treball per expandir les xarxes relacionals de les persones, però, no hauria de ser una línia de treball únicament en aquells casos en què es detecta solitud no desitjada, si no que hauria de treballar-se en tot moment des d’una òptica preventiva. El fet d’incrementar les xarxes relacionals de les persones permet que no siguin tan sensibles als canvis que pugui haver-hi al seu voltant (com per exemple, l’ingrés a residència de la parella, o la pèrdua per defunció o deteriorament cognitiu d’algun membre del seu cercle proper). En tot cas, si es produeixen aquests canvis, la participació a Radars (ja sigui com a persona voluntària o com usuària) facilita que la seva detecció sigui molt ràpida, permetent una capacitat de resposta i suport immediata.