"Estem privant a la gent gran de la possibilitat d’imaginar quines persones serien si tinguessin més temps lliure"

L’ús social del temps és també un condicionant en el desenvolupament d’aquells col·lectius que no duen a terme una activitat dins del que entenem com a “treball productiu”. Parlem, en aquest cas, de la gent gran. Com distribueixen el seu temps lliure? Com impacta a nivell físic i emocional el nostre ritme de vida en les persones grans? En motiu del Dia Mundial de la Gent Gran, que es commemora l’1 d’octubre, parlem sobre organització del temps i gent gran amb Gabriela Del Valle Gómez, llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Nacional De Córdoba (Argentina), diplomada en Sociologia i Màster en Investigació Sociològica Aplicada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Del Valle s’ha desenvolupat com a recercadora social especialitzada en temes d’envelliment actiu a l’Institut Català de l’Envelliment i a la Fundació Salut i Envelliment (2007-2015) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Quin impacte té l’organització actual del nostre temps en la gent gran?

Per entendre l’organització del temps de les persones grans, crec que hem de fer una reflexió sobre com aprenem a organitzar el temps al llarg de la vida. Sempre hem de tenir present que l’envelliment és un procés al llarg de la vida. No és quelcom que succeeix a partir d’una edat, sinó que són moltes edats en una vida.

Des de la infantessa ens eduquen per constituir rutines d’ús del temps al voltant del mandat institucions com la família, l’escola, el treball, els hàbits d’autocura i, per últim, el temps lliure.
Si fem memòria les rutines quotidianes s’han organitzat al voltant del món del treball. Des de petits, ens ensenyen com hem d’organitzar els dies, les fases vitals, la maternitat/paternitat…tot gira sobre el treball productiu. El treball reproductiu es fa invisible en aquesta duríssima maquinaria del rendiment socialment “productiu”.

Un rellotge que deixa un temps oblidat, habitat per persones però amb una nul·la previsió de qui es fa càrrec de les seves necessitats vitals. Aquí, per exemple, queda la conciliació laboral i la cura de les persones dependents.

Aquest és el temps que les persones grans aporten a la societat, a la vida de cada nen i nena, i de cada persona que necessita de cures continues.

Val dir que ens hem de preguntar que passa amb el nostre temps, perquè destinem tantes hores al treball o perquè ens hem tornat una mica hedonistes en el gaudir del temps lliure i deixem poc temps per compartir amb persones grans de dintre o fora de la nostra xarxa.

Com es distribueix en l’actualitat el temps de les persones grans?

Això depèn de les trajectòries vitals. És difícil generalitzar en relació a un col·lectiu tan heterogeni. Hi ha enquestes que mesuren quant temps dediquem a diferents tasques de la vida diària, però en lo substancial hi ha un significat del temps viscut que pot ser diferent al temps en sentit material. Crec que no és suficient saber quant temps dediquen a tal o qual activitat, més aviat hauríem de saber com n’és de significatiu.

Hi ha persones que dediquen molt temps a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, perquè l’objectiu és mantenir l’autonomia per evitar dependre de l’ajuda d’altres. Viure com volem és una fita que perseguim tota la vida, però a vegades això implica poder fer les coses de cada dia d’una forma independent (vestir-nos, cuinar, anar a comprar, etc.).

També hi ha d’altres que fan moltes activitats socioculturals, per exemple, van al casal de gent gran, al centre cívic o són voluntàries, lluiten per mantenir-se actives i autònomes. Tanmateix, per algunes és sinònim de benestar i per altres una manera de passar el temps.

Per últim, algunes persones fan poques activitats, es dediquen a la seva autocura, fan passeigs, i fan cura de la seva família, si en tenen.

També és possible respondre a aquesta pregunta des d’un punt de vista generacional. Les noves generacions de persones grans tenen hàbits culturals, per exemple, amb unes preferències molt definides. Però això, una vegada més, és una resultant de l’estil de vida que hem forjat al llarg de la vida. Si hem sigut activistes en temes de gènere, doncs tindrem xarxes, coneixements, habilitats socials vinculades amb això. Tot i que, sovint, la vellesa és una oportunitat pel grans descobriments.

Sigui com sigui, hi ha una diferència notable respecte amb altres generacions (adults i joves): destinen més temps a la cura de la salut i tenen més temps lliure. Dos indicadors de qualitat de vida. Transformar el temps lliure en un temps de benestar, a vegades és el repte.

Existeixen diferències entre homes i dones en aquesta edat? Quines?

És clar, des de sempre hi ha diferències, perquè no hi serien ara? La cura és la resposta, les dones fan cura dels altres, siguin dependents o no! Hi ha dones grans que dediquen molt temps a fer cura de les seves parelles amb un estat de salut bo i plena autonomia. No són només els nets/es els destinataris de la cura… Però, cal dir que els homes grans estan iniciant un procés de canvi en aquest sentit, comencen a protagonitzar el treball de cura, sobretot de les seves dones i en algunes tasques de la cura dels nets/es. Sens dubte, hi ha un factor generacional que explica aquests canvis, quan el discurs feminista comença a sedimentar-se socialment, les persones canvien els seus hàbits quotidians.

En relació al temps lliure, també hi ha diferències. Per exemple, els homes formen part de clubs esportius, o participen en associacions veïnals, un cop més és allò que hem fet al llarg de la vida el que canalitza l’ús del temps.

Les dones destinen molt temps al treball de voluntariat social, això no ha canviat en molt temps, és important destacar perquè podria estar vinculat a l’hàbit de fer cura d’altres.
Hi ha nous espais com la formació que també estan protagonitzats per dones, les aules d’extensió universitària són un exemple. Més enllà del biaix demogràfic, també hi ha una qüestió de gènere, perquè és un moment en el qual poden aprendre i formar-se en temes que abans no han pogut per les obligacions del temps reproductiu.

Estem privant els avis i àvies del seu temps lliure i de les seves possibilitats de desenvolupament personal?

Si. No només estem privant-les de temps material sinó també de la possibilitat d’imaginar quines persones serien amb la disponibilitat d’aquest temps. No hi ha res més evident que allò de que el temps és vida, o com a mínim, la possibilitat de viure-la.
La pregunta està molt bé orientada, perquè és un problema social. Hem de donar una resposta com a societat, des de l’àmbit privat i públic, i accions comunitàries acordes.

La cura dels néts i nétes pot ser en molts casos la tasca principal de la gent gran. Això pot tenir conseqüències en la seva salut física i mental? Quines?

Crec que la cura dels nostres essers estimats té una part gratificant i una altra molt dura i exigent. A vegades estem en condicions de donar resposta a aquest vincle, però moltes vegades no. La fragilitat forma part de la nostra essència més humana.

Si has treballat tota la vida, en un treball remunerat o en fent treball de cura, i has desitjat sempre gaudir d’aquest temps per tu i quan arriba el moment sents que te-l’arravaten, doncs això per se tindrà efectes en la salut emocional.

Les tasques de cura d’infants demanen molta energia física i moure’s a un ritme de “zumba”, no sempre s’està en condicions de fer això, menys quan la salut física està ressentida per malalties cròniques, com generalment passa entre les persones grans. Físicament pot empitjorar alguns malestars com la hipertensió, l’artrosi, les malalties osteoarticulars, el mal d’esquena i problemes de son a causa d’aquests dolors.

Des del punt de vista psicològic, pot impactar amb angoixa, ansietat i acabar en depressió.

No obstant, no podem passar per alt l’existència d’estudis sobre la salut percebuda que indiquen que les dones grans cuidadores de néts/es tenen la percepció de rebre més suport social que d’altres que no són cuidadores. Fins i tot, es reconeix aquest treball de cura com una segona oportunitat de “parentalitat positiva”.

Com es pot promoure un envelliment actiu de la gent gran des de l’administració i també des de l’esfera familiar?

L’administració local fa un gran treball de divulgació de la importància de mantenir-se actiu per un envelliment saludable (esport, participació social, salut). De totes formes sempre queda molt treball per fer, perquè el percentatge de persones grans que fan activitats socioculturals i/o esportives, són minoritàries. Necessitem oferir més oportunitats o fer-les més properes a la realitat de totes les persones grans.

Ara, s’ha de dir que envellir d’una manera activa i saludable, també vol dir tenir recursos materials suficients, un habitatge digne, vol dir que es respectin els drets elementals. Si visc a un quart sense ascensor i tinc problemes de mobilitat funcional, això és un límit al meu dret d’envellir dignament. A més hi ha trajectòries que queden invisibilitzades en relació al “torbellino” de l’activitat: les persones amb situació de discapacitat, les persones grans migrades, les persones grans amb malalties com les demències, etc.

En relació a la família, la conciliació familiar és l’assignatura pendent per tots plegats. La família té molt a fer en el mandat de continuar el treball de cura dels descendents fins al final de les nostres vides. Podem preguntar-les i respectar les seves decisions, podem “limitar” l’extensió del temps i la intensitat de la cura (actualment, cuiden néts/es 6 hores setmanals de media), si cuiden menys temps i en moments que demanen menys esforç físic pot representar major benestar. També ens hauríem de plantejar que potser no són necesarries vacances tan llargues i destinar aquests diners a un/a cuidadora externa pels nostres fills, no se, hem de replantejar-nos el model de vida. A vegades els nens i nenes passen més temps amb els avis i avies que amb els seus propis pares i mares!

La crisi sociosanitària de la covid19 ens ha de servir per replantejar les nostres relacions d’interdependència? Quin paper hauria de tenir la gent gran en la “nova normalitat”?

Cada vegada que penso en l’impacte de la Covid-19 sobre les persones grans la realitat es torna, més que mai, complexa i sorprenent. Crec que han patit vulneració de drets de tot tipus, d’una manera flagrant, sobre això cal una anàlisi específica. Però també crec que han estat un exemple de resiliència, com sempre. Pel que fa a la interdependència s’ha notat l’absència de la interacció intrafamiliar durant el confinament, però d’una manera no satisfactòria. Si abans parlàvem de la necessitat d’alliberar a la gent gran de temps de cura dels altres, evidentment no són aquestes les condicions òptimes, res més lluny! Com diuen alguns/es psicoanalistes “res és alliberador si la por que genera pot bloquejar-te el creixement”.

Però si pensem en la part positiva, podem agafar com exemple l’adaptació a l’ús de les tecnologies de la comunicació. Moltes persones grans han fet ús de mòbils, tablets, zoom, meet, jitsi, per comunicar-se amb els seus fills/es i nets/es. I si no l’han fet elles mateixes, el personal de suport els ha ajudat, per exemple, a les residències. Això no és suficient, però ha resultat una manera d’adaptar-se i de reduir el malestar emocional i el risc de contagi.

Hi ha un altre cantó, més difícil, la solitud viscuda com quelcom feixuc, o la llunyania emocional dels fills/es i d’altres familiars. Però això era un factor pre-existent que representava un risc de major vulnerabilitat. Això que els sociòlegs/es analitzem des de fa anys es va fer present en les pitjors circumstàncies. Endavant, hi ha hagut accions de la societat civil molt positives, com els grups de wasap per fer cura de les persones grans de l’escala, o les accions de l’administració per assegurar la continuïtat de serveis com l’àpat de cada dia, o el tercer sector que ha fet una feina infatigable d’acompanyament a persones grans que pateixen solitud. Sempre hem de tenir present que la interdependència és social, ens interpel·la a tothom, a títol individual, grupal, o com actors col·lectius.

La “nova normalitat”, encara hem pregunto que és això i descobreixo pas a pas quines són les seves implicàncies. Les persones grans han de ser protagonistes de les polítiques, de les accions comunitàries, de la nostra actuació com a ciutadans/es… Però, és així realment?.
Qui se’n ocupa dels seus drets? Sentim les seves veus? Respectem les seves decisions? La societat li deixa espai per decidir sobre les seves vides? Quins recursos estem destinant per disminuir riscs? Una pregunta senzilla: quan tornes a la feina amb mesures de protecció, qui recollirà als nens de l’escola? Qui es (pre) ocupa per aquets tipus de risc de contagi? I no dic pels nens, precisament, sinó per les interaccions que puguin produir-se en els trajectes necessaris, pitjor si ha de fer servir transport públic… Com parlen els mitjans de comunicació de les persones grans? Quin paper creus que tindran segons el discurs que fan?

Considero que no s’ha fet res en aquest sentit, da la impressió que estem esperant que la vacuna ens salvi la nostra pròpia inhumanitat, incompetència, inoperància, com a societat. La vacuna no ens salvarà de nosaltres mateixos.