En aquesta sessió proposem una anàlisi del categòric diagnòstic que afirma l’acord entre imatges i consum com a expressió del capitalisme tardà. En aquest sentit, es proposa una reflexió sobre què vol dir que la imatge pugui ser compresa com un dispositiu i el complex teixit que aquest articula, així com el tipus d’operacions que el sostenen. Això requereix un desafiament doble. Per aprofundir en com profanar els nostres dispositius cal revisitar el dispositiu per excel·lència des del qual s’han percebut les imatges: la perspectiva clàssica. Com ens recorda Nicholas Mirzoeff (1999), la perspectiva no sempre ha estat un sistema que fixa un punt de mira, sinó que era una trama comunitària d’estratègies figuratives; és el Renaixement el que va introduir aquesta operació política en la manera d’entendre i produir la perspectiva com un marc que dona forma a allò que pot ser vist i ho defineix. Aquesta normalització de la perspectiva és l’antecedent immediat i necessari del panòptic, com a inici de la societat disciplinària.

No es tracta de tancar files amb l’anomenada època de la postveritat, en què tota realitat material sembla relativa, en què qualsevol cosa pot ser avalada en nom de les apreciacions subjectives, sinó d’establir relacions materials amb les imatges. Tota relació crítica amb les imatges actuals implica, d’una banda, treballar amb la infraestructura mateixa i l’aparellització del que es veu i, d’altra banda, la necessitat urgent d’experimentar amb els dispositius perquè ens permetin multiplicar les mirades, multiplicar les imatges, retorna-los el seu poder flotant que es resisteix a subjectar-se a un únic punt de mira.