El valor del silenci

En el nostre context laic globalitzat s’acostuma a guardar uns minuts de silenci en senyal de respecte, recolliment i condol. El context religiós accepta aquests sentits però va més enllà.

El silenci en un context religiós es defineix principalment com l’absència de parla; la seva definició es fonamenta, doncs, en una negació. Es compara el silenci amb l’or pel seu valor, precisament perquè, entre els metalls, l’or també es caracteritza per un tret negatiu: és incorruptible, no es rovella. El silenci també és l’element característic del cèlebre Mutus Liber s. XVII, llibret alquímic on es descriu, sense paraules, el procediment d’elaboració de la Pedra Filosofal, capaç de convertir qualsevol metall en or.

Encara que sembli paradoxal, no només obtenim profit d’allò que no existeix sinó que això mateix ens resulta realment indispensable. Com diuen els taoistes: la roda gira al voltant d’un centre buit i immòbil, ens servim dels gots per la seva buidor i les cases només poden ser habitables gràcies a les seves portes i finestres.

Per a totes les religions, l’origen de l’univers és inefable. El taoisme ho deixa ben clar: “el Tao del que es pot parlar no és el Tao etern”. La mateixa saviesa es caracteritza també per la seva naturalesa silenciosa. S’explica que quan Confuci va trobar Lao Tse, aquest darrer li va preguntar: “has descobert el Tao?” Confuci li va contestar: “l’he buscat vint-i-set anys i no l’he trobat”. Lao Tse es va limitar a donar-li un consell: “el savi estima la foscor, no s’entrega al primer que arriba i estudia el temps i les circumstàncies. Si el moment és propici, parla; si no, calla. Qui té un tresor no l’ensenya a tothom. Qui és veritablement savi no revela la seva saviesa a tothom. Això és tot el que tinc a dir-te, aprofita-ho”. Al tornar d’aquesta entrevista, Confuci va dir: “he trobat Lao Tse, semblava un drac (long); no entenc com pot ser portat pels vents i els núvols i elevar-se fins el cel”.

A l’hinduisme la paraula mauna pot designar tant el silenci com la soledat. És un dels tres tipus de vots o sacrificis (vrata) que pot portar a terme el fidel hindú: d’acció, paraula o pensament. L’escola tàntrica concep l’univers com un desplegament i expansió de la Paraula primordial (vac) que sorgeix i es subordina sempre al silenci. L’escola vedàntica fa del silenci el centre de pràcticament totes les seves converses; la Madukya Upanixad, per exemple, esmenta el silenci com un dels atributs del quart i més elevat estat espiritual (turiya).

Buda aconsellava la pràctica del “noble silenci” (ariya tunhibhava) i l’abstenció de discussions i converses vanes. El silenci i la buidor (sunyata) expressen la serenitat (samatha), que és la verdadera naturalesa de la ment. L’objectiu de la meditació il·luminada (vipassana) és descobrir precisament aquesta serenitat.

A l’Antiga Grècia el silenci estava íntimament relacionat amb els misteris. L’etimologia grega de “misteri” i “mística” deriva així d’una mateixa arrel que significa tancar hermèticament o callar. Recordem que els antics misteris grecs implicaven ritus de caràcter iniciàtic, és a dir, ritus esotèrics reservats a una minoria. Els més populars eren els Misteris d’Eleusis, lligats al cicle agrari i al simbolisme de la llavor.

El judaisme recorda constantment que el nom de Déu és inefable. A la Tanakh jueva el silenci acostuma a ser un senyal de dol, tristesa i s'esmenta particularment en relació als sacrificis oficiats en el Temple. Per altra banda, la càbala compara el silenci amb la metàfora del desert: lloc d’exili però també lloc de revelació. Es parla d’un dejuni de paraules (taanit dibbur) i de l’oració silenciosa (tefila be-lakhax). El Zohar atribueix al silenci el poder de reconstruir el Temple.

El cristianisme veu Jesús com la Paraula de Déu (logos); el Fill dona testimoni del Pare com la paraula dona testimoni del silenci. Moltes ordres monàstiques cristianes observen el vot de silenci i contemplen el període litúrgic que va de les últimes oracions de la nit a les primeres oracions de l’alba com el “gran silenci”. Sant Joan de la Creu escrivia a una monja carmelita: “la nostra tasca més important consisteix a romandre en silenci davant d’aquest gran Déu, en silenci amb els nostres desitjos com també amb la nostra llengua”. Dins del cristianisme ortodox, la tradició de l’hesicasme pren el seu nom precisament del silenci (hesikhia). El silenci és vist com un dels mitjans que porten a l’obediència i al buidar-se d’un mateix (kenosis).

A l’islam el profeta Muhammad també aconsella callar abans que tenir converses vanes. El sufisme esmenta el silenci com un dels quatre ornaments (hilya) i principis del coneixement (arkân al-ma’rifa) de la categoria iniciàtica dels abdâl: silenci, solitud, gana i vetlla. El silenci es relaciona amb el secret (sirr) del coneixement de Déu i de la revelació.