Per entendre el calendari xinès

La Xina té uns dels registres històrics més antics del món. Tot això ha estat gràcies al gran respecte que té el poble xinès per conservar les seves tradicions. Tot i així, conservar-les no significa sempre que se'n conegui l'origen i la raó de ser. L’estudi del calendari xinès presenta un bon exemple de com la riquesa del coneixement de les ciències tradicionals es por arribar a oblidar o a reduir a les seves aplicacions més vulgars i utilitaristes com, per exemple, l’endevinació i la superstició.

Com en la majoria de pobles de l’antiguitat, el coneixement de les ciències tradicionals en el poble xinès té uns orígens mítics. Figures com els emperadors Fu Xi o Yu es presenten com a benefactors de la humanitat, amb la revelació d’un coneixement sintètic a partir del qual es desenvoluparan les diferents ciències, arts i oficis. En la civilització xinesa tradicional, totes les ciències tenen un origen comú i totes elles estan harmoniosament entrellaçades.

La tradició posa especial atenció als trigrames ba gua, el diagrama de Hetu i el quadrat de Luo Shu, tots ells relacionats simbòlicament amb animals sorgits del riu Groc. Aquests gràfics parteixen del desplegament de les possibilitats implícites en la unitat suprema (tai ji), d’on surten la dualitat (liang yi), els quatre punts cardinals (si xiang) i les vuit mutacions (ba gua). Aquest simbolisme és originàriament numèric i geomètric, tal com expressen l’esquadra i el compàs en mans de Fu Xi i la seva esposa o germana Nu Wa. El Yi jing és un dels llibres més coneguts que recull i estudia aquestes combinacions.

En el calendari xinès, aquestes figures es disposen al voltant del cercle de l’eclíptica solar, de manera que qualifiquen les diferents etapes de l’any. Les quatre estacions es posaran en relació amb els quatre punts cardinals: drac blau, tortuga negra, tigre blanc i ocell vermell. Cadascun d’aquests símbols es subdividirà en dos aspectes que representaran les vuit mutacions: cel, llac, foc, tro, vent, aigua, muntanya i terra. Si es subdivideixen en set, aleshores representaran les 28 mansions lunars (xiu).

El cercle conté el centre i així sorgeix el símbol de les cinc interaccions (wu xing): fusta/est, foc/sud, metall/oest i aigua/nord, amb la terra al centre. Les cinc interaccions esdevenen deu si se'n tenen en compte les reaccions (5 x 2) de generació (yin) i domini (yang). Aquest simbolisme no s’ha de confondre amb els cinc elements que la tradició occidental té el costum d’atribuir a Empèdocles (s. V aC).

Des de l’antiguitat, a la Xina sempre van conviure tres tipus de calendari: el solar, el lunar i el lunisolar. Amb la creació de la primera República de la Xina el 1912, el calendari oficial va passar a ser el calendari solar gregorià. No obstant, les festivitats i els cicles agrícoles sempre han seguit el calendari lunisolar, compartit també per la comunitat xinesa fora de la Xina i per altres països com el Vietnam, Corea o el Japó (fins a finals del s. XIX).

L’origen d’aquest calendari lunisolar ens fa remuntar al 2697 aC i es relaciona amb la figura mítica de l’emperador Huang Di, encara que les seves reformulacions més importants van tenir lloc durant la dinastia Shang (XIV aC) i la dinastia Zhou (s. VIII aC). El cicle solar anual se subdivideix en dotze cicles mensuals lunars i el decalatge entre els dos cicles es corregeix afegint set mesos pautats cada dinou anys (cicle metònic).

Tradicionalment els dies començaven a mitjanit i es comptaven seguint el sistema decimal. Els mesos, en canvi, començaven amb la lluna nova i seguien un compte duodecimal: deu dies eren deu sols i dotze mesos eren dotze llunes. Tot això reflecteix, un cop més, la dualitat original dels principis femení i masculí (yin yang). Les línies rectes es mesuren amb l’esquadra i a partir d’una divisió decimal, mentre que a les línies circulars es fa a partir del compàs i la divisió duodecimal.

Aquest mateix simbolisme el tornem a trobar en les deu tiges celestials (tian gan) i les dotze branques terrestres (di zhi) que, combinades, formen cicles de seixanta anys. Aquestes són les bases dels calendaris per als ritus als avantpassats (bai zu), els almanacs lunars (tung shing) i els taulers astrològics (p. ex. el qi men dun jia o el da liu ren).

Ja siguin mesos o anys, inclús les hores, tots els cicles duodecimals es relacionen, de manera directa o indirecta, amb un simbolisme animal: rata, bou, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos i porc.

En totes les tradicions astronòmiques de l’antiguitat, els cicles de seixanta anys es relacionaven amb els cicles històrics de les diferents dinasties i el cicle de dotze anys de Júpiter al voltant del Sol. Això explica per què a Júpiter se l’anomena en xinès “estel o planeta de l’any” (sui xing).

 

LES FESTIVITATS DEL CALENDARI XINÈS

Les festivitats del calendari xinès segueixen els cicles estacionals. Per exemple: la festa de l'any nou xinès i la festa dels fanals es relacionen amb la primavera; la festa de les canoes, amb l’estiu; la festa de la Lluna, amb la tardor, i la festa de Laba, amb l’hivern.

Encara que totes les celebracions acostumen a cridar popularment la bona sort i la riquesa, cada festivitat té una peculiaritat distintiva que, per entendre-la correctament, cal relacionar-la amb la ubicació dins del cicle anual (macrocosmos) i la seva correspondència amb els cos humà (microcosmos). Aquest segon aspecte ha estat profundament estudiat per la tradició mèdica i alquímica taoista, que també té el seu origen tradicional en l’emperador Huang Di. En efecte, segons l’anatomia subtil estudiada per l’antiga medicina xinesa, el cos humà està creuat per una sèrie de canals o meridians que uneixen punts sensibles de les funcions orgàniques. Dos d’aquests meridians, el de control (du mai) i el de funció (ren mai), formen un circuit que envolta la columna vertebral i el tòrax: en el context taoista se l’anomena “petita revolució del cel” (xiao zhou tian) i en el context budista xinès se’l compara amb la “roda de la llei” o del dharma (zhuan falun). La “petita revolució del cel” és una imatge de l’eclíptica solar.

Per exemple, la festa de les garses, coneguda també amb altres noms com la festa dels enamorats, festa de les set nits, festa de la setena germana o festa del setè mes (tanabata al Japó), és difícil d’entendre si no es relaciona amb l’astronomia i la medicina xinesa. El mite central d’aquesta festivitat és l’amor entre una teixidora i un pastor de vaques que es reuneixen un cop l’any per festejar. La teixidora es relaciona tradicionalment amb l’estel Vega (zhi nu) i el pastor amb l’estel Altair (he gu er), que, juntament amb l’estel Deneb (tian jin si), formen un triangle particularment visible a l’estiu. La seva correspondència amb el cos humà la trobem en el símbol del “pont de les garses” (xi qiao), que és un dels noms que rep el perineu, precisament on s’uneixen els dos meridians de control i funció. El perineu uneix el pubis amb el còccix i anatòmicament està format per un conjunt de músculs amb disposició ròmbica, és a dir, amb una forma que uneix dos triangles.