El 1897 el poble de Sants va quedar integrat a Barcelona, i amb ell la Marina del Prat Vermell. Va ser important perquè la zona es va poblar de fàbriques i va permetre que molta gent es traslladés al barri.
A la fi del segle XIX es van donar diversos processos significatius per al futur del barri. Alhora, va començar a florir un nou sector econòmic, el de l'esbarjo, amb la construcció de diversos banys i també un hipòdrom.
El 1929, per mitjà d’un reial decret llei es va aprovar la constitució d'una zona franca per a la ciutat, i aquesta es va establir sobre els terrenys de les marines de Sants i l'Hospitalet, que es van integrar, per tant, al barri.
L'any 1955 es va inaugurar la fàbrica SEAT, que va portar milers de treballadors i treballadores al barri. Per encabir-los es van construir prop de mil habitatges. Eren els primers del barri que disposaven de tots els serveis necessaris.
Amb les obres començades per l'Ajuntament es va començar a dibuixar el nou aspecte urbà que relligava la realitat actual, feta de naus industrials i edificis tecnològics, amb el que s'anirà convertint, amb el predomini d'espais residencials i nous equipaments. El futur convida el barri a ser una nova zona central a l'àrea metropolitana.
El barri d'Eduard Aunós
El grup de cases barates Eduardo Aunós, que va adoptar el nom del que va ser ministre durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser el primer en aixecar-se. Es va construir l'any 1929 per allotjar els i les barraquistes desnonats de Montjuïc en urbanitzar-se part de la muntanya que havia de ser escenari de l'Exposició Universal. El barri es va construir en poc temps i amb mitjans precaris. A causa del mal estat dels habitatges, les dimensions reduïdes i les inundacions abundants que van patir, als anys vuitanta es va plantejar la necessitat de remodelar-los. Les obres van començar a l’inici dels noranta amb l'enderroc de les cases velles i la construcció de nous habitatges.
El desaparegut barri de Can Tunis
El naixement del barri de Can Tunis va ser un fenomen paral·lel al procés d'industrialització, al final del segle XIX, mentre les petites barriades de pescadors anaven desapareixent. El desenvolupament de l'agricultura de regadiu relacionat amb el canal de la Infanta va permetre el creixement del nucli habitat al costat de la capella de Port. També al final del segle XIX era un lloc d'esbargiment, a la platja van obrir diversos establiments de banys i, fins i tot, l'any 1883 es va construir un hipòdrom.
A partir dels anys vint del segle XX, amb la modificació dels terrenys per establir la zona franca del port de Barcelona, va començar una etapa de grans transformacions que van acabar per fer desaparèixer el barri de can Tunis i una multitud de cases de pagès disseminades per tot el delta. I als anys trenta van començar la majoria de les expropiacions. A mesura que el barri anava desapareixent, va anar sorgint, al seu torn, el fenomen del barraquisme.
L'estiu del 2004 es van enderrocar les darreres cases i la barriada va quedar absorbida per les infraestructures industrials i portuàries.
