Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 31 de març, 19 h
Visites guiades gratuïtes: dimarts a les 18 h (a partir de l’11 d’abril)

Hereu de la gran tradició heterodoxa que va arrencar al començament del segle xx amb el dadaisme, Hugo Ball, Emmy Hennings i Sophie Taeuber, entre d’altres, i que es va expandir fins ben entrada la dècada del 1980 gràcies a Joseph Beuys, John Cage i James Lee Byars, Tres (Barcelona, 1956 – Premià de Dalt, 2016) constitueix un exemple poc habitual en el context espanyol de producció artística que rep influències tan variades com l’accionisme, l’art sonor, la fotografia, el vídeo i la pintura, prenent sempre el silenci com a eix i fonament per a la major part de la seva obra. Aquesta mostra constitueix la primera revisió antològica de la seva trajectòria.

La trajectòria de Tres (Barcelona, 1956 – Premià de Dalt, 2016) desborda qualsevol intent de tipificació. Alhora, rebutja l’adjectiu d’heterodoxa. Des de l’art sonor fins a la performance, des del ready-made fins a la fotografia o el collage, els seus projectes participen dels experimentalismes que han esquitxat el camp estètic espanyol des de la dècada dels vuitanta fins a l’actualitat. No obstant això, fa la impressió que la seva obra es desenvolupa a la rereguarda dels corrents hegemònics, també d’esquena a les impugnacions subalternes. Amb un peu a l’agit-prop i l’altre a la tautologia, és a dir, enarborant la bandera rupturista tot i que entossudit a reinterpretar, mitjançant cada proposta, quin és el fonament de l’art com a pràctica política i sociocultural, avui les obres de Tres poden ser vistes com exercicis per a una episteme de la discrepància, mentre que el silenci seria una estratègia de buidament absolut, no només retòric o productiu, sinó també físic i espacial.

Els projectes de Tres problematitzen els usos històrics i públics que han modelat el valor de les paraules, però sobretot obren nous territoris d’enunciació per al coneixement, línies gramaticals en què se’ns convoca a reimaginar la subjectivitat col·lectiva. En aquest sentit, Tres s’inscriu dins d’una genealogia artística intempestiva i sofisticada a parts iguals que engloba James Lee Byars i Susan Sontag, John Cage i Joseph Beuys o William S. Burroughs. D’altra banda, els seus «ancestres» literaris —Mallarmé, Artaud, Beckett o Salinger— parlen d’un autor que prolonga la línia subterrània que, partint del dadaisme i seguint el camí conceptual, va percudir vocabularis, nomenclatures i consciències plàstiques. Fèrriament unida a una radicalitat sense temps, l’obra de Tres amb prou feines amaga un altre tipus de compromís: un pacte amb la bellesa que arriba acompanyat del batec d’ales i el rugit de sabres, una certa reinvenció de les potencialitats de la poesia que esdevé primer silenci i més endavant tret.