El museu d’art contemporani és un dels espais socials que s’ha vist més afectat per la gran crisi del sistema neoliberal. Així, després de la dècada dels noranta, quan nombroses institucions es van llançar a la recerca de gramàtiques pròpies, i després del col·lapse del capitalisme financer, que va suposar una deflagració dels recursos econòmics destinats a la cultura, és a dir, avui, s’obren algunes incògnites estructurals per al museu, que sembla que resideixi des de fa cinquanta anys en un estat d’esgotament perpetu o en una ansietat permanent de refundació.

La majoria de coreografies característiques del final del segle XX –la recerca d’un “model propi”, la legitimació per part de les esferes internacionals, el distanciament de la festivalització de la cultura, etc.– han patit un canvi d’escenari semàntic, fruit del rearmament ideològic de la ciutadania. Això fa que ara aquell museu sigui intraduïble, tot i que això no ha pas de convidar a eludir-ne alguns dels objectius inicials.

D’una banda, les tipologies que van caracteritzar els museus sota etiquetes pejoratives o exemplars ara són insuficients. De l’altra, el ball de formats d’adscripció o de rebuig que els sustentaven, gairebé sempre importats de països hegemònics culturalment i econòmicament, també han esdevingut ineficaços. La idealització i els seus perills, en forma de nostàlgia desmesurada i de suficiència sectària, també s’afegeixen al quadre del museu d’art contemporani, que corre el risc de llegir la seva pròpia genealogia crítica des de posicions revengistes i inadequades.

Mentre el museu es dirimeix entre l’arqueologia o el vaticini, els mecanismes d’espectacularització de la cultura en van depurar els ressorts, cosa que ha comportat urgències i preguntes que semblaven superades del tot. Les corbes d’audiència tornen a funcionar a tall de legitimació populista o de sospita d’elitisme i, en sintonia, floreixen els discursos que demanen el retorn dels museus a un passat hipotèticament adàmic i llegendari.

En arribar a aquest punt, es fa imprescindible restituir l’abast crític del museu i les seves capacitats de reinvenció artística, subjectiva i social. Per fer-ho, no n’hi ha prou d’extreure’l de les lògiques del blockbuster ni de sublimar les mediacions procedents de formes institucionals “externes”, generades o estimulades pel museu mateix com a protocols de la bona consciència pública. El museu al complet, no un programa específic o unes zones acotades, ha de funcionar com un mediador més dins d’una xarxa sense franges preexistents o jeràrquiques, ha d’obrir canals de diàleg i intercanvi múltiples, i erigir articulacions permanents, sistemes d’interacció mal·leables i d’acord amb les diverses expectatives d’ús. El coneixement cultural es resisteix a enquadrar-se en un marc fora/dins; irromp, esdevé i suscita noves coordenades entre les parts implicades.

En aquest sentit, afavorir la participació, construir focus de proximitat i descentralitzar el museu implica reconèixer unes posicions concretes i obrir un conjunt de dispositius la utilització dels quals “institueixi”, és a dir, que no només dibuixi per al museu una fesomia orientada a l’àmbit ciutadà, sinó que li proporcioni una mecànica complexa i tensa com a institució, uns valors públics i enunciatius.

Des de La Virreina Centre de la Imatge afrontem la necessitat de construir, de manera cooperativa, una arquitectura com a institució, una filosofia de treball i una política pública: és a dir, uns perímetres, unes funcions, una xarxa d’intercanvis socials i un lloc específic en el mapa cultural de Barcelona, posats tots en estat permanent de qüestionament i no ensenyorits en les seves siluetes, una idea que va més enllà de definir, mitjançant estrats diferenciats, un menú d’exposicions, programes públics i propostes de mediació.

Entendre l’aquí i l’ara resulta ineludible per a La Virreina Centre de la Imatge: el barri del Raval i l’inici del segle XXI; el moment actual en les polítiques municipals i el context del capitalisme europeu industrialitzat; la memòria metropolitana dels barris i el teixit associatiu i activista, que ja va desbordar els límits de la cultura visual en prestar atenció a fenòmens microurbans, en desplegar dinàmiques basades en l’intercanvi i, el més important de tot, en exigir un espai de representació i producció dins de l’actual cartografia institucional barcelonina.

Finalment, creiem que La Virreina Centre de la Imatge ha de contribuir a actualitzar el paper neuràlgic de Barcelona en el desenvolupament de la cultura a Catalunya, la qual cosa exigeix un impuls de relacions fortes i recíproques amb altres ciutats del context espanyol, a més de connectar-nos amb centres museogràfics que tinguin una orientació i una escala similars en l’àmbit internacional.

En aquest sentit, definim la recerca com una de les nostres atribucions principals, ja que entenem que aquesta via introdueix, dins del temps ocasional que històricament va definir el dispositiu museu, altres experiències temporals no orientades vers la immediatesa i l’eventualitat; altres sabers que es resisteixen a ser tipificats o que s’enuncien mitjançant processos expandits d’escolta, de diàleg i de reconeixement de l’antagonisme; i altres subjectivitats crítiques formulades des de la cooperació, mitjançant unes gramàtiques que desfan els marcs institucionals, els obren a nous usos socialitzats i incorporen experiències microhistòriques que requereixen unes formes d’interpel·lació mancades del pes de les genealogies més vuitcentistes o disciplinàries.

Així doncs, proposem tres línies de força que vertebrin La Virreina Centre de la Imatge, que n’ordenin l’activitat general i que s’expressin en forma d’exposicions, seminaris, cursos, publicacions i activitats d’aprenentatge compartit, seguint un marc discursiu comú.

Aquests tres eixos de treball funcionen com a laboratoris d’idees que travessen el centre i n’activen totes les potencialitats, les metodologies i els vocabularis: són una eina àmplia d’enunciació artística i de cooperació col·lectiva que proporciona a La Virreina Centre de la Imatge un enclavament com a institució i l’habilita per interpel·lar i ser interpel·lada per i des de les diverses contraesferes públiques.

 

CIUTAT

“Art, comunitats i plaça pública”

Avui, les pràctiques de l’art que exploren els vincles entre imatge, urbanisme crític, teoria de la cultura i activisme social constitueixen una de les oposicions més agudes al projecte higienista i de modernització urbana, i proposen una reinvenció radical de la ciutat. En un context com el de Barcelona, on els processos de turistització resulten tan alarmants, on els conflictes de l’habitatge han saltat des de la domesticitat fins a l’àmbit social, on les places públiques han esdevingut, alhora, megàfons col·lectius i llocs per a la dissidència, es fa important abordar quins posicionaments adopten les comunitats artístiques i ciutadanes, quins són els imaginaris que manegen i quines produccions estètiques i materials desenvolupen.

La història immediata de la representació visual de Barcelona ha construït el seu relat crític a partir de les grans efemèrides culturals –des de l’Exposició Universal de 1888 fins als Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum 2004–, però, des de fora d’aquestes apoteosis metropolitanes, des d’una mena de cinturons culturals ja no allunyats del mateix centre, sinó que hi estan inscrits, s’afirmen diversos projectes que diagnostiquen la urbs contemporània i els seus pols d’innovació per al segle XXI. Així, s’observen noves formes de documentalisme fotogràfic i una cultura de la imatge que interpel·la la memòria de Barcelona i proposa instruments per entendre les identitats en disputa, els canvis i els dilemes que es presenten, així com els processos de desbordament del marc urbà.

Aquesta línia de força fa front a un dels reptes principals per a un centre dedicat a la imatge: cartografiar i visibilitzar tota una pluralitat d’imaginaris visuals que dialoguen amb les narracions de la historiografia i que introdueixen variables de representació, perspectives socials renovades i una comprensió de la ciutat més atenta a les seves fractures o als seus blind points que no pas als relats dominants.

 

ARXIU

“Memòria visual de Barcelona”

Una de les conseqüències de la manca d’un espai que s’ocupi íntegrament d’investigar la cultura de la imatge és la desubicació de nombrosos fons patrimonials d’escala petita i mitjana que no aconsegueixen trobar el seu lloc d’estudi i d’exhibició. En aquest sentit, La Virreina Centre de la Imatge ha de dur a terme una tasca que superi el paradigma classificatori i que posi en relació aquest bagatge històric amb les narracions teòriques del moment i els aporti una dimensió no localista o només subalterna.

Aquí cal fer un esforç de cooperació amb la resta d’institucions ciutadanes, no tant per escriure un cert relat global, sinó per obrir un capítol a llarg termini que permeti retre compte d’una pluralitat de perspectives particulars.

Per últim, cal assenyalar la importància que La Virreina Centre de la Imatge construeixi una xarxa historiogràfica sòlida al seu voltant i que aquesta xarxa adquireixi un protagonisme veritable en les dinàmiques de la institució i que activi les col·laboracions amb la recerca acadèmica, amb els cercles editorials de Barcelona i, sobretot, amb les entitats culturals ciutadanes els patrimonis de les quals han estat desatesos històricament tant per les narracions de caràcter hegemònic com per la revisió impugnatòria.

 

IMATGE

“Vers una definició del concepte d’imaginari”

Les nocions d’imatge i d’imaginari són absolutament difoses, es confonen i es barregen amb nombrosos camps de sentit. Associar imatge a allò que és visual és reduccionista; vincular els imaginaris a les produccions immaterials, també. La història de la fotografia s’ocupa d’una zona vinculada a la construcció, a la representació i a la difusió de les imatges; els imaginaris s’insereixen, precisament, en uns processos on convergeixen sabers socials i artístics, de vegades afavorint-ne la hibridació però d’altres girant-s'hi en contra.

Definir un possible concepte d’imaginari, tal com pretén aquesta línia de força, suposa dilatar els límits des de la semàntica fins a la praxis. La imatge en moviment, la fotografia digital o el cinema expandit són pràctiques que s’han d’incloure en un centre que s’ocupa de la cultura de les imatges, igual que la ficció literària que construeix i desfà els imaginaris de la ciutat.

Entenem que La Virreina ha d’adquirir una dimensió internacional i presentar trajectòries no exhibides abans en el nostre context. Així mateix, considerem fonamental que des del Centre de la Imatge s’impulsin els vincles i la cooperació amb altres ciutats de l’Estat espanyol que també s’ocupen d’explorar críticament què significa avui la cultura urbana i els imaginaris socials.

 

PROGRAMES PÚBLICS I PROPOSTES DE MEDIACIÓ/NEGOCIACIÓ

Tot i que insistim a no estratificar la nostra activitat per tipologies de presentació, considerem que els programes públics i les propostes de mediació/negociació són el lloc on les línies de força que articulen La Virreina Centre de la Imatge es transformen en àmbits per al debat col·lectiu. Per això el seu horitzó és construir marcs d’anàlisi davant de les mutacions de l’esfera pública i possibles usos del coneixement i la subjectivitat que interpel·lin allò que és social des de nombroses variables en disputa. Per fer-ho, establim xarxes de col·laboració amb agents i comunitats que treballen en el camp de la recerca universitària, els sabers crítics, l’activisme i les produccions culturals antagonistes. Contra una oferta adreçada a consumidors ocasionals, defensem un cúmul de formats que facin prevaldre la continuïtat discursiva i les regularitats temàtiques.

En aquest sentit, hem construït quatre plataformes de producció d’imaginari social que intenten crear diversos fronts d’estudi i acció compartida amb col·lectius d’artistes, pedagogs, historiadors, agents culturals i grups activistes, i que miren de reconnectar-nos amb les iniciatives ciutadanes en què es genera cultura visual i experiència política a Barcelona.

Les línies de recerca d’aquestes quatre plataformes són:

1. Topografies de la discrepància urbana
2. Patrimonialització de la cultura de la imatge
3. Documental social participatiu
4. Pràctiques d’aprenentatge comunitari

 

Valentín Roma, director de La Virreina Centre de la Imatge