En l’obra d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) les imatges són una mena de poesi, és a dir, un detonant que produeix sentit i convida a considerar no només la posició de l’artista, sinó també els posicionaments dels qui s’hi aproximen.

Abans que un arxiu de fetitxes rescatats des de la història o des del present, les instantànies que confecciona Vilapuig participen d’una triple naturalesa: venen de llocs extemporanis i s’encaminen cap a indrets ingovernables; avancen amb un peu en l’apocalipsi i l’altre en l’apoteosi, i diuen tot mostrant-se i es buiden per tal que les narrem.

Indisciplina, sobirania i despossessió. Heus aquí una proposta per moure’ns entre imatges, perquè, si cada vegada resulta més urgent una «ètica» davant el relat visual, no és menys necessària una «economia» sobre com repartim el material sensible, de quina manera som interpel·lats per això que desborda els perímetres iconogràfics del món.

L’exposició es desplega a la manera d’un conjunt de fugues teixides entre si. Vuit fils argumentals —«Obertura», «Llindar», «Habitar i organitzar», «Folies des hommes», «Otranto fanfàrria», «Temps. Desig. Tedi», «Repetir» i, per acabar, «L’estança fascinant»— van confeccionant una ordidura que salta des del fragment fins a l’anacronisme, des dels fets impre(vistos) fins als aclaparadors. De la mateixa manera, els mitjans a través dels quals s’estén aquesta simfonia són múltiples i simultanis: paraules convertides en imatge, dibuixos i gravats que salten a una tercera dimensió, fotos i coreografies, estudis corporals que desocupen l’espai, tapissos i mapes que acullen la guixada, retrats de les cavitats humanes o sons que provoquen estremiments.

Si la pregunta sobre el significat de les imatges ha arbitrat —o encara arbitra— bona part de les polítiques d’ús davant l’esfera visual, Imatges buides llança certs interrogants ideològicament pertorbadors. Podem relacionar-nos amb la imatge sense atorgar-li cap poder constitutiu, sense exigir que ens defineixi? És possible tornar a la mirada la seva capacitat per llegir una imatge sabent i desaprenent, amb la memòria dels seus missatges i com si la veiéssim per primera vegada?