Quines són les millors pràctiques existents per recollir la cultura visual i el patrimoni immaterial digital?

31 octubre 2017

Publicat a: Col·leccions, SWICH

Etiquetes:

 

CAT

La ràpida obsolescència de tecnologies, programari i objectes de l’entorn digital alerta sobre la urgència de tenir pràctiques efectives i consensuades de recol·lecció, documentació i preservació d’aquest tipus de patrimoni. El Digiscape presenta un context d’infatigable creació i renovació d’objectes digitals a nivell global. Davant d’aquesta realitat, quines són les pràctiques més idònies per recollir i documentar el patrimoni digital en els museus d’etnologia?

Un punt de partida interessant és reconèixer la fragilitat del suport material d’emmagatzematge dels objectes digitals. La informació digital és especialment vulnerable a la pèrdua i destrucció a causa de la fragilitat dels suports magnètics i òptics en els quals està emmagatzemada. Per la qual cosa, aquesta dimensió material d’allò digital fa una crida a la preservació i documentació de la tecnologia, un capítol en el qual els museus tenen molta experiència.

L’obsolescència tecnològica és un aspecte central per entendre el patrimoni digital perquè no es refereix només als equips electrònics sinó al programari que serveix per traduir la informació codificada per a la màquina a informació per a lectura humana. Per exemple, les pàgines web i els navegadors són dos dels tipus d’objecte digital més usat i que més dinàmicament canvien, es renoven o s’extingeixen. Només per tenir una referència, el conegut navegador Chrome ha superat la seva versió número 60 des del seu llançament el 2008. Poques coses tenen cicles de renovació i obsolescència tan ràpids com les tecnologies digitals. En aquest frenesí de creació, erosió i transformació digital, les pràctiques i tècniques de documentació i recol·lecció han de considerar aquest continu discórrer, aquesta liquiditat.

A finals d’aquest any 2017 se celebrarà a la Universitat de Manchester la Conferència Internacional Researching Digital Culture Heritage, en la qual es discutirà sobre eines tecnològiques i pràctiques actuals que s’expandeixen, redefineixen i obliguen a repensar les metodologies de recollida i anàlisi de la cultura visual digital i el patrimoni digital. Tècniques com la mineria de dades, el crowdsourcing, l’anàlisi de xarxes socials digitals, l’anàlisi visual, l’anàlisi de sentiment i la investigació a través del disseny ja han estat adoptades en el camp de la investigació sobre el patrimoni. Aquestes metodologies, tècniques i pràctiques també són utilitzades per sectors empresarials, especialment en la ciència computacional, la comunicació estratègica i el màrqueting digital. Per la qual cosa, pensar que la mineria de dades i l’anàlisi del Big Data poden ajudar a la museografia implica certa interdisciplinarietat en les pràctiques de recol·lecció i documentació del patrimoni cultural digital.

De fet, el vincle entre allò digital i les preguntes d’ordre social i cultural ja han impulsat l’emergència de noves àrees com l’antropologia digital o l’arqueologia digital. També el substrat metodològic de l’antropologia s’ha hibridat amb el digital, resultant en l’etnografia digital com a mètode de treball de camp virtual. L’observació directa en l’entorn digital ha demostrat ser, igual que el treball de camp etnogràfic, una pràctica efectiva per a la identificació d’objectes, significats i pràctiques culturals. Com integrar l’etnografia digital per identificar i recollir el patrimoni digital, el seu valor cultural i la seva relació amb comunitats digitals?

Hi ha una altra sèrie de pràctiques que han mostrat la seva utilitat per recollir el patrimoni digital i que responen al context comentat. Per exemple, l’ús de mesures que incideixen en tot el cicle vital de la informació digital, des de la seva creació fins a la seva utilització. També estratègies i polítiques encaminades a preservar el patrimoni digital que tinguin en compte el grau d’urgència, les circumstàncies locals, els mitjans disponibles i les previsions de futur.

Incloure en les pràctiques de recol·lecció del patrimoni la gestió dels drets d’autor és un altre capítol en el qual els museus treballen. La col·laboració amb els titulars de drets d’autor, individuals i col·lectius, i amb altres institucions interessades en el patrimoni digital (per exemple, les biblioteques nacionals) pot facilitar la tasca de definir formats i compatibilitats comunes.

Certament, totes les organitzacions amb la responsabilitat de preservar la informació digital estan buscant millors solucions tècniques i guies més clares per gestionar aquests drets i ajudar a definir una millor legislació sobre els arxius digitals. Els diferents actors estan cridats a col·laborar per fonamentar un marc jurídic en el qual es protegeixi el patrimoni digital i en el qual s’inclogui un apartat sobre l’autenticitat.

Com es comentava anteriorment, l’evolució de la tecnologia digital ha estat tan ràpida que les institucions amb prou feines han pogut elaborar estratègies de conservació oportunes i ben fonamentades. En aquest marc també hi ha la necessitat d’establir criteris per a determinar quins elements digitals són dignes de conservació prioritària i quins no. Aquests criteris determinen quins objectes digitals tindrien només una finalitat d’investigació i quins tindrien una prioritat de conservació.

Igual que el marc legal i metodologies d’exploració digital, comptar amb un bon suport tècnic forma part de les bones pràctiques de recol·lecció i documentació. Disposar d’una tecnologia adequada per assumir aquest repte és bàsic, és a dir, disposar de programari per accedir a taxonomies, col·leccions i dades, com es va comentar des de la conferència general de l’ICOM de 2004.

La participació de la comunitat és molt important en les pràctiques relacionades amb la identificació i protecció del patrimoni, digital i físic. Valorar la co-creació de col·leccions, la identificació i la classificació col·lectiva dels objectes digitals ajuda a trobar solucions davant el que s’ha d’incloure o no en un projecte de preservació. No hi ha dubte que el Digiscape és un panorama que inclou molt diverses variables i que necessita interdisciplinarietat. Les bones pràctiques per recollir i documentar el patrimoni digital també passen pels rols professionals emergents que ajuden a vincular allò digital en el context del museu.

El projecte europeu Mu.SA sobre capacitació de professionals digitals en museus d’Itàlia, Grècia i Portugal va identificar una sèrie de perfils necessaris per a generar aquestes pràctiques i ajudar a afrontar els nous reptes museogràfics. Gestors d’estratègies digitals, curadors de col·leccions digitals o desenvolupadors d’experiències interactives són una mostra dels rols que poden ajudar a dissenyar noves pràctiques. Les universitats ja comencen a oferir certificats en curatoria digital en el marc dels estudis de museografia. Addicionalment, iniciatives com la del Centre de Curatoría Digital ensenyen que els debats i conferències són necessaris per a compartir noves pràctiques, experiments i aprenentatges en la pràctica recol·lecció i documentació del patrimoni digital.

ES

¿Cuáles son las mejores prácticas existentes para recoger la cultura visual y el patrimonio inmaterial digital?

La rápida obsolescencia de tecnologías, software y objetos del entorno digital alerta sobre la urgencia de tener prácticas efectivas y consensuadas de recolección, documentación y preservación de este tipo de patrimonio. El Digiscape presenta un contexto de infatigable creación y renovación de objetos digitales a nivel global. Frente a esta realidad ¿Cuáles son las prácticas más idóneas para recoger y documentar el patrimonio digital en los museos de etnología?

Un punto de partida interesante es reconocer la fragilidad del soporte material de almacenamiento de los objetos digitales. La información digital es especialmente vulnerable a la pérdida y destrucción debido a la fragilidad de los soportes magnéticos y ópticos en los que está almacenada. Por lo cual, esta dimensión material de lo digital hace un llamado a la preservación y documentación de la tecnología, un capítulo en el cual los museos tienen mucha experiencia.

La obsolescencia tecnológica es un aspecto central para entender el patrimonio digital porque no se refiere solamente a los equipos electrónicos sino al software que sirve para traducir la información codificada para la máquina a información para lectura humana. Por ejemplo, las páginas web y los navegadores son dos de los tipos de objeto digital más usado y que más dinámicamente cambian, se renuevan o extinguen. Solo para tener una referencia, el conocido navegador Chrome ha superado su versión número 60 desde su lanzamiento en 2008.  Pocas cosas tienen ciclos de renovación y obsolescencia tan rápidos como las tecnologías digitales. En este frenesí de creación, erosión y transformación digital, las prácticas y técnicas de documentación y recolección deben considerar este continuo discurrir, esta liquidez.

A finales de este año 2017 se celebrará en la Universidad de Manchester la Conferencia Internacional Researching Digital Culture Heritage, en la cual se discutirá acerca de herramientas tecnológicas y prácticas actuales que expanden, redefinen y obligan a repensar las metodologías de recolección y análisis de la cultura visual digital y el patrimonio digital. Técnicas como la minería de datos, el crowdsourcing, el análisis de redes sociales digitales, el análisis visual, el análisis de sentimiento y la investigación a través del diseño ya han sido adoptadas en el campo de la investigación sobre el patrimonio. Estas metodologías, técnicas y prácticas también son utilizadas por sectores empresariales, especialmente en la ciencia computacional, la comunicación estratégica y el marketing digital. Por lo cual, pensar que la minería de datos y el análisis del Big Data pueden ayudar a la museografía implica cierta interdisciplinariedad en las prácticas de recolección y documentación del patrimonio cultural digital.

De hecho, el vínculo entre lo digital y las preguntas de orden social y cultural ya han impulsado la emergencia de nuevas áreas como la antropología digital o la arqueología digital. También el sustrato metodológico de la antropología se ha hibridado con lo digital, resultando en la etnografía digital como método de trabajo de campo virtual. La observación directa en el entorno digital ha mostrado ser, al igual que el trabajo de campo etnográfico, una práctica efectiva para la identificación de objetos, significados y prácticas culturales. ¿Cómo integrar la etnografía digital para identificar y recoger el patrimonio digital, su valor cultural y su relación con comunidades digitales?

Hay otra serie de prácticas que han mostrado su utilidad para recoger el patrimonio digital y que responden al contexto comentado. Por ejemplo, el uso de medidas que inciden en todo el ciclo vital de la información digital, desde su creación hasta su utilización. También estrategias y políticas encaminadas a preservar el patrimonio digital, que tengan en cuenta el grado de urgencia, las circunstancias locales, los medios disponibles y las previsiones de futuro.

Incluir en las prácticas de recolección del patrimonio la gestión de los derechos de autor es otro capítulo en el cual los museos trabajan. La colaboración con los titulares de derechos de autor, individuales y colectivos, y con otras instituciones interesadas en el patrimonio digital (por ejemplo, las bibliotecas nacionales) puede facilitar la labor de definir formatos y compatibilidades comunes.

Ciertamente, todas las organizaciones con la responsabilidad de preservar la información digital están buscando mejores soluciones técnicas y guías más claras para gestionar estos derechos y ayudar a definir una mejor legislación sobre los archivos digitales. Los diferentes actores están llamados a colaborar para fundamentar un marco jurídico en el que se proteja el patrimonio digital y en el que se incluya un apartado sobre la autenticidad.

Como se comentaba anteriormente, la evolución de la tecnología digital ha sido tan rápida que las instituciones apenas han podido elaborar estrategias de conservación oportunas y bien fundamentadas. En este marco también está la necesidad de establecer criterios para determinar cuáles elementos digitales son dignos de conservación prioritaria y cuáles no. Estos criterios determinan cuáles objetos digitales tendrían fines solamente investigativos y cuáles tendrían una prioridad de conservación.

Al igual que el marco legal y metodologías de exploración digital, contar con un buen soporte técnico hace parte de las buenas prácticas de recolección y documentación. Disponer de una tecnología adecuada para asumir este reto es básico, es decir, disponer de software para acceder a taxonomías, colecciones y datos, como se comentó desde la conferencia general del ICOM de 2004.

La participación de la comunidad es muy importante en las prácticas relacionadas con la identificación y protección del patrimonio, digital y físico. Valorar la co-creación de colecciones, la identificación y la clasificación colectiva de los objetos digitales ayuda a encontrar soluciones frente a lo que se debe o no incluir en un proyecto de preservación. No cabe duda de que el Digiscape es un panorama que incluye muy diversas variables y que necesita interdisciplinariedad. Las buenas prácticas para recoger y documentar el patrimonio digital también pasan por los roles profesionales emergentes que ayudan a vincular lo digital en el contexto del museo.

El proyecto europeo Mu.SA sobre capacitación de profesionales digitales en museos de Italia, Grecia y Portugal identificó una serie de perfiles necesarios para generar estas prácticas y ayudar a afrontar los nuevos retos museográficos. Gestores de estrategias digitales, curadores de colecciones digitales o desarrolladores de experiencias interactivas son una muestra de los roles que pueden ayudar a diseñar nuevas prácticas. Las universidades ya empiezan a ofrecer certificados en curatoría digital en el marco de los estudios de museografía. Adicionalmente, iniciativas como la del Centro de Curatoría Digital enseña que los debates y conferencias son necesarios para compartir nuevas prácticas, experimentos y aprendizajes en la práctica recolección y documentación del patrimonio digital.

 

EN

What are the best collecting practices of visual culture and digital intangible heritage?

The fast obsolescence of technologies, software and objects of the digital media alerts about the urgent need of effective and agreed practices of collecting, documentation and conservation of digital heritage. The so called Digiscape is a context of tireless creation and renovation of digital objects at a global scale. In front of this reality we have to ask, What are the most suitable practices for collecting and documenting the digital heritage in ethnographic museums?

An interesting starting point is to recognise the fragility of the digital storage material basis. Digital information is especially vulnerable to erosion due to the delicacy of the magnetic and optic storage medium. Following this idea, the material dimension of digital heritage underlines the importance of conservation and documentation of technology, a field where museums have a lot of experience.  The technological obsolescence is a key aspect to understand the heritage because it refers to technological devices as well as software used to translate code into readable information for users. Web pages and browsers, for example, are two of the most used  and two of the most constantly upgraded and renovated digital objects. Just to give a reference, the well known Chrome browser has been upgraded more than 60 times since its market launch in 2008. Few things have such a obsolescence and renovation cycles. In such an intense trend of creation, erosion and transformation of the digital, the museum practices of documentation and collecting should consider this constant flow, this liquidity.

By the end of this year 2017 the international conference Researching Digital Culture Heritage is going to take place in the University of Manchester. Technical tools and current practices willing to expand, redefine and rethink collecting methodologies, visual culture and digital heritage analysis will be discussed there. Techniques and methodologies such as data mining, crowdsourcing, social media analysis, visual analysis, sentiment analysis and research through design have been already adopted in heritage research fields. Theses methodologies and practices are employed by for different professional fields too, especially by computer science, strategic communication and digital marketing. Because of that, when considering that data mining and Big Data could help museography in collecting and documentation practices of the digital cultural heritage we should see that it implies certain amount of interdisciplinarity.

In fact, the link between the digital objects and social and cultural questions has already inspired new areas like digital anthropology and digital archeology. Even the methodological background of anthropology has hybridized with the digital environment resulting in the digital ethnography as virtual field work approach. The direct observation of the digital environment has shown to be, just like the ethnographic field work, an effective practice to identify digital objects, meanings and cultural practices. How integrate digital ethnography to identify and collect digital heritage, its cultural value and its relationship with digital communities?

There is another line of practices that has also proved its utility for collecting digital heritage within the mentioned context. For example, steps considering all the life cycle of the digital, from its creation to its use. Also strategies and policies pointing to digital heritage conservation that take into account local circumstances, available resources and possible future events.

Including the management of copyright in the collecting heritage practices is another chapter in which museums have to work too. The collaboration with owners and managers of copyrights, with institutions and organizations like national libraries interested on digital heritage can facilitate the work of defining common and shared formats.

Certainly, all organizations responsible of preserving digital information are looking for new and clearer guidelines for managing rights and defining a better laws about digital storage. The different stakeholders are called to define together a legal frame where the conservation of digital heritage includes sections about authenticity.   

As mentioned above, the evolution of digital technology has been so fast that institutions have barely elaborated timely conservation strategies. Following this idea there is the need of criterium for determining which digital objects are worthy of priority conservation and which not. This rule could help to choose which digital objects would have research interest only and which objects would have a conservation priority.

Complementing the legal frame and the methodologies of digital exploration to count on good technical tools is part of needed practices of collecting and documentation. To have the right technology to take over this challenge is a basic point. That’s to say, to have the suitable software to develop and access to taxonomies, collections and data.

The participation of communities is very important too for the identification practices of digital and material heritage and its protection. To value the co-creation of collections and collective classification of digital objects help to find solutions in front of the question of what to include and not in a conservation and collection project. There’s no doubt that the Digiscape makes reference to a landscape of a huge diversity of variables that need interdisciplinarity.

The european project Mu.SA about professional training in museums of Italy, Greece and Portugal identify a group of necessary profiles to develop new museum practices and to face these new digital challenges. Digital strategy managers, digital curators or interactive experience developers are some examples of the roles that can help to design new guidelines and practices. Additionally, initiatives like the Digital Curation Centre teaches that conferences and debates are required for sharing experiences and learnings in digital documentation and digital heritage collections.

Com els ‘mitjans digitals’ de recollida de la cultura visual i el patrimoni immaterial s’han de documentar en els inventaris dels museus?

28 octubre 2017

Publicat a: Col·leccions, SWICH

Etiquetes:

CAT

Com aquests ‘mitjans digitals’ (que formen part de les pràctiques existents per recollir la cultura visual i el patrimoni immaterial) s’han de documentar en els inventaris dels museus?

L’interès en el patrimoni immaterial i els reptes de la seva documentació no són nous per als museus. No obstant això, el reconeixement del patrimoni digital, especialment dels objectes d’origen digital, porta a escena noves preguntes sobre com hem de documentar i integrar-los en els inventaris, col·leccions i espais sobre memòria cultural.

Però una pregunta, gens trivial, ve implícita amb la rellevància dels objectes digitals. Els mateixos mitjans digitals i tecnologies que serveixen per recollir i identificar el patrimoni digital també formen part d’aquest patrimoni? Com s’haurien de documentar aquests mitjans i tecnologies digitals en els inventaris dels museus?

Aquesta és una pregunta important que obliga a reflexionar sobre els límits del patrimoni digital. Què forma part i què no de l’inventari del patrimoni digital? Segons la UNESCO el patrimoni digital també inclou informació i recursos tècnics i científics de base digital. La seva definició afirma que s’hi inclouen els “programes informàtics o pàgines web, entre molts formats possibles dins d’un ampli repertori de diversitat creixent”. Segons això, mitjans i tecnologies digitals formen part del patrimoni, encara que hagin suscitat molt poca atenció en tant que objectes culturals i de mediació social.

Encara queda molta feina per integrar i mostrar al museu la influència dels mitjans digitals en dinàmiques culturals, pràctiques i processos de significació social. La conferència de gener de 2016 Digital Horizons, Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) dels Països Baixos va exposar diversos aspectes rellevants. Per exemple, es va mostrar que és possible entendre la tecnologia, mitjans i objectes digitals com obres humanes creatives i històriques que mereixen un espai  i una línia de recerca pròpia en els museus. Així mateix, es va reflexionar sobre la possibilitat de crear un espai sobre memòria cultural digital en què estiguin exposats aquests mitjans digitals i les tecnologies que els suporten.

És totalment cert que s’han de definir nous elements identificadors per a classificar la diversitat d’objectes i mitjans digitals en el Digiscape. Seguint aquest ordre d’idees, un element potencialment central per documentar els mitjans digitals és la seva relació amb la cultura material. És a dir, a quin conjunt de cultura material correspon l’ús dels mitjans digitals i el seu lloc sociocultural. Tenen els mitjans digitals una pròpia materialitat que serveixi de base per a documentar i integrar-los en l’inventari museogràfic?

Documentar els mitjans digitals fa pensar sobre la pròpia materialitat d’allò digital i els seus límits. En aquesta àrea hi ha una diversitat de preguntes que obren nous camps d’investigació. De moment hi ha més preguntes que respostes, la qual cosa indica l’oportunitat i necessitat d’investigació que implica l’àmplia presència i influència de l’anomenat Digiscape. Alhora, reconèixer el valor cultural i social dels mitjans digitals, que serveixen al mateix temps d’eina per identificar i recollir altres objectes digitals, significa subratllar el seu caràcter mediador. Els mitjans digitals no estan lliures de connotacions culturals, hegemonies i mecanismes d’exclusió i inclusió de significats i identitats.

Un exemple interessant de documentació de mitjans digitals i la seva relació amb la memòria cultural i el patrimoni és el projecte de recerca de l’arqueòloga digital Tjarda de Haan i el Museu d’Amsterdam. Tjarda de Haan està “excavant” i reconstruint la De Digitale Stad (DDS; La Ciutat Digital), la primera ciutat digital del món. El 1994 la Ciutat Digital va obrir les seves portes al públic, però el 2001 el projecte va finalitzar. La Ciutat Digital és la comunitat virtual més antiga dels Països Baixos i és, al mateix temps, mitjà digital i conjunt d’objectes, la qual cosa la converteix en un excel·lent referent per al debat sobre la documentació i recerca d’allò digital en els museus.

D’una banda, no existeix una única manera de documentar allò digital en els catàlegs dels museus i causa de les  particularitats dels mitjans digitals, cal que la seva categorització tingui una capacitat d’adaptació a la seva condició, que per definició és líquida. D’altra banda, es tendeix a pensar que allò digital pot durar per sempre, però la veritat és que, igual que la cultura material, els objectes digitals també estan exposats al desgast i a la pèrdua. Així com moltes pàgines i plataformes web van desapareixent, també les versions més primerenques de la web tenen el risc de fer-ho. Això ens parla del caràcter efímer que també caracteritza allò digital i que és un element clau que influeix en les pràctiques de documentació i categorització.

El treball museogràfic va identificant, a poc a poc, els punts cardinals per incloure als mitjans digitals en una nova taxonomia. Per exemple, un altre element bàsic que els identifica és la seva funció d’interconnexió. Els mitjans digitals estan definits per la seva funció d’interconnectar objectes i en el Digiscape tot tendeix a estar enllaçat. Potser aquest element rizomàtic sigui important en la taxonomia museològica d’allò digital.

La materialitat dels mitjans digitals, la seva condició efímera i el desgast (a causa de les actualitzacions de programari, per exemple), el seu valor en tant que objecte de mediació cultural i la seva vocació d’interconnectar, són 4 aspectes que descriuen a aquests mitjans, espais i canals virtuals. Tanmateix hi ha una cinquena columna que sosté als mitjans digitals i és el seu ús, i per tant el seu públic, els seus usuaris. L’usuari és un nou element identificador de les audiències que només ha estat possible amb allò digital. Els usuaris permeten introduir altres elements en aquest debat que els objectes i mitjans físics no permetien incloure tan fàcilment i directa. És a dir, mesurar l’ús i interacció de les audiències digitals amb els mitjans i objectes digitals.

Per què és important aquest cinquè element? Perquè seguint la vocació participativa i incloent dels museus d’etnologia és pertinent i important tenir en compte les audiències per construir formats de documentació dels mitjans digitals. Aquesta possible participació té almenys dues vessants: quantitativament és possible mesurar l’ús digital de les audiències (per la qual cosa es necessiten eines digitals que permetin fer el seguiment d’aquestes dades i després interpretar-les) i qualitativament cal investigar com valoren les comunitats aquests mitjans digitals. Igual com passa amb la cultura material, la cultura digital és rica en significats i lectures emocionals que generen adherència, rebuig, sentiments d’identitat i autoreconeixement, entre d’altres. Reconèixer aquest context i obrir línies d’investigació ajudaria a aprofundir en possibles formes de documentar els mitjans i eines digitals que caracteritzen aquesta època i que tant influeixen en la relació entre allò local i allò global a la societat contemporània.

 

ES


¿Cómo estos ‘medios digitales’ (que forman parte de las prácticas existentes para recoger la cultura visual y patrimonio inmaterial) se tienen que documentar en los inventarios de los museos?

El interés en el patrimonio inmaterial y los retos de su documentación no es algo nuevo para los museos. No obstante, el reconocimiento del patrimonio digital, especialmente de los objetos de origen digital, trae a escena nuevas preguntas acerca de cómo debemos documentarlos e integrarlos en los inventarios, colecciones y espacios sobre memoria cultural.

Pero una pregunta, nada trivial, viene implícita con la relevancia de los objetos digitales ¿los mismos medios digitales y tecnologías que sirven para recoger e identificar el patrimonio digital también hacen parte de este patrimonio? ¿Cómo se tendrían que documentar estos medios y tecnologías digitales en los inventarios de los museos?

Esta es una pregunta importante que obliga a reflexionar acerca de los límites del patrimonio digital. ¿Qué hace parte y qué no del inventario del patrimonio digital? Según la UNESCO el patrimonio digital también incluye información y recursos técnicos y científicos de base digital. Su definición afirma que están incluidos los “programas informáticos o páginas web, entre otros muchos formatos posibles dentro de un vasto repertorio de diversidad creciente”. Según lo anterior, medios y tecnologías digitales hacen parte del patrimonio, aunque poca atención haya sido entregada a ellos en tanto objetos culturales y de mediación social.

Aún queda mucho por hacer para integrar y mostrar en el museo la influencia de los medios digitales en dinámicas culturales, prácticas y procesos de significación social. La conferencia de enero de 2016 Digital Horizons, Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) de los Países Bajos expuso varios aspectos relevantes. Por ejemplo, se mostró que es posible entender la tecnología, medios y objetos digitales como obras humanas creativas e históricas que merecen un lugar y una línea de investigación propia en los museos. Así mismo, se reflexionó acerca de la posibilidad de crear un espacio sobre memoria cultural digital en el que estén expuestos estos medios digitales y las tecnologías que los soportan.

Es totalmente cierto que se tienen que definir nuevos elementos identificadores para clasificar la diversidad de objetos y medios digitales en el Digiscape. Siguiendo este orden de ideas, un elemento potencialmente central para documentar los medios digitales es su relación con la cultura material. Es decir, a qué conjunto de cultura material corresponde el uso de los medios digitales y su lugar sociocultural. ¿Tienen los medios digitales una propia materialidad que sirva de base para documentarlos e integrarlos en el inventario museográfico?


Documentar los medios digitales hace pensar sobre la propia materialidad de lo digital y sus límites. En esta área hay una diversidad de preguntas que abren nuevos campos de investigación. De momento, hay más preguntas que respuestas, lo cual indica la oportunidad y necesidad de investigación que implica la vasta presencia e influencia del llamado Digiscape. Al mismo tiempo, reconocer el valor cultural y social de los medios digitales, que sirven al mismo tiempo de herramienta para identificar y recoger otros objetos digitales, significa subrayar su carácter mediador. Los medios digitales no están libres de connotaciones culturales, hegemonías y mecanismos de exclusión e inclusión de significados e identidades.

Un ejemplo interesante de documentación de medios digitales y su relación con la memoria cultural y el patrimonio es el proyecto de investigación de la arqueóloga digital Tjarda de Haan y el Museo de Amsterdam. Tjarda de Haan está “excavando” y reconstruyendo la De Digitale Stad (DDS; La Ciudad Digital), la primera ciudad digital del mundo. En 1994 la Ciudad Digital abrió sus puertas al público, pero en 2001 el proyecto fue finalizado. La Ciudad digital es la comunidad virtual más antigua de los Países Bajos, y es al mismo tiempo medio digital y conjunto de objetos, lo cual le convierte en un excelente referente para el debate sobre la documentación e investigación de lo digital en los museos.


Por una parte, no existe una única manera de documentar lo digital en los catálogos de los museos y debido a lo particular de los medios digitales, es necesario que su categorización tenga una capacidad de adaptación a su condición, que por definición es líquida. Por otra parte, se tiende a pensar que lo digital puede durar para siempre, pero la verdad es que, al igual que la cultura material, los objetos digitales también están expuestos al desgaste y a la pérdida. Así como muchas páginas y plataformas web van desaparecido, también las versiones más tempranas de la web tienen el riesgo de desaparecer. Lo anterior nos habla del carácter efímero que también caracteriza a lo digital y que es un elemento clave que influye en las prácticas de documentación y categorización.

El trabajo museográfico va identificando, poco a poco, los puntos cardinales para incluir a los medios digitales en una nueva taxonomía. Por ejemplo, otro elemento básico que los identifica es su función de interconexión. Los medios digitales están definidos por su función de interconectar objetos y en el Digiscape todo tiende a estar enlazado. Tal vez este elemento rizomático sea importante en la taxonomía museológica de lo digital.

La materialidad de los medios digitales, su condición efímera y desgaste (debido a las actualizaciones de software, por ejemplo), su valor en tanto objeto de mediación cultural y su vocación interconectora, son 4 aspectos que describen a estos medios, espacios y canales virtuales. No obstante hay una quinta columna que sostiene a los medios digitales y es su uso, y por lo tanto su público, sus usuarios. El usuario es un nuevo elemento identificador de las audiencias que solo ha sido posible con lo digital. Los usuarios permiten introducir otros elementos en este debate y que los objetos y medios físicos no permitían incluir tan fácil y directamente. Esto es, medir el uso e interacción de las audiencias digitales con los medios y objetos digitales.

¿Por qué es importante este quinto elemento? Porque siguiendo la vocación participativa e incluyente de los museos de etnología, es pertinente e importante tener en cuenta a las audiencias para construir formatos de documentación de los medios digitales. Esta posible participación tiene por lo menos dos vertientes, es posible medir cuantitativamente el uso digital de las audiencias (por lo cual se necesitan herramientas digitales que permitan hacer seguimiento de esos datos y luego interpretarlos) y cualitativamente es necesario investigar cómo se valoran esos medios digitales por las comunidades. Del mismo modo como ocurre con la cultura material, la cultura digital es rica en significados y lecturas emocionales que generan adherencia, rechazo, sentimientos de identidad, autorreconocimiento, entre otros. Reconocer este contexto y abrir líneas de investigación ayudaría a profundizar en posibles formas de documentar los medios y herramientas digitales que caracterizan a esta época y que tanto influyen en la relación entre lo local y lo global en la sociedad contemporánea.

 

EN

How digital media used for collecting immaterial heritage and visual culture should be documented in museum inventory?

The interest in immaterial heritage and the challenges for its conservation is not something new for museums. Nevertheless, the acknowledgement of digital heritage, specially of born digital objects, underlines new questions about how should we document them and integrate them in collections, inventories and spaces about cultural memory.

But there is another question, nothing trivial, that comes implicit within the relevance of digital objects: The same digital media and technology we use for identifying and collecting digital heritage is part of that heritage as well? How these digital media should be documented in museum inventories?

This is an important question that makes reflecting about the limits of digital heritage. What is part of the digital heritage inventory and what is not? According to UNESCO the digital heritage also includes information and technical and scientific resources of technological base. Its definition declares that “software and web pages, amongst several possible formats in a wide range of a growing diversity” are included as digital heritage. According to the mentioned before, digital media and digital technology are part of human heritage, although little attention has been given to them as cultural and social mediation objects.

There’s a lot to do for integrating and exhibiting the influence of digital media over cultural dynamics, everyday practices and social processes in the museum. The conference Digital Horizons,  Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) that took place last january 2016 in the Netherlands presented various relevant aspects. It explained that it is possible to understand technology, media and digital objects as creative and historical human works deserving a place and own lines of research in museum context. Likewise, there were considerations about the chance of creating a room or a special place for digital culture memory as a strategy to exhibit digital media and the technologies that make it possible.

It is totally true that new identifier elements must be defined for classifying the diversity of digital media in the so called Digiscape. Following this order of ideas, a potentially central element for documenting digital media is its relationship with material culture. That’s to say, to what group or type of material culture the use of digital media correspond? Do digital media posses its own materiality that may be used as a starting point for documenting and make them part of museological inventory?  

Documenting digital media makes you think about the physical materiality of the digital and about its limits. In this debate there are a lot of questions opening new fields of researching. For the moment, there are more questions than answers, which indicates the opportunity and necessity of researching due to vast influence and presence of the Digiscape. At the same time, acknowledging the cultural and social value of digital media means emphasize its social mediator role.  Digital media are not free from cultural connotations, hegemonies and relationships of exclusion and inclusion of identities and meanings.


An interesting example of documentation of digital media and their relationship with cultural memory and heritage is the researching project of the digital archeologist Tjarda de Hann and the Amsterdam Museum. Tjarda de Hann is “excavating” and rebuilding the De Digitale Stad (DDS; The Digital City), the world’s first digital city. In 1994 it opened its doors to the public, but in 2001 the project was shut down. The Digital City is the oldest digital community of the Netherlands and it is digital media and collection of digital objects at the same time. This makes it an excellent referent for debating about documentation and investigation of the digital in museums.

On one hand, there’s not a single way to document digital objects and media in museum catalogues and due to the specificity of the digital media it is necessary to adapt to this liquid condition. On the other hand, it is easy to guess that digital last forever, but the truth is that like physical objects the digital ones are exposed to deterioration and erosion. Like many web pages and digital platforms disappear day by day, the early versions of online projects tend to vanish. The former idea tells us about the ephemeral feature of digital objects and the importance of considering this when documenting and categorizing.

Museological work is identifying, little by little, the core points for including digital media in new taxonomies. For example, there is another basic element that identify the digital media and it is their interlinking function. Digital media are defined by its functions of linking digital objects. In the Digiscape everything has to be connected. This rhizomatic element may be very helpful in museological taxonomies of the digital.

The materiality of digital media, its ephemeral condition and the erosion (due to continuous updating), its mediating value in society and its interlinking vocation are 4 descriptive factors of the mentioned media, spaces and virtual channels. However there’s a fifth factor that supports digital media and the use of them, the users. The word users is a new way to identify the audience, only possible with the arrival of the digital world. Users allow us to introduce more elements in this debate that were not possible to consider with the old media and physical objects only. That is the measurement of the use and interaction of the audiences with the digital media and digital objects.

Why is so important this fifth factor? Because following the objective of inclusion and social participation of ethnological museums it’s pertinent and necessary take into account audiences for developing documentation formats of digital media. This possible participation has at least two aspects; it’s possible to quantitatively calculate the use of digital media (there is need of software and monitoring tools and then interpret them); a qualitative research of how digital media are understood and valued by communities. In the same way as material culture, digital culture is full of cultural meanings and emotional readings producing identity feelings, self-recognition, rejection and social adhesion. It’s time to fully recognise this context opening new researching lines to help this debate to go deep into the documentation practices of a variety of digital media that is constantly influencing the relationship between the local and the global in contemporary society.

Digiscape d’aplicació a les col·leccions 

25 octubre 2017

Publicat a: Col·leccions, SWICH

Etiquetes:

 

CAT

Digiscape d’aplicació a les col·leccions – Novembre 2017

En constatar les possibilitats i les pràctiques ja incorporades als museus per part del “Digiscape” , és habitual centrar-se en la part de difusió i expositiva on hi ha sovint els exemples més evidents i que posen en joc el públic i el rol del museu . Però no és tan habitual disposar d’una observació àmplia de l’impacte en les àrees internes del museu. Aquestes són les àrees de treball properes a l’objecte de museu i el món documental que l’envolta: documentació (incloent arxiu i biblioteca), conservació i restauració, recol·lecció i ingrés i en la pròpia gestió de col·leccions.

Des del punt de vista de la documentació les bases de dades connectades en xarxa a nivell mundial, Europeana com exemple , i els projectes de terminologia compartida descriptiva com els de MIMO per a instruments musicals o les metadades del CIDOC, ja fa temps que han obert camí en els museus d’arreu del món. Biblioteques i arxius no només tenen els seus catàlegs en línia, si no que disposen d’eines informàtiques Open Source (per a biblioteques -KOHA- i arxius -ICA-ATOM) que permeten adjuntar-hi visualitzadors dels documents escanejats.

En l’apartat de la gestió de repositoris i sobretot dels multimèdia digitals ja és habitual que s’incorpori en els protocols documentals i els projectes dels museus els Digital Asset Management o DAM (per exemple Spectrum o en les pàgines del Collections Trust). El repte actual està en vincular els sistemes de gestió de col·leccions, d’arxius o de biblioteques als DAM.

En l’aspecte de conservació, els sistemes de sondes digitals i en xarxa informatitzada centralitzada per al control climàtic, lumínic i d’altres ja fa temps que han fet el pas de la industria als museus i permeten disposar d’un monitor precís de les condicions ambientals de les reserves, que a més pot incorporar dades al propi historial de l’objecte. Una mica més enllà l’automatització logística sembla una possibilitat per a les reserves futures.

En matèria d’examen d’objectes la fotogrametria digital, l’escaneig en 3D, sigui fotogràfic o encara més detallat per mapa de punts, i la possibilitat de modelat posterior obren nous àmbits per al coneixement i ús dels objectes. Conseqüència del seu moviment de conservació preventiva també es plantejaran nous enfocaments per a compartir-los àmpliament amb qualsevol finalitat i projecte. Si podem resumir béns immobles sencers en models 3D i crear-ne bases de dades no estarem col·leccionant allò immoble? I com interactuaria amb les nostres col·leccions mobles trencar aquesta “frontera”?

La GEO localització i el tractament de dades geogràfiques en línia, la vinculació dels objectes a aquestes referències, i la localització de les àrees culturals històriques i actuals del seu origen i moviment, representen una nova àrea de treball (i modifiquen el plantejament de qualsevol campanya de recol·lecció) que permetrà aprofundir en el coneixement mateix i en noves conclusions des del coneixement de la distribució geogràfica , els desplaçaments i moviments, etc.

Més en el terreny proper de la cultura immaterial, la digitalització d’imatges fotogràfiques i vídeos obre noves possibilitats de “materialitzar” els objectes d’estudi intangibles de les nostres cultures. Permet aprofundir en la seva catalogació i accessibilitat (abans reservada als arxius), i per això en el seu estudi. Els esmentats sistemes DAM fan possible una fàcil gestió i una important obertura dels repositoris digitals d’allò immaterial.

En el camp de la política de col·leccions i de les campanyes d’ingrés i recol·lecció cal plantejar-se que el patrimoni i la “cultura” digital augmenta dia a dia i la necessitat de trobar formes eficients i coherents de documentar la cultura en l’entorn d’interacció digital afecta de manera determinant el conjunt dels museus de cultura i societat. En aquest sentit cal plantejar-se la recol·lecció d’objectes digitals, però també la forma de classificar-los i categoritzar-los en el seu estatus, en el marc del conjunt de col·leccions que al mateix temps ja comparteixen “habitat” amb el patrimoni immaterial i potser d’altres patrimonis més allunyats.

Finalment incorporar “digiscape” en l’àmbit de les col·leccions, comporta inequívocament noves necessitats d’espai… digital. Els repositoris d’objectes digitals i els sistemes òptims d’indexació ens obliguen a parlar de molt d’espai en servidors, unitats corporatives o en el núvol. Un nou repte no sempre abastable ni fàcil de quantificar. Sembla que el límit d’espai a les reserves físiques té el seu paral·lel en els “magatzems” digitals. I si la gestió òptima de reserves ha portat dècades d’aprenentatge caldrà veure quines són les millors solucions per aquestes noves “reserves digitals”.

El “digiscape” sens dubte portarà la museologia i el treball amb la cultura material a noves fites i nivells que fins ara no eren ni tan sols previsibles però també planteja nous debats de fons i problemàtiques pràctiques i teòriques que han de ser tractades el més aviat possible.

 

 

ES

Digiscape de aplicación a las colecciones – Noviembre 2017

Al constatar las posibilidades y las prácticas ya incorporadas a los museos por parte del “Digiscape”, es habitual centrarse en la parte de difusión y exposición, donde hay a menudo los ejemplos más evidentes que ponen en juego al público y al rol del museo. Pero no es tan habitual disponer de una observación amplia del impacto en las áreas internas del museo. Estas son las áreas de trabajo cercanas al objeto de museo y al mundo documental que le rodea: documentación (incluyendo archivo y biblioteca), conservación y restauración, recolección e ingreso y en la propia gestión de colecciones.

Desde el punto de vista de la documentación, las bases de datos conectadas en red a nivel mundial, Europeana como ejemplo, i los proyectos de terminología compartida descriptiva como los del MIMO para instrumentos musicales o los metadatos del CIDOC, hace tiempo ya que se han abierto camino en los museos de todo el mundo. Las bibliotecas y los archivos no solo tienen sus catálogos en línea, sino que disponen de herramientas informáticas Open Source (KOHA para bibliotecas y ICA-ATOM para archivos) que permiten adjuntar visualizadores de los documentos escaneados.

En el apartado de la gestión de repositorios y sobretodo de los multimedia digitales ya es habitual que se incorpore en los protocolos documentales y en los proyectos de los museos, los Digital Asset Management o DAM (por ejemplo Spectrum o en las páginas del Collections Trust). El reto actual está en vincular los sistemas de gestión de colecciones, de archivos o de bibliotecas a los DAM.

En el aspecto de la conservación, los sistemas de sondeos digitales y en red informatizada centralizada por el control climático, lumínico y de otros, hace ya tiempo que han hecho el paso de la industria a los museos y permiten disponer de una monitorización precisa de las condiciones ambientales de las reservas, y que además pueden incorporar datos al propio historial del objeto. Un poco más allá, la automatización logística parece una posibilidad para las reservas futuras.

En materia de examen de objetos: la fotogrametría digital, el escaneo en 3D, ya sea fotográfico o todavía más detallado por mapa de puntos, y la posibilidad de un modelado posterior abren nuevos ámbitos para el conocimiento y uso de los objetos.

En consuecuencia de su movimiento de conservación preventiva también se plantearán nuevos enfoques para compartirlos ámpliamente con cualquier finalidad y proyecto. Si podemos condensar bienes inmuebles enteros en modelos 3D y crear bases de datos de estos modelos ¿no estaremos coleccionando lo inmueble? ¿Y cómo interactuaría con nuestras colecciones móviles al romper esta “frontera”?

La geolocalización y el tratamiento de datos geográficos en línea y la vinculación de los objetos a estas referencias, y también la localización de las áreas culturales históricas y actuales de su origen y movimiento, representan una nueva área de trabajo (y modifican el planteamiento de cualquier campaña de recolección) que permitirá profundizar en el conocimiento mismo y en nuevas conclusiones desde el conocimiento de la distribución geográfica, los desplazamientos y movimientos, etc.

Pero en el terreno propio de la cultura inmaterial, la digitalización de imágenes fotográficas y videos abre nuevas posibilidades de materializar los objetos de estudio intangibles de nuestas culturas. Permite profundizar en su catalogación y accesibilidad (antes reservada a los archivos), y por esto en su estudio. Dichos sistemas DAM hacen posible una fácil gestión y una importante apertura de los repositorios digitales de lo inmaterial.

En el campo de la política de colecciones y de las campañas de ingreso y recolección hay que plantearse que el patrimonio y la “cultura” digital aumenta día a día y la necesidad de encontrar formas eficientes y coherentes de documentar la cultura en el entorno de interacción digital afecta de manera determinante al conjunto de los museos de cultura y sociedad. En este sentido es necesario replantear la recolección de objetos digitales, pero también la forma de clasificarlos y categorizarlos en su estatus en el marco del conjunto de colecciones que al mismo tiempo ya comparten “habitat” con el patrimonio inmaterial y, tal vez, otros patrimonios más alejados.

Finalemnte, incorporar el “Digiscape” en el ámbito de las colecciones, comporta inequívocamente nuevas necesidades de espacio… digital. Los repositorios de objetos digitales y los sistemas óptimos de indexación, nos obliga a hablar de mucho espacio en servidores, unidades corporativas o en la nube. Un nuevo reto no siempre alcanzable ni fácil de cuantificar. Y si a la gestión óptima de las reservas ha llevado décadas de aprendizajes tendría que verse cuáles son las mejores soluciones para estas nuevas “reservas digitales”.

El “Digiscape”, sin duda, llevará a la museología y al trabajo con la cultura material a nuevas metas y niveles que hasta ahora nisiquiera eran previsibles, pero también plantea nuevos debates de fondo y problemáticas prácticas y teóricas que han de ser tratadas lo más pronto posible.

 

EN

Application of the Digiscape in collections – November 2017

By confirming the potential of the “Digiscape” and the integrated practices of museums in this context, it is usual to focus on difussion and exhibition where there are very often the most evident examples of relationship between museums and audience. But it isn’t very usual to have a wide observation into the internal areas of museums. These areas are the closest to the collection object and to the documentation field that surrounds it: documentation (including library, storage and archive), conservation and restoration, collecting and ingress in a collection management system.

From documentation point of view, world wide interlinked databases, let’s consider Europeana for example, and the projects of shared terminology like musical instruments classification frame MIMO or CIDOC metadata system, long ago that have made their way into the museums of the world. Libraries and archives not only have online catalogues but have at their disposal computing Open Source tools (KOHA for libraries and ICA-ATOM for archives) that allows to attach displaying devices of the scanned documents.

In the section for repository management and even more for digital multimedia is usual to see Digital Asset Management or DAM protocols (Spectrum or Collections Trust’s guidelines) for documentation and museum projects. The present challenge is to connect management collection systems of archives and libraries to Digital Asset Management systems.

On the part of conservation, online digital sounding systems ordered by climate and lighting control have made their step from industry to museums long time ago. This kind of technology permits a precise monitoring of environment conditions in museum’s storerooms even adding historical data to each one of the collection pieces. A little bit further, the systematization of logistics seems to be a possibility for coming museum-reserve.

Object examination: digital photogrammetry, 3D scanning (photographic or more detailed by map points) and the possibility of object modeling open new scopes for the knowledge and use of objects. Also for nimbly sharing within any project and because of the possibility of preventive conservation there will be new approaches. If we can condense buildings in 3D models and make databases of these models, won’t we be collecting what is undetachable by definition? And how that would interact with mobile collections when “breaking through that frontier”?

Geolocalization and online geographic data analysis linked to museum objects and their classification (including historic and current cultural locations) present new working lines. These features also modify the design of any collecting campaign and will allow us go deep into knowledge and conclusions about the geographic distribution recognition, displacements, movements, etc.

But in the own field of material culture, the digitization of photography and video opens up new options for materialise intangible considerations of cultures. Digitization allows to go deep in collection accessibility and categorization (used before with files only) and because of that to go deep in to researching too. DAM systems make possible an easier and important management of intangible and digital repositories.

In the field of collection policy and protocols for collecting and entry of pieces it is mandatory to see that heritage and digital “culture” increases day by day and the necessity of finding efficient and coherent ways to document the culture in the environment of digital interaction decisively affects culture museums too. In this senses it is necessary to reconsider digital object collecting and the way to classify them within the frame of collections sharing “habitat” with immaterial heritage and maybe with different coming type of heritage.

Finally, adding the “Digiscape” into the scope of collecting brings up unmistakably new needs of digital… space. The repositories for digital objects and appropriated indexation systems makes us consider a lot of space in servers, corporate unities and cloud storage. It is a challenge that is not always possible to achieve nor easy to measure. If the optimal administration of museum collections has taken decades of learnings we should see which are the best solutions for new “digital museum-reserves”.

The “Digiscape”will take museology and projects around material culture, without a doubt, to new unpredictables goals and levels so far. But it sets out new debates and practical and theoretical challenges that we have to address as soon as possible.

Taller Do we still need objects? – Novembre 2017

20 octubre 2017

Publicat a: Col·leccions, SWICH

Etiquetes:

CAT

Les col·leccions dels museus han anat deixant lloc (espai i temps) a programes i nous mitjans museogràfics, a una major presència del relat i el discurs, a nous serveis pedagògics i lúdics, sense els quals quasi no podríem reconèixer el museu modern. Lluny de desaparèixer , els objectes , la cultura material continuen jugant un paper d’ànima i distintiu de les institucions museístiques. Les innovacions científiques, com les noves metodologies d’anàlisi física i d’anàlisi geogràfica també van revaloritzar el paper dels repositoris de cultura material. Ara bé l’evolució general dels museus obliga a situar els objectes en aquest nou marc de recursos, pràctiques i serveis i plantejar i replantejar el seu rol.

Amb l’avenç de la societat digital un nou component entra en joc: la digitalització, els mitjans digitals, les seves xarxes i els objectes digitals. Aquest Digiscape ja fa temps que ha tingut un gran impacte en la programació i difusió museogràfiques i no només com un recurs més si no que modela el propi programa del museu i obre la creació de nous programes des de fora però amb els continguts del museu, amplia les possibilitats d’interacció i participació des de fora.

Els museus es troben en un entorn on la digitalització porta anys i s’ha desenvolupat molt en capacitat i abast, i on els objectes digitals són cada cop més presents en la societat, en la documentació i en el propi patrimoni, bona part de la memòria ja és digital. Aquest Digiscape retroalimenta la profusió de mitjans i serveis que els museus ja havien desenvolupat sense la digitalització i que ja havien anat arraconant el pes de l’objecte.

La combinació de l’evolució museològica i l’impacte del Digiscape demanen encara amb més força la interrogació sobre el rol de les col·leccions. Els museus ja fa temps que són transmèdia, i hom parla del Mediascape, en la difusió, la comunicació i la documentació, com impacta això en les col·leccions?

En aquest context de digitalització global el present i el futur de la col·leccions requereix d’una anàlisi profunda. Cap a on va l’encontre entre tecnologies digitals i pràctica museològica? Com afecta el Digiscape a les col·leccions físiques i objectes materials dels museus i al seu tractament i estudi? El Digiscape planteja reptes però també nous recursos per a documentar les col·leccions. Quins són més recomanables i estan més ben provats?

La necessitat d’aquest debat per a la museologia contemporània està recollida en el present taller Do we still need objects? dins el projecte europeu Sharing a World of Inclusion, Creativity and Heritage (SWICH), en el marc del qual el Museu de Cultures del Món de Barcelona participa.
La rellevància dels objectes és molt clara com a testimoni directe i base material analítica, i el Digiscape pot aprofundir o modificar la tendència museològica a la reculada de l’espai que ocupa l’objecte. Es vol explorar quin pot ser el millor paper per a l’objecte físic, tangible, davant la possibilitat de ser reproduït digitalment en detall d’alta definició mitjançant objectes intangibles en formats digitals i en nous mitjans com la realitat virtual i la realitat augmentada o en models 3D materials. On són els límits al Digiscape?

 

 

ES

Taller Do we still need objects? – Noviembre 2017

Las colecciones de los museos han estado dejando lugar (espacio y tiempos) a programas y nuevos medios museográficos, a una mayor presencia del relato, a nuevos servicios pedagógicos y lúdicos, sin los cuales casi no podríamos reconocer al museo moderno. Lejos de desaparacer, los objetos, la cultura material, continúan jugando un papel de alma y distitivo de las institiciones museísticas. Las innovaciones científicas, como las nuevas metodologías de análisis físico y de análisis geográfico también revalorizaron el papel de los repositorios de cultura material. Ahora bien, la evolución general de los museos obliga a situar los objetos en este nuevo marco de recursos, prácticas y servicios y plantear y replantear su rol.

Con el avance de la sociedad digital un nuevo componente entra en juego: la digitalización, los medios digitales, sus redes y los objetos digitales. Este Digiscape hace tiempo ya que ha tenido un gran impacto en la programación y difusión museográfica, y no solamente como un recurso más sino que moldea el propio programa de los museos y abre la creación de nuevos programas desde afuera, pero con los contenidos del museo, amplía las posibilidades de interacción y participación desde afuera.

Los museos se encuentran en un entorno donde la digitalización lleva años y se ha desarrollado mucho en capacidad y alcance, y donde los objetos digitales son cada vez más presentes en la sociedad, en la documentación y en el propio patrimonio, buena parte de la memoria ya es digital. Este Digiscape retroalimenta la profusión de medios y servicios que los museos ya habían desarrollado sin la digitalización y que ya habían estado arrinconando el peso del objeto.

La combinación de la evolución museológica y el impacto del Digiscape pide con más fuerza aún la interrogación sobre el rol de las colecciones. Los museos hace ya tiempo que son transmediáticos, y se habla del Mediascape, en la difusión, la comunicación y la documentación ¿Cómo impacta esto en las colecciones?

En este contexto de digitalización global, el presente y el futuro de las colecciones requiere de un análisis profundo. Hacia dónde va el encuentro entre tecnologías digitales y la práctica museológica? Cómo afecta el Digiscape a las colecciones físicas y objetos materiales de los museos y a su tratamiento y estudio? El Digiscape plantea retos pero también nuevos recursos para documentar las colecciones. ¿Cuáles son más recomendables y están mejor probados?

La necesidad de este debate por la museología contemporánea está recogida en el presente taller Do we still need objects? dentro del proyecto europeo Sharing a World of Inclusion, Creativity and Heritage (SWICH), en el marco del cual el Museo de Culturas del Mundo de Barcelona participa.

La relevancia de los objetos es muy clara como testimonio directo y base material analítica, y el Digiscape puede profundizar o modificar la tendencia museológica al retroceso del espacio que ocupa el objeto. Se quiere explorar cuál puede ser el mejor papel para el objeto físico, tangible, delante de la posibilidad de ser reproducido digitalmente en detalle de alta definición mediante objetos intangibles en formatos digitales y en nuevos medios como la realidad virtual y la realidad aumentada o modelos 3D materiales. ¿Dónde están los límites del Digiscape?

 

EN

 

Workshop Do we still need objects? – November 2017

Museum collecions have been giving rise (space and time) to programs and new museographic media, to greater presence of storytelling, to discourse and to new pedagogical and ludic services, without which we would hardly recognize modern museums. Far from disappear, objects and material culture keep on playing a core and distinctive part within museum institutions. Scientific innovation, as well as new methodologies of physical analysis and geographical analysis, are going to give a new value to the role of repositories of material culture. Having said that, general evolution of museum makes it mandatory to place objects in this new frame of resources, practices and services, and set out once more its role. With the advancement of digital society a new element comes into play: digitization, digital media, social media and digital objects. It’s been a long time since this Digiscape has impacted programs and content diffusion in museums, not only as another resource but as something that shapes theses museum programs from outside but with museum contents. This opens interaction possibilities and participation from outside.

Museums are now placed in such an environment that digitization has been developing its reach and capacity since several years ago. Digital objects are more and more common in society, in documentation practices and in the field of cultural patrimony an important segment is already digital. This Digiscape feeds the profusion of services and resources that museums had already been developing without digitization and that profusion had already been dimishing importance to the object.

The join between museographic evolution and impact of the Digiscape force even more the questioning about the role of contemporary collections. Since long time ago museums are transmedia, and there have been opinions about Mediascape, dissemination, communication and documentation. How does this impact museum collections?

In this context of global digitization, present and future of collections requires a deep analysis. Where is this meeting between digital technologies and museological practice going to? How does the Digiscape affect physical collections, museum material objects, its management and study? The Digiscape sets out challenges but new resources to document collections too. Which are the most suitable and recommended?

The need of this debate for contemporary museology is gathered in the present workshop “Do we still need objects?” as a part of the european project Sharing a World of Inclusion, Creativity and Heritage (SWICH). The Ethnological Museum of Cultures of Barcelona participates within this context.

The relevance of objects is quite clear, as direct testimony and material base for research, but the Digiscape can go deep into the analysis or modify the trend of the lost of space of the object in the museum. We want to explore which could be the best role for material and tangible object in front of the possibilty of being digitally recreated, in high definition and details in the form of intagible objects, digital objects and new media like virtual reality, augmented reality and 3D physical objects. Where are the limits of the Digiscape?

 

 

Dos antropòlegs franquistes

12 octubre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Els estudis d’Antropologia, a nivell acadèmic, a l’Estat espanyol, van aparèixer de forma tardana, probablement perquè l’Estat espanyol no tenia grans territoris colonials amb poblacions al marge de la cultura occidental per controlar.

Malgrat tot, abans de la guerra civil, va haver-hi alguns intents per institucionalitzar l’antropologia a nivell universitari, sobretot a partir de la seva associació amb l’arqueologia (per exemple, l’arqueòleg Bosch i Gimpera estava molt interessat en l’antropologia, i va crear l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria). Abans de la guerra els estudis que estaven més desenvolupats, en el camp antropològic, eren els de folklore (els més eminents estudiosos del tema van ser Joan Amades i José Miguel Barandiaran, però va haver-n’hi molts més, com Valeri Serra o Aureli Capmany). Però molts d’aquests estudis de folklore no van ser realitzats mitjançant mètodes rigorosos, i això els resta valor acadèmic. En aquella època, les recerques més potents a nivell universitari eren les d’antropologia física, que no estaven clarament separats de les d’antropologia cultural, de tal forma que alguns antropòlegs físics, com Telesforo de Aranzadi o Luis Hoyos, van implicar-se també en estudis etnogràfics.

La derrota republicana va suposar l’exili de bona part de la intel·lectualitat espanyola (començant pel mateix Bosch i Gimpera), l’atribució d’uns minsos pressupostos per a investigació i la subordinació de la ciència a la ideologia del règim. El franquisme, en acabar la guerra, va col·locar al capdavant de les institucions antropològiques de l’Estat a dos dels seus fidels incondicionals: Julio Martínez Santa-Olalla (1905-1972) i José Pérez de Barradas (1897-1981).

Julio Martínez Santa-Olalla, fill d’un general, va ser deixeble de Bosch i Gimpera. Després d’ampliar estudis a Bonn, on es va familiaritzar amb les teories racistes dels nazis, va tornar a Espanya i va ser un dels primers membres de Falange. Va fer la guerra al bàndol rebel, i després de la seva victòria va denunciar alguns intel·lectuals no afins al franquisme, com Julián Marías. Va ser recompensat amb càrrecs oficials en l’àmbit de l’arqueologia i amb la càtedra d’Història Primitiva de l’Home a la Universitat de Madrid. El 1940 va protagonitzar la crema dels “antipatriòtics” llibres de Darwin al davant del Museo Etnológico Nacional. Durant la guerra mundial, va col·laborar amb les recerques arqueològiques dels nazis. Intentava aplicar les teories sobre la raça ària a la història d’Espanya.

Peseta 1944

 

En els anys de la Segona Guerra Mundial, Santa-Olalla va ser un dels ideòlegs de l’expansionisme franquista. Mentre les tropes franquistes ocupaven Tànger, com a primer pas cap a la creació d’un imperi espanyol digne d’aquest nom, Santa-Olalla es va centrar en els estudis africans. Pretenia demostrar la continuïtat entre Espanya i el Marroc a nivell arqueològic i de genètica dels seus habitants, i així legitimar una possible annexió d’aquest territori. Però un cop derrotat l’Eix, es va centrar en l’arqueologia peninsular. S’havia acabat la febre expansionista.

 

Santa-Olalla va fer-se famós per quedar-se per a la seva biblioteca personal les revistes i llibres que enviaven per a les biblioteques de les institucions que ell dirigia. Però sembla ser que idèntica confusió tenia amb els objectes arqueològics extrets de les excavacions que dirigia. Després de la seva mort, la seva família va vendre revistes i objectes al Museo Arqueológico Nacional.

En una ocasió, Santa-Olalla va arribar a l’enfrontament físic, per qüestions de rivalitat professional, amb Julio Pérez de Barradas, un altre dels arqueòlegs que dirigia els estudis etnològics a l’Estat espanyol. Malgrat tot, ambdós es van posar d’acord per bloquejar la tasca del professor Hugo Obermaier, que els havia format a tot dos, perquè posava en perill els seus interessos corporatius (l’acusaven de “rojo”, i no anaven desencaminats).

José Pérez de Barradas, l’altra peça clau dels estudis etnològics en el primer franquisme, va acumular càrrecs. A mitja Guerra Mundial era catedràtic d’Antropologia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Madrid alhora que director del Museo Etnológico Nacional de Madrid. Però, a més a més, era director de l’Instituto Bernardino de Sahagún de Antropología y Etnología (IBS), la secció d’antropologia del CSIC, un organisme creat el 1941 amb l’objectiu d’imposar la ideologia franquista als cercles científics, poc proclius, generalment, a les seves teories… De fet, el Bernardino de Sahagún tenia com a objectiu recuperar el llegat dels missioners del Nou Món. Respecte a l’antropologia social i cultural, Pérez de Barradas rebutjava els grans corrents teòrics de la disciplina i es proclamava seguidor del mètode històric-cultural de l’Escola de Viena (integrada per especialistes com el pare William Schmidt o Fritz Graebner).

En realitat, a l’IBS l’antropologia física dominava sobre la cultural, tot compartint les mateixes institucions, i això va impedir el creixement de la darrera. L’IBS, entre altres objectius, tenia “cometer (sic) empresas de tan alto valor nacional como la del mejoramiento de la raza”. Pérez de Barradas era un apassionat per l’eugenèsia, i tenia com a model l’Alemanya nazi. La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial i l’intent del franquisme de desmarcar-se del nazisme va condemnar paulatinament Pérez de Barradas a la marginació acadèmica. S’aniria reorientant cap a l’arqueologia llatinoamericana.

El 1952 a Pérez de Barradas se li va treure el control del Museo Etnológico Nacional, un fet que va pair molt malament. Poc a poc l’IBS es va anar diluint, tot i que no va deixar d’existir com a tal fins molt més tard. La secció d’antropobiologia, que portava Santiago Alcobé va passar-se a integrar a Universitat de Barcelona, i bona part de la tasca de recerca dels antropòlegs físics de l’IBS es va fer en el marc de la Facultat de Medicina de la UB. El més destacat deixeble de Pérez de Barradas, Julio Caro Baroja, va mantenir-se al marge del sistema acadèmic. El grup que millor funcionava en temàtiques antropològiques, al CSIC, era l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, que funcionava al marge de les directrius de l’IBS. I poc a poc especialistes més joves i menys marcats políticament anirien prenent el relleu en les institucions antropològiques espanyoles: August Panyella, Lluís Pericot…

La tasca de Santa-Olalla ha estat estudiada per Alfredo Mederos Martín, i la tasca del Bernardino de Sahagún ha merescut un anàlisi exhaustiu de Luis Ángel Sánchez Gómez. Rafael Tomás Cardoso ha estudiat els contactes entre l’etnologia i l’antropologia física durant el franquisme.