Dos antropòlegs franquistes

12 octubre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Els estudis d’Antropologia, a nivell acadèmic, a l’Estat espanyol, van aparèixer de forma tardana, probablement perquè l’Estat espanyol no tenia grans territoris colonials amb poblacions al marge de la cultura occidental per controlar.

Malgrat tot, abans de la guerra civil, va haver-hi alguns intents per institucionalitzar l’antropologia a nivell universitari, sobretot a partir de la seva associació amb l’arqueologia (per exemple, l’arqueòleg Bosch i Gimpera estava molt interessat en l’antropologia, i va crear l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria). Abans de la guerra els estudis que estaven més desenvolupats, en el camp antropològic, eren els de folklore (els més eminents estudiosos del tema van ser Joan Amades i José Miguel Barandiaran, però va haver-n’hi molts més, com Valeri Serra o Aureli Capmany). Però molts d’aquests estudis de folklore no van ser realitzats mitjançant mètodes rigorosos, i això els resta valor acadèmic. En aquella època, les recerques més potents a nivell universitari eren les d’antropologia física, que no estaven clarament separats de les d’antropologia cultural, de tal forma que alguns antropòlegs físics, com Telesforo de Aranzadi o Luis Hoyos, van implicar-se també en estudis etnogràfics.

La derrota republicana va suposar l’exili de bona part de la intel·lectualitat espanyola (començant pel mateix Bosch i Gimpera), l’atribució d’uns minsos pressupostos per a investigació i la subordinació de la ciència a la ideologia del règim. El franquisme, en acabar la guerra, va col·locar al capdavant de les institucions antropològiques de l’Estat a dos dels seus fidels incondicionals: Julio Martínez Santa-Olalla (1905-1972) i José Pérez de Barradas (1897-1981).

Julio Martínez Santa-Olalla, fill d’un general, va ser deixeble de Bosch i Gimpera. Després d’ampliar estudis a Bonn, on es va familiaritzar amb les teories racistes dels nazis, va tornar a Espanya i va ser un dels primers membres de Falange. Va fer la guerra al bàndol rebel, i després de la seva victòria va denunciar alguns intel·lectuals no afins al franquisme, com Julián Marías. Va ser recompensat amb càrrecs oficials en l’àmbit de l’arqueologia i amb la càtedra d’Història Primitiva de l’Home a la Universitat de Madrid. El 1940 va protagonitzar la crema dels “antipatriòtics” llibres de Darwin al davant del Museo Etnológico Nacional. Durant la guerra mundial, va col·laborar amb les recerques arqueològiques dels nazis. Intentava aplicar les teories sobre la raça ària a la història d’Espanya.

Peseta 1944

 

En els anys de la Segona Guerra Mundial, Santa-Olalla va ser un dels ideòlegs de l’expansionisme franquista. Mentre les tropes franquistes ocupaven Tànger, com a primer pas cap a la creació d’un imperi espanyol digne d’aquest nom, Santa-Olalla es va centrar en els estudis africans. Pretenia demostrar la continuïtat entre Espanya i el Marroc a nivell arqueològic i de genètica dels seus habitants, i així legitimar una possible annexió d’aquest territori. Però un cop derrotat l’Eix, es va centrar en l’arqueologia peninsular. S’havia acabat la febre expansionista.

 

Santa-Olalla va fer-se famós per quedar-se per a la seva biblioteca personal les revistes i llibres que enviaven per a les biblioteques de les institucions que ell dirigia. Però sembla ser que idèntica confusió tenia amb els objectes arqueològics extrets de les excavacions que dirigia. Després de la seva mort, la seva família va vendre revistes i objectes al Museo Arqueológico Nacional.

En una ocasió, Santa-Olalla va arribar a l’enfrontament físic, per qüestions de rivalitat professional, amb Julio Pérez de Barradas, un altre dels arqueòlegs que dirigia els estudis etnològics a l’Estat espanyol. Malgrat tot, ambdós es van posar d’acord per bloquejar la tasca del professor Hugo Obermaier, que els havia format a tot dos, perquè posava en perill els seus interessos corporatius (l’acusaven de “rojo”, i no anaven desencaminats).

José Pérez de Barradas, l’altra peça clau dels estudis etnològics en el primer franquisme, va acumular càrrecs. A mitja Guerra Mundial era catedràtic d’Antropologia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Madrid alhora que director del Museo Etnológico Nacional de Madrid. Però, a més a més, era director de l’Instituto Bernardino de Sahagún de Antropología y Etnología (IBS), la secció d’antropologia del CSIC, un organisme creat el 1941 amb l’objectiu d’imposar la ideologia franquista als cercles científics, poc proclius, generalment, a les seves teories… De fet, el Bernardino de Sahagún tenia com a objectiu recuperar el llegat dels missioners del Nou Món. Respecte a l’antropologia social i cultural, Pérez de Barradas rebutjava els grans corrents teòrics de la disciplina i es proclamava seguidor del mètode històric-cultural de l’Escola de Viena (integrada per especialistes com el pare William Schmidt o Fritz Graebner).

En realitat, a l’IBS l’antropologia física dominava sobre la cultural, tot compartint les mateixes institucions, i això va impedir el creixement de la darrera. L’IBS, entre altres objectius, tenia “cometer (sic) empresas de tan alto valor nacional como la del mejoramiento de la raza”. Pérez de Barradas era un apassionat per l’eugenèsia, i tenia com a model l’Alemanya nazi. La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial i l’intent del franquisme de desmarcar-se del nazisme va condemnar paulatinament Pérez de Barradas a la marginació acadèmica. S’aniria reorientant cap a l’arqueologia llatinoamericana.

El 1952 a Pérez de Barradas se li va treure el control del Museo Etnológico Nacional, un fet que va pair molt malament. Poc a poc l’IBS es va anar diluint, tot i que no va deixar d’existir com a tal fins molt més tard. La secció d’antropobiologia, que portava Santiago Alcobé va passar-se a integrar a Universitat de Barcelona, i bona part de la tasca de recerca dels antropòlegs físics de l’IBS es va fer en el marc de la Facultat de Medicina de la UB. El més destacat deixeble de Pérez de Barradas, Julio Caro Baroja, va mantenir-se al marge del sistema acadèmic. El grup que millor funcionava en temàtiques antropològiques, al CSIC, era l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, que funcionava al marge de les directrius de l’IBS. I poc a poc especialistes més joves i menys marcats políticament anirien prenent el relleu en les institucions antropològiques espanyoles: August Panyella, Lluís Pericot…

La tasca de Santa-Olalla ha estat estudiada per Alfredo Mederos Martín, i la tasca del Bernardino de Sahagún ha merescut un anàlisi exhaustiu de Luis Ángel Sánchez Gómez. Rafael Tomás Cardoso ha estudiat els contactes entre l’etnologia i l’antropologia física durant el franquisme.