El sentit de l’humor. És universal?

28 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

                Gustau Nerín

Humor universalHi ha qui assegura que rient la gent s’entén. Els partidaris d’aquesta teoria argumenten que la rialla és comuna a tots els humans i fins i tot als grans simis, i que canalitza reaccions innates. Així, doncs, segons aquests autors, tothom en principi tindria sentit de l’humor i aquest permetria podria posar en contacte gent de diferents universos culturals. Hi ha qui diu que tots els acudits ja estan inventats i que totes les societats comparteixen un mateix bagatge humorístic (una mica el mateix que al·legava Vladimir Propp sobre els contes). Si, a més a més, tenim en compte que des d’algunes teories es veu la rialla com una estratègia alliberadora de tensions, podríem arribar a la conclusió que l’humor pot ser una eina de contacte amb l’altre i de creació de relacions fluïdes amb el desconegut.

I, sens dubte, a vegades l’humor funciona com a pont entre les cultures. Un mim pot fer una representació a l’altra punta del món i provocar riallades. I hi ha pel·lícules dels germans Marx, de Cantinflas, dels Simpson o de Woody Allen, que fan riure mig món. Ara bé, per altra banda els intèrprets i els traductors asseguren que el seu pitjor malson és traduir humoristes. Hi ha acudits que són intraduïbles, i les coses que fan gràcia a alguna banda poden ser ofensives a l’altra. Als congressos internacionals d’humoristes, si els participants no s’adapten al context on actuen, poden produir-se llargs silencis amarats d’incomoditat o d’incomprensió.

Diuen que l’emperador romà Heliogàbal organitzava grans festes amb menjar a dojo, delicioses begudes, sexe a voluntat, gladiadors, cristians llançats a les feres… Però apunten que si algun dels convidats era prou descortès com per adormir-se a mitja festa (potser a causa de les begudes subministrades), l’emperador podia decidir despertar-lo llançant-lo als lleons. Diuen que ho trobava la mar de divertit, això que a nosaltres ens podria semblar espantós (i una falta al sentit de l’hospitalitat).

L’humor, indubtablement, depèn del context cultural, i sovint si no es controlen les claus d’un sistema cultural, no es pot entendre el sentit de l’humor particular d’una determinada zona. Hi ha societats on cal ocultar l’humor ben sovint: només es pot expressar en determinades ocasions, sovint molt ritualitzades… A moltes cultures, l’humor té gènere: no són els mateixos els acudis que fan els homes que els que fan les dones (ni els que poden riure els homes que els que poden riure les dones)… O depèn de grups d’edat: hi ha un humor per a adults, un per a joves i un per a nens. Si un membre d’un grup usa el registre d’humor que no li correspon cometrà una acció que pot ser molt mal vista. Fins i tot dins de les famílies, en algunes cultures, hi ha graus de parentiu que es caracteritzen per la tolerància de bromes; un noi fang, que ha de retre respecte absolut als adults, pot burlar-se obertament del germà de la seva mare, que li replicarà amb el mateix to. És el seu “parent de conya”.

Hi ha coses que semblen evidents, però que no ho són tant. Per a nosaltres és indiscutible que l’humor és una cosa positiva, però no sempre ha estat així. Com explica molt bé Xavier Theros en un magnífic assaig, l’Església catòlica es va passar segles intentant dissuadir a la gent de riure, perquè n’estava ben convençuda que el diable aprofitava la rialla per infiltrar-se a la seva ànima. Potser afortunadament, la majoria de la gent, i especialment la pertanyent a les classes populars, feia ben poc cas dels consells de l’Església. La població, a l’època, potser menjava poc, però reia desenfrenadament.

Per altra banda, hi ha tipus d’humor que estan vetats a determinades societats, però que són la base del sentit humorístic a d’altres. Sovint l’humor va associat a l’estigmatització de l’altre, i serveix per establir la superioritat d’un individu o un grup sobre la resta. La rialla pot ser, en certa mesura, una agressió. Hi ha humor masclista i humor racista, i gairebé tots els col·lectius inferioritzats disposen dels seus acudits que ajuden a consolidar el seu estigma. Alguns, justament per defendre aquests col·lectius inferioritzats, proposen diverses modalitats de censura. Però, a la fi, la censura també s’usa per protegir els grups hegemònics…

Hi ha grans diferències sobre els límits de l’humor, en funció de les societats i del moment històric. De fet, l’humor genera contínuament conflictes. Juan Carlos Siurana aposta per establir clars límits morals a l’humor. Però hi ha qui, com Albert Sánchez Piñol, ens recorda que l’humor és l’eina dels oprimits per lluitar contra els poders totalitaris…

De fet, a totes les cultures hi ha certs límits a l’humor, però aquests són molt diferents. Per exemple, sol haver-hi limitacions a fer humor amb allò que es considera sagrat, i per això l’humor a vegades ha tingut relacions conflictives amb la religió (però també ha tingut problemes amb el patriotisme i amb el militarisme, només cal que recordem el cas del Cu-Cut o la recent denúncia contra El Jueves).

Els límits de l’humor varien entre diferents parts del món, però també evolucionen molt amb el pas del temps. Joan de Déu Domènech, en un magnífic assaig sobre l’humor a l’edat mitjana, explicava com les execucions, a Barcelona mateix, constituïen una diversió col·lectiva de primera magnitud. Quan els assassins, bandolers o bígams eren portats a executar, la gent els llançava excrements, els  colpejava i els escarnia, com a diversió. Fins i tot hi havia qui es penjava de les cames dels enforcats per garantir les riallades dels assistents… Perquè com ens explica Xavier Theros, la rialla formava part de l’escarni que mereixien els culpables, els dèbils i els vençuts.

D’alguna forma o altra, sembla que tots els pobles tenen algun tipus de sentit de l’humor. Però si bé l’humor és universal, les seves modalitats probablement són infinites…

 

 

Lectures recomanades

Joan de Déu Doménech, L’espectacle de la pena de mort. Barcelona, La Campana, 2007.

Eduardo Jáuregui,”Universidad y variabilidad cultural de la risa y del humor” a AIBR. Revista de Antropología Iberoamericana nº 3, 2008.

Andrés Mendiburo y D. Páez, “Humor y cultura. Correlaciones entre estilos de humor y dimensiones culturales en 14 países” a Boletín de Psicología nº 102, 2011.

Albert Sánchez Piñol, Pallassos i monstres. Barcelona, La Campana, 2000.

Juan Carlos Siurana, “Ética del humor y diversidad cultural” en Revista Internacional de Éticas Aplicadas, nº 15, 2014.

Xavier Theros, Burla, escarnio y otras diversiones. Barcelona, La Tempestad, 2004.

Jeroen Vandaele, “Humor in Translation” a Yves Gambier – Luc van Dorslaer, Handbook of Translation Studies. Amsterdam, John Benjamins Publishing Company, 2010.

La tradició més globalitzada, al Voodoo Ouidah Festival

14 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Vodú BenínCada any, el 10 de gener, Ouidah, al Benín, acull la més gran trobada mundial dedicada a les religions africanes i afroamericanes. És un encontre absolutament globalitzat, en què els participants africans interactuen amb molts visitants procedents d’Amèrica, però també d’Europa. El gran dia, per als practicants del vudú, és el 10 de gener (proclamat al Benín Dia Nacional del Vudú), però el 2018 el Voodoo Ouidah Festival s’allargarà des del 6 a l’11 de gener i es preveu que a la ciutat hi arribin visitants de tot el Planeta.

Aquest gran festival és un lloc de trobada de devots, de sacerdots i de curiosos. De fet, fins i tot hi ha tour operadors que organitzen viatges per anar a aquest encontre, i molts dels que s’hi apunten són afroamericans. Els viatgers poden visitar, com a atracció forta, el temple de les pitons, on es guarden aquests animals sagrats, associats a Dangbé, el déu-serp del vudú. Els turistes també poden passar per algunes zones del bosc sagrat de Kpassé, ple d’estàtues relacionades amb el vudú (hi ha parts del bosc vedades als no iniciats). I s’organitzen cerimònies de purificació per als afroamericans que “tornen” a casa.

Alguns africans consideren que les pràctiques de vudú que es presenten al festival són edulcorades, i afirmen que tan sols estan destinades a la distracció dels turistes. Però per als practicants de vudú americans, viatjar a Ouidah és una mena de ritus de pas, que els permet de retrobar les arrels de la seva religió i incrementar el seu prestigi. És, doncs, una mena de peregrinació, com les que duen els cristians a Roma o a Terra Santa o els musulmans a la Meca.

El festival es va començar a celebrar el 1993, en el marc d’una campanya de revalorització de les tradicions africanes (ja que abans el vudú havia estat molt estigmatitzat, al Benín). En restaurar-se la democràcia, després de molts anys de dictadura, també es va voler consolidar la llibertat religiosa, i el festival de vudú era una forma de fer exhibició del respecte per les pràctiques tradicionals. Poc després el vudú seria considerat religió oficial al Benín i això potenciaria la celebració de l’encontre. El Festival inclou sacrificis d’animals, cerimònies d’endevinació, danses tradicionals, rituals de purificació…

Al Festival hi solen acudir molts artistes africans i de la diàspora, que en aquests dies creen obres relacionades amb el vudú. Perquè Ouidah és una de les ciutats amb una activitat cultural més frenètica de l’Àfrica Occidental: amb monuments, escultures al carrer, activitats a centres culturals… El patrimoni cultural i històric és immens. Però en realitat, alguns estudiosos han al·legat que algunes dels llocs històrics que es presenten, especialment els vinculats a la Ruta de l’Esclau de la UNESCO, no tenen cap fonament real.

El més curiós és que Ouidah és, justament, un dels punts del continent on la petjada del tràfic d’esclaus és més present, ja que el regne de Dahomey sempre va ser un Estat esclavista (ni tan sols hi va faltar la presència dels negrers catalans). La família criolla descendent d’un negrer, el brasiler Félix da Souza, anomenat Chachá, encara l’honora anualment. I els membres de la comunitat ioruba de Ouidah són considerats descendents dels esclaus que havien treballat allà, a les plantacions de palmeres d’oli (després de la fi del tràfic d’esclaus atlàntic a la zona, a la dècada de 1850). Així doncs, la memòria del vudú està inevitablement unida a la de l’esclavatge.

El vudú va sorgir a la zona de Benín i a Togo, al segle XVII, quan els fon es van apropiar de bona dels fon del panteó dels ioruba (els anomenats orishes). Ben aviat el vudú es va estendre per les zones veïnes: l’est de Ghana i l’oest de Nigèria. Com que aquest territori, al XVIII, va esdevenir una important zona de sortida d’esclaus, el salt a Amèrica va ser fàcil. El vudú, la religió tradicional del regne de Dahomey, és un autèntic pont entre continents. A Amèrica aquesta religió es va difondre entre molts altres esclaus. Però el que sorprèn és que el vudú, a diferència d’altres religions africanes, lluny de desaparèixer a Amèrica, va expandir-se. Molts americans creuen en els anomenats loas, les deïtats inferiors del vudú filles del Déu Mawu, com Legba, Ogun, Sakpata, Damballa… El vudú és molt vigent a Haití i és la base d’algunes pràctiques religioses afroamericanes com la santería de Cuba o República Dominicana o l’umbanda brasilera.

Els esclaus traslladats a Amèrica van dur el vudú a Cuba, a Haití, al Brasil, a Trinidad i Tobago i al sud dels Estats Units. A desgrat de la persecució a que el va sotmetre el cristianisme durant segles, va sobreviure i en els darrers anys fins i tot ha experimentat una certa expansió. A través de la diàspora africana, el vudú s’ha propagat també per moltes altres zones (Canadà, Europa…) i a Amèrica ja té molts practicants no afroamericans. De fet, molta gent es pensa que el vudú es una pràctica específicament haitiana, perquè a Haití, en temps de la dictadura de Duvalier, Papa Doc, el vudú va tenir molta força.

El Festival de Vudú, segons Gaetano Ciarcia, no es celebra justament a Ouidah perquè aquesta vila tingui un bagatge cultural excepcional, sinó per l’existència d’una burgesia local que ha apostat per l’organització d’activitats religioses, culturals i artístiques com a forma de promoció econòmica de la vila i com a estratègia per a captar donants de fons. I per a trobar-los han optat més per la globalització que per la tradició, preparant un espectacle a la mida dels donants i dels espectadors vinguts de l’altra punta del món. Però aquest festival, en certa mesura “comercial”, alhora, va representar la possibilitat d’endegar un procés de revalorització de les tradicions pròpies i de les figures religioses del vudú. I als practicants de vudú de tot el món va ajudar-los a treure’s l’estigma de ser considerats practicants d’una religió marginal. La globalització va acabar per reforçar la tradició.

 

Lectures recomanades:

Gaetano Ciarcia, “Restaurer le futur. Sur la Route de l’Esclave à Ouidah (Bénin)” a Cahiers d’Études Africaines, nº 192, 2008.

Els gaoshan, els indígenes de Taiwan

7 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Gaoshoan

Família gaoshan, 1897

Els gaoshan són uns 450.000 i constitueixen el 2% de la població de Taiwan. Són una comunitat del grup lingüístic austranesi, culturalment molt allunyada de la població xinesa han, la majoritària a la Xina Continental i a Taiwan. Sembla ser que procedeixen d’alguns poblacions de la Xina Continental que van arribar a la zona fa 5.000 anys i es van mestissar amb les poblacions preexistents. A partir d’aquí els austranesis s’estendrien per tot l’oceà Pacífic, l’oceà Índic i Madagascar.

Els gaoshan s’agrupen en setze grups: Ami, Atayal, Bunun, Hla´alua, Kanakanavu, Kavalan, Paiwan, Puyuma, Rukai, Saisiyat, Saaroa, Sakizaya, Seediq, Thao, Truku, Tsou i Yami. En la seva majoria viuen a les zones muntanyenques de l’Est del país, on van ser arraconats pels han. Els Yami, en canvi, viuen a l’illa de les Orquídees, situada a uns 70 kilòmetres al sud-est de Taiwan i semblen estar emparentats amb els habitants originaris de Batan, a les Filipines.

Els espanyols van establir-se breument al nord de Taiwan a principis del segle XVII i van continuar l’aculturació dels gaoshan que havien iniciat els portuguesos. Però la colonització espanyola va ser molt breu i molt localitzada: els que van sostenir una ocupació perllongada a l’illa van ser els membres de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Aquests, mitjançant la força, van ser capaços de sotmetre a bona part de la població autòctona de l’illa. Els holandesos van posar en perill les formes econòmiques tradicionals en dedicar-se de forma massiva a la caça del cérvol. No és estrany que els xocs entre els holandesos i els gaoshan fossin freqüents. Tal i com marcaven les tradicions locals, els gaoshan tallaven els caps dels seus enemics holandesos en els combats.

En temps de la colonització holandesa, al segle XVII, la població xinesa va començar a afluir a Taiwan en cerca de terres cultivables. A partir d’aquests moments els conflictes pel control dels terrenys es van multiplicar entre els autòctons i els nouvinguts. La situació es va agreujar el 1662, quan els holandesos van ser foragitats de l’illa pels xinesos. Aquests ràpidament van colonitzar l’illa i la població xinesa va créixer exponencialment. En pocs anys ja eren més de 100.000 xinesos (per uns 50.000 gaoshan). A principis de segle XIX ja arribarien als 2 milions, i a mitjans d’aquest segle s’elevarien a gairebé 3 milions. Però en aquells moments les muntanyes de l’Est del país no van arribar a ser conquerides, i allà s’hi van refugiar molts gaoshan, mentre que els han ocuparien les zones de plana (on abans hi estaven establerts diversos grups gaoshan, com els Kavalan i els Sakizaya). En aquells temps els xinesos es mantenien fidels a les seves religions tradicionals, però molts gaoshan van passar-se al cristianisme.

Els primers a ocupar el territori gaoshan de l’Est de l’illa van ser els japonesos, que van ser a Taiwan del 1894 al 1945. Durant aquest període els gaoshan van patir nombrosos abusos. Els japonesos els consideraven primitius i en alguns casos fins i tot apostaven per acabar amb ells. Els japonesos van endegar un programa per assimilar els autòctons de Taiwan a la cultura nipona i els van prohibir la pràctica del tatuatge a la cara, que era essencial en les cultures de la zona. El 1945 els taiwanesos van quedar en mans del Kuomintang, que va mostrar una clara voluntat recentralitzadora: els autòctons havien de convertir-se en ciutadans xinesos com els han. L’arribada de Chiang Kai-shek amb 1.300.000 xinesos continentals va reforçar la subordinació dels gaoshan. A més a més, va haver-hi molt de mestissatge, però el govern xinès només reconeixia com a autòctons aquells que eren descendents dels gaoshan per part de pare i de mare, i amb això la població indígena minvava.

Dona Atayal

Dona Atayal. mitjan segle XX

Als anys 1980 els indígenes van començar a agrupar-se per a la defensa dels seus drets i poc a poc van veure com aquests s’anaven reconeixent (fins i tot hi ha un sistema de quotes per accedir a la universitat i per a certs càrrecs). El 1996 es va establir la Comissió dels Pobles Indígenes que vetlla pels drets dels gaoshan. Malgrat tot, hi ha 11 grups a Taiwan que reivindiquen la seva condició de gaoshan, però no se’ls ha reconegut, tot al·legant que són molt petits o que estan molt aculturats; es tracta majoritàriament dels grups de les planes, que van patir una major influència han (no mantenen ni tan sols els noms tradicionals).

La disglòssia imposada per les autoritats taiwaneses ha posat en perill les llengües locals. En queden 16 amb nombrosos dialectes, però sembla ser que n’existien més que ja han desaparegut. Cap de les llengües gaoshan supera els 200.000 parlants  i n’hi ha alguna que ja està condemnada com a llengua viva, perquè en aquests moments té menys de 10 parlants. Hi ha molts pocs han que parlin les llengües minoritàries.

Els autòcton pateixen autèntic racisme per part dels han. Els gaoshan tenen un feble nivell educatiu i la taxa d’atur és molt més alta entre ells que entre la resta de la població. Això provoca alts índexs d’alcoholisme i de prostitució, i la mortalitat dels autòctons és molt superior a la de la resta de la població. Disposen de reserves, però es troben en zones de pocs recursos, i molts gaoshan han emigrat a zones urbanes. Algunes enquestes mostren que moltes famílies han es neguen a que algun dels seus fills o filles es casin amb un autòcton, però gràcies a les campanyes en favor dels seus drets sembla que el racisme tendeix a disminuir. Actualment alguns gaoshan sobreviuen gràcies al turisme solidari i s’observa una recuperació dels rituals tradicionals i de la música típica d’aquests grups. A l’illa cada cop hi ha més interès per les cultures autòctones i molts gaoshan han recuperat els seus noms tradicionals.

Darrerament, a Taiwan, més que usar el terme “gaoshan”, que vol dir “tribus de les muntanyes”, va prenent força la denominació oficial de yuanzhumin, que vol dir “els habitants originals”. El 2005 els drets dels indígenes es van desenvolupar mitjançant una llei que establia mesures de protecció per als gaoshan.

Nens gaoshan

Nens gaoshan a l’actualitat, a Nantou, Taiwan