El Museu Social

9 març 2018

Publicat a: General

El Museu Social fou una entitat vinculada als moviments noucentista i higienista barcelonins de principis del segle XX, creada l’any 1909 per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona de Prat de la Riba per fomentar iniciatives i activitats destinades a millorar les condicions de vida i de feina de la classe treballadora.

Josep Anselm Clavé havia aplicat uns principis semblants prou temps abans, fent-se ressò dels moviments del socialisme utòpic europeu. Clavé fundaria societats corals, les Euterpes, amb el propòsit de cultivar tota una generació d’obrers de la primera industrialització amb el seu ideal sintetitzat en el lema:

                  “Instruïu-vos i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços”

L’any 1932 la ciutat de l’Hospitalet veia néixer el seu Ateneu de Cultura Popular, una iniciativa políticament transversal i compromesa amb la cultura pública.

“Amb l’objecte del millorament moral dels seus associats i per tal d’aconseguir aquesta finalitat utilitzarà diferents mitjans: com són l’ensenyança professional, les conferències, la lectura, els cursets, les controvèrsies, el cultiu de les ciències i de les arts la cultura física i aquelles disciplines de caràcter docent que puguin contribuir a un règim social més just. Proposarà i fomentarà totes aquelles reformes que siguin convenients al millorament i perfecció de l’ensenyança.”

Article 1er. dels Estatuts de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat

Durant la dècada de 1960, el museòleg francès Georges Henri Riviére  inicia el moviment de la Nova Museologia, a partir d’una visió etnogràfica de la cultura. Riviére planteja una proposta trencadora a favor de la transformació radical de la missió, la funció i els valors de la museologia tradicional, en plena revolta de maig de 1968 a París.

 

La Sòciomuseologia actual: la Museologia social

En el passat recent els museus havien servit per preservar i registrar la memòria, sovint amb una mirada a un món dirigit per la gent benestant; de la mateixa manera com que el patrimoni no deixa de ser una selecció intencionada, molts museus han estat instruments ideològics de control i difusió d’una interpretació sovint conservadora del passat, el present i el futur de les societats, sempre dinàmiques. Avui, al costat d’aquestes pràctiques clàssiques un nou fenomen s’albira.

El museu està passant per un procés de democratització, es repensa i s’adapta als reptes dels nous temps d’apoderament cultural per part d’una ciutadania més formada i crítica que mai. Ja no es tracta tot just de democratitzar l’accés als museus, com havia plantejat amb valentia la Nova Museologia del segle passat, sinó de democratitzar el mateix concepte de museu entès com a dispositiu estratègic per a una nova forma de relació amb la ciutadania; una relació creativa i participativa: el Museu social.

El museu d’avui haurà de ser un espai de confiança on poder mantenir converses incertes, insegures, incòmodes però sinceres. A diferència de les universitats, els museus són espais de lliure accés on no cal superar cap altra prova que l’interès pel coneixement.

El museu social ha de mostrar una decidida porositat amb el seu entorn social, obrint-se al barri i al territori que li és immediat, amarant-se de la seva saviesa i dinamisme i tenint la valentia i l’audàcia de fer sentir el museu a la gent com a cosa pròpia. La Cultura de proximitat arriba al Museu social com una forma de plasmar l’ideal de democratització de la Cultura. Un Museu social no exposa mai coses, sinò que mostra significats.

El Museu social és un museu per a la gent, no només per als museòlegs. Ha d’estar obert a la llibertat de càtedra dels especialistes i ha d’entomar amb valentia el repte del compromís crític amb un entorn convuls i incert.

Compartir el món de forma cooperativa pot semblar un exercici teòric, un ideal, una utopia. Construïr un nou concepte de museu ja és una idea més concreta, tangible, possible.

Els objectes no tenen memòria si són considerats coses, però estan plens de significats quan són emprats per la gent. Les persones pensem els objectes quan els fem i els gaudim quan els usem , però sobretot estimem els objectes quan els enyorem. El patrimoni és l’herència cultural dels ancestres, els més vells i els més recents, és el testimoni material i intangible de la cultura de molts pobles.

El rastre imaginat que la gent deixem en cada objecte, per humil que sigui, conforma la cultura humana. El record de cada cançó, de cada història contada en la intimitat o enmig d’una festa, el gust de cada menjar, el consell de cada proverbi també ens fan humans.

El Museu social és un espai de compromís compartit amb el coneixement, on poder repensar la Cultura, on compartir idees complexes i on encreuar sentiments.

 

Josep Fornés i Garcia