La Rosa de Sant Jordi i les dificultats de regalar flors

20 abril 2018

Publicat a: General

La tradició catalana estableix que, per Sant Jordi, els homes han de regalar roses a les dones que, al seu torn, els ofereixen llibres. El costum dels llibres és més recent, però el de la rosa té segles. Sembla ser que procedeix dels vincles entre Sant Jordi, patró de la cavalleria, i l’amor cortès (tot i que hi ha qui ho remunta a les festes en honor a la deessa romana Flora). Diuen que al segle XV a Barcelona, prop del Palau de la Generalitat, ja s’hi instal·laven parades de venda de roses…

De totes formes la festa es va restaurar el 1914, en temps de la Mancomunitat, i va ser a partir d’aquest moment que es va difondre (des del 1930, es va associar el llibre amb la rosa). El costum s’ha popularitzat tant que el que era un gest de galanteria, s’ha transformat en un regal en què l’amor romàntic pot ser-hi o no, perquè també es poden donar roses a familiars, companys de feina, clients…

A moltes cultures, de caràcter ben divers, hi ha el costum de regalar flors: en alguns casos a les dones, en d’altres a homes i dones… Els japonesos presumeixen de ser els mestres de l’arranjament floral amb l’ikebana, però també tenen molta tradició de floristeria els turcs, els russos o els suecs…

Però no es pot regalar qualsevol flor en qualsevol ocasió: hi ha un cert protocol a l’hora de triar l’obsequi: hi ha tipus de flors per regalar a la parella, per regalar als malalts, per portar a una casa quan t’han convidat… I hi ha colors per a cada ocasió… El problema és que el significat de cada flor o de cada color no és igual a les diferents cultures.

Fins i tot hi ha un problema referent al nombre. A Hawaii i a la Polinèsia és tradicional oferir el lei (un collaret fet amb un enfilall de flors); però no tots els lei són iguals: el que expressa amor i gran afecte està integrat per tres cadenes de flors entorlligades. Els entesos en floristeria apunten que, a casa nostra, el més adequat per fer un regal d’amor és oferir onze roses, perquè antigament l’home, quan regalava un ram a la dona, n’apartava una flor per posar-se-la a la seva roba. D’aquesta manera, com els rams eren de nombres parells, els obsequis amorosos solien ser de nombres imparells. Però malgrat tot, aquí és freqüent regalar una dotzena de flors a la parella, una cosa que seria impensable a d’altres països, com Rússia, on les flors com a regal d’amor sempre s’han de lliurar en nombres parells, perquè els rams per als morts es fan amb flors en nombres parells. Així doncs, fer un regal d’una dotzena de roses a una esposa, a una nòvia o a una amant, a Rússia, resultaria de malastrugança.

L’ús de les flors per a homenatjar els morts és, justament, un dels problemes a l’hora de fer regals amorosos: no sembla gaire adequat oferir com a present d’amor el mateix que es lliura als morts. És per això que a l’Índia no està ben vist, mai, regalar als vius flors de frangipani (associades a la mort) i tampoc embolicar els rams amb paper de color blanc o negre (usat per al dol). A la Xina, la flor prohibida en els rams per als vius és el crisantem, usat només per homenatjar als morts. Pel mateix motiu no és de bon gust regalar magnòlies als japonesos que són a l’hospital… I tampoc és convenient portar-los plantes, perquè les arrels de les plantes s’associen a una llarga recuperació i a una estada perllongada a l’hospital.

La tria de la flor a regalar tampoc és fàcil si no es coneixen els codis de la cultura de la persona receptora. La flor que expressa  de forma més clara l’amor i la veneració, a la Xina, és la magnòlia, perquè es diu que tradicionalment només tenia aquestes flors l’emperador. Entre els àrabs la flor més emblemàtica sol ser la rosa: es considera la reina dels flors i fins i tot se’n fa una lectura mística: les seves espines representarien les dificultats que té el musulmà en el camí de la perfecció, i l’olor seria la fragància del cel. Al Marroc, fins i tot, es solia donar una rosa abans i després dels àpats als hostes que els volia honorar, i la gent sol refrescar-se amb aigua de roses. A Bulgària es considera la rosa com una mena d’emblema nacional, i és molt habitual regalar-la a amics o a visitants, com a mostra d’amistat.

Si a Catalunya ningú pot deixar de regalar flors a la dona que estima per Sant Jordi, a Polònia i a Rússia, el dia més característic per ofrenar flors és el 8 de març, el Dia de la Dona (una celebració que en aquests països sovint és molt poc reivindicativa). A Rússia els regals més cobejats per aquestes dates són les tulipes, que se solen associar a l’inici de la primavera. En canvi, els clavells estan molt devaluats, a Rússia. Durant el temps del règim soviètic eren les flors usades en els actes oficials del Partit. Ara cap enamorada no els vol.

A desgrat de l’extensió del costum d’obsequiar amb flors, aquest no és universal. A algunes cultures de l’Àfrica Negra no hi ha gaire afició a regalar flors. Entre els fang de la Guinea Equatorial és freqüent trobar flors de plàstic a les cases, però les flors es solen portar per a obsequiar als difunts, i no pas als vius.  Per altra banda, a nivell amorós, no està gens estesa la cultura del detall. Si un home vol demostrar que està enamorat d’una dona, cal que li ho demostri fent-li un obsequi car i durador: unes sabates o un vestit són bones tries. I l’encert màxim és el cotxe tot-terreny. El qui regali una flor, s’arrisca a que li responguin, senzillament: “Per què vull això? Això no es menja…”.

– Gustau Nerín Abad – 

Festa de la Mare de Déu de Montserrat

12 abril 2018

Publicat a: General

El 27 d’abril se celebra la festa de la Mare de Déu de Montserrat, també coneguda amb el nom popular de la Moreneta pel color fosc de la imatge. És patrona de Catalunya des que la va declarar com a tal el papa Lleó XIII l’any 1881, tot i que la imatge i la Basílica on se la venera tenen, des de molt abans, un gran predicament.

La imatge és una Mare de Déu romànica feta de fusta i de menys d’un metre d’alçada. Es creu, per la iconografia i l’estil, que va ser creada a finals del segle XII i representa una figura de dona que és, a la vegada, mare, ja que té el nen assegut a sobre i amb els dits de la mà aixecats en un gest de benedicció. La imatge de la Verge es presenta asseguda en un tron i coronada. Sosté a la mà una bola que representa l’univers i que  acredita la seva divinitat.

No hi ha dubtes pel que fa a la datació de la imatge, però les llegendes populars la consideren més antiga. Es diu que la van trobar uns nens dins d’una cova de la muntanya cap a l’any 880 i que, en intentar traslladar la imatge a una localitat propera, aquesta es va fer tan pesant que no se la podia moure. Allò es va interpretar com un signe que la verge no desitjava ser transportada, cosa que hauria donat lloc a la primera edificació d’una ermita, antecedent del temple posterior i, finalment, de la Basílica actual.

La muntanya de Montserrat és un massís de conglomerat i argiles que constitueix una de les formacions geològiques més singulars de tot Catalunya. No és estrany que la serra atragués ja des d’abans de la fundació del santuari el segle XI, tot d’eremites que s’instal·laven a les coves de la muntanya i duien una vida d’oració. La popularitat de la serra va propiciar que, el segle XI, l’abat Oliba, bisbe de Vic, decidís crear un santuari que es va fer especialment popular entre els segles XIV i XV.

L’arribada d’una Renaixença, ja al segle XIX, que tenia com a referents clars els temps medievals, va acabar convertint Montserrat no només en un centre espiritual de Catalunya, sinó en tot un símbol del catalanisme polític. Durant la Guerra del Francès, el 1814, el temple va ser profanat i la imatge de la Verge va haver de ser traslladada a Barcelona. La catedral, primer, i després l’església de sant Miquel (un temple avui desaparegut que ocupava la pràctica totalitat de la plaça de sant Jaume) van acollir la imatge, que no es va tornar a poder visitar al Monestir de Montserrat fins passada la Desamortització de Mendizábal. El 1844 es va restablir el culte a la imatge que, inicialment, anava vestida de color vermell i blau. Se suposa que va ser en posteriors restauracions realitzades després que la talla fos esculpida el segle XII quan el rostre de la verge, enfosquit pel fum de les espelmes i el pas del temps, va ser pintat de negre a principis el segle XIX i les vestimentes, pintades sobre la imatge en el color daurat que avui coneixem.

Les celebracions de la Diada de la Verge van prendre personalitat pròpia a partir de les Festes d’Entronització del 1947, quan es va instal·lar la imatge de la Verge en un tron nou, una cerimònia religiosa multitudinària que va marcar, després de la Guerra Civil, el retrobament dels catalans i catalanes amb la seva patrona.

Les celebracions en honor a la Verge arrenquen el dia 26 d’abril, quan se celebra la Vetlla de la Mare de Déu de Montserrat. És un acte amb una llarga història, anterior fins i tot a l’establiment de la festa el 27 d’abril. Temps enrere, els pelegrins venien de tota Catalunya per vetllar la imatge de la verge. No ho feien només durant part d’una única nit com es fa avui, sinó durant nou nits consecutives. Els pelegrins que havien acudit a la muntanya passaven les nits senceres, fent torns, als peus de la Mare de Déu. I també ballaven i es divertien. Però els cants i les danses no sempre eren tan purs i moralment acceptables com s’esperava, d’aquí que els responsables de l’Abadia haguessin creat el Llibre Vermell de Montserrat a finals de l’Edat Mitjana que, precisament, estableix els càntics que els pelegrins poden dedicar a la Verge durant la vetlla.

Aquesta vetlla segueix sent, en ple segle XXI, la cerimònia més popular del conjunt de celebracions, especialment entre uns joves que ja no dormen al peu de la imatge sinó que, si es queden a dormir a Montserrat, s’instal·len en les cel·les i espais que disposen a l’efecte les autoritats del monestir.

Al dia següent s’assisteix a oficis religiosos, es ballen sardanes a la plaça situada davant del temple i, és clar, es visita i besa la talla romànica. Si és el cas, es dipositen les ofrenes que s’han dut en una sala annexa. La diada es completa sovint amb una passejada per la serra que, a més de ser un dels grans centres espirituals catalans, no ha deixat de ser mai un paisatge natural d’una bellesa extraordinària.