El nou Etnològic amb les cultures del món

18 maig 2018

Publicat a: Actualitat

En el 2017 ha culminat la fusió del Museu de Cultures del Món amb el Museu Etnològic de Barcelona. La nova entitat, tot i que ja funcionava com un sol museu pel que fa a l’equip de treball i la gestió del pressupost,  ja disposa de nom propi: Museu Etnològic i de Cultures del Món.  Amb la unificació  formal, ens renovem, perquè hi ha consens al voltant de la idea que cal reinventar-nos, que cal atendre a noves prioritats sobre els continguts i qüestionar el paper del museu pel que fa a les seves col·leccions, el format de les exposicions, el tipus d’activitats, i en general la missió i el mateix concepte de museu.

Si hem enfilat aquest camí és perquè han canviat els signes dels temps. Des de la dècada de 1980, el concepte dels museus de societat i, per extensió de museus com el nostre,  ha entrat en crisi. Les antigues col·leccions creades a partir dels objectes – testimonis de la forma de vida dels nostres ancestres i dels altres pobles “no occidentals”- , han deixat de gaudir de l’interès del públic i, fins i tot, del favor de les autoritats polítiques. Aquest tipus de museu  es perceben com a decadents , amb col·leccions que no se sap molt bé com presentar ni què han d’explicar, i sovint ni tant sols interessen als mateixos antropòlegs .

El desencís vers als Museus Etnològics es justifica per tres raons: la primera, per l’obsolescència de la museografia, en gran part com a conseqüència de les dificultats que tenen els objectes per abastar , en si mateixos, la complexitat de la Cultura. La segona, pel nou context de les relacions entre cultures , de manera que el lligam amb els “altres” no es pot establir en termes d’exotisme, és a dir, mitificant pretesos valors primigenis que el progrés no ha arraconat,  sinó de vincles interculturals en el context d’una societat globalitzada. Els “altres”, els que formaven part de cultures llunyanes que ens havien  interessat pel seu “primitivisme”, ja formen part de la nostra societat a causa de les diàspores dels pobles, són cultures pròximes amb les que convivim a diari. I tercer, per la necessitat de superar el regust colonial que han tingut aquest tipus de museu durant molt de temps. Per tant, els museus etnològics no només han perdut públic i han envellit  sinó que, en molts casos, han esdevingut “políticament incorrectes”.

Per tot això,  el Museu Etnològic i de Cultures del Món que acabem “d’estrenar”, després de 75 anys d’experiència científica, representa una oportunitat  per fer front al repte de la renovació del discurs i dels continguts expositius. Sense voler caure en la simplificació, cal orientar l’esforç a la superació del binomi col·lecció-exhibició i apostar per un museu que reflexioni sobre els canvis, les fractures i els conflictes de la societat actual, és a dir,  esdevenir  un referent de la Museologia Social. Ara bé, som conscients que per assolir-ho no podem  tirar pel dret ja que estem condicionats per la història. Ens referim a la del Museu Etnològic de Barcelona , fundat en 1942 com a Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol de Montjuïc i com a Museu Etnològic i Colonial (1948) i el Museu de Cultures del Món inaugurat  en el 2015 com l’aparador de les seves col·leccions. Per aquest motiu la programació del museu unificat  es desplega de manera diferent en funció de les característiques i potencialitats de cadascuna de les seves seus: D’una banda, els palaus del carrer Montcada,  considerats la vitrina d’un llegat patrimonial de més de 70.000 objectes, i  d’altra banda, l’edifici de Montjuïc, entès com un centre de divulgació en el que s’explica els rudiments de l’antropologia com a ciència social i es genera coneixement sobre la ciutat a partir de la recerca participada.  Segons aquest plantejament en el Museu Etnològic i de Cultures del Món conviuen, de moment, dos models: Un de clàssic, exemplificat per l’exposició permanent de la seu del carrer Montcada, i un d’alternatiu,  al voltant de l’exposició “les cares de Barcelona” de la seu de Montjuïc. En el primer cas, es tracte de l’exhibició d’objectes etnogràfics de cultures “exòtiques”, vestigis de societats “primitives” , apreciats pel seu valor estètic i contextualitzats en un sentit etnològic. En l’altra cas, parlem  d’una exposició conceptual, sense objectes, una mena d’observatori de la vida quotidiana amb la pretensió d’enregistrar els canvis que s’hi produeixen  en el trànsit cap a una societat postindustrial molt tecnificada.

Sens dubte , l’exploració de la realitat es el principal objectiu del museu que s’ha penjat l’etiqueta de social i que aspira a interrogar-la per construir un relat interpretatiu dels canvis i conflictes que l’alteren.  D’aquí la nostra aposta per  la museografia critica de les  “memòries incòmodes” que ha convertit l’exposició temporal  de la seu  del carrer  Montcada  en un espai d’interpel·lació de la nostra relació amb els “altres”, on els objectes tenen un paper secundari  ja que és més important el missatge, necessàriament  provocador de reflexions i controvèrsia. Els objectes hi apareixen com a part d’un discurs i no pel seu propi interès, amb un enfocament dissenyat per a qüestionar les idees preconcebudes que pugui tenir el visitant. Així, les exposicions han tractat temes que vinculen la nostra memòria col·lectiva amb les darreres colònies: “Ikunde, Barcelona metròpoli colonial” o “ Ifni, la mili africana dels catalans”. Tot i això, s’ha de tenir en compte alhora de posar en pràctica aquesta idea regeneradora del discurs museològic les condicions específiques del lloc  i la necessària gradualitat del  canvi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *