L’escuma de la Història

28 setembre 2018

Publicat a: General

Nascut el 1919, doctor en Lletres, Georges Duby va exercir com a professor a Lió, Besançon i Aix-en-Provence fins que, el 1970, va ser nomenat membre del Collège de France. Format, a la famosa escola dels Annales, va ser el cap visible del moviment renovador batejat com Nouvelle Histoire, que dóna importància a factors fins llavors marginats i no posats en relleu, com pot ser l’estudi del dia a dia en l’edat mitjana, i que ell valorava en la mesura que li permetien fer com ell en deia “resurreccions històriques”. Per fer això, Duby ja no només se serveix de les sèries de preus del blat o de la cronologia de fets polítics, que també hi són perqué formaven part d’aquell passat però no eren els únics fets que tenien lloc i que eren importants. Creu que també cal utilitzar la pintura, la poesia, la música o la narrativa de l’època, cosa que, si bé no és una novetat estricta de cap manera, sí que ho sembla a les seves mans pel plaer amb que maneja aquest tipus de fonts, que va més enllà de la mera instrumentalització. Ja ho dirà anys més tard Umberto Eco que el sol fet de saber ordenar i relacionar els esdeveniments, pot canviar el curs de la Història, de com l’expliquem.

Duby es va limitar a posar llum a un període tan fosc i fins llavors estudiat de manera tan esbiaxada que la seva perspectiva antropològica dels fets va contribuir a crear una nova tradició historiogràfica. Ras i curt, Duby proposa aborda la història de les mentalitats que la van fer possible i defensa l’estudi de tots, tots, sense diferència ni exclusió de classe o de gènere els actors/actrius i fets per entendre la vida del passat.

Un dels seus gran èxits editorial va ser justament Història de les dones a Occident . Una obra coordinada per ell i el també historiador Michelle Perrot publicada en cinc volums, l’any 1990, que oferia la visió, fins llavors minimitzada o directament menystinguda de les dones, un col.letiu que representava amb les seves actituds, mentalitats i expressions una gran part del què passava a la vida de llavors i d’ara.

“En la història mai hi ha un factor dominant” deia Duby. En aquesta manera de pensar hi tenia molt a veure el fet que Duby sentia una veritable passió per l’art. De la mateixa forma que ell sostenia que la comprensió de l’objecte artístic s’aconseguia a través de situar-lo en una xarxa complexa de factors en què tots estaven interconnectats, la vida del passat com a objecte a venerar no s’entenia sense tenir present tota una sèrie d’elements culturals, socials, econòmics, polítics, filosòfics, religiosos… que influeixen en el resultat. Els estudis de la història de les mentalitats estan molt lligats als canvis.

Un home que era capaç de sintetitzar el seu pensament i la feina que feia en una frase tan brillant i senzilla com aquesta:  “La batalla no és la guerra. La batalla és el que precedeix  la pau”. Aquest era el terreny que trepitjava Duby i al mateix temps el feia entenedor a tothom que el volia acompanyar. Qui ho feia sabia que l’historiador-antropòleg resoldria els interrogants que es fa tot estudiós d’èpoques pretèrites:  Quan? On? Com i Per què? Més que un notari era un observador atent i un àvid intèrpret del fet quotidià.  Duby resumía la seva manera de veure el passat amb aquesta frase: “els fets són l’escuma de la Història”.

– Martí Gironell i Gamero –

Passió per la Història

7 setembre 2018

Publicat a: General

Sovint els que escrivim novel.la històrica hem de respondre què hi ha de cert i què d’inventat en allò que proposem al lector. En el meu cas el que sempre m’ha cridat l’atenció és ser capaç de bastir un relat, un argument que no busca res més que mostrar com vivien, com es comportaven els nostres avantpassats i aprendre’n prou coses per aplicar-les a la nostra vida que, en principi, es mou per uns altres paràmetres però que al capdavall i en essència es belluga entre les mateixes coordenades que ho feien els que ens han precedit. Trobo que l’antropologia i la història caminen de braçet en aquesta mena de novel.les.

Una novel.la històrica és una obra de ficció que recrea un període històric preferentement llunyà i en la que formen part de l’acció personatges i esdeveniments no ficticis. Per tant, cal distingir entre la novel.la històrica pròpiament dita, que cumpleix aquestes condicions i requisits; i la novel.la d’ambientació històrica, que presenta personatges i esdeveniments ficticis ubicats en un passat sovint remot. I encara podríem establir una tercera categoria el que es diu la història novel.lada, en que la història és narrada amb estratègies pròpias de la novel.la, sense incloure-hi elements de ficció.

La novel.la històrica deriva de la mateixa realitat romàntica. Amb un model que combinava la passió per la història, el color local en la recreació de costums i les emocions fortes, Walter Scott va obtenir un èxit extraordinari. En aquest model, més enllà del «color local», el pintoresquisme i el retrat de costums, l’eix de la novel·la, cal cercar-lo en els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Aquest és l’aspecte central a remarcar. I aquest és l’objectiu que persegueixo. I m’adono que al capdavall el que faig és un exercici antropològic de primer ordre perqué com els antropòlegs la voluntat és conèixer millor els altres per comprendre’ns millor a nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho hi ha una eina bàsica que s’ha de fer servir amb molta cura: la documentació.En la novel·la histórica, la documentació cobra una dimensió vital, ja que aquest gènere ens lliga amb el nostre propi passat. Una Història a la qual hem de respectar, ser fidels en el fonamental i més produir un efecte d’immersió en el lector.

Partint de la premissa que un escriptor no té per què ser un erudit en cap matèria, cal que arribi a conèixer el lloc o l’època que es pretén retratar i a la qual vols fer-hi viajar als lectors. Això comporta diversos problemes. El primer és la possible ignorància inicial, la falta d’uns coneixements bàsics sobre el tema que es vol tractar. Si vol ser rigorós i respectuós, l’autor no té més remei que arremangar-se i iniciar un laboriós treball d’estudi del moment històric que ha decidit narrar, bé sigui la trama fictícia o ambientada en un fet provat: les seves societats, els seus costums, les seves creences, el seu sistema polític … No us enganyaré: es tracta d’un procés llarg, lent i que obligatòriament ha de enfrontar-se amb calma.

Aquest és el motiu pel qual la novel·la històrica, en general, sigui el tipus de literatura que més temps necessita en la seva creació. Llevat que l’autor sigui a més un historiador especialitzat en aquesta època, és comú que l’elaboració d’una novel·la històrica demani un parell d’anys de feina, si sumem la documentació i l’escriptura pròpiament dita.Perqué després, la documentació s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar en la trama.

Documentar-se vol dir acudir a les fonts clàssiques, a les acadèmiques i si es pot a aquelles in situ. L’escriptor pot i ha d’inventar llavors, sempre sense sortir-se de l’ambientació que sap segura. Sóc partidari de les llicències literàries perqué formen part d’aquest joc en el qual sotmetem el lector. I també sóc del parer de compartir-ho a les Notes d’autor.Allà et pots sincerar amb el teu lector i entendrà l’adpatació literaria que has fet. Arribem a un punt en què tenim tota la informació que necessitem, encara que el més probable és que reprenguem la documentació quan comencem a escriure la nostra història per solucionar dubtes imprevistos. És el moment de convertir en literatura totes aquestes dades. Haurem de vestir l’argument, decidir quina informació utilitzar i quina rebutjar. I, al mateix temps, adaptar la que ens sigui útil sempre al servei de la trama. Mai, mai oblidem que una novel·la és abans de res ficció. I l’habilitat més poderosa de l’autor, la imaginació. El que comptem és amb la nostra visió personal del que ha passat en el passat, i per tant tenim la potestat de transgredir certes normes si així ens ho demanda la història.

Trobo que la novel·la històrica no s’ha de convertir en un assaig encobert, en un text purament descriptiu on l’autor es dedica a fer gala de quant sap d’aquesta època i societat. Suporto millor una fallada de documentació, una llicència -sempre que sigui alguna cosa moderada-, que no pas una narració encotillada on se’ns descriu fins a la més irrellevant dels costums. Qualsevol cosa que no enriqueixi la trama o no serveixi per aprofundir en un personatge sol entorpirà el que pretenem explicar.Recordem allò que va deixar establert Scott: oferir els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Per tant, un cop més, la meva regla d’or: equilibri i versemblança. Si no apreciem l’època en què transcorre la nostra història, com gaudirem escrivint? I sobretot, com volem ser capaços de transmetre passió per aquella historia?

 

– Martí Gironell –