Ruth Landes i Edison Carneiro: Antropologia, sexe i raça més enllà de l’acadèmia

23 novembre 2018

Publicat a: General

Ruth Landes va ser una antropòloga nord-americana. Carneiro, un etnòleg mestís brasiler. Durant l’estada de Landes al Brasil, per fer treball de camp, van tenir una aventura, o alguna cosa més que una aventura. La relació entre els dos marcaria la seva futura evolució intel·lectual, però també els marcaria el seu futur. Tot i que ambdós pertanyien a selectes cercles acadèmics, la seva relació va ser mal vista.

En els darrers temps, Landes està sent reivindicada com una pionera en els estudis de la relació entre gènere i raça. I Carneiro és molt valorat al Brasil com a “afrodescendent”, com es diu ara, que va ser alhora un estudiós de les societats negres del país i un promotor de les lluites socials contra el racisme i per la igualtat. Des de fa alguns anys, tant des del Brasil com des dels Estats Units, s’ha tornat a revaloritzar aquests dos personatges. I s’ha posat en relleu, també, la relació que havien tingut i les seves conseqüències en les seves trajectòries personals.

L’antropòloga nord-americana Ruth Landes (1908-1991) va ser alumna de Franz Boas, i alumna i amiga de Ruth Benedith (tot i que després Benedith la criticaria severament). Va estudiar diferents temes (fins i tot va estar al País Basc), però sobretot és coneguda pels seus revolucionaris estudis sobre el candomblé brasiler. Quan Landes va arribar al Brasil, el 1938, va contactar amb l’etnòleg mestís Edison Carneiro (1912-1972), de família benestant, que s’havia format al seu país en estudis afro-bahians, sota la tutela de Nina Rodrigues i Arthur Ramos. Carneiro va introduir Landes al món del candomblé, però a més a més, aviat es convertirien en amants. La seva vida hagués estat molt diferent si no haguessin establert aquesta relació.

Carneiro va col·laborar amb nombrosos antropòlegs estrangers que passaven pel Brasil, en una relació sovint desigual (els antropòlegs del Nord feien sovint treball de camp al Sud i a més a més dominaven teòricament els debats teòrics dels països llatinoamericans). Però la relació professional amb Landes va anar més enllà de la col·laboració puntual. Un i altre es van animar mútuament a publicar les seves recerques, van discutir conjuntament alguns articles i sempre es van enriquir i defensar mútuament. Carneiro n’estava segur que Landes era la persona que més en sabia del candomblé al món (altres brasilers qüestionarien els seus coneixements, com a estrangera que era). I Landes li tenia un gran respecte.

L’ajut de Carneiro, home i brasiler, va ser essencial perquè Landes accedís als barris on vivien els negres brasilers i, sobretot, als espais sagrats del candomblé, molt tancat als no practicants, perquè sovint la policia hostilitzava als fidels d’aquesta religió i aquests desconfiaven de qualsevol intromissió. Carneiro va ser reconegut com a “ogan” (protector, però no membre) d’un terreiro de Salvador, i era un mitjancer entre les classes populars i els interessats en el tema (així i tot, Lander tenia molt clar que no formava part de les classes populars, tot i que ell, com a “negre”, pretenia ser-ho).

Els estudis dels dos giraven sobre el candomblé, però hi havia diferències substancials entre els seus estudis. Mentre Carneiro usava aquesta religió com a símbol del Nord-est, del Brasil d’arrels africanes, Landes l’emprava com a símbol del feminisme internacional, posant de relleu el suposat matriarcat imperant als terreiros.

Tant Carneiro con Landes realitzaven uns estudis que topaven amb la mentalitat hegemònica brasilera, que considerava els negres degenerats i que apostava per “blanquejar” el país i que al·legava, seguint les tesis de Gilberto Freyre, que el Brasil era una “democràcia racial” (Landes, en principi, combregaria amb aquesta idea, més tard la qüestionaria). Carneiro era un intel·lectual compromès, membre del Partit Comunista que interactuava amb les masses i que va reivindicar activament la cultura popular dels negres, amb la col·laboració dels creients amb el candomblé, la qual cosa tampoc era molt ben vista pels seus companys etnòlegs.

Per la seva banda Landes, de família esquerrana, s’havia interessat ja abans d’arribar al Brasil per la discriminació racial i de gènere (més tard seria acusada d’exagerar el poder femení a les cultures no occidentals). A més a més, va molestar molt a les elits brasileres en interessar-se per l’homosexualitat al candomblé, un tema que resultava força incòmode a causa de l’homofòbia imperant. El 1939 va ser expulsada de l’Estat de Bahia i va haver de continuar la recerca a Rio. Però en retornar als Estats Units Landes seria investigada en temps de la cacera de bruixes maccarthista, per les seves connexions amb el comunista Carneiro, i també pel passat socialista del seu pare.

Però les crítiques cap a Landes també li van caure des de cercles acadèmics. Per una banda se li criticava la seva immersió en les comunitats de barris negres pobres i la seva relació massa personal amb els “objectes d’estudi”, i també se li retreia el fet que les seves recerques partissin de persones particulars, identificables. En aquell temps molts antropòlegs entrevistaven els seus informants a hotels o oficines, i mai no els identificaven als seus estudis.

Landes també va rebre crítiques per la seva relació amb Carneiro que, al cap i a la fi, era considerat per molts antropòlegs del Nord com un “objecte d’estudi”. Se la va acusar fins i tot d’oferir favors sexuals a canvi d’informació. Margaret Mead va criticar-li que no es comportés: “Ni com una senyora ni com una acadèmica”.

Landes i Carneiro havien pensat fins i tot en crear una família, i van arribar a discutir si establir-se al Brasil o als Estats Units. Però la Segona Guerra Mundial els separaria i cadascun acabaria refent la seva vida per la seva banda. Però mai perdrien el contacte i mantindrien sempre la seva col·laboració.

 

Per saber-ne més:

Andreson, Jamison, “Edison Carneiro and Ruth Landes: Authority and Matriarchy in Candomblé Field Research: 1938-9” a Berkeley Undergraduate Journal, vol. 25 nº 1 (2012).

Healey, Mark, “Os desencontros da tradição em Cidade das Mulheres: raça e gênero na etnografia de Ruth Landes” a Cadernos Pagu nº 6-7 (1996)

Maggie, Yvonne, “Não há anáguas na África: Edison Carneiro e as ‘linhagens’ da antropologia das religiões afro-brasileiras” a Sociologia ¬Antropologia, vol. 5 nº 1. Rio de Janeiro (2105).

Matory, J. Lorand, “Feminismo, nacionalismo, e a luta pelo significado do adé no Candomblé: ou, como Edison Carneiro e Ruth Landes inverteram o curso da história” a Revista de Antropologia, vol. 51 nº 1 (2008).

 

– Gustau Nerín –

Llull i la força de les paraules

9 novembre 2018

Publicat a: General

 Ramon Llull tenia un repte que no era pas impossible. Volia escriure el millor llibre del món perquè creia en el poder de les paraules. Unes paraules que podien canviar el tarannà de les persones. I, per tant, de la societat. Llull també creia en l’empatia i en la capacitat per escoltar l’altre. Escoltar i comprendre, o el que és el mateix empatitzar. Aquest és l’ingredient essencial per construir una societat més respectuosa que generi un comportament que marqui una manera de ser i de fer. El llegat de l’il.luminat de Randa està a mig camí de l’antropologia de la religió i la filosòfica. I la millor manera de mantener-lo viu és llegint-lo. I dic això perqué Llull, el savi, filòsof, científic, alquimista, diplomàtic, missioner i escriptor precisament va treballar incansablement perqué el seu missatge fos global ja en aquella època. I en tots els formats haguts i per haver. Ei! Que estem parlant de fa més de set cents anys, sí sí: 700. Aquest visionari, empès per una curiositat infinita i universal, prodigi de la comunicació del seu temps va escriure en llatí, àrab i català perqué la seva obsessió era poder arribar a tothom i que tothom el pogués entendre. No en va el que buscava amb el seu missatge era aquesta entesa que s’ha mirat de trobar infructuosament durant tota la vida entre pobles, entre persones, que aparentment són diferents per cultura, per conviccions i per costums però que en essència estan fets del mateix. Societats que estan basades en dos valors que són primordials en el sòcol de qualsevol persona que tingui principis: l’amor i el respecte. Valors que són senzills de verbalitzar amb la paraula, aquest gran eina de la comunicació que és providencial si el que es té és una ferma voluntat de diàleg per convèncer més que no pas per vèncer l’altre.

 

Llull era prou sincer per admetre i reconèixer que estava disposat a convertir-se  i abraçar una altra fe, diferent a la seva, si hi havia algú altre que a través del raonament i les paraules, el convencia. Però la seva dialèctica era tan contundent i les seves conviccions sòlides que mai ningú el va doblegar. Amb tot, Llull sostenia que malgrat els fracassos trobava essencial i necessari parlar per entendre’s perquè sense pau entre els homes no podien tenir consciència d’un passat comú per pensar junts un futur plegats com a poble, com a societat.

 

Llull creia en l’altre perquè l’altre és un element essencial per la contrucció d’un mateix. Aquest pensament que ell duia fins a la màxima expressió, mimetitzant-se amb l’altre no ens aniria gens malament fer-nos-el nostre. Ramon Llull ho entenia així i trobava que era bàsic i vital per crèixer i per arribar a assolir tot el que ens proposem com a societat, malgrat les diferències de pensament existent entre els que la formen, aquesta societat. És lloable la feina que s’ha fet per reflectir això en programes educatius a universitats d’arreu del món perqué la seva filosofia, la seva visió encara ara s’estudia als grans centres de coneixement de tot el món perqué estem parlant d’una bèstia de la comunicació que ha travessat fronteres temporals, físiques i ideològiques. No en va el fet comunicatiu entre persones d’una mateixa comunitat és una qüestió que ha amoïnat sempre i ha estat considerat per països d’arreu del món i de diferents cultures com un dels majors reptes socials, atesa la seva magnitud. Es tracte d’un repte transgeneracional perqué no abraça només un període de temps curt sinó que és prou gran com perqué afecti diverses generacions amb les connotacions que comporta fer entendre pares i fills i/o mares i àvies amb educacions, opinions i impactes sensorials diferents. Llull ja se’n preocupava d’aquest punt i és per aquest motiu que ha estat i encara és un repte majúscul el que s’havia proposat. Però com molt bé esgrimia ell mateix “la contemplació sense acció no serveix de res”. I això es tradueix la interacció. Interactuar amb els atres és aquell procés social a través del qual els individus i els grups actuen, s’identifiquen, es comuniquen i reaccionen en relació els uns amb els altres per aconseguir alguna cosa en comú. Un objectiu podria ser crear una societat diferent. Segons Llull, tot canvi és possible gràcies a la força de les paraules.

 

– Martí Gironell i Gamero –