Entrades sobre General

La tradició més globalitzada, al Voodoo Ouidah Festival

14 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Vodú BenínCada any, el 10 de gener, Ouidah, al Benín, acull la més gran trobada mundial dedicada a les religions africanes i afroamericanes. És un encontre absolutament globalitzat, en què els participants africans interactuen amb molts visitants procedents d’Amèrica, però també d’Europa. El gran dia, per als practicants del vudú, és el 10 de gener (proclamat al Benín Dia Nacional del Vudú), però el 2018 el Voodoo Ouidah Festival s’allargarà des del 6 a l’11 de gener i es preveu que a la ciutat hi arribin visitants de tot el Planeta.

Aquest gran festival és un lloc de trobada de devots, de sacerdots i de curiosos. De fet, fins i tot hi ha tour operadors que organitzen viatges per anar a aquest encontre, i molts dels que s’hi apunten són afroamericans. Els viatgers poden visitar, com a atracció forta, el temple de les pitons, on es guarden aquests animals sagrats, associats a Dangbé, el déu-serp del vudú. Els turistes també poden passar per algunes zones del bosc sagrat de Kpassé, ple d’estàtues relacionades amb el vudú (hi ha parts del bosc vedades als no iniciats). I s’organitzen cerimònies de purificació per als afroamericans que “tornen” a casa.

Alguns africans consideren que les pràctiques de vudú que es presenten al festival són edulcorades, i afirmen que tan sols estan destinades a la distracció dels turistes. Però per als practicants de vudú americans, viatjar a Ouidah és una mena de ritus de pas, que els permet de retrobar les arrels de la seva religió i incrementar el seu prestigi. És, doncs, una mena de peregrinació, com les que duen els cristians a Roma o a Terra Santa o els musulmans a la Meca.

El festival es va començar a celebrar el 1993, en el marc d’una campanya de revalorització de les tradicions africanes (ja que abans el vudú havia estat molt estigmatitzat, al Benín). En restaurar-se la democràcia, després de molts anys de dictadura, també es va voler consolidar la llibertat religiosa, i el festival de vudú era una forma de fer exhibició del respecte per les pràctiques tradicionals. Poc després el vudú seria considerat religió oficial al Benín i això potenciaria la celebració de l’encontre. El Festival inclou sacrificis d’animals, cerimònies d’endevinació, danses tradicionals, rituals de purificació…

Al Festival hi solen acudir molts artistes africans i de la diàspora, que en aquests dies creen obres relacionades amb el vudú. Perquè Ouidah és una de les ciutats amb una activitat cultural més frenètica de l’Àfrica Occidental: amb monuments, escultures al carrer, activitats a centres culturals… El patrimoni cultural i històric és immens. Però en realitat, alguns estudiosos han al·legat que algunes dels llocs històrics que es presenten, especialment els vinculats a la Ruta de l’Esclau de la UNESCO, no tenen cap fonament real.

El més curiós és que Ouidah és, justament, un dels punts del continent on la petjada del tràfic d’esclaus és més present, ja que el regne de Dahomey sempre va ser un Estat esclavista (ni tan sols hi va faltar la presència dels negrers catalans). La família criolla descendent d’un negrer, el brasiler Félix da Souza, anomenat Chachá, encara l’honora anualment. I els membres de la comunitat ioruba de Ouidah són considerats descendents dels esclaus que havien treballat allà, a les plantacions de palmeres d’oli (després de la fi del tràfic d’esclaus atlàntic a la zona, a la dècada de 1850). Així doncs, la memòria del vudú està inevitablement unida a la de l’esclavatge.

El vudú va sorgir a la zona de Benín i a Togo, al segle XVII, quan els fon es van apropiar de bona dels fon del panteó dels ioruba (els anomenats orishes). Ben aviat el vudú es va estendre per les zones veïnes: l’est de Ghana i l’oest de Nigèria. Com que aquest territori, al XVIII, va esdevenir una important zona de sortida d’esclaus, el salt a Amèrica va ser fàcil. El vudú, la religió tradicional del regne de Dahomey, és un autèntic pont entre continents. A Amèrica aquesta religió es va difondre entre molts altres esclaus. Però el que sorprèn és que el vudú, a diferència d’altres religions africanes, lluny de desaparèixer a Amèrica, va expandir-se. Molts americans creuen en els anomenats loas, les deïtats inferiors del vudú filles del Déu Mawu, com Legba, Ogun, Sakpata, Damballa… El vudú és molt vigent a Haití i és la base d’algunes pràctiques religioses afroamericanes com la santería de Cuba o República Dominicana o l’umbanda brasilera.

Els esclaus traslladats a Amèrica van dur el vudú a Cuba, a Haití, al Brasil, a Trinidad i Tobago i al sud dels Estats Units. A desgrat de la persecució a que el va sotmetre el cristianisme durant segles, va sobreviure i en els darrers anys fins i tot ha experimentat una certa expansió. A través de la diàspora africana, el vudú s’ha propagat també per moltes altres zones (Canadà, Europa…) i a Amèrica ja té molts practicants no afroamericans. De fet, molta gent es pensa que el vudú es una pràctica específicament haitiana, perquè a Haití, en temps de la dictadura de Duvalier, Papa Doc, el vudú va tenir molta força.

El Festival de Vudú, segons Gaetano Ciarcia, no es celebra justament a Ouidah perquè aquesta vila tingui un bagatge cultural excepcional, sinó per l’existència d’una burgesia local que ha apostat per l’organització d’activitats religioses, culturals i artístiques com a forma de promoció econòmica de la vila i com a estratègia per a captar donants de fons. I per a trobar-los han optat més per la globalització que per la tradició, preparant un espectacle a la mida dels donants i dels espectadors vinguts de l’altra punta del món. Però aquest festival, en certa mesura “comercial”, alhora, va representar la possibilitat d’endegar un procés de revalorització de les tradicions pròpies i de les figures religioses del vudú. I als practicants de vudú de tot el món va ajudar-los a treure’s l’estigma de ser considerats practicants d’una religió marginal. La globalització va acabar per reforçar la tradició.

 

Lectures recomanades:

Gaetano Ciarcia, “Restaurer le futur. Sur la Route de l’Esclave à Ouidah (Bénin)” a Cahiers d’Études Africaines, nº 192, 2008.

Els gaoshan, els indígenes de Taiwan

7 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Gaoshoan

Família gaoshan, 1897

Els gaoshan són uns 450.000 i constitueixen el 2% de la població de Taiwan. Són una comunitat del grup lingüístic austranesi, culturalment molt allunyada de la població xinesa han, la majoritària a la Xina Continental i a Taiwan. Sembla ser que procedeixen d’alguns poblacions de la Xina Continental que van arribar a la zona fa 5.000 anys i es van mestissar amb les poblacions preexistents. A partir d’aquí els austranesis s’estendrien per tot l’oceà Pacífic, l’oceà Índic i Madagascar.

Els gaoshan s’agrupen en setze grups: Ami, Atayal, Bunun, Hla´alua, Kanakanavu, Kavalan, Paiwan, Puyuma, Rukai, Saisiyat, Saaroa, Sakizaya, Seediq, Thao, Truku, Tsou i Yami. En la seva majoria viuen a les zones muntanyenques de l’Est del país, on van ser arraconats pels han. Els Yami, en canvi, viuen a l’illa de les Orquídees, situada a uns 70 kilòmetres al sud-est de Taiwan i semblen estar emparentats amb els habitants originaris de Batan, a les Filipines.

Els espanyols van establir-se breument al nord de Taiwan a principis del segle XVII i van continuar l’aculturació dels gaoshan que havien iniciat els portuguesos. Però la colonització espanyola va ser molt breu i molt localitzada: els que van sostenir una ocupació perllongada a l’illa van ser els membres de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Aquests, mitjançant la força, van ser capaços de sotmetre a bona part de la població autòctona de l’illa. Els holandesos van posar en perill les formes econòmiques tradicionals en dedicar-se de forma massiva a la caça del cérvol. No és estrany que els xocs entre els holandesos i els gaoshan fossin freqüents. Tal i com marcaven les tradicions locals, els gaoshan tallaven els caps dels seus enemics holandesos en els combats.

En temps de la colonització holandesa, al segle XVII, la població xinesa va començar a afluir a Taiwan en cerca de terres cultivables. A partir d’aquests moments els conflictes pel control dels terrenys es van multiplicar entre els autòctons i els nouvinguts. La situació es va agreujar el 1662, quan els holandesos van ser foragitats de l’illa pels xinesos. Aquests ràpidament van colonitzar l’illa i la població xinesa va créixer exponencialment. En pocs anys ja eren més de 100.000 xinesos (per uns 50.000 gaoshan). A principis de segle XIX ja arribarien als 2 milions, i a mitjans d’aquest segle s’elevarien a gairebé 3 milions. Però en aquells moments les muntanyes de l’Est del país no van arribar a ser conquerides, i allà s’hi van refugiar molts gaoshan, mentre que els han ocuparien les zones de plana (on abans hi estaven establerts diversos grups gaoshan, com els Kavalan i els Sakizaya). En aquells temps els xinesos es mantenien fidels a les seves religions tradicionals, però molts gaoshan van passar-se al cristianisme.

Els primers a ocupar el territori gaoshan de l’Est de l’illa van ser els japonesos, que van ser a Taiwan del 1894 al 1945. Durant aquest període els gaoshan van patir nombrosos abusos. Els japonesos els consideraven primitius i en alguns casos fins i tot apostaven per acabar amb ells. Els japonesos van endegar un programa per assimilar els autòctons de Taiwan a la cultura nipona i els van prohibir la pràctica del tatuatge a la cara, que era essencial en les cultures de la zona. El 1945 els taiwanesos van quedar en mans del Kuomintang, que va mostrar una clara voluntat recentralitzadora: els autòctons havien de convertir-se en ciutadans xinesos com els han. L’arribada de Chiang Kai-shek amb 1.300.000 xinesos continentals va reforçar la subordinació dels gaoshan. A més a més, va haver-hi molt de mestissatge, però el govern xinès només reconeixia com a autòctons aquells que eren descendents dels gaoshan per part de pare i de mare, i amb això la població indígena minvava.

Dona Atayal

Dona Atayal. mitjan segle XX

Als anys 1980 els indígenes van començar a agrupar-se per a la defensa dels seus drets i poc a poc van veure com aquests s’anaven reconeixent (fins i tot hi ha un sistema de quotes per accedir a la universitat i per a certs càrrecs). El 1996 es va establir la Comissió dels Pobles Indígenes que vetlla pels drets dels gaoshan. Malgrat tot, hi ha 11 grups a Taiwan que reivindiquen la seva condició de gaoshan, però no se’ls ha reconegut, tot al·legant que són molt petits o que estan molt aculturats; es tracta majoritàriament dels grups de les planes, que van patir una major influència han (no mantenen ni tan sols els noms tradicionals).

La disglòssia imposada per les autoritats taiwaneses ha posat en perill les llengües locals. En queden 16 amb nombrosos dialectes, però sembla ser que n’existien més que ja han desaparegut. Cap de les llengües gaoshan supera els 200.000 parlants  i n’hi ha alguna que ja està condemnada com a llengua viva, perquè en aquests moments té menys de 10 parlants. Hi ha molts pocs han que parlin les llengües minoritàries.

Els autòcton pateixen autèntic racisme per part dels han. Els gaoshan tenen un feble nivell educatiu i la taxa d’atur és molt més alta entre ells que entre la resta de la població. Això provoca alts índexs d’alcoholisme i de prostitució, i la mortalitat dels autòctons és molt superior a la de la resta de la població. Disposen de reserves, però es troben en zones de pocs recursos, i molts gaoshan han emigrat a zones urbanes. Algunes enquestes mostren que moltes famílies han es neguen a que algun dels seus fills o filles es casin amb un autòcton, però gràcies a les campanyes en favor dels seus drets sembla que el racisme tendeix a disminuir. Actualment alguns gaoshan sobreviuen gràcies al turisme solidari i s’observa una recuperació dels rituals tradicionals i de la música típica d’aquests grups. A l’illa cada cop hi ha més interès per les cultures autòctones i molts gaoshan han recuperat els seus noms tradicionals.

Darrerament, a Taiwan, més que usar el terme “gaoshan”, que vol dir “tribus de les muntanyes”, va prenent força la denominació oficial de yuanzhumin, que vol dir “els habitants originals”. El 2005 els drets dels indígenes es van desenvolupar mitjançant una llei que establia mesures de protecció per als gaoshan.

Nens gaoshan

Nens gaoshan a l’actualitat, a Nantou, Taiwan

Tanna: l’antropologia visual a un pas de l’Oscar

30 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Entre les pel·lícules nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 2017 s’hi va colar una producció absolutament atípica, realitzada per dos cineastes especialitzats en antropologia visual: Tanna. No era una pel·lícula etnogràfica, sinó una obra de ficció, però molt peculiar: s’inspirava en les llegendes locals de l’illa de Tanna, al microestat de Vanuatu, i havia estat rodada per les poblacions yakel de l’illa, que feien d’actors en papers molt propers als que assumien en la seva vida real: el cap feia de cap, els guerrers feien de guerrers i el medicinaire feia de medicinaire.

Martin Butler i Bentley Dean son dos directors, guionistes i productors australians que ja fa alguns anys que col·laboren en l’elaboració de pel·lícules documentals, algunes d’elles de temàtica etnogràfica sobre els aborígens australians. Tanna no va ser una pel·lícula feta de pressa i corrent: Bentley Dean va passar set mesos fent treball de camp entre els yakel per tal de preparar la gravació. I va fer-ho de forma molt atípica: va anar-hi amb els seus fills, que també van integrar-se a les formes de vida de la comunitat. Butler i Dean asseguren que la clau de la pel·lícula és la calma amb què es va preparar, molt més pròpia de la feina d’un antropòleg que de la d’un productor cinematogràfic.  Gràcies a l’especial relació establerta amb els illencs aquesta pel·lícula low cost ha aconseguit situar-se entre les grans.

 

 

L’argument central de Tanna es basa en una història real que Dean va sentir quan els illencs l’explicaven a la vora del foc. Una història d’amor que tenia tot els ingredients per ser un èxit universal: una gran passió, un enfrontament amb la tradició, persecucions, un final tràgic… En base a aquest fet real, que va marcar un canvi en els costum dels yakel, s’organitza el guió d’aquesta pel·lícula.

La cinta compta amb un plus: l’extraordinari paisatge de Tanna, que és aprofitat al màxim per una extraordinària fotografia. L’illa melanèsia compta amb espesses selves, unes platges paradisíaques i un furiós volcà actiu, el Yahul, on s’han gravat algunes de les escenes més espectaculars de la pel·lícula.

La pel·lícula equipara gairebé els yakel a aquells grups “d’indígenes” que apareixien a les típiques pel·lícules d’aventures del període colonial, poblacions completament al marge de la cultura occidental. Els directors asseguren que molts yakel no havien vist mai una pel·lícula abans del rodatge i que gairebé cap dels actors no havia sortit mai de Tanna. Ens presenta els yakel com un grup que no rep influències de la tecnologia ni de la vida exterior.

Però si bé és cert que la província de Tafea és la zona menys occidentalitzada de Vanuatu, i que aquest és un dels Estats més aïllats del Planeta, hi ha certs elements que fan dubtar d’un aïllament tan absolut. De fet el capità Cook ja va visitar Tanna. I aquesta illa ha viscut molts episodis històrics que l’han posat en contacte estret amb les cultures occidentals. Alguns habitants de l’illa van ser reclutats per treballar a bases militars al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, i en retornar a les seves llars van desenvolupar un culte cargo, el John Frum. A més a més, als anys setanta va haver-hi un fort moviment independentista, perquè els habitants d’aquest grup d’illes es negaven a integrar-se a Vanuatu. A la mateixa pel·lícula es fa palpable la presència de comunitats cristianes a la zona i és evident l’existència de gent de Tanna que viu a la occidental. Un dels caps yakel es diu Charlie… Es fa difícil pensar que en una illa de 40 km de llarg per 19 d’ample, les formes de vida dels yakel no s’hagin vist més afectades per l’occidentalització de l’espai que els envolta.

Vanuatu

Malgrat tot, una anècdota del rodatge posa de manifest fins a quin punt la pel·lícula és fidedigna a la realitat, fins interferir amb les vivències reals dels yakel. Martin Butler i Bentley Dean volien que el paper d’enemics dels yakel fos representat, a la cinta, per un grup rival dels yakel, amb els que aquests havien tingut conflictes bèl·lics en el passat. Finalment, per evitar nous xocs, van haver de desistir i rodar la pel·lícula amb un tercer grup amb el que els yakel havien tingut una relació més harmònica. Tanna, en realitat, té alguna cosa de reality show.

Normalment les pel·lícules que es roden a Oceania, encara que tinguin una certa presència de les comunitats locals, no deixen de ser històries sobre els occidentals que visiten un món exòtic. En aquest cas, el cinema pren una dimensió completament nova: explica una història dels illencs, interpretada pels propis illencs. No és poc, tot i que també és obvi que té una limitació: que la tècnica és controlada pels occidentals i que el producte és destinat al consum extern.

Tanna, en el fons, ens planteja un vell dilema que ja havia presentat Shakespeare a Romeu i Julieta: pot l’amor estar subordinat a les lògiques familiars? Una pregunta que enllaça amb una altra: els drets de l’individu poden estar subjectes a l’interès col·lectiu? En la societat yakel els matrimonis eren acordats per les famílies, com un sistema de garantir al grup aliances que permetessin la convivència entre diferents col·lectius. El Kastom, la moral tradicional, establia que “sense aliances no sobreviuríem”. Tanna és, en resum, la tendra història d’uns joves enamorats que xoquen amb el Kastom, que acabarà per haver de reformar-se davant la pressió dels joves. Al darrera d’aquestes fantàstiques imatges que exalcen la forma de viure dels yakel, potser hi trobem la progressiva mort de la cultura tradicional melanèsia, a través de l’amor, “che move il sole e l’altre stelle”, com deia Dant.

Els hikikomoris, els joves presoners a la seva cambra, i la societat japonesa

23 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

                                Gustau Nerín

AïllamentEls hikikomoris, els joves que s’aïllen a les seves cambres durant mesos, tot mantenint una connexió digital amb el món, fins fa poc eren una especificitat japonesa. Des de fa uns anys el fenomen s’ha estès per Europa, i ha arribat a Oman i a Corea. Fins i tot ja se’n coneixen casos a Catalunya. Però el nombre d’afectats és molt diferent segons les àrees. A més a més, la percepció del fenomen és molt diversa segons les societats i sembla que també hi ha diferències entre els comportaments i les motivacions dels enclaustrats japonesos i els europeus. Per això en molts estudis sobre els enclaustrats, l’antropologia ha estat cridada a l’auxili de la medicina i la psicologia.

Els hikikomoris no estudien, no treballen, no es relacionen amb amics, no surten al carrer, esquiven la família… És un fenomen molt estès al Japó, on va començar als anys vuitanta. N’hi ha diagnosticats més 500.000. Segons algunes fonts, aquest fenomen assoliria al 10 % de la població japonesa jove, afectant especialment a la masculina (amb predomini dels fills únics i els fills grans). No es tracta d’un fenomen passatger. Comença de forma progressiva, amb la pèrdua de relacions socials i pot durar molts anys. La mitjana de reclusió arriba als cinc anys, i pot superar els vint. Tot i que tenim la imatge de joves tancats a la seva cambra, en alguns casos hi ha enclaustrats de gairebé 40 anys.

Sovint s’ha considerat que el fenomen dels hikikomoris té a veure amb la pressió a que es sotmet als adolescents a l’arxipèlag asiàtic, especialment a nivell d’estudis, i a la por que tenen aquests al fracàs acadèmic, professional i emotiu. Però també hi ha qui apunta a que es deu a unes figures maternes hiperprotectores i a la freqüent absència de la figura paterna (que al Japó assumeix un rol bàsicament autoritari). Molts estudis apunten el fet que els infants estan excessivament mimats, que esdevenen autèntics tirans a les seves cases i que no se’ls prepara per assumir el fracàs. També hi ha qui ha afirmat que l’origen del fenomen és el bullying, especialment intens al Japó. El que s’ha demostrat, sense cap dubte, és que afecta, sobretot, a individus perfeccionistes (majoritàriament, de classe mitjana). No poden suportar no aconseguir acomplir el paper que desitjarien assumir i que se suposa que els pertoca.

Cada cop els estudis apunten més cap a que la reclusió és un fenomen alhora psicològic i sociocultural. I sembla ser que es tendeix a reduir la importància de l’addicció a internet, que alguns autors havien considerat determinant. De fet, tot i que ara és un fenomen comú que els hikikomoris s’enganxin durant molt de temps a la xarxa, ja n’existien abans de la difusió d’internet. Internet és emprat, per als afectats, com un mitjà de controlar estrictament la sociabilitat: només permeten intrusions d’uns pocs individus i es desconnecten quan volen. Però això mateix fan al món real.

Aïllament                Diuen que al Japó el problema dels hikikomori sol ser assumit per les mares, que tenen tendència a la superprotecció. El resultat és que s’acostuma a prendre aquest comportament com una fase que els afectats han de superar per sí mateixos. Així doncs, aquests passen molts anys amb aquest comportament, perden habilitats socials i anys d’estudi i quan retornen a la vida social tenen greus problemes per recuperar un comportament estàndard.

Fins fa uns anys el fenomen dels enclaustrats es considerava específicament japonès. Amb el temps s’ha vist que això no és evident, per l’aparició de casos a d’altres zones. Però, ¿té alguna cosa a veure l’existència de hikikomoris amb la idiosincràsia nipona, o van aparèixer inicialment al Japó perquè aquest país era el que tenia unes estructures més avançades?

Al Japó el fenomen hikikomori té tanta força, que els enclaustrats s’organitzen en xarxes socials per donar-se suport mutu i animar-se en el fet d’estar enclaustrats. Front a això, les famílies no acostumen a demanar ajut extern fins al cap de mesos o fins i tot anys. De fet, als parents els sol provocar una forta vergonya, perquè la japonesa és una societat molt productivista i l’individu que no treballa és considerat un pur paràsit. La societat sovint no és conscient del patiment dels que estan afectats per aquesta síndrome.

En tant que els terapeutes japonesos recomanen esperar, en els casos d’aïllament voluntari, a Occident, metges i altres professionals acostumen a demanar tractaments més agressius que, de fet, impedeixin que el hikikomori persisteixi en l’aïllament. Per exemple, es sol recomanar un canvi d’entorn familiar (anar a viure amb parents diferents als pares), i en casos extrems fins i tot es pot optar per l’hospitalització. També hi ha qui recomana forçar visites al “niu” del pacient, fins i tot sense la seva aprovació… Molts metges occidentals aconsellen retirar, de forma controlada, els aparells electrònics i, sobretot, reorganitzar la vida del malalt en el si de la seva família, buscar-los activitats…

En canvi al Japó els metges, com les famílies, solen ser contraris a l’hospitalització. Sembla ser que en aquesta opció hi pesen tant els components purament mèdics com els culturals. Els japonesos tenen un altíssim sentit de fidelitat a la família. La cura dels fills (i dels pares) és una prioritat per als japonesos, poc contagiats de la cultura individualista. El fet que la família demani ajuda fora o encarregui la cura del malalt a un centre especialitzat, es pot percebre com una renúncia a responsabilitats (o fins i tot com una traïció).

Hi ha autors que apunten que al Japó el fet de designar als afectats amb un nom específic, hikikomori, ajuda a la família i als propis afectats a conceptuar el fenomen i escapar a les pressions socials…

Els casos fora del Japó són massa recents i massa escassos com per fer una comparativa científica. Sembla que les formes de vida moderna i individualistes contribueixen a incrementar el nombre d’enclaustrats voluntaris, però hi ha certs elements que marquen una diferenciació geogràfica d’aquest fenomen.

En el cas de l’Estat espanyol, el “síndrome de la porta tancada” afecta a gent més gran que al Japó. L’edat mitjana d’inici dels episodis, entre els homes, se situa als 35 anys i solen anar vinculats al fracàs laboral i de parella. Entre les dones l’edat mitjana encara es superior,  i se sol elevar als 50 anys. En el cas espanyol, a diferència del japonès, l’enclaustrament voluntari sol anar associat a d’altres patologies mentals.

Les reserves indígenes del Brasil, sota el pes de l’agronegoci i la mineria

16 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

                     Gustau Nerín

 

La bancada ruralista és un conjunt de parlamentaris que actuen com un lobby al Brasil. Formen part de diferents forces polítiques, però tenen en comú el seu objectiu de donar suport a l’agronegoci. Aquest lobby pretén incrementar l’explotació dels territoris forestals del Brasil, amb el suport dels grans terratinents i les potents empreses agrícoles i ramaderes, dedicades bàsicament a la producció per a l’exportació, però també de les poblacions de zones veïnes a la selva que volen accedir als seus recursos (com els garimpeiros, els miners il·legals, o els treballadors de les empreses forestals). Tenen, a més a més, la complicitat de les empreses mineres i forestals que volen explotar uns jaciments i uns boscos que ara per ara els estan vedats.

Ara, la seva situació és immillorable. La bancada ruralista va tenir un paper decisiu en la separació de la presidència de Brasil de Dilma Rousseff (que tot i els escàndols de corrupció en què el Partit del Treball estava implicat, defensava mínimament la preservació de l’Amazònia). Aquesta mateixa bancada ruralista va ser molt més tolerant quan els tribunals van reclamar que es tragués la immunitat al corrupte president Michel Temer, que havia substituït Rousseff: s’hi van negar. El preu d’aquest suport és l’obertura a l’explotació de grans superfícies de l’Amazònia. Temer ha cedit davant els ruralistes i s’excusa amb pretextos financers: els recursos obtinguts de les empreses que explotin la selva ajudaran a finançar un Estat en plena crisi que ha vist estroncats els seus somnis de creixement.

Indígenes Rio Negro Brasil

Indígenes a Rio Negro, Brasil

Els principals obstacles als projectes de la bancada ruralista eren les demarcacions de terres indígenes i les àrees de protecció ambiental. Les terres indígenes són àmplies extensions de terra que tradicionalment havien estat ocupades per un poble indígena determinat. La llei estableix que en les terres indígenes demarcades no s’hi poden establir no-indis i que s’han d’explotar sota els sistemes econòmics tradicionals. Una protecció similar es dóna a les terres propietat de quilomboles (societats descendents d’esclaus cimarrons).

La llei estableix una forta protecció a les terres demarcades, però tradicionalment hi ha hagut molts problemes per a assolir les delimitacions. La FUNAI, la governamental Fundació Nacional de l’Indi, per endegar un procés, demana un informe a diferents experts (entre els quals no hi poden faltar els antropòlegs). Aquests fan una valoració de si la proposta de demarcació és justificada o no. Més endavant, els directius de la FUNAI elaboren un informe, que pot coincidir o no amb les recomanacions dels experts, que s’eleva al Ministeri de Justícia. Quan aquest el valida, es transfereix al govern que és qui l’ha d’aprovar definitivament les delimitacions.

Les demarcacions són molt efectives: no només impedeixen que arribin nous pobladors i que s’obrin nous negocis a les reserves, sinó que comporta l’expulsió dels colons ja presents a la zona (un element molt criticat pels ruralistes que aspiren sempre a posar més terres en explotació i consideren les expulsions com un atac al dret a la propietat privada).

Brasil natura

Els sectors ecologistes han donat tot el seu suport a les demarcacions, ja que consideren que la protecció dels drets dels indígenes és la millor garantia per evitar la sobreexplotació de la zona i la destrucció del pulmó del Planeta. Però sovint hi ha un problema cultural pel que fa a la percepció de l’aprofitament de les terres. Si per a bona part dels brasilers són terres “malbaratades” (ja que al Brasil bona part dels espais naturals han estat destruïts per fer conreus o per dedicar-se a la ramaderia), per als indis són àrees aprofitades, perquè per les seves pautes d’ocupació necessiten molt més terreny, doncs practiquen l’agricultura itinerant o la caça i recol·lecció. Per a alguns membres del govern Temer l’existència mateixa dels indígenes suposa una amenaça al “progrés del país”.

Però els processos d’aprovacions de les demarcacions es van dilatar moltíssim en temps de Rousseff, ja que aquesta intentava tranquil·litzar als ruralistes per no perdre el seu suport al Parlament brasiler. Passaven els anys i els informes dels experts s’omplien de pols sense que les demarcacions avancessin. A més a més els colons, amb el suport de la maquinària ruralista, van endegar un munt de recursos judicials que van paralitzar les demarcacions noves.

En els darrers temps, amb la bancada ruralista més forta que mai al poder, s’han multiplicat les mesures per retallar les demarcacions. Però a més a més, cada cop són més habituals les accions il·legals contra els indígenes, com les coaccions o els assassinats. En algunes comunitats s’intenta foragitar als indis abans no se’ls demarqui el seu territori, de tal forma que el procés de demarcació quedi en no res.

Les mesures del govern posen en perill, fins i tot, les darreres comunitats de “no contactats”, aquells indis que mai han tingut contacte amb els occidentals i que la FUNAI protegeix especialment, perquè el seu sistema immunològic no està preparat i la trobada amb occidentals podria disparar la mortalitat en la seva comunitat. Aquests grups es troben a la frontera amazònica entre Brasil, Perú i Bolívia, principalment. La bancada ruralista proposa, simplement, ocupar els seus territoris i reduir-los, tot argumentant que la seva supervivència “no és viable”. I és que, desgraciadament els ruralistes tenen raó. Els indis no contactats no podran sobreviure a mitjà termini, si la societat brasilera, i el conjunt d’Occident, no modifica la seva relació amb ells. I això no és fàcil.

Jacques Soustelle, d’antropòleg d’esquerres a col·laborador dels ultres

10 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Jacques SoustelleJacques Soustelle (1912-1990) és considerat com a un dels més destacats etnòlegs francesos. Se’l té per tota una eminència en l’estudi de les cultures nahualt de Mèxic. Alguns dels seus llibres encara són referència obligada per als estudiosos de les antigues cultures mesoamericanes. Fins i tot va ser nomenat membre de l’Acadèmia Francesa.

Jacques Soustelle no només era un antropòleg molt competent, sinó que a més a més era un ferm militant d’esquerres, compromès amb els més desvalguts. Molt aviat va denunciar els excessos del nazisme. Malgrat tot, mentre molts dels seus col·legues combregaven exalçaven Stalin, Soustelle va prendre distàncies respecte al règim soviètic i els seus abusos. I quan els nazis van envair França no ho va dubtar gens i es va sumar a les Forces Franceses Lliures, fent de diplomàtic a l’Amèrica Llatina, i més tard de cap d’informació del govern de De Gaulle.

Soustelle va intentar compaginar la seva formació antropològica amb la vocació per la política. El 1945 va ser nomenat ministre de Colònies, però va durar molt poc al càrrec. Però no va deixar la política i va ocupar diferents alts càrrecs, tot militant al gaullisme d’esquerres. Quan va esclatar la guerra d’alliberament nacional d’Algèria, el 1955, va ser nomenat governador d’aquest territori.

Soustelle va ser nomenat governador en uns anys en què les descolonitzacions avançaven a bon ritme, protegides per Nacions Unides i per les grans superpotències. L’Índia i Indonèsia ja s’havien independitzat, i a Kenya la revolta del Mau-Mau estava en el seu punt més àlgid. França va concedir la independència ràpidament al Marroc i a Tunísia, però no estava disposada a abandonar Algèria, perquè era la colònia més estratègica de l’Imperi francès. Allà hi vivien més d’un milió de pieds noirs (colons europeus); n’hi havia d’origen francès, però també italians, maltesos i catalanoparlants procedents del País Valencià i de les Illes. Alguns departaments algerià tenien fins a un 30% de població no musulmana.

Soustelle tenia com a projecte incorporar plenament Algèria a França deixant enrere les legislacions colonials. El pla de l’antropòleg governador era que Algèria formés part de França, al mateix nivell que l’Hexàgon, de tal forma que els musulmans d’Algèria esdevinguessin ciutadans de ple dret.  De fet, el 1958, a França i a totes les seves colònies es va celebrar un referèndum amb el propòsit de crear un Estat integrat per tots els territoris francesos.

El projecte de Soustelle arribava tard. No va ser possible frenar la progressió de la guerrilla, i això que França va usar tots els mitjans al seu abast per acabar amb ella: tortures, execucions extrajudicials, presa d’ostatges, represàlies col·lectives… Sota el discurs de la França integradora apareixia el rostre més salvatge del colonialisme.

Soustelle no va durar gaire com a governador d’Algèria. Va ser reemplaçat perquè a França va pujar al poder un nou govern, partidari de negociar amb la guerrilla independentista del Front d’Alliberament Nacional (FLN).  Però el maig de 1958 els pieds-noirs, amb el suport de les unitats més involucionistes de l’exèrcit, van preparar un cop d’Estat. Per restaurar la legalitat, De Gaulle va retornar a la Presidència francesa i va prometre mantenir Algèria francesa. Sembla ser que Soustelle va col·laborar indirectament en aquest cop.  En recompensa va ser nomenat ministre.

Però De Gaulle va fer mostra de realisme polític i al cap de poc temps va començar a enfrontar-se amb els seus antics aliats polítics tot defensant un acord amb l’FLN. Soustelle es va sumar als pied-noirs indignats amb De Gaulle, i el 1960 va ser obligat a abandonar els seus càrrecs polítics. A partir d’aquest moment, Soustelle mantindrà estrets contactes amb els sectors ultradretans de l’exèrcit. Aquests grups, després d’un referèndum en què francesos i algerians van aprovar l’autodeterminació algeriana, van organitzar un putsch que va fracassar i es van organitzar en un moviment terrorista ultra contrari a la independència: l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS). Soustelle no va dubtar en donar-los suport públicament. I va fundar i dirigir el Reagrupament per l’Algèria Francesa (RAF), en el que s’hi van integrar ultres com Jean-Marie Le Pen.

Cal destacar que si bé Soustelle probablement creia realment en una França multicultural amb cabuda per a tots, musulmans, cristians i jueus, molts dels que es van afegir a les seves teories ho van fer tan sols per justificar la presència francesa a Algèria. Ben pocs francesos estaven disposats a que els musulmans d’Algèria poguessin decidir el futur de França en peu d’igualtat amb ells. De fet, el mateix De Gaulle mai va creure que els musulmans d’Algèria fossin francesos de debò.

Soustelle es va sumar a un manifest en favor de l’OAS el 1961, va ser perseguit per la justícia i es va veure obligat a prendre el camí de l’exili. S’establiria a Mèxic, on romandria fins el 1968. De retorn a França, ja amnistiat, reprendria la seva carrera i aconseguiria anar ocupant diversos càrrecs polítics, tot i que no de tanta importància com els que havia tingut abans de la guerra d’Algèria.  De fet, fins i tot va veure’s embolicat en una tèrbola història de blanqueig de diners, amb fons procedents de l’Uruguai del dictador Alfredo Stroessner.

Els algerians que havien cregut en les teories de Soustelle no van tenir tanta sort com l’antropòleg de l’Acadèmia Francesa. Els harkis, els musulmans que havien col·laborat amb l’exèrcit i amb l’administració francesa, van patir una duríssima repressió a partir del moment en què es va decidir la descolonització. Uns pocs van poder fugir a França, on molts acabarien patint greus discriminacions. Els que van decidir restar Algèria van sofrir una repressió brutal. Tot i que els Acords d’Évian preveien una amnistia per a ells, el Front d’Alliberament Nacional va desencadenar una onada de persecucions brutal. De Gaulle es va negar a acceptar la repatriació de tots els musulmans profrancesos. Es calcula que uns 60.000 van ser massacrats. Molts altres van ser empresonats o van patir represàlies. Va haver-hi tortures, castracions, pallisses, destruccions de béns…

Dos antropòlegs franquistes

12 octubre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

Els estudis d’Antropologia, a nivell acadèmic, a l’Estat espanyol, van aparèixer de forma tardana, probablement perquè l’Estat espanyol no tenia grans territoris colonials amb poblacions al marge de la cultura occidental per controlar.

Malgrat tot, abans de la guerra civil, va haver-hi alguns intents per institucionalitzar l’antropologia a nivell universitari, sobretot a partir de la seva associació amb l’arqueologia (per exemple, l’arqueòleg Bosch i Gimpera estava molt interessat en l’antropologia, i va crear l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria). Abans de la guerra els estudis que estaven més desenvolupats, en el camp antropològic, eren els de folklore (els més eminents estudiosos del tema van ser Joan Amades i José Miguel Barandiaran, però va haver-n’hi molts més, com Valeri Serra o Aureli Capmany). Però molts d’aquests estudis de folklore no van ser realitzats mitjançant mètodes rigorosos, i això els resta valor acadèmic. En aquella època, les recerques més potents a nivell universitari eren les d’antropologia física, que no estaven clarament separats de les d’antropologia cultural, de tal forma que alguns antropòlegs físics, com Telesforo de Aranzadi o Luis Hoyos, van implicar-se també en estudis etnogràfics.

La derrota republicana va suposar l’exili de bona part de la intel·lectualitat espanyola (començant pel mateix Bosch i Gimpera), l’atribució d’uns minsos pressupostos per a investigació i la subordinació de la ciència a la ideologia del règim. El franquisme, en acabar la guerra, va col·locar al capdavant de les institucions antropològiques de l’Estat a dos dels seus fidels incondicionals: Julio Martínez Santa-Olalla (1905-1972) i José Pérez de Barradas (1897-1981).

Julio Martínez Santa-Olalla, fill d’un general, va ser deixeble de Bosch i Gimpera. Després d’ampliar estudis a Bonn, on es va familiaritzar amb les teories racistes dels nazis, va tornar a Espanya i va ser un dels primers membres de Falange. Va fer la guerra al bàndol rebel, i després de la seva victòria va denunciar alguns intel·lectuals no afins al franquisme, com Julián Marías. Va ser recompensat amb càrrecs oficials en l’àmbit de l’arqueologia i amb la càtedra d’Història Primitiva de l’Home a la Universitat de Madrid. El 1940 va protagonitzar la crema dels “antipatriòtics” llibres de Darwin al davant del Museo Etnológico Nacional. Durant la guerra mundial, va col·laborar amb les recerques arqueològiques dels nazis. Intentava aplicar les teories sobre la raça ària a la història d’Espanya.

Peseta 1944

 

En els anys de la Segona Guerra Mundial, Santa-Olalla va ser un dels ideòlegs de l’expansionisme franquista. Mentre les tropes franquistes ocupaven Tànger, com a primer pas cap a la creació d’un imperi espanyol digne d’aquest nom, Santa-Olalla es va centrar en els estudis africans. Pretenia demostrar la continuïtat entre Espanya i el Marroc a nivell arqueològic i de genètica dels seus habitants, i així legitimar una possible annexió d’aquest territori. Però un cop derrotat l’Eix, es va centrar en l’arqueologia peninsular. S’havia acabat la febre expansionista.

 

Santa-Olalla va fer-se famós per quedar-se per a la seva biblioteca personal les revistes i llibres que enviaven per a les biblioteques de les institucions que ell dirigia. Però sembla ser que idèntica confusió tenia amb els objectes arqueològics extrets de les excavacions que dirigia. Després de la seva mort, la seva família va vendre revistes i objectes al Museo Arqueológico Nacional.

En una ocasió, Santa-Olalla va arribar a l’enfrontament físic, per qüestions de rivalitat professional, amb Julio Pérez de Barradas, un altre dels arqueòlegs que dirigia els estudis etnològics a l’Estat espanyol. Malgrat tot, ambdós es van posar d’acord per bloquejar la tasca del professor Hugo Obermaier, que els havia format a tot dos, perquè posava en perill els seus interessos corporatius (l’acusaven de “rojo”, i no anaven desencaminats).

José Pérez de Barradas, l’altra peça clau dels estudis etnològics en el primer franquisme, va acumular càrrecs. A mitja Guerra Mundial era catedràtic d’Antropologia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Madrid alhora que director del Museo Etnológico Nacional de Madrid. Però, a més a més, era director de l’Instituto Bernardino de Sahagún de Antropología y Etnología (IBS), la secció d’antropologia del CSIC, un organisme creat el 1941 amb l’objectiu d’imposar la ideologia franquista als cercles científics, poc proclius, generalment, a les seves teories… De fet, el Bernardino de Sahagún tenia com a objectiu recuperar el llegat dels missioners del Nou Món. Respecte a l’antropologia social i cultural, Pérez de Barradas rebutjava els grans corrents teòrics de la disciplina i es proclamava seguidor del mètode històric-cultural de l’Escola de Viena (integrada per especialistes com el pare William Schmidt o Fritz Graebner).

En realitat, a l’IBS l’antropologia física dominava sobre la cultural, tot compartint les mateixes institucions, i això va impedir el creixement de la darrera. L’IBS, entre altres objectius, tenia “cometer (sic) empresas de tan alto valor nacional como la del mejoramiento de la raza”. Pérez de Barradas era un apassionat per l’eugenèsia, i tenia com a model l’Alemanya nazi. La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial i l’intent del franquisme de desmarcar-se del nazisme va condemnar paulatinament Pérez de Barradas a la marginació acadèmica. S’aniria reorientant cap a l’arqueologia llatinoamericana.

El 1952 a Pérez de Barradas se li va treure el control del Museo Etnológico Nacional, un fet que va pair molt malament. Poc a poc l’IBS es va anar diluint, tot i que no va deixar d’existir com a tal fins molt més tard. La secció d’antropobiologia, que portava Santiago Alcobé va passar-se a integrar a Universitat de Barcelona, i bona part de la tasca de recerca dels antropòlegs físics de l’IBS es va fer en el marc de la Facultat de Medicina de la UB. El més destacat deixeble de Pérez de Barradas, Julio Caro Baroja, va mantenir-se al marge del sistema acadèmic. El grup que millor funcionava en temàtiques antropològiques, al CSIC, era l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, que funcionava al marge de les directrius de l’IBS. I poc a poc especialistes més joves i menys marcats políticament anirien prenent el relleu en les institucions antropològiques espanyoles: August Panyella, Lluís Pericot…

La tasca de Santa-Olalla ha estat estudiada per Alfredo Mederos Martín, i la tasca del Bernardino de Sahagún ha merescut un anàlisi exhaustiu de Luis Ángel Sánchez Gómez. Rafael Tomás Cardoso ha estudiat els contactes entre l’etnologia i l’antropologia física durant el franquisme.

Àngel Palerm, injustament oblidat

28 setembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

palerm5_jpgA Mèxic, Àngel Palerm Vich és tot un mite entre els antropòlegs. En aquell país es destaca que Palerm va treballar amb destacats acadèmics dels Estats Units, com Eric Wolf o John Murra. Els seus deixebles formen l’elit acadèmica del país, i els seus llibres continuen reeditant-se: no és difícil trobar-los a les fires del llibre o a les llibreries acadèmiques. En canvi, a casa nostra, la tasca d’aquest antropòleg eivissenc que va lluitar a la guerra civil és més desconeguda, tot i que hi ha hagut estudis aïllats sobre el personatge. A l’Estat espanyol no s’ha editat mai cap llibre escrit per Palerm: tan sols és disponible una compilació d’escrits en homenatge seu del 1984 i una biografia realitzada el 2006. Ben pocs antropòlegs locals han llegit alguna cosa de Palerm.

Àngel Palerm (Eivissa, 1917 – Ciutat de Mèxic, 1980) va formar-se políticament en cercles anarquistes propers a la CNT. Als 17 anys ja col·laborava amb la premsa anarquista i als 18 ja va ser detingut per les seves opinions polítiques. El 18 de juliol va lluitar contra els militars revoltats i va ser arrestat, però seria alliberat per les forces republicanes comandades per Alberto Bayo. Es va incorporar a l’exèrcit popular, on arribaria a comandant, i va anar abandonant l’anarquisme per passar-se al marxisme. Després de la caiguda de Catalunya va fugir a França, on passaria pels camps de concentració, i d’allà a Mèxic, on va estar molt involucrat en l’oposició al franquisme. A l’exili va col·laborar amb el PCE, però va trencar amb ell el 1945.

Quan Palerm va adonar-se’n que la guerra estava perduda, va concentrar els seus esforços en el món de la cultura, perquè n’estava convençut que el coneixement era una eina per transformar el món i per obtenir una societat més justa. Quan va començar a estabilitzar-se a Mèxic, va fer la carrera d’Història a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), i va endegar una tesi sobre la guerra civil espanyola. Però va acabar inclinant-se per l’antropologia de temàtica mexicana per influència dels seus professors. La història aniria quedant arraconada. Malgrat tot, encara publicaria un llibre sobre la revolució i la guerra civil espanyola.

Les seves primeres recerques en antropologia el van dur a estudiar els indis totoneques de Veracruz. Allà va comprovar l’eficàcia dels mètodes etnogràfics propugnats per Franz Boas, que havia après a través dels deixebles d’aquest. Des d’aleshores la seva obsessió va ser valorar i perfeccionar el treball de camp (ell mateix va fer-ne al Perú, a Guatemala, a Mèxic i a Israel). Anys més tard, quan va tenir que preparar plans d’estudi, va establir que els alumnes havien de familiaritzar-se amb aquest mètode des del primer any de carrera.

La seva admiració per Boas es mantindria tota la vida, però a partir de 1951 va anar matisant les seves posicions i clarament es va decantar per reforçar la part teòrica de l’antropologia, tot argumentant que per fer antropologia calia partir d’una teoria. El determinant d’aquest canvi va ser l’estudi de les teories de l’arqueòleg Gordon Childe sobre tecnologia i ecologia, que li van servir de molt per a l’estudi de Mesoamèrica i del desenvolupament de les seves civilitzacions.

Va ser justament mitjançant els seus estudis d’arqueologia mesoamericana, que Palerm va vincular les teories marxistes sobre el mode de producció asiàtic amb les tesis sobre l’evolucionisme multilineal… Palerm continuaria vinculat al marxisme, però ja no des de la disciplina de partit, sinó interpretant les seves teories des de la vessant científica. Creia que en un futur “per als científics socials serà possible parlar de Marx com els biòlegs ho fan de Darwin i els físics d’Einstein”. De fet, Palerm tenia una gran fe en les possibilitats científiques de l’antropologia, la definia com “una ciència en sentit estricte amb un alt component ideològic”. El seu marxisme va anar variant i amb el temps va anar desvinculant-se de dogmatismes i oferint perspectives crítiques.

En el camp professional, Palerm va tenir problemes a causa de la xenofòbia, i es va veure obligat a deixar Mèxic i a buscar oportunitats fora del país, i al marge del marc acadèmic. Durant alguns anys va treballar a l’àrea de Ciències Socials de l’Organització d’Estats Americans (OEA), als Estats Units (un país que abandonaria més tard, per discrepar de la seva política exterior).

El treball a l’OEA va ser molt enriquidor per a Palerm. Eren els temps en què el pla Marshall havia permès una ràpida reconstrucció d’Europa i els països d’Àsia i de l’Amèrica Llatina tractaven de dibuixar els seus propis plans de desenvolupament. La secció de Ciències Socials de l’OEA buscava estratègies per potenciar el creixement dels països pobres de la zona. Palerm, a partir d’aquella feina, valoraria molt l’antropologia aplicada, ja que creia que els antropòlegs podien tenir un paper decisiu en l’intent de desenvolupar les societats del Sud.

L’obsessió de Palerm era que els plans de desenvolupament no havien de buscar només el creixement, sinó que havien de transformar la societat tot respectant la voluntat dels afectats. I, en el cas de l’Amèrica Llatina, les reformes havien de passar per una reforma agrària. Palerm sempre va rebutjar l’aspecte autoritari i paternalista de molts plans de desenvolupament.

L’antropòleg eivissenc no tornaria a Mèxic fins el 1965. Allà començaria a treballar vinculat a l’UNAM, però va tenir molts problemes amb alguns dels seus col·legues, que es centraven molt en temàtiques arqueològiques. Finalment va integrar-se en una universitat nova, la Iberoamericana, on podria crear els seus propis plans d’estudi, en els que apropava l’antropologia a la sociologia i a la ciència política.

Sempre va rebutjar que l’antropologia fos considerada com una simple tècnica al servei de la beneficència als indígenes i a d’altres grups marginals (com alguns encara reivindiquen avui).  Considerava que era una ciència destinada a col·laborar amb una reforma global del món.

Una de les obsessions de Palerm va ser la docència. Els estudiants l’adoraven. I ell dedicava molts esforços a ensenyar. Fins i tot elaborava materials ad hoc per als seus cursos. Els seus manuals es consideraven llibres d’una altíssima qualitat. Però, per desgràcia, els seus coneixements van arribar molt poc als especialistes de Catalunya.

Nuna. La terra dels inuit

21 setembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Caçador en trineu de gossosEls inuit coneguts també amb el terme despectiu d’«esquimals» han suscitat sempre l’interès de molta gent d’arreu del món, fins el punt de pensar que és una de les ètnies més «conegudes» del nostre planeta. Però darrera d’això hi ha una visió simplista i distorsionada de la seva realitat, alimentada per molts documentals, pel·lícules i llibres que han fet més mal que bé als propis inuit. Per exemple, ni ells van ser els inventors dels iglús de neu ni tampoc la majoria els va arribar a construir. No és donen petons amb els nassos, i molt menys et cedeixen la dona com a símbol d’hospitalitat i amistat; i ni tenen 100 paraules per definir la neu ni tampoc el color blanc. I a sobre, l’ós polar no té el pèl blanc, és transparent! Ho sabíeu tot això?

Per aquest motiu, l’exposició «Nuna. La terra dels inuit», que ens presenta el Museu de Cultures del Món i el Museu Etnològic de Barcelona pretén apropar-nos a aquest poble, trencant tòpics i mostrant el passat, present i futur d’una ètnia que viu en una de les àrees més extremes i fràgils de la Terra: l’Àrtic, un dels indrets més afectats per l’escalfament global i la contaminació mediambiental que amenacen el nostre món.

La nostra proposta és que a través d’aquesta exposició coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Perquè els inuit amb el seu exemple, convivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa, ens mostraran el que un dia vam ser per entendre en el que ara ens hem convertit.

Així doncs, fem un viatge a les regions àrtiques del Canadà i Groenlàndia a través dels objectes recollits per l’antropòleg, escriptor i viatger polar Francesc Bailón i de les impactants fotografies de les seves expedicions. Coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Descobrim com els inuit solucionaven els seus conflictes interns improvisant cançons i poemes. Anem a la recerca dels poetes de l’Àrtic.

En Francesc Bailón ens explica que va ser a la primavera del 1997, quan treballant a la biblioteca del Museu Etnològic de Barcelona, va començar la seva veritable història amb els inuit. Una lectora havia deixat un llibre del crític literari britànic Cecil Maurice Bowra, Poesía y canto primitivo, al mateix lloc on l’havia estat llegint. En Francesc l’anava a guardar al seu lloc, però va sentir curiositat per llegir-ne el contingut. En aquesta obra, Bowra afirmava que els inuit solucionaven els seus conflictes interns, excepte l’assassinat, improvisant cançons i poemes satírics. Aquests duels cantats posaven de manifest la capacitat inventiva d’un poble que, mitjançant la improvisació de cançons, era capaç de solucionar un conflicte d’una manera cruel però pacífica. Pels inuit era més important restablir de nou la pau i l’ordre que no pas administrar-hi justícia.

El següent pas que va fer va ser començar a buscar informació sobre aquest tradicional costum i va trobar en el Diari La Vanguardia, del 4 de desembre del 1920, la que és, amb tota probabilitat, la primera notícia publicada en un mitjà de comunicació estatal sobre aquest tema.

mapa

Els duels entre esquimals són divertidíssims. Mai acaben malament, ja que l’única arma que utilitzen és la llengua. Quan dos individus tenen un disgust i es desafien, els amics formen una rotllana, i els adversaris queden al centre. Aleshores, el més vell dels que presencien el duel tira a la sort per decidir quin dels dos combatents ha de ser el primer a començar el duel tot parlant. Després que s’hagin insultat i dit «tros de gel, cua de guineu, nas de quilla, ren boig» i altres agudeses d’aquest estil, que són acollides per tots els habitants del poble amb una enorme riallada, la disputa segueix, cantant, ballant i colpejant tambors. Quan descansen, tornen a dir-se l’un a l’altre tot el que els ve al cap, ja sigui perquè ho saben o ho pensen, i fins i tot arrenquen tires de la pell dels avantpassats. El concurs, infatigable, assisteix amb alegria a l’original duel, i fins i tot hi participa indirectament, subministrant projectils verbals al contrincant de la seva simpatia; per últim, és proclamat vencedor el que més ha fet riure amb les paraules dirigides al seu adversari.

 

A mesura que en Francesc anava investigant sobre els duels cantats va comprovar que aquests es centraven en molt més que la solució d’una discussió amb una de les parts guanyadora i l’altra perdedora. Mitjançant l’ús de la comèdia, el cant i el ball, la gent era capaç de reflectir una situació, fer front als seus problemes d’una manera no conflictiva; i permetent que cada un tingués la oportunitat de «salvar el seu honor» a través de l’humor.

I així, sabent d’aquest vell costum i pensant que els inuit havien de ser un poble molt ric culturalment parlant, és com va decidir orientar la seva brúixola cap el Gran Nord, per anar a la recerca d’aquests poetes de l’Àrtic

Francesc Bailón

Masclismes més enllà del capitalisme patriarcal

25 agost 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

mapa masclismeL’expansió colonial d’Europa no només va anar associada a un domini polític i econòmic del continent europeu sobre el món, sinó també a una difusió del seu mode de vida. Amb el colonialisme va arribar un nou mode de producció: el capitalisme. I amb ell molts comportaments vinculats a l’economia capitalista. A moltes zones s’hi va imposar una religió monoteista, que va alterar de forma radical la relació entre els individus i la divinitat. L’evangelització va implicar un canvi forçat dels models familiars, i això va implicar, òbviament, una modificació de les relacions de gènere. Alguns autors consideren que les relacions de classe, pròpies del capitalisme importat pel colonialisme, són les que nodreixen totes les altres formes de desigualtat: racisme, masclisme, homofòbia…

No hi ha cap dubte que a moltes societats que van ser colonitzades per Occident hi imperen valors masclistes. Hi ha qui argumenta que el masclisme que domina les societats que havien estat colonitzades no és sinó una assumpció d’un tret cultural europeu, que s’hauria estès pel colonialisme. Alguns teòrics, en canvi, apunten que el masclisme imperant a moltes societats colonitzades no és sinó la conseqüència d’un mecanisme compensatori per “la sensació d’esgotament, impotència i incapacitat” que va deixar el colonialisme als homes colonitzats, que es van veure privats dels seus signes de virilitat. D’altres autors, en canvi, apunten que el masclisme existent en aquestes societats no és sinó un manteniment del masclisme precolonial.

Malgrat tot, no hi ha cap dubte que la submissió de les dones als homes havia existit, sota formes diferents, a moltes societats precolonials. A molts jaciments arqueològics, fins i tot de l’Edat dels Metalls, s’ha constatat que hi ha grans tombes masculines plenes de regals i atributs de poder, en tant que les tombes femenines mostren clarament la inferioritat a la que estaven relegades les dones.

A la Xina clàssica, la dona patia una clara situació de subordinació. La dona, segons les teories de Confuci (que s’adaptaven molt bé a un masclisme preexistent) havia d’estar subordinada al seu marit, de la mateixa forma que l’home havia d’estar sotmès al sobirà, al seu pare i als seus germans grans. Les dones havien d’acomplir estrictament els seus rols subordinats, com a forma de mantenir l’ordre del món. Confuci demanava als homes generositat i tolerància cap a les dones, però establia clarament una posició subordinada per a aquestes. Una dona podia ser virtuosa, segons el confucianisme, però per a ser-ho havia d’apartar-se dels afers públics. La dona ideal havia de ser casta, callada, resignada i tímida: subordinada. La dona soltera havia de seguir les directrius del seu pare, la casada les del seu marit i la vídua les del seu fill. El paper de la dona sempre havia d’estar subordinat a algú. Era l’home qui podia divorciar-se de la dona, fins i tot per motius fútils, com la gelosia d’ella. A nivell religiós, la dona només podia retre el culte als avantpassats als ancestres del seu marit.

A l’Amèrica precolonial també hi ha constància de societats altament masclistes. Sens dubte, ho eren els asteques, ja que a la majoria de cultures militaristes es ret culte a la força de l’home i es relega la dona a posicions secundàries. Entre els asteques les dones havien de fer les tasques casolanes i tenien unes normes de conducta molt estrictes. La família era una institució autoritària i patriarcal, que es basava en el comandament masculí. Les dones havien de casar-se verges, i estaven sotmeses a un rígid control sexual. Si cometien adulteri eren condemnades a mort; en canvi l’home era lliure de ser infidel amb dones solteres. Es considerava que les dones tenien una naturalesa maligna, i que podien provocar greus malalties als homes. I en la religió era també patent el domini masculí. En canvi en d’altres societats del grup nahualt, les dones tenien un paper més rellevant en diversos àmbits de la societat, tot i que sempre subordinat al dels homes.

No és gaire diferent el cas dels fang de l’Àfrica Central, una societat segmentària on les posicions de domini estaven estrictament monopolitzades pels homes adults, que exercien un control polític, econòmic i militar sobre les dones i sobre els homes joves. La clau de tota l’estructura familiar era el dot, que garantia el control de la reproducció, de la mà d’obra disponible i, en conseqüència, de la producció agrícola. Perquè un home es casés calia que lliurés als pares de la noia un dot, l’nsua, pagat amb bikweles (unes puntes de llança, que només eren usades com a moneda per a fins matrimonials). Els joves es solien casar amb els beneficis obtinguts per les dots de les seves germanes, però els que prenien la decisió de casar als joves eren els homes madurs del seu grup. Les dones es casaven molt joves, i passaven de la tutela del seu pare a la del marit. El control de les dones i els freqüents raptes produïen una altíssima conflictivitat en el sí de la societat fang precolonial.

Els arqueòlegs creuen que el sedentarisme, a partir del Neolític, va perjudicar la situació de la dona. Els grups humans, a partir de que van abandonar el nomadisme, van reforçar la divisió de les feines entre homes i dones, i alhora les dones van anar quedant circumscrites a les feines a l’interior del poblat, mentre que els homes es reservaven les tasques de seguretat i altres feines que reportaven major prestigi. Els homes van reforçar el seu control sobre les dones per tal de tenir el control sobre la procreació i sobre la terra, mitjançant els sistemes d’herència, que sovint passaven també per la vigilància de les dones. Aquest predomini masculí es va fer patent també en un canvi a nivell religiós. La deesses de la fecunditat, fins aleshores dominants, van anar deixant pas a déus masculins.

Sens dubte el colonialisme va suposar l’aplicació de determinades formes de dominació masculina procedents d’Europa a l’Àfrica, a Àsia, a Oceania i a Amèrica. Però en la majoria d’aquests territoris, abans de l’arribada dels europeus, hi havia altres formes de masclisme. Justament per això, en molts casos la colonització es va presentar com l’alliberament de les dones indígenes de la tirania que els imposaven els homes indígenes. Un discurs ben cínic, perquè la pràctica colonial va ser obertament masclista i va aconseguir trencar amb algunes pràctiques i institucions que empoderaven les dones.