Entrades sobre General

Michael Rockefeller. La misteriosa desaparició d’un potentat antropòleg

7 desembre 2018

Publicat a: General

Michael Rockefeller, membre de la família de multimilionaris i fill petit del governador de Nova York, es va aficionar a l’antropologia. Havia nascut el 1938, i va estudiar Història i Econòmiques a la Universitat de Harvard, en la que va obtenir magnífics resultats. En acabat, es va interessar pels estudis etnogràfics i va anar a la Nova Guinea Holandesa (l’actual Papua indonèsia). Era un dels territoris per aquells temps menys coneguts pels occidentals, i un camp de treball fantàstic per als antropòlegs per la gran diversitat de grups humans. El jove Rockefeller no va incorporar-se al productiu negoci familiar, sinó que va preferir estudiar el grup dels dani. Va fer de tècnic de so en un documental etnogràfic sobre aquest grup, Dead Birds. El reportatge girava sobre els rituals que havien fet tradicionalment els dani per tal de celebrar la mort d’un enemic.

L’experiència va ser tan satisfactòria, que el 1961, quan va acabar el rodatge, Rockefeller es va quedar a Nova Guinea per estudiar un altre grup, els asmats, i per constituir una gran col·lecció d’objectes d’art d’aquest grup per al Museu d’Art Primitiu de Nova York (avui en dia Museu Metropolità d’Art), finançada, òbviament, amb els fons de la família Rockefeller. El 17 de novembre de 1961, el catamarà en què viatjaven Rockefeller, l’antropòleg René Wassing i dos informants de la zona va trabucar a algunes milles de la costa. El seu motor va quedar molt afectat i va aturar-se. Rockefeller i Wassing van quedar-se a la canoa, en tant que els seus guies anaven a buscar ajuda nedant. El dia 19, en constatar que l’ajuda no arribava (tot i que feia hores que els equips de rescat amb molts mitjans, actuaven), Michael va acomiadar-se de Wassing i va sortir nedant a buscar ajuda, amb l’ajuda de dos bidons de benzina per fer-li de flotadors. Ningú no l’ha tornat a veure. I les hipòtesis més diverses es van desfermar. De fet, continuen desfermades.

Seria lògic pensar que Michael Rockefeller s’hagués ofegat. La distància fins a la costa era molt llarga, i el jove havia passat més d’un dia sobre la piragua i devia estar cansat. Però mai no es va trobar el cos. I això que la família Rockefeller no va estalviar recursos per intentar buscar pistes del seu fill. Van pagar als autòctons i als colons perquè col·laboressin en la recerca. Es van prometre recompenses monumentals (fins i tot en tabac, per motivar els autòctons, que l’usaven com a moneda de canvi). Van mobilitzar avions, helicòpters i llanxes… Però no van obtenir cap pista fiable. Els equips de recerca no van ser capaços de trobar res que els indiqués on era Michael. Alguna gent, a Nova Guinea, argumentaven que el més probable és que Rockefeller hagués estat devorat per un tauró, tot i que no n’hi havia molts a la zona.

Alguns van arribar a dir que el jove Rockefeller, cansat de les riqueses materials, se n’havia anat a viure amb una “tribu” perduda a les muntanyes. Però era poc creïble; els antropòlegs indigenitzats són més un mite que una realitat. A mes a més, el secret no era possible, davant les grans recerques i la forta recompensa promesa per la família i per les autoritats. Va haver-hi qui va assegurar que Rockefeller havia estat segrestat per una “tribu” local, que el mantindria captiu “per venerar-lo com un déu”. Una altre explicació més mítica que real.

Alguns periodistes es van apressar a declarar que Rockefeller podria haver estat devorat pels caníbals de la zona. Segons aquestes tesis, hauria estat víctima dels coneguts com a “caçadors de caps”, pel costum de tallar els caps dels enemics morts en venjances i exhibir-los sobre uns artístics posts. Això va generar de seguida un gran interès morbós.  Els pobles de la zona havien patit poc la colonització, però en aquelles dates els enfrontaments armats entre grups, que abans havien estat continus, s’havien convertit en una cosa excepcional. Continuaven practicant les danses guerreres, però ja no guerrejaven.

Però no era del tot inversemblant que Rockefeller s’hagués vist involuntàriament immers en una cadena de revenges, de les que eren habituals a la zona. Sembla ser que uns anys abans les tropes holandeses havien comés exaccions en alguns pobles del territori, dins del seu projecte de “pacificació” de Nova Guinea. Segons alguns missioners, els asmat de la regió consideraven que, en compensació, havien de matar algun blanc. Rockefeller podria haver estat víctima d’una venjança ritual. El 2014 un investigador que havia passat molt de temps a la zona, Carl Hoffman, va assegurar haver parlat amb gent de la zona que li va assegurar que havien capturat i menjat Rockefeller.  Però no tothom va quedar satisfet amb les seves explicacions. Ni amb la de nombrosos llibres i articles apareguts sobre el tema.

El 2014 es van desclassificar alguns documents holandesos que reforçarien la tesi de l’assassinat per revenja. El govern colonial holandès hauria tingut indicis clars que Rockefeller hauria estat assassinat, i fins i tot disposava de dades sobre els autors del crim, però va amagar-ho, perquè en aquells moments els indonesis, que volien apropiar-se de l’illa, acusaven als holandesos de permetre la barbàrie a Nova Guinea. Els holandesos no tenien proves concloents de res, però preferirien que es cregués que s’havia ofegat.

Rockefeller, doncs, acabaria essent moneda de canvi en una baralla política per la colonització dels asmats i de la resta de papús. Però no sembla que ell hagués tingut mai aquesta voluntat colonitzadora. Diuen els qui entenen en antropologia i en art d’aquella regió que Rockefeller no només tenia un exquisit gust per l’art (no gens estrany per la seva formació familiar), sinó que a més a més era un individu realment molt preocupat per la gent i per les cultures indonèsies. Va deixar un escrit, fent referència a la seva recerca artística: “L’emoció no es troba només en el descobriment constant de la varietat i el geni de les formes de l’art asmat, sinó també en un coneixement de com s’integra l’art en el conjunt de la cultura, i en el descobriment de com aquesta cultura varia de poble a poble, de riu a riu, i de grup dialectal a grup dialectal”.

 

– Gustau Nerín – 

Ruth Landes i Edison Carneiro: Antropologia, sexe i raça més enllà de l’acadèmia

23 novembre 2018

Publicat a: General

Ruth Landes va ser una antropòloga nord-americana. Carneiro, un etnòleg mestís brasiler. Durant l’estada de Landes al Brasil, per fer treball de camp, van tenir una aventura, o alguna cosa més que una aventura. La relació entre els dos marcaria la seva futura evolució intel·lectual, però també els marcaria el seu futur. Tot i que ambdós pertanyien a selectes cercles acadèmics, la seva relació va ser mal vista.

En els darrers temps, Landes està sent reivindicada com una pionera en els estudis de la relació entre gènere i raça. I Carneiro és molt valorat al Brasil com a “afrodescendent”, com es diu ara, que va ser alhora un estudiós de les societats negres del país i un promotor de les lluites socials contra el racisme i per la igualtat. Des de fa alguns anys, tant des del Brasil com des dels Estats Units, s’ha tornat a revaloritzar aquests dos personatges. I s’ha posat en relleu, també, la relació que havien tingut i les seves conseqüències en les seves trajectòries personals.

L’antropòloga nord-americana Ruth Landes (1908-1991) va ser alumna de Franz Boas, i alumna i amiga de Ruth Benedith (tot i que després Benedith la criticaria severament). Va estudiar diferents temes (fins i tot va estar al País Basc), però sobretot és coneguda pels seus revolucionaris estudis sobre el candomblé brasiler. Quan Landes va arribar al Brasil, el 1938, va contactar amb l’etnòleg mestís Edison Carneiro (1912-1972), de família benestant, que s’havia format al seu país en estudis afro-bahians, sota la tutela de Nina Rodrigues i Arthur Ramos. Carneiro va introduir Landes al món del candomblé, però a més a més, aviat es convertirien en amants. La seva vida hagués estat molt diferent si no haguessin establert aquesta relació.

Carneiro va col·laborar amb nombrosos antropòlegs estrangers que passaven pel Brasil, en una relació sovint desigual (els antropòlegs del Nord feien sovint treball de camp al Sud i a més a més dominaven teòricament els debats teòrics dels països llatinoamericans). Però la relació professional amb Landes va anar més enllà de la col·laboració puntual. Un i altre es van animar mútuament a publicar les seves recerques, van discutir conjuntament alguns articles i sempre es van enriquir i defensar mútuament. Carneiro n’estava segur que Landes era la persona que més en sabia del candomblé al món (altres brasilers qüestionarien els seus coneixements, com a estrangera que era). I Landes li tenia un gran respecte.

L’ajut de Carneiro, home i brasiler, va ser essencial perquè Landes accedís als barris on vivien els negres brasilers i, sobretot, als espais sagrats del candomblé, molt tancat als no practicants, perquè sovint la policia hostilitzava als fidels d’aquesta religió i aquests desconfiaven de qualsevol intromissió. Carneiro va ser reconegut com a “ogan” (protector, però no membre) d’un terreiro de Salvador, i era un mitjancer entre les classes populars i els interessats en el tema (així i tot, Lander tenia molt clar que no formava part de les classes populars, tot i que ell, com a “negre”, pretenia ser-ho).

Els estudis dels dos giraven sobre el candomblé, però hi havia diferències substancials entre els seus estudis. Mentre Carneiro usava aquesta religió com a símbol del Nord-est, del Brasil d’arrels africanes, Landes l’emprava com a símbol del feminisme internacional, posant de relleu el suposat matriarcat imperant als terreiros.

Tant Carneiro con Landes realitzaven uns estudis que topaven amb la mentalitat hegemònica brasilera, que considerava els negres degenerats i que apostava per “blanquejar” el país i que al·legava, seguint les tesis de Gilberto Freyre, que el Brasil era una “democràcia racial” (Landes, en principi, combregaria amb aquesta idea, més tard la qüestionaria). Carneiro era un intel·lectual compromès, membre del Partit Comunista que interactuava amb les masses i que va reivindicar activament la cultura popular dels negres, amb la col·laboració dels creients amb el candomblé, la qual cosa tampoc era molt ben vista pels seus companys etnòlegs.

Per la seva banda Landes, de família esquerrana, s’havia interessat ja abans d’arribar al Brasil per la discriminació racial i de gènere (més tard seria acusada d’exagerar el poder femení a les cultures no occidentals). A més a més, va molestar molt a les elits brasileres en interessar-se per l’homosexualitat al candomblé, un tema que resultava força incòmode a causa de l’homofòbia imperant. El 1939 va ser expulsada de l’Estat de Bahia i va haver de continuar la recerca a Rio. Però en retornar als Estats Units Landes seria investigada en temps de la cacera de bruixes maccarthista, per les seves connexions amb el comunista Carneiro, i també pel passat socialista del seu pare.

Però les crítiques cap a Landes també li van caure des de cercles acadèmics. Per una banda se li criticava la seva immersió en les comunitats de barris negres pobres i la seva relació massa personal amb els “objectes d’estudi”, i també se li retreia el fet que les seves recerques partissin de persones particulars, identificables. En aquell temps molts antropòlegs entrevistaven els seus informants a hotels o oficines, i mai no els identificaven als seus estudis.

Landes també va rebre crítiques per la seva relació amb Carneiro que, al cap i a la fi, era considerat per molts antropòlegs del Nord com un “objecte d’estudi”. Se la va acusar fins i tot d’oferir favors sexuals a canvi d’informació. Margaret Mead va criticar-li que no es comportés: “Ni com una senyora ni com una acadèmica”.

Landes i Carneiro havien pensat fins i tot en crear una família, i van arribar a discutir si establir-se al Brasil o als Estats Units. Però la Segona Guerra Mundial els separaria i cadascun acabaria refent la seva vida per la seva banda. Però mai perdrien el contacte i mantindrien sempre la seva col·laboració.

 

Per saber-ne més:

Andreson, Jamison, “Edison Carneiro and Ruth Landes: Authority and Matriarchy in Candomblé Field Research: 1938-9” a Berkeley Undergraduate Journal, vol. 25 nº 1 (2012).

Healey, Mark, “Os desencontros da tradição em Cidade das Mulheres: raça e gênero na etnografia de Ruth Landes” a Cadernos Pagu nº 6-7 (1996)

Maggie, Yvonne, “Não há anáguas na África: Edison Carneiro e as ‘linhagens’ da antropologia das religiões afro-brasileiras” a Sociologia ¬Antropologia, vol. 5 nº 1. Rio de Janeiro (2105).

Matory, J. Lorand, “Feminismo, nacionalismo, e a luta pelo significado do adé no Candomblé: ou, como Edison Carneiro e Ruth Landes inverteram o curso da história” a Revista de Antropologia, vol. 51 nº 1 (2008).

 

– Gustau Nerín –

Llull i la força de les paraules

9 novembre 2018

Publicat a: General

 Ramon Llull tenia un repte que no era pas impossible. Volia escriure el millor llibre del món perquè creia en el poder de les paraules. Unes paraules que podien canviar el tarannà de les persones. I, per tant, de la societat. Llull també creia en l’empatia i en la capacitat per escoltar l’altre. Escoltar i comprendre, o el que és el mateix empatitzar. Aquest és l’ingredient essencial per construir una societat més respectuosa que generi un comportament que marqui una manera de ser i de fer. El llegat de l’il.luminat de Randa està a mig camí de l’antropologia de la religió i la filosòfica. I la millor manera de mantener-lo viu és llegint-lo. I dic això perqué Llull, el savi, filòsof, científic, alquimista, diplomàtic, missioner i escriptor precisament va treballar incansablement perqué el seu missatge fos global ja en aquella època. I en tots els formats haguts i per haver. Ei! Que estem parlant de fa més de set cents anys, sí sí: 700. Aquest visionari, empès per una curiositat infinita i universal, prodigi de la comunicació del seu temps va escriure en llatí, àrab i català perqué la seva obsessió era poder arribar a tothom i que tothom el pogués entendre. No en va el que buscava amb el seu missatge era aquesta entesa que s’ha mirat de trobar infructuosament durant tota la vida entre pobles, entre persones, que aparentment són diferents per cultura, per conviccions i per costums però que en essència estan fets del mateix. Societats que estan basades en dos valors que són primordials en el sòcol de qualsevol persona que tingui principis: l’amor i el respecte. Valors que són senzills de verbalitzar amb la paraula, aquest gran eina de la comunicació que és providencial si el que es té és una ferma voluntat de diàleg per convèncer més que no pas per vèncer l’altre.

 

Llull era prou sincer per admetre i reconèixer que estava disposat a convertir-se  i abraçar una altra fe, diferent a la seva, si hi havia algú altre que a través del raonament i les paraules, el convencia. Però la seva dialèctica era tan contundent i les seves conviccions sòlides que mai ningú el va doblegar. Amb tot, Llull sostenia que malgrat els fracassos trobava essencial i necessari parlar per entendre’s perquè sense pau entre els homes no podien tenir consciència d’un passat comú per pensar junts un futur plegats com a poble, com a societat.

 

Llull creia en l’altre perquè l’altre és un element essencial per la contrucció d’un mateix. Aquest pensament que ell duia fins a la màxima expressió, mimetitzant-se amb l’altre no ens aniria gens malament fer-nos-el nostre. Ramon Llull ho entenia així i trobava que era bàsic i vital per crèixer i per arribar a assolir tot el que ens proposem com a societat, malgrat les diferències de pensament existent entre els que la formen, aquesta societat. És lloable la feina que s’ha fet per reflectir això en programes educatius a universitats d’arreu del món perqué la seva filosofia, la seva visió encara ara s’estudia als grans centres de coneixement de tot el món perqué estem parlant d’una bèstia de la comunicació que ha travessat fronteres temporals, físiques i ideològiques. No en va el fet comunicatiu entre persones d’una mateixa comunitat és una qüestió que ha amoïnat sempre i ha estat considerat per països d’arreu del món i de diferents cultures com un dels majors reptes socials, atesa la seva magnitud. Es tracte d’un repte transgeneracional perqué no abraça només un període de temps curt sinó que és prou gran com perqué afecti diverses generacions amb les connotacions que comporta fer entendre pares i fills i/o mares i àvies amb educacions, opinions i impactes sensorials diferents. Llull ja se’n preocupava d’aquest punt i és per aquest motiu que ha estat i encara és un repte majúscul el que s’havia proposat. Però com molt bé esgrimia ell mateix “la contemplació sense acció no serveix de res”. I això es tradueix la interacció. Interactuar amb els atres és aquell procés social a través del qual els individus i els grups actuen, s’identifiquen, es comuniquen i reaccionen en relació els uns amb els altres per aconseguir alguna cosa en comú. Un objectiu podria ser crear una societat diferent. Segons Llull, tot canvi és possible gràcies a la força de les paraules.

 

– Martí Gironell i Gamero –

Tots Sants, més enllà de la festa

31 octubre 2018

Publicat a: General

El culte als déus i al poder
L’any 27 abans de la nostra era, el gendre de l’emperador romà Octavi, Marc Agrippa, poderós militar i polític, va fer construïr a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celests: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple era presidit per l’òcul central per on penetrava la llum del Sol. La sala circular interior del temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul solar, en el moment que el seu sogre, l’emperador, havia de ser considerat com a un ésser August, altrament dit, diví a ulls dels mortals. De fet el temple l’havia fet aixecar per commemorar la victòria del sogre contra Marc Aureli i Cleòpatra.
Gairebé mig mil·lenni després, havent començat el setè segle de l’era cristiana, el papa romà Bonifaci IV, poderós militar i polític, va pensar en un nou ús pel vell temple del bon gendre i general Agrippa. Bonifaci va purificar el temple pagà i el va consagrar en honor de la Mare de Déu i de tots els màrtirs de la jove Església Catòlica, fixant una data de celebració festiva en el calendari litúrgic.
Temps a venir, ja entrat el segle X, i amb Gregori IV de papa, la festa s’estendria a tots els sants fixant-se en el calendari el primer dia del mes de novembre i, en acabar aquell segle, el segon dia de novembre, seria ja calendada la festa commemorativa de tots els fidels difunts, una celebració que formalitzarien de forma eficaç els monjos de Cluny, potser perquè el culte als morts era ja des de temps molt antic un culte important entre els celtes.
L’antic culte als morts
El culte als morts i als avantpassats difunts és un culte antic i comú a moltes cultures, documentat arqueològicament en desenes de milers d’anys d’antiguitat. No ens ha de resultar pas estrany que generals, emperadors, abats i papes hagin volgut assimilar en les successives litúrgies del poder els diferents sistemes de creences que incorporaven el culte als morts. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.
Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis a Orient.
Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.
Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar. El nostre Pessebre podria ben ser el que en quedaria d’aquell altar de casa.
Per a la gent de l’Antiga Grècia era un deure ineludible enterrar els morts, ja que les ànimes dels que no rebien sepultura, ni cap ritu funerari, estavencondemnades a vagar eternament i a perseguir els seus parents per haver descuidat el compliment dels preceptes religiosos amb els difunts. No obstant això, aquesta norma no es respectava amb els lladres de temples, amb els suïcides ni amb els delinqüents ajusticiats.
L’enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les creences familiars, ja que els esperits dels avantpassats eren una mena de divinitats a les qualss’havia de retre culte de forma periòdica.
Quan mor un familiar, en primer lloc li posen un òbol a la boca perquè li serveixi per pagar el pas de la llacuna.
Després de rentar el cadàverd’ungir-lo amb bàlsam perfumat en el moment en que començaria a fer mala olori de coronar-lo amb flors del temps,l’exposen a la vista de tothomamortallat amb els millors vestits perquè no tingui fred ni el ca Cèrber el vegi nu.
I mentre van fent tot aixòles dones esclaten en plors i gemecstots plorenes colpegen els pitss’estiren dels cabells i s’esgarrapen les galtesDevegades fins i tot estripen la roba i es tiren pols al capi els que encara viuen estan pitjor que el difuntperquè sovint es rebolquen per terra i es colpegenel cap contra el paviment
  LLUCIÀ, Sobre el dol, 11-12
El costumari tradicional i la cuina del dia dels Morts a Catalunya
El dia 2 de novembre, el dia dels Morts, se solien, i encara se sol, visitar les sepultures dels familiars difunts, s’arregla el cementiri i s’hi porta flors i també es diuen misses en el seu honor. Abans era costum que els padrins regaléssin els panellets als seus fillols.
Els panellets, un dolç de massapà provinent de la sofisticació de la cort de Constantinoble, va arribar als Països Catalans, com el torró i la pirotècnia, amb el refinament sarraí de l’Edat Mitjana. Altres dels anomenats “àpats funeraris” actuals serien les castanyes, els moniatos i les batates de Màlaga, que a la seva Amèrica originària s’anomenen camotes.
Un altre menjar propi del temps és el codonyat. Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària. Ta Janiá, que en català sempre s’ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on es cultivava l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.
Temps de tardor, el temps de final de les collites a la Mediterrània, el temps de l’abundància, el temps dels excedents de menjar, temps de canvi, de mort i de matances, i de nova vida anunciada després de l’hivern, que anunciarà per Nadal el Natalis Invicti, el renaixement del Sol mai vençut. Un cicle festiu d’antics cultes d’estat a la antiga Roma, un cicle de rituals i de celebracions que aniria des de la tardor fins a l’hivern.
El mite clàssic pagà de la deessa Fortuna amb la seva Cornucòpia, s’oposa a la iconografia tradicional de la Vella Quaresma, amb el bacallà sec i el cistell de verdures i peix., que servirá de penitència després del Carnaval hivernal, hereu de les antigues festes religioses romanes: les Matronàlia, les Saturnàlia i les Lupercàlia.
Els apareguts en la tradició catalana
A la Catalunya que creia en Déu, i que feia cas dels capellans, a finals del XIX hi havia la creença popular que a migdia del dia de difunts, les ànimes sortien del Purgatori per a compartir una estona amb la família a la llar. Segons la pena dels parents tornaven al Purgatori un any més o anaven de pet cap a la Glòria del cel. Les guspires del foc de la llar podien representar les ànimes. Hi havia cases que fins i tot guardaven un lloc a taula per l’ànima del difunt més recent de la casa. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”.
Els apareguts en la tradició europea i en l’americana
Altres creences similars hi havia escampades arreu d’Europa. En aquell temps, per exemple, a Irlanda i Escòcia pervivíen antics cultes celtes com el Samhain, la festa de la collita del final de l’estiu, relacionada amb la nit del 31 d’octubre i la matinada del primer dia de novembre. La Gran Fam del 1840 va fer que molta gent irlandesa marxés als Estats Units d’Amèrica a cercar feina i una nova vida.
Els treballadors emigrants solen endur-se amb ells les tradicions, els balls, les cançons, i també les festes, els contes, els mites i les creences. Fou així com arribarien a Amèrica els acordions de botons, els balls que ara en diuen cowntry, i la festa de Tots Sants a la manera de l’Europa celta: el Halloween, que literalment vol dir “vigília-de-Tots-Sants”, que hauria derivat de l’expressió All Hallows’Eve.
Els contes d’avantpassats
Els contes, els mites i les llegendes són com les Històries Sagrades dels pobles vençuts. La mateixa Bíblia és plena de contes: Jonàs i la Balena, Els Mags de Madiàn, de Sabà i d’Efà que seguien una estrella…
Contava un conte pagès de la Irlanda del XIX que hi va haver un home garrepa tan i tan dolent que ni el volíen a l’Infern. Jack-0’Lantern era el malvat personatge que vagarejava la nit de Tots Sants buscant el camí a l’altre barri, una ànima en pena que s’ajudava d’un nap buit on hi havia posat una llàntia per fer-se llum. El mateix Llucifer havia volgut comprovar en persona la maldat del tal Jack en vida, i fa fer una aposta pròpia del Diable, pero Jack es va passar de llest i va enganyar tres camins al Dimoni, fins que aquest el va engegar a dida. En l’hora de la mort no el van voler ni al Cel ni a l’Infern, per això vagareja la nit de Tots Sants proposant trampes a la gent per fer tractes: Truc o tracte?.
Quan aquest conte va arribar a Amèrica, el nap que li feia de llanterna al personatge de Jack el Garrepa es canviaria per una carabassa, més pròpia de les collites pageses del nou continent.
La festa de Tots Sants a la manera irlandesa es va popularitzar a Minnesota a principis dels anys vint del segle passat, però no va agafar volada internacional fins a principis de la dècada dels setanta.
Altres contes de morts i avantpassats són presents entre nosaltres sense que ens adonem de la importància de la Història i la Cultura que arrosseguen. Aquest és el cas del conte de la Ventafocs en les seves múltiples i ancestrals versions. Sembla que el mite tindria el seu origen en l’antiga Pèrsia, i que hauria estat transportat a l’antic Egipte en la versió de la bella cortesana Rodophis, la mòmia de la qual, segons els historiadors àrabs del segle XII, hauria estat trobada en una de les grans Piràmides. La mateixa poetessa grega Safo hauria cantat el poema de la bella Rodophis per haver-lo sentit explicar al seu germà quan tornava de Naucratis de vendre vi.
Conta la història que Rodophis es banyava al riu Nil, quan una oreneta se li va endur una de les seves sandàlies. L’oreneta va volar fins als jardins del palau de Menfis, on el mateix faraó va veure com la sandàlia queia del cel a les seves pròpies mans. Captivat per la bellesa del prodigi, el rei ordenà que s’anés a cercar la noia a qui pertanyia aquella sandàlia. Quan van trobar Rodophis la va fer la seva companya.
Estrabó féu una versió diferent del conte on l’ocell no és una oreneta, sinó el mateix falcó Horus, el símbol del Déu fet home, el faraó, Déu a la terra.
Bonica és també la versió xinesa del conte de la jove Yeh Shen, que explica la història d’una filla de Wu, el cap d’un poblat xinès, que s’hauria casat amb dues esposes, una de les quals va morir, deixant-li com a única filla seva Yeh Shen. La bellesa de la jove feia emmalaltir de gelosia les seves germanes, filles de la malvada segona esposa de Wu. L’única alegria de Yeh Shen era un peix daurat que li feia de germà gran i que cada dia anava a cuidar a la font on el criava en captivitat. La madrastra va descobrir el secret de la noia i va matar el peix per cuinar-lo aquella nit per sopar. Quan Yeh Shen va veure que el peix ja no hi era, va plorar i va vessar les seves llàgrimes en les quietes aigues de l’estanyol. Llavors va comparèixer la figura d’un home vell amb llargues barbes que la va consolar. Ella se li adreçà com a oncle i l’esperit li va donar consell sobre els poders meravellosos de les espines del seu peix daurat, que li haurien de guardar de tot mal i proveïr-la de tot desig del seu cor. Per les festes de la Primavera va haver de demanar a les espines del seu estimat peix un vestit com cal per anar a trobar marit. El peix li va lliurar un vestit de plomes de blauet amb unes sabates a joc de lluents escates de peix. L’esperit del peix li va parlar i li ordenà que cuidés de no perdre mai aquelles sabates prodigioses. En plena festa va estar a punt de ser reconeguda per les malvades parentes, i va haver de fugir precipitadament, no sense perdre una de les sabates meravelloses. La pobra noia pensava que mai més no podria tornar a sentir la veu del seu únic amic el peix.
Un pagès que va trobar la sabata perduda, la va fer arribar al rei de l’illa de T’o Han, el qual va meravellar-se de la bellesa d’un objecte tan preciós que brillava com el zèfir i que no feia cap soroll en colpejar-lo. Immediatament va manar que es trobés la propietària de la sabata. Va fer muntar un pavelló enmig de la cruïlla de camins on el pagès hauria trobat la sabata i va fer pregonar als quatre vents que es buscava la seva propietària. Totes les dones del terme van intentar calçar-se la sabata, però era tan menuda com menuts eren els peuets de Yeh Shen. A la fí, la noia va gosar acostar-se al pavelló una nit en el moment que un núvol va esmorteïr la llum de la lluna. El rei estava a l’aguait i la va seguir. En arribar a la cova que li feia de casa, el rei li va demanar que es calcés les dues sabates. En aquell mateix instant els parracs es van tornar plomes de blauet. Al poc temps es van casar. La madrastra i les germanes moren tràgicament en un ensorrament de la cova.
Sandàlies robades per un ocell migratori o per un falcó que és el mateix fill d’Isis, sabates fetes amb les escates d’un peix prodigiós que parla i que concedeix els desigs del cor. Eus ací els prodigis dels contes dels déus dels avantpassats.
Qui era la fada padrina de les versions del conte de Jacques Perrault, de Wilhelm i de Jacob Grimm o de Joan Amades? En un cas era l’esperit benefactor de la mare morta que rebia les llàgrimes del sacrifici d’una verge martiritzada per uns parents d’esperit malvat. La Ventafocs dels Grimm plora damunt la tomba de la seva mare, i les llàgrimes vessades reguen un branquilló d’avellaner que li ha ofert com a testimoni d’amor i que arrela miraculosament i que creix com un arbre esponerós que li dóna avellanes màgiques. Llàgrimes, fluits corporals que els antics romans conservaven en lacrimaris d’ofrenes, cultes i rituals ancestrals que reapareixen en les històries sagrades convertides en conte. En la versió dels Grimm la madrastra obliga les germanes a tallar-se el taló amb un ganivet per fer cabre la sabata massa petita pel peuàs de sa filla. Un altre personatge, l’ocell que es planta damunt l’avellaner màgic buida els ulls de la madrastra i les germanastres en acabar el conte. Joan Amades aporta una versió en la que la velleta que ajuda la Ventafocs és la Mare de Déu en persona.
Rodophis, Yeh Shen, Ventafocs, faraó, rei, Mare de Déu, madrastres i esperits dels sagrats avantpassats familiars són els personatges dels contes dels morts.
El drama i la sàtira de la festa de Tots Sants
Però la festa de Tots Sants i la diada dels Morts tenen també un costat satíric que, en diferents moments històrics i en diferents cultures, la gent hem sabut trobar.
A finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres anaven plens perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio.
La obra, publicada el 1844, era una versió castissa del mite de Dom Joan d’un tal José Zorrilla, el fill pròdig d’un policia de dretes, carlí i de Valladolid.
L’argument del Don Juan Tenorio de Zorrilla anava de seducció i de fantasmes, dels plaers de la vida i de l’inefable Tempus Fugit de la maduresa d’un home faldiller, al qual el destí fatal el porta a enamorar-se d’una novícia. Com que la historieta anava de vius i de morts era apropiat per a la festa de Tots Sants.
Els elencs artístics de les societats recreatives, majoritàriament gent de la classe treballadora, preparaven la funció a plena dedicació en sortir de la feina. El públic estava assegurat i el teatre era sempre ple.
El mite de Dom Joan havia estat portat als grans escenaris per autors com Molière al segle XVII o el mateix Mozart al XVIII, però Zorrilla el portava al teatre popular i ho feia en versets fàcils de memoritzar. La Margarida Xirgu més radiant emocionava el poble amb la seva novícia “Doña Inés del Alma Mía”.
Als anys trenta del segle passat alguns teatres de la capital catalana presentaven el “Tenorio més republicà de Barcelona”. Llamp Brochs oferia un esperpèntic“Drama sengriento, aspelusnante, aspesmódoco y marroroso, an siete actos y muchos cuadros” anomenat “Don Cuan Tanorio”. La versió còmica del Tenorio presentava una nova faceta del personatge del comendador Don Gonzalo de Ulloa com a “Dom Gonçal d’Ullera” i
La festa dels Morts a Mèxic
Les antigues societats mexica, maya, purèpetxa i totonaca, ja celebraven festes en honor als seus morts avantpassats tres mil·lennis abans de l’arribada dels invasors espanyols al continent americà.
Els mexicas ho celebraven el novè mes del seu calendari solar en honor a la deessa Mictecacíhuatl i al déu Miclantecuhtli.el señor del món dels morts.
En l’actualitat en les celebracions mexicanes dels morts hi tenen un paper rellevant els nens i els padrins. A casa es disposa un altaret dedicat als difunts, principalment al més recent i estimat, que pot ser l’avi, la mare, o una criatura que hauria mort massa aviat. L’altaret domèstic pot tenir diferents nivells, representant el més alt el lloc destinat a la imatge de l’avantpassat principal a qui es dedica el “altar de muertos”. S’hi posa allò que li agradava en vida: tequila, tabac, café. La parada es guarneix amb unes flors anomenades “sempasuchil” de color taronja i groc, similars als nostres “clavells de moro”. Segons les cultures i els pobles, com és el cas del poble tzotzil de Ciapas, els colors i la disposició i l’ordre dels avantpassats varia amb el vermell i el verd. La part del davant de l’altar està reservada als vius que esperen encara el dia de la seva mort.
La gent va als cementiris a portar flors i obsequis als difunts. Es mengen “panecillos dulces”. Se solen portar calaveres de sucre i figuretes còmiques amb esquelets balladors, músics, bevedors i amans fogosos les populars “calacas”. Un personatge destaca, l’esquelet satíric d’una bella i elegant dama: “la Catrina”. La casa es decora amb gallardets de paper pintat i retallat que anomenen “papel picado”. El papel picado reprodueix les escenes de les calacas.

Déus de la llar, déus del cel, emperadors i papes, esperits dels avantpassats, fades padrines,

 

Epíleg
Mares de Déu, catrinas, déus dels morts i menjars dels vius, eus ací que Tots Sants va més enllà de la festa.

L’epíleg ha d’acabar amb alguns refrans i dites populars pròpies del temps:
Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Per Tots Sants, penja les gàbies i caça amb reclams.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants.

Per Tots Sants, el blats sembrats.

Per Tots Sants, les llebres corren pels camps.

Per Tots Sants, les olives a les mans.

– Josep Fornés –

Els ecos de l’Umberto Eco

19 octubre 2018

Publicat a: General

Tal com diu el catedràtic emèrit de comunicació de la UAB, Miquel de Moragas, Umberto Eco ens ha deixat un llegat intel·lectual com a semiòtic, filòsof, professor, escriptor, periodista, crític cultural i intel·lectual. I tota aquesta activitat tenia un eix principal, una temàtica central: els signes, la significació i la cultura. Estudiós dels signes i de les regles que en governen la generació i la producció, la transmissió i l’intercanvi, la recepció i la interpretació, amb l’interès d’entendre per poder explicar el fenomen comunicatiu que al seu entendre és bàsic per comprendre els humans. Per tant, la vessant antropològica en l’obra d’Umberto Eco és indiscutible i la seva contribució als estudis de comunicació i cultura del segle XX és fonamental.

Amatent a les aportacions de l’estructuralisme, va saber sintetitzar els corrents de la semiòtica francòfona (Saussure, Barthes) i la tradició de la semiòtica anglosaxona (Morris). Més que fundador de la semiòtica, va ser-ne un gran sintetitzador, amb una influència directa a les nostres universitats, obrint noves perspectives en l’estudi de les formes culturals de masses. Els seus llibres de semiòtica traduïts al castellà, com La estructura ausente del 1972, Tratado de semiótica general , del 1976, Signo , del mateix any 1976 i Lector in fábula (1981), van tenir una influència decisiva. Alhora, Eco pot ser considerat un dels introductors dels estudis culturals, autor d’un llibre emblemàtic, Apocalípticos e integrados , publicat el 1965, de fet, una síntesi dels grans corrents teòrics d’aquells estudis. I més enllà de l’àmbit acadèmic, sempre hi trobem l’intel·lectual crític, compromès amb la idea d’una Europa culta i democràtica. En l’etapa semiòtica, la seva presència a Catalunya, a Barcelona, va ser freqüent, amb importants vincles amb l’editorial Lumen- que l’ha publicat des dels inicis- i les universitats catalanes, entre els quals algunes conferències massives a Bellatera. La seva obra ha significat un gran estímul al desenvolupament del pensament social crític, també el català. Mediador amb els corrents intel·lectuals europeus, la seva influència a Catalunya va ser decisiva en el plantejament dels estudis culturals i de la comunicació i, per tant, de les nostres facultats de ciències socials i humanitats. Unes disciplines que dels anys vuitanta cap aquí han anat a més. Però, més enllà, la seva influència també va ser molt significativa en altres àrees, molt singularment al món de l’art, l’arquitectura i el disseny. I, sobretot, en el de la novel.la. Disciplines que Eco creia que podien contribuir a millorar el comportament, l’entesa i, per tant, la comunicació entre les persones. L’any 1983 Eco va publicar un llibret que es deia Postil·les a ‘El nom de la Rosa’. Encara no en vuitanta pàgines, el professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya definia i defensava la seva concepció de novel·la. Unes idees a les quals, amb pocs matisos, s’ha mantingut fidel fins a l’última obra publicada tot just l’any abans de morir, Número zero. Penseu en qualsevol de les que hàgiu llegit i hi trobareu aquests ingredients que ara us detallaré. Hi podreu estar d’acord o no, però els que l’hem tingut de referent- i jo com a novel·lista m’hi compto-  hi combreguem. I els ecos del seu estil es troben en les obres de molts autors catalans que han seguit la seva petjada literària. D’Adso de Melk a Baudolino passant per Roberto de la Grive i Colonna han estat els actors que ha fet servir Eco per mostrar el seu art: la capacitat de combinar la narració i la crònica medieval amb el relat ideològic en clau filosòfica i al·legòrica amanit amb tocs policíacs. Sempre pendent dels senyals, de la seva interpretació, sense passar per alt cap detall. Detalls que han fet de l’obra d’Umberto Eco una producció que sovint semblava eclèctica però que en el fons mantenia el principi bàsic. Documentar-se, preparar-se per saber interpretar els signes i no incórrer en errors de comunicació.El gran problema de totes les societats. “Adso, mai he dubtat de la veritat dels signes, és l’únic que tenim el shomes per orientar-se en el món” assegura Guillem de Baskerville a El nom de la rosa. Eco va dedicar tota la seva vida a la interpretació dels signes. Es va preocupar de la manera que donem sentit al món que ens envolta. Per ell totes les persones no interpreten uns signes de la mateixa manera, ja que depèn molt de l’experiència cultural que cadascú té de l’objecte a representar. Segons Eco, a partir de les representacions simbòliques és possible entendre factors claus de la cultura que els va originar. No en va, la semiótica mira de respondre la pregunta com l’ésser humà coneix el món que l’envolta, com l’interpreta i com crea coneixement i el transmet?  Entre molts pensaments, Eco va deixat escrit que considerava que “el meu deure polític és convidar els meus lectors a  adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la, aquesta sospita no es requereixen competències científiques, només la voluntat d’exercir-la ”.

Dubte de l’altre, mira d’entendre’l i l’arribaràs a conèixer. És així com es construeixen societats fortes, saludables i amb criteri. Són els ecos de l’obra de l’Umberto Eco que enspoden ajudara avançar com a societat.

– Martí Gironell i Gamero –

L’escuma de la Història

28 setembre 2018

Publicat a: General

Nascut el 1919, doctor en Lletres, Georges Duby va exercir com a professor a Lió, Besançon i Aix-en-Provence fins que, el 1970, va ser nomenat membre del Collège de France. Format, a la famosa escola dels Annales, va ser el cap visible del moviment renovador batejat com Nouvelle Histoire, que dóna importància a factors fins llavors marginats i no posats en relleu, com pot ser l’estudi del dia a dia en l’edat mitjana, i que ell valorava en la mesura que li permetien fer com ell en deia “resurreccions històriques”. Per fer això, Duby ja no només se serveix de les sèries de preus del blat o de la cronologia de fets polítics, que també hi són perqué formaven part d’aquell passat però no eren els únics fets que tenien lloc i que eren importants. Creu que també cal utilitzar la pintura, la poesia, la música o la narrativa de l’època, cosa que, si bé no és una novetat estricta de cap manera, sí que ho sembla a les seves mans pel plaer amb que maneja aquest tipus de fonts, que va més enllà de la mera instrumentalització. Ja ho dirà anys més tard Umberto Eco que el sol fet de saber ordenar i relacionar els esdeveniments, pot canviar el curs de la Història, de com l’expliquem.

Duby es va limitar a posar llum a un període tan fosc i fins llavors estudiat de manera tan esbiaxada que la seva perspectiva antropològica dels fets va contribuir a crear una nova tradició historiogràfica. Ras i curt, Duby proposa aborda la història de les mentalitats que la van fer possible i defensa l’estudi de tots, tots, sense diferència ni exclusió de classe o de gènere els actors/actrius i fets per entendre la vida del passat.

Un dels seus gran èxits editorial va ser justament Història de les dones a Occident . Una obra coordinada per ell i el també historiador Michelle Perrot publicada en cinc volums, l’any 1990, que oferia la visió, fins llavors minimitzada o directament menystinguda de les dones, un col.letiu que representava amb les seves actituds, mentalitats i expressions una gran part del què passava a la vida de llavors i d’ara.

“En la història mai hi ha un factor dominant” deia Duby. En aquesta manera de pensar hi tenia molt a veure el fet que Duby sentia una veritable passió per l’art. De la mateixa forma que ell sostenia que la comprensió de l’objecte artístic s’aconseguia a través de situar-lo en una xarxa complexa de factors en què tots estaven interconnectats, la vida del passat com a objecte a venerar no s’entenia sense tenir present tota una sèrie d’elements culturals, socials, econòmics, polítics, filosòfics, religiosos… que influeixen en el resultat. Els estudis de la història de les mentalitats estan molt lligats als canvis.

Un home que era capaç de sintetitzar el seu pensament i la feina que feia en una frase tan brillant i senzilla com aquesta:  “La batalla no és la guerra. La batalla és el que precedeix  la pau”. Aquest era el terreny que trepitjava Duby i al mateix temps el feia entenedor a tothom que el volia acompanyar. Qui ho feia sabia que l’historiador-antropòleg resoldria els interrogants que es fa tot estudiós d’èpoques pretèrites:  Quan? On? Com i Per què? Més que un notari era un observador atent i un àvid intèrpret del fet quotidià.  Duby resumía la seva manera de veure el passat amb aquesta frase: “els fets són l’escuma de la Història”.

– Martí Gironell i Gamero –

Passió per la Història

7 setembre 2018

Publicat a: General

Sovint els que escrivim novel.la històrica hem de respondre què hi ha de cert i què d’inventat en allò que proposem al lector. En el meu cas el que sempre m’ha cridat l’atenció és ser capaç de bastir un relat, un argument que no busca res més que mostrar com vivien, com es comportaven els nostres avantpassats i aprendre’n prou coses per aplicar-les a la nostra vida que, en principi, es mou per uns altres paràmetres però que al capdavall i en essència es belluga entre les mateixes coordenades que ho feien els que ens han precedit. Trobo que l’antropologia i la història caminen de braçet en aquesta mena de novel.les.

Una novel.la històrica és una obra de ficció que recrea un període històric preferentement llunyà i en la que formen part de l’acció personatges i esdeveniments no ficticis. Per tant, cal distingir entre la novel.la històrica pròpiament dita, que cumpleix aquestes condicions i requisits; i la novel.la d’ambientació històrica, que presenta personatges i esdeveniments ficticis ubicats en un passat sovint remot. I encara podríem establir una tercera categoria el que es diu la història novel.lada, en que la història és narrada amb estratègies pròpias de la novel.la, sense incloure-hi elements de ficció.

La novel.la històrica deriva de la mateixa realitat romàntica. Amb un model que combinava la passió per la història, el color local en la recreació de costums i les emocions fortes, Walter Scott va obtenir un èxit extraordinari. En aquest model, més enllà del «color local», el pintoresquisme i el retrat de costums, l’eix de la novel·la, cal cercar-lo en els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Aquest és l’aspecte central a remarcar. I aquest és l’objectiu que persegueixo. I m’adono que al capdavall el que faig és un exercici antropològic de primer ordre perqué com els antropòlegs la voluntat és conèixer millor els altres per comprendre’ns millor a nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho hi ha una eina bàsica que s’ha de fer servir amb molta cura: la documentació.En la novel·la histórica, la documentació cobra una dimensió vital, ja que aquest gènere ens lliga amb el nostre propi passat. Una Història a la qual hem de respectar, ser fidels en el fonamental i més produir un efecte d’immersió en el lector.

Partint de la premissa que un escriptor no té per què ser un erudit en cap matèria, cal que arribi a conèixer el lloc o l’època que es pretén retratar i a la qual vols fer-hi viajar als lectors. Això comporta diversos problemes. El primer és la possible ignorància inicial, la falta d’uns coneixements bàsics sobre el tema que es vol tractar. Si vol ser rigorós i respectuós, l’autor no té més remei que arremangar-se i iniciar un laboriós treball d’estudi del moment històric que ha decidit narrar, bé sigui la trama fictícia o ambientada en un fet provat: les seves societats, els seus costums, les seves creences, el seu sistema polític … No us enganyaré: es tracta d’un procés llarg, lent i que obligatòriament ha de enfrontar-se amb calma.

Aquest és el motiu pel qual la novel·la històrica, en general, sigui el tipus de literatura que més temps necessita en la seva creació. Llevat que l’autor sigui a més un historiador especialitzat en aquesta època, és comú que l’elaboració d’una novel·la històrica demani un parell d’anys de feina, si sumem la documentació i l’escriptura pròpiament dita.Perqué després, la documentació s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar en la trama.

Documentar-se vol dir acudir a les fonts clàssiques, a les acadèmiques i si es pot a aquelles in situ. L’escriptor pot i ha d’inventar llavors, sempre sense sortir-se de l’ambientació que sap segura. Sóc partidari de les llicències literàries perqué formen part d’aquest joc en el qual sotmetem el lector. I també sóc del parer de compartir-ho a les Notes d’autor.Allà et pots sincerar amb el teu lector i entendrà l’adpatació literaria que has fet. Arribem a un punt en què tenim tota la informació que necessitem, encara que el més probable és que reprenguem la documentació quan comencem a escriure la nostra història per solucionar dubtes imprevistos. És el moment de convertir en literatura totes aquestes dades. Haurem de vestir l’argument, decidir quina informació utilitzar i quina rebutjar. I, al mateix temps, adaptar la que ens sigui útil sempre al servei de la trama. Mai, mai oblidem que una novel·la és abans de res ficció. I l’habilitat més poderosa de l’autor, la imaginació. El que comptem és amb la nostra visió personal del que ha passat en el passat, i per tant tenim la potestat de transgredir certes normes si així ens ho demanda la història.

Trobo que la novel·la històrica no s’ha de convertir en un assaig encobert, en un text purament descriptiu on l’autor es dedica a fer gala de quant sap d’aquesta època i societat. Suporto millor una fallada de documentació, una llicència -sempre que sigui alguna cosa moderada-, que no pas una narració encotillada on se’ns descriu fins a la més irrellevant dels costums. Qualsevol cosa que no enriqueixi la trama o no serveixi per aprofundir en un personatge sol entorpirà el que pretenem explicar.Recordem allò que va deixar establert Scott: oferir els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Per tant, un cop més, la meva regla d’or: equilibri i versemblança. Si no apreciem l’època en què transcorre la nostra història, com gaudirem escrivint? I sobretot, com volem ser capaços de transmetre passió per aquella historia?

 

– Martí Gironell –

Tísner, Avel•lí Artís Gener: l’indigenisme des de la literatura

31 agost 2018

Publicat a: General

Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a Tísner, va ser un personatge amb molt de talent per a activitats ben diferents. Hi ha qui el recordarà per les seves il·lustracions (els “ninots”), d’altres pels seus “mots encreuats” (de fet, va ser ell qui va encunyar aquest terme), d’altres per la seva bel·ligerància política en el sí dels Nacionalistes d’Esquerra, d’altres pels seus punyents articles periodístics, d’altres per les divertides anècdotes que explicava (com que havia pintat els 1.600 quadres d’un hotel, tot solet), d’altres per les seves traduccions… Però, sobretot, Tísner és recordat com l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que analitza les relacions entre els indígenes mexicans i els espanyols, al tombant dels segles XV i XVI, des del punt de vista dels mexiques. Va ser una de les feines a què va dedicar més temps i il·lusió: va trigar a escriure-la tretze anys.

Tísner va arribar a Mèxic el juliol de 1939 en acabar la guerra civil, on havia lluitat a l’exèrcit republicà (hi va assolir la graduació de tinent coronel). Abans de la guerra, a desgrat de la seva joventut, ja era conegut com a periodista i com a caricaturista; havia col·laborat en revistes mítiques, com El Bé Negre, Papitu i La Publicitat, i havia dirigit la publicació humorística L’Esquella de la Torratxa junt amb Pere Calders.

Avel·lí Artís va passar-se un quart de segle a Mèxic, on va integrar-se profundament (a diferència de molts altres exiliats). La seva curiositat, i la seva inclinació pels més desfavorits, el va dur a interessar-se per la realitat indígena mexicana. Mentre altres catalans exiliats quedaven “reclosos en un esperit de clan aristocràtic, creient-se hereus de la civilització occidental” (com deia la Montserrat Roig), Tísner es va deixar guiar per les sinuositats de la cultura indígena americana, considerant-ho un privilegi. No era antropòleg, però sempre va estar convençut que els occidentals tenien molt a aprendre de les poblacions ameríndies.

Tísner afirmava que la seva arribada a Mèxic va ser un nou naixement. Tot i que sempre va mantenir un estret contacte amb el seu país natal, i sempre va ser un ferm defensor de la catalanitat, Tísner va veure el seu exili com una oportunitat per a conèixer coses noves: parlava en espanyol mexicà, va aprendre nàhuatl, va recórrer el país de dalt a baix, es relacionava amb els indígenes… Incansable, va implicar-se en nombroses iniciatives culturals a Mèxic, sense renunciar a aquelles que tenien a veure amb Catalunya. A Mèxic va fer periodisme, es va ficar en publicitat, va dedicar-se a l’escenografia per a teatre i per a televisió… I va pintar molt. Va enriquir-se molt, i va arruinar-se. Diuen els qui el van conèixer que era realment incansable.

El fet que Tísner fos nacionalista català estava estretament vinculat amb el seu interès pels indígenes americans.  El seu rebuig a l’Estat espanyol el va dur a solidaritzar-se amb els colonitzats americans, i la seva sensibilitat per la discriminació del català el va ajudar a ser conscient de la marginació del nàhuatl. Això és patent a Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que es presenta com el manuscrit trobat, escrit per un asteca, després de la suposada conquesta mexica de la Península Ibèrica, el 1489. La crònica asteca, com l’espanyola, és plena de malentesos, incomprensions i complexos de superioritat dels conqueridors… El narrador d’aquesta ucronia no és un heroi, com els “conqueridors” de les cròniques hispanes, sinó un individu quasi analfabet. El referent que va usar Tísner per a construir-lo és tot un mite a Mèxic; segons el propi escriptor, Opòton era “el Cantinfles del segle XVI”.

A través d’aquesta història, Tísner ironitza sobre el colonialisme, però també sobre l’Espanya pluricultural però intolerant de l’època. Per una vegada, la novel·la dona el protagonisme als que foren vençuts i els transforma en vencedors, en una venjança pòstuma sobre la dura realitat. Però Tísner no intenta mitificar els mexiques; de fet, el seu llibre és una crítica de totes les conquestes, i de totes les guerres. Una reflexió idònia en uns temps en què retornen les reivindicacions imperials.

Per a escriure aquest llibre, Tísner es va haver de documentar molt: sobre la llengua nàhuatl, sobre la conquesta de Mèxic, sobre l’edat moderna… Però, sobretot, l’escriptor català es va voler submergir en les lògiques de les societats indígenes mexicanes…

Les paraules d’Opòton el Vell, que van sortir en català el 1968, van ser traduïdes al castellà pel mateix Tísner gairebé un quart de segle més tard. I van aparèixer en un moment clau, el 1992. Mentre uns celebraven el “Descubrimiento”, Tísner descarregava algunes bombes de profunditat a l’esdeveniment. A més a més, l’Opòton ”mexicà” de Tísner és molt més que una traducció: va reescriure el llibre sencer fent una tasca molt acurada adaptant-lo a l’espanyol mexicà.

L’interès de Tísner per “l’altre” també es fa patent a Les dues funcions de circ. Tísner va conèixer la Martinica en una escala del vaixell que el va portar a l’exili mexicà. Va quedar fascinat per aquest primer descobriment de l’alteritat, que va tenir lloc a través del seu contacte superficial amb un metge negre. Molts anys més tard va voler explorar el conflicte entre societats a través de les tensions racials a l’illa caribenya i va tornar a Martinica per documentar-se sobre la situació del lloc. El resultat seria una altra de les seves grans novel·les.

Però Tísner va tenir una altra vessant de teixir ponts culturals. No només va presentar la realitat indígena als catalans mitjançant les seves novel·les, sinó que va anar més enllà. Artís, que va traduïr autors com Capote o Yourcenar, va versionar en català algunes de les obres clau de la literatura llatinoamericana del boom del realisme fantàstic: Els cadells de Vargas Llosa, Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez…

La connexió de Tísner amb l’antropologia procedia, sobretot, del seu interès per la realitat indígena llatinoamericana i per la seva voluntat de “traduir” aquestes societats des de la realitat catalana. L’Opòton és una lectura molt recomanable per a tots aquells que s’interessin en l’antropologia. Però Tísner també va mostrar un gran interès per la versió més folklorista de l’antropologia. De fet, juntament amb Bienve Moya, va publicar el llibre Festes populars a Catalunya. No és estrany que la seva filla, Glòria Artís Mercadet, nascuda a Mèxic, acabés dedicant-se a l’antropologia.

 

Per saber-ne més:

  • Artís Gener, Avel·lí, Paraules d’Opòton el Vell. Barcelona, ed. 62, 2015.
  • Escamilla, David – Finestres, Jordi, L’univers Tísner. 1912-2000: gairebé un segle. Manresa, Angle, 1999.
  • Galera Porta, Francesc, “Avel·lí Artís-Gener, postcolonialisme i traducció” a Quaderns: revista de traducció nº 23, 2016.
  •  Guzmán Moncada, Carlos, En el mirall de l’altre. “Paraules d’Opòton el Vell”, l’escriptura dialògica. Abadia de Montserrat, 2004.

 

– Gustau Nerín – 

Del rumor a les fake news

18 agost 2018

Publicat a: General

Els científics socials, quan estudien un fenomen, solen començar per analitzar les fonts i per separar les fiables de les no fiables. En un món on hi ha uns mitjans de comunicació independents i on la tradició administrativa genera un volum de dades contrastables molt important, això acostuma a ser una tasca relativament simple. Sol haver-hi prou fonts fiables com per bandejar les no fiables.

Però a bona part de les societats del Planeta, al llarg de la història, la situació ha estat ben diferent a l’actual. Per començar, bona part de la població era analfabeta, i la informació corria de boca en boca, confonent-se amb el rumor. Des de la croada dels infants, fins al suposat enverinament de les fonts per part dels jueus, molts fenòmens, a l’Europa antiga i medieval, han d’explicar-se a partir del vigor del rumor. L’oralitat ha anat associada, ben sovint, al rumor, i no hi ha forma de destriar-los. En realitat, fins i tot a les societats contemporànies occidentals els rumors han estat sempre vigents i alguns d’ells han arribat a rebre més credibilitat que notícies suposadament serioses i contrastades (només cal recordar la creença en l’autoestopista que desapareix de l’Arrabassada o en els restaurants xinesos que serveixen carn de gos).

Per altra banda, els mitjans de comunicació no han estat sempre transmissors de notícies fiables. Encara en l’actualitat no ho són a moltes bandes: n’hi ha, a l’Àfrica, que expliquen que un bruixot ha caigut sobre una taulada des del seu petit avió de bambú, que de nit esdevé imponent Concorde, o d’altres que avisen als ciutadans que vagin en compte, que hi ha individus pèrfids per la seva vila que amb una simple encaixada de mans li poden robar el seu penis… Però fins i tot a països suposadament democràtics hi ha notícies que són sistemàticament ocultades per la premsa majoritària, controlada sovint per uns pocs grups empresarials.

L’antropologia, al llarg de la seva història, ha conreat molt l’observació participant. Els antropòlegs han treballat en nombroses societats àgrafes i, a més a més, han dedicat especial atenció a les tècniques qualitatives, per sobre de les quantitatives. Justament per això, l’antropologia està especialment preparada per fer front al fenomen de les fake news. Tot i que el debat teòric sobre els rumors i les fake news procedeix bàsicament del camp de les Ciències de la Informació, l’antropologia té molt a dir en el tema.

En un temps en que fins i tot els mitjans tradicionals s’han rendit a les lògiques temporals de les xarxes socials, no hi ha temps per a una verificació detallada de les informacions que arriben. I, a partir d’aquí, és fàcil multiplicar les intoxicacions informatives. Però no estem parlant d’un fenomen estrictament nou: només cal que recordem els Protocols dels savis de Sió o el general Collin Powell el 2003 mostrant al món les fotos de l’Iraq amb els suposats dipòsits amb armes de destrucció massiva que mai no havien existit. De fet, algunes de les notícies falses actuals, com les de contingut racista, apel·len al substrat de vells mites creats al llarg de la història. Canvia el canal de difusió, però el missatge és el mateix.

L’antropologia s’ha especialitzat en certs àmbits on les informacions habituals contradiuen les tesis hegemòniques: des de l’estudi de la bruixeria fins a les llegendes urbanes, passant pels mites d’origen dels diferents pobles. Nombrosos antropòlegs han estudiat els mites falsos que estan vinculats a les grans onades de racisme (a Europa Occidental, però també a Ruanda, per exemple). També hi ha antropòlegs que han treballat per intentar investigar i combatre els rumors que compliquen el funcionament d’alguns sistemes sanitaris (com el mite que les vacunes enviades al Camerun o a Kenya per organismes internacionals tenien com a objectiu esterilitzar les poblacions locals per tant de combatre el potencial del Tercer Món i consolidar l’hegemonia occidental). De fet, també hi ha nombrosos antropòlegs que treballen als “centres antirumors”, públics o privats, on sovint s’intenten combatre els rumors que es consideren perillosos per a la convivència (especialment els que poden fomentar el racisme).

Des de les institucions, i des del camp dels especialistes en comunicació, sovint s’ha posat èmfasi en l’extrema negativitat dels rumors, de les notícies falses i de les llegendes urbanes perquè contradiuen els missatges emesos pels que es consideren únics detentors de la veritat: premsa, organismes governamentals, intel·lectuals… La visió dels antropòlegs a vegades ha estat molt més complexa. Les llegendes urbanes, els rumors i les fake news poden contribuir a difondre una visió popular del món que els poders hegemònics neguen.  A través de l’oralitat, que és l’únic que sovint tenen els pobres, es pot tractar de combatre la visió de la realitat que els volen imposar aquells que controlen televisions, diaris, aules, tribunes i altars… El món dels rumors és el món de l’opinió pública, i de la seva tensa relació amb el poder. És un arma a l’abast dels pobres.

Ara bé, des dels poders constituïts no només s’han usat, per a difondre la informació, els canals oficials, sinó que els rumors i les falses informacions també han estat usats de forma bastant recurrent per les forces hegemòniques. Entre d’altres coses, han estat usats per a la discriminació de les dones, dels jueus, dels estrangers… L’ús sistemàtic de les fake news per part de l’administració Trump i d’altres poders constituïts no fa sinó recuperar una vella pràctica del poder, que l’antropologia coneix bé. Potser caldria adaptar allò que havia après en l’estudi de les societats no occidentals i traspassar-ho al món occidental actual.

– Gustau Nerín – 

Gabriella Coleman: Treball de camp virtual?

3 agost 2018

Publicat a: General

El treball de camp ha estat sempre un dels elements distintius de l’antropologia. Però quan la sociabilitat humana canvia, i cada cop hi ha més gent que es sociabilitza mitjançant les xarxes socials, l’antropologia està obligada a adaptar-se als nous temps. Si abans calia practicar l’observació participant tot estant amb la gent als rituals, al mercat, a les reunions familiars i a les lectures de contes a la nit al voltant del foc, ara és obvi que també cal acompanyar la gent a internet i les xarxes socials, a través de les quals canalitzen bona part dels seus contactes.

L’antropòloga porto-riquenya Gabriela Coleman (1973) estava interessada en el fenomen els hackers. Era un col·lectiu idoni per ser estudiat des de l’antropologia. Es tracta d’un grup amb una subcultura pròpia, amb uns vincles mutus molt forts i amb una relació conflictiva amb els sectors hegemònics de la societat. Però, com practicar l’observació participant amb un grup que manté bona part de la seva relació mitjançant internet? Evidentment això obligava a l’antropòloga a oblidar-se dels manuals i a actualitzar les seves tècniques. A desgrat de tot, les publicacions de Coleman, com una munió d’articles acadèmics o el llibre Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas (ed. Arpa), demostren que es pot fer antropologia d’una altra manera per fer front a les noves formes de relació que adopta la nostra societat. De fet, Coleman ha aconseguit una notòria presència a mitjans de comunicació d’arreu, per explicar el fenomen hacker i altres dinàmiques socials vinculades a les xarxes, el que demostra que l’antropologia, encara, té moltes coses a dir, fins i tot sobre fenòmens completament nous.

El principal objecte d’estudi de Coleman ha estat el col·lectiu Anonymous. Es tracta d’un grup clandestí, de fronteres difuses, perquè no té una estructura jeràrquica, que no té portaveus ni afiliats, i on l’anonimat és la major virtut. Tot un desafiament per a l’antropòleg. Contra aquells que creuen que els hackers són gent que opta per l’ordinador perquè rebutja la vida social, l’antropòloga de Puerto Rico argumenta que, justament, molta gent s’apropa a Anonymous perquè li permet sociabilitzar-se molt i tractar-se amb gent d’arreu del món, intel·ligent i molt oberta. Coleman fins i tot ha fet algun estudi sobre el lulz, el cruel sentit de l’humor peculiar dels hackers. És a dir, descriu una subcultura hacker, oposada a l’hegemònica.

Treballar amb membres d’un grup virtual va obligar a desenvolupar noves estratègies de recerca. Per una banda, Coleman es va beneficiar dels contactes amb alguns ex membres d’Anonymous ja condemnats per la justícia, que no tenien problemes en parlar, perquè ja havien estat jutjats. També va reunir-se, a través dels contactes fets per altres vies, amb hackers en actiu, tot i que va intentar no saber res de les seves activitats clandestines. Ara bé, una part substancial de la recerca la va fer mitjançant la seva presència als xats.

Si els membres d’Anonymous es passen el dia davant la pantalla de l’ordinador i penjats als seus xats, l’antropòleg que els investiga ha de seguir les mateixes dinàmiques (i els mateixos horaris). També ha d’emprar el peculiar llenguatge fet en bona part d’abreviatures i grolleries. Encara que l’antropòleg eviti la transgressió legal, no podrà evitar la transgressió lingüística i ideològica (Anonymous està molt lluny d’allò políticament correcte). L’observació participant continua essent vàlida en un món virtual.

Els estudis de Coleman han servit per combatre la visió dels hackers com a individus amb fòbia social i que actuen, simplement, per fer mal. Coleman explica perquè els membres d’Anonymous desafien, fins i tot prenent grans riscos, unes normes que creuen injustes i abusives. Però, per altra banda, Coleman deixa clar que els hackers no són herois antisistema, tot i que en algun moment puguin sumar-se a determinades accions d’activisme polític. La millor forma de verificar aquestes conclusions ha estat un llarg, continuat i sistemàtic treball de camp. Això sí, virtual.

Però la recerca de Coleman també ens fa preguntar-nos sobre els problemes de l’antropologia davant el marc científic actual (que sembla que no contempla les peculiaritats metodològiques de l’antropologia). Els antropòlegs, durant dècades, han ajudat a comprendre mons marginals: immigrants, prostitutes, drogaddictes, malalts mentals… Coleman ha fet un magnífic estudi sobre individus que es mouen als límits (sovint pels límits de fora) de la llei. Als Estats Units els hackers són perseguits amb gran duresa, i un antropòleg s’arrisca a tenir problemes legals si interactua amb ells, però a més a més pot posar-los en perill quan difon la seva recerca.

La prioritat de l’antropòloga sempre va ser protegir els seus informants, i va evitar fins i tot guardar les seves dades reals, per impedir que les seves recerques poguessin ser usades per a perseguir Anonymous. Però alguns dels seus estudis no serien admesos a algunes universitats o a algunes publicacions, que exigeixen un consentiment per escrit dels informants. Evidentment, en certs ambients marginals, com a algunes dictadures, aquest consentiment no és possible, perquè els informants sovint col·laboren encantats amb els científics socials perquè volen difondre la seva realitat, però es neguen a signar qualsevol paper que els pugui identificar o comprometre…  Amb algunes reglamentacions acadèmiques, els antropòlegs podrien quedar-se limitats a analitzar els sectors més benestants de les societats democràtiques, és a dir, aquells que ja coneixem prou bé. I no es podria fer recerca amb sectors on l’antropologia pot fer aportacions decisives.

 

Lectures recomanades: Gabriella Coleman, Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas. Arpa Editores.