Entrades sobre General

Els ecos de l’Umberto Eco

19 octubre 2018

Publicat a: General

Tal com diu el catedràtic emèrit de comunicació de la UAB, Miquel de Moragas, Umberto Eco ens ha deixat un llegat intel·lectual com a semiòtic, filòsof, professor, escriptor, periodista, crític cultural i intel·lectual. I tota aquesta activitat tenia un eix principal, una temàtica central: els signes, la significació i la cultura. Estudiós dels signes i de les regles que en governen la generació i la producció, la transmissió i l’intercanvi, la recepció i la interpretació, amb l’interès d’entendre per poder explicar el fenomen comunicatiu que al seu entendre és bàsic per comprendre els humans. Per tant, la vessant antropològica en l’obra d’Umberto Eco és indiscutible i la seva contribució als estudis de comunicació i cultura del segle XX és fonamental.

Amatent a les aportacions de l’estructuralisme, va saber sintetitzar els corrents de la semiòtica francòfona (Saussure, Barthes) i la tradició de la semiòtica anglosaxona (Morris). Més que fundador de la semiòtica, va ser-ne un gran sintetitzador, amb una influència directa a les nostres universitats, obrint noves perspectives en l’estudi de les formes culturals de masses. Els seus llibres de semiòtica traduïts al castellà, com La estructura ausente del 1972, Tratado de semiótica general , del 1976, Signo , del mateix any 1976 i Lector in fábula (1981), van tenir una influència decisiva. Alhora, Eco pot ser considerat un dels introductors dels estudis culturals, autor d’un llibre emblemàtic, Apocalípticos e integrados , publicat el 1965, de fet, una síntesi dels grans corrents teòrics d’aquells estudis. I més enllà de l’àmbit acadèmic, sempre hi trobem l’intel·lectual crític, compromès amb la idea d’una Europa culta i democràtica. En l’etapa semiòtica, la seva presència a Catalunya, a Barcelona, va ser freqüent, amb importants vincles amb l’editorial Lumen- que l’ha publicat des dels inicis- i les universitats catalanes, entre els quals algunes conferències massives a Bellatera. La seva obra ha significat un gran estímul al desenvolupament del pensament social crític, també el català. Mediador amb els corrents intel·lectuals europeus, la seva influència a Catalunya va ser decisiva en el plantejament dels estudis culturals i de la comunicació i, per tant, de les nostres facultats de ciències socials i humanitats. Unes disciplines que dels anys vuitanta cap aquí han anat a més. Però, més enllà, la seva influència també va ser molt significativa en altres àrees, molt singularment al món de l’art, l’arquitectura i el disseny. I, sobretot, en el de la novel.la. Disciplines que Eco creia que podien contribuir a millorar el comportament, l’entesa i, per tant, la comunicació entre les persones. L’any 1983 Eco va publicar un llibret que es deia Postil·les a ‘El nom de la Rosa’. Encara no en vuitanta pàgines, el professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya definia i defensava la seva concepció de novel·la. Unes idees a les quals, amb pocs matisos, s’ha mantingut fidel fins a l’última obra publicada tot just l’any abans de morir, Número zero. Penseu en qualsevol de les que hàgiu llegit i hi trobareu aquests ingredients que ara us detallaré. Hi podreu estar d’acord o no, però els que l’hem tingut de referent- i jo com a novel·lista m’hi compto-  hi combreguem. I els ecos del seu estil es troben en les obres de molts autors catalans que han seguit la seva petjada literària. D’Adso de Melk a Baudolino passant per Roberto de la Grive i Colonna han estat els actors que ha fet servir Eco per mostrar el seu art: la capacitat de combinar la narració i la crònica medieval amb el relat ideològic en clau filosòfica i al·legòrica amanit amb tocs policíacs. Sempre pendent dels senyals, de la seva interpretació, sense passar per alt cap detall. Detalls que han fet de l’obra d’Umberto Eco una producció que sovint semblava eclèctica però que en el fons mantenia el principi bàsic. Documentar-se, preparar-se per saber interpretar els signes i no incórrer en errors de comunicació.El gran problema de totes les societats. “Adso, mai he dubtat de la veritat dels signes, és l’únic que tenim el shomes per orientar-se en el món” assegura Guillem de Baskerville a El nom de la rosa. Eco va dedicar tota la seva vida a la interpretació dels signes. Es va preocupar de la manera que donem sentit al món que ens envolta. Per ell totes les persones no interpreten uns signes de la mateixa manera, ja que depèn molt de l’experiència cultural que cadascú té de l’objecte a representar. Segons Eco, a partir de les representacions simbòliques és possible entendre factors claus de la cultura que els va originar. No en va, la semiótica mira de respondre la pregunta com l’ésser humà coneix el món que l’envolta, com l’interpreta i com crea coneixement i el transmet?  Entre molts pensaments, Eco va deixat escrit que considerava que “el meu deure polític és convidar els meus lectors a  adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la, aquesta sospita no es requereixen competències científiques, només la voluntat d’exercir-la ”.

Dubte de l’altre, mira d’entendre’l i l’arribaràs a conèixer. És així com es construeixen societats fortes, saludables i amb criteri. Són els ecos de l’obra de l’Umberto Eco que enspoden ajudara avançar com a societat.

– Martí Gironell i Gamero –

L’escuma de la Història

28 setembre 2018

Publicat a: General

Nascut el 1919, doctor en Lletres, Georges Duby va exercir com a professor a Lió, Besançon i Aix-en-Provence fins que, el 1970, va ser nomenat membre del Collège de France. Format, a la famosa escola dels Annales, va ser el cap visible del moviment renovador batejat com Nouvelle Histoire, que dóna importància a factors fins llavors marginats i no posats en relleu, com pot ser l’estudi del dia a dia en l’edat mitjana, i que ell valorava en la mesura que li permetien fer com ell en deia “resurreccions històriques”. Per fer això, Duby ja no només se serveix de les sèries de preus del blat o de la cronologia de fets polítics, que també hi són perqué formaven part d’aquell passat però no eren els únics fets que tenien lloc i que eren importants. Creu que també cal utilitzar la pintura, la poesia, la música o la narrativa de l’època, cosa que, si bé no és una novetat estricta de cap manera, sí que ho sembla a les seves mans pel plaer amb que maneja aquest tipus de fonts, que va més enllà de la mera instrumentalització. Ja ho dirà anys més tard Umberto Eco que el sol fet de saber ordenar i relacionar els esdeveniments, pot canviar el curs de la Història, de com l’expliquem.

Duby es va limitar a posar llum a un període tan fosc i fins llavors estudiat de manera tan esbiaxada que la seva perspectiva antropològica dels fets va contribuir a crear una nova tradició historiogràfica. Ras i curt, Duby proposa aborda la història de les mentalitats que la van fer possible i defensa l’estudi de tots, tots, sense diferència ni exclusió de classe o de gènere els actors/actrius i fets per entendre la vida del passat.

Un dels seus gran èxits editorial va ser justament Història de les dones a Occident . Una obra coordinada per ell i el també historiador Michelle Perrot publicada en cinc volums, l’any 1990, que oferia la visió, fins llavors minimitzada o directament menystinguda de les dones, un col.letiu que representava amb les seves actituds, mentalitats i expressions una gran part del què passava a la vida de llavors i d’ara.

“En la història mai hi ha un factor dominant” deia Duby. En aquesta manera de pensar hi tenia molt a veure el fet que Duby sentia una veritable passió per l’art. De la mateixa forma que ell sostenia que la comprensió de l’objecte artístic s’aconseguia a través de situar-lo en una xarxa complexa de factors en què tots estaven interconnectats, la vida del passat com a objecte a venerar no s’entenia sense tenir present tota una sèrie d’elements culturals, socials, econòmics, polítics, filosòfics, religiosos… que influeixen en el resultat. Els estudis de la història de les mentalitats estan molt lligats als canvis.

Un home que era capaç de sintetitzar el seu pensament i la feina que feia en una frase tan brillant i senzilla com aquesta:  “La batalla no és la guerra. La batalla és el que precedeix  la pau”. Aquest era el terreny que trepitjava Duby i al mateix temps el feia entenedor a tothom que el volia acompanyar. Qui ho feia sabia que l’historiador-antropòleg resoldria els interrogants que es fa tot estudiós d’èpoques pretèrites:  Quan? On? Com i Per què? Més que un notari era un observador atent i un àvid intèrpret del fet quotidià.  Duby resumía la seva manera de veure el passat amb aquesta frase: “els fets són l’escuma de la Història”.

– Martí Gironell i Gamero –

Passió per la Història

7 setembre 2018

Publicat a: General

Sovint els que escrivim novel.la històrica hem de respondre què hi ha de cert i què d’inventat en allò que proposem al lector. En el meu cas el que sempre m’ha cridat l’atenció és ser capaç de bastir un relat, un argument que no busca res més que mostrar com vivien, com es comportaven els nostres avantpassats i aprendre’n prou coses per aplicar-les a la nostra vida que, en principi, es mou per uns altres paràmetres però que al capdavall i en essència es belluga entre les mateixes coordenades que ho feien els que ens han precedit. Trobo que l’antropologia i la història caminen de braçet en aquesta mena de novel.les.

Una novel.la històrica és una obra de ficció que recrea un període històric preferentement llunyà i en la que formen part de l’acció personatges i esdeveniments no ficticis. Per tant, cal distingir entre la novel.la històrica pròpiament dita, que cumpleix aquestes condicions i requisits; i la novel.la d’ambientació històrica, que presenta personatges i esdeveniments ficticis ubicats en un passat sovint remot. I encara podríem establir una tercera categoria el que es diu la història novel.lada, en que la història és narrada amb estratègies pròpias de la novel.la, sense incloure-hi elements de ficció.

La novel.la històrica deriva de la mateixa realitat romàntica. Amb un model que combinava la passió per la història, el color local en la recreació de costums i les emocions fortes, Walter Scott va obtenir un èxit extraordinari. En aquest model, més enllà del «color local», el pintoresquisme i el retrat de costums, l’eix de la novel·la, cal cercar-lo en els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Aquest és l’aspecte central a remarcar. I aquest és l’objectiu que persegueixo. I m’adono que al capdavall el que faig és un exercici antropològic de primer ordre perqué com els antropòlegs la voluntat és conèixer millor els altres per comprendre’ns millor a nosaltres mateixos. I per aconseguir-ho hi ha una eina bàsica que s’ha de fer servir amb molta cura: la documentació.En la novel·la histórica, la documentació cobra una dimensió vital, ja que aquest gènere ens lliga amb el nostre propi passat. Una Història a la qual hem de respectar, ser fidels en el fonamental i més produir un efecte d’immersió en el lector.

Partint de la premissa que un escriptor no té per què ser un erudit en cap matèria, cal que arribi a conèixer el lloc o l’època que es pretén retratar i a la qual vols fer-hi viajar als lectors. Això comporta diversos problemes. El primer és la possible ignorància inicial, la falta d’uns coneixements bàsics sobre el tema que es vol tractar. Si vol ser rigorós i respectuós, l’autor no té més remei que arremangar-se i iniciar un laboriós treball d’estudi del moment històric que ha decidit narrar, bé sigui la trama fictícia o ambientada en un fet provat: les seves societats, els seus costums, les seves creences, el seu sistema polític … No us enganyaré: es tracta d’un procés llarg, lent i que obligatòriament ha de enfrontar-se amb calma.

Aquest és el motiu pel qual la novel·la històrica, en general, sigui el tipus de literatura que més temps necessita en la seva creació. Llevat que l’autor sigui a més un historiador especialitzat en aquesta època, és comú que l’elaboració d’una novel·la històrica demani un parell d’anys de feina, si sumem la documentació i l’escriptura pròpiament dita.Perqué després, la documentació s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar en la trama.

Documentar-se vol dir acudir a les fonts clàssiques, a les acadèmiques i si es pot a aquelles in situ. L’escriptor pot i ha d’inventar llavors, sempre sense sortir-se de l’ambientació que sap segura. Sóc partidari de les llicències literàries perqué formen part d’aquest joc en el qual sotmetem el lector. I també sóc del parer de compartir-ho a les Notes d’autor.Allà et pots sincerar amb el teu lector i entendrà l’adpatació literaria que has fet. Arribem a un punt en què tenim tota la informació que necessitem, encara que el més probable és que reprenguem la documentació quan comencem a escriure la nostra història per solucionar dubtes imprevistos. És el moment de convertir en literatura totes aquestes dades. Haurem de vestir l’argument, decidir quina informació utilitzar i quina rebutjar. I, al mateix temps, adaptar la que ens sigui útil sempre al servei de la trama. Mai, mai oblidem que una novel·la és abans de res ficció. I l’habilitat més poderosa de l’autor, la imaginació. El que comptem és amb la nostra visió personal del que ha passat en el passat, i per tant tenim la potestat de transgredir certes normes si així ens ho demanda la història.

Trobo que la novel·la històrica no s’ha de convertir en un assaig encobert, en un text purament descriptiu on l’autor es dedica a fer gala de quant sap d’aquesta època i societat. Suporto millor una fallada de documentació, una llicència -sempre que sigui alguna cosa moderada-, que no pas una narració encotillada on se’ns descriu fins a la més irrellevant dels costums. Qualsevol cosa que no enriqueixi la trama o no serveixi per aprofundir en un personatge sol entorpirà el que pretenem explicar.Recordem allò que va deixar establert Scott: oferir els comportaments humans de la realitat històrica novel·lada. Per tant, un cop més, la meva regla d’or: equilibri i versemblança. Si no apreciem l’època en què transcorre la nostra història, com gaudirem escrivint? I sobretot, com volem ser capaços de transmetre passió per aquella historia?

 

– Martí Gironell –

Tísner, Avel•lí Artís Gener: l’indigenisme des de la literatura

31 agost 2018

Publicat a: General

Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a Tísner, va ser un personatge amb molt de talent per a activitats ben diferents. Hi ha qui el recordarà per les seves il·lustracions (els “ninots”), d’altres pels seus “mots encreuats” (de fet, va ser ell qui va encunyar aquest terme), d’altres per la seva bel·ligerància política en el sí dels Nacionalistes d’Esquerra, d’altres pels seus punyents articles periodístics, d’altres per les divertides anècdotes que explicava (com que havia pintat els 1.600 quadres d’un hotel, tot solet), d’altres per les seves traduccions… Però, sobretot, Tísner és recordat com l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que analitza les relacions entre els indígenes mexicans i els espanyols, al tombant dels segles XV i XVI, des del punt de vista dels mexiques. Va ser una de les feines a què va dedicar més temps i il·lusió: va trigar a escriure-la tretze anys.

Tísner va arribar a Mèxic el juliol de 1939 en acabar la guerra civil, on havia lluitat a l’exèrcit republicà (hi va assolir la graduació de tinent coronel). Abans de la guerra, a desgrat de la seva joventut, ja era conegut com a periodista i com a caricaturista; havia col·laborat en revistes mítiques, com El Bé Negre, Papitu i La Publicitat, i havia dirigit la publicació humorística L’Esquella de la Torratxa junt amb Pere Calders.

Avel·lí Artís va passar-se un quart de segle a Mèxic, on va integrar-se profundament (a diferència de molts altres exiliats). La seva curiositat, i la seva inclinació pels més desfavorits, el va dur a interessar-se per la realitat indígena mexicana. Mentre altres catalans exiliats quedaven “reclosos en un esperit de clan aristocràtic, creient-se hereus de la civilització occidental” (com deia la Montserrat Roig), Tísner es va deixar guiar per les sinuositats de la cultura indígena americana, considerant-ho un privilegi. No era antropòleg, però sempre va estar convençut que els occidentals tenien molt a aprendre de les poblacions ameríndies.

Tísner afirmava que la seva arribada a Mèxic va ser un nou naixement. Tot i que sempre va mantenir un estret contacte amb el seu país natal, i sempre va ser un ferm defensor de la catalanitat, Tísner va veure el seu exili com una oportunitat per a conèixer coses noves: parlava en espanyol mexicà, va aprendre nàhuatl, va recórrer el país de dalt a baix, es relacionava amb els indígenes… Incansable, va implicar-se en nombroses iniciatives culturals a Mèxic, sense renunciar a aquelles que tenien a veure amb Catalunya. A Mèxic va fer periodisme, es va ficar en publicitat, va dedicar-se a l’escenografia per a teatre i per a televisió… I va pintar molt. Va enriquir-se molt, i va arruinar-se. Diuen els qui el van conèixer que era realment incansable.

El fet que Tísner fos nacionalista català estava estretament vinculat amb el seu interès pels indígenes americans.  El seu rebuig a l’Estat espanyol el va dur a solidaritzar-se amb els colonitzats americans, i la seva sensibilitat per la discriminació del català el va ajudar a ser conscient de la marginació del nàhuatl. Això és patent a Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que es presenta com el manuscrit trobat, escrit per un asteca, després de la suposada conquesta mexica de la Península Ibèrica, el 1489. La crònica asteca, com l’espanyola, és plena de malentesos, incomprensions i complexos de superioritat dels conqueridors… El narrador d’aquesta ucronia no és un heroi, com els “conqueridors” de les cròniques hispanes, sinó un individu quasi analfabet. El referent que va usar Tísner per a construir-lo és tot un mite a Mèxic; segons el propi escriptor, Opòton era “el Cantinfles del segle XVI”.

A través d’aquesta història, Tísner ironitza sobre el colonialisme, però també sobre l’Espanya pluricultural però intolerant de l’època. Per una vegada, la novel·la dona el protagonisme als que foren vençuts i els transforma en vencedors, en una venjança pòstuma sobre la dura realitat. Però Tísner no intenta mitificar els mexiques; de fet, el seu llibre és una crítica de totes les conquestes, i de totes les guerres. Una reflexió idònia en uns temps en què retornen les reivindicacions imperials.

Per a escriure aquest llibre, Tísner es va haver de documentar molt: sobre la llengua nàhuatl, sobre la conquesta de Mèxic, sobre l’edat moderna… Però, sobretot, l’escriptor català es va voler submergir en les lògiques de les societats indígenes mexicanes…

Les paraules d’Opòton el Vell, que van sortir en català el 1968, van ser traduïdes al castellà pel mateix Tísner gairebé un quart de segle més tard. I van aparèixer en un moment clau, el 1992. Mentre uns celebraven el “Descubrimiento”, Tísner descarregava algunes bombes de profunditat a l’esdeveniment. A més a més, l’Opòton ”mexicà” de Tísner és molt més que una traducció: va reescriure el llibre sencer fent una tasca molt acurada adaptant-lo a l’espanyol mexicà.

L’interès de Tísner per “l’altre” també es fa patent a Les dues funcions de circ. Tísner va conèixer la Martinica en una escala del vaixell que el va portar a l’exili mexicà. Va quedar fascinat per aquest primer descobriment de l’alteritat, que va tenir lloc a través del seu contacte superficial amb un metge negre. Molts anys més tard va voler explorar el conflicte entre societats a través de les tensions racials a l’illa caribenya i va tornar a Martinica per documentar-se sobre la situació del lloc. El resultat seria una altra de les seves grans novel·les.

Però Tísner va tenir una altra vessant de teixir ponts culturals. No només va presentar la realitat indígena als catalans mitjançant les seves novel·les, sinó que va anar més enllà. Artís, que va traduïr autors com Capote o Yourcenar, va versionar en català algunes de les obres clau de la literatura llatinoamericana del boom del realisme fantàstic: Els cadells de Vargas Llosa, Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez…

La connexió de Tísner amb l’antropologia procedia, sobretot, del seu interès per la realitat indígena llatinoamericana i per la seva voluntat de “traduir” aquestes societats des de la realitat catalana. L’Opòton és una lectura molt recomanable per a tots aquells que s’interessin en l’antropologia. Però Tísner també va mostrar un gran interès per la versió més folklorista de l’antropologia. De fet, juntament amb Bienve Moya, va publicar el llibre Festes populars a Catalunya. No és estrany que la seva filla, Glòria Artís Mercadet, nascuda a Mèxic, acabés dedicant-se a l’antropologia.

 

Per saber-ne més:

  • Artís Gener, Avel·lí, Paraules d’Opòton el Vell. Barcelona, ed. 62, 2015.
  • Escamilla, David – Finestres, Jordi, L’univers Tísner. 1912-2000: gairebé un segle. Manresa, Angle, 1999.
  • Galera Porta, Francesc, “Avel·lí Artís-Gener, postcolonialisme i traducció” a Quaderns: revista de traducció nº 23, 2016.
  •  Guzmán Moncada, Carlos, En el mirall de l’altre. “Paraules d’Opòton el Vell”, l’escriptura dialògica. Abadia de Montserrat, 2004.

 

– Gustau Nerín – 

Del rumor a les fake news

18 agost 2018

Publicat a: General

Els científics socials, quan estudien un fenomen, solen començar per analitzar les fonts i per separar les fiables de les no fiables. En un món on hi ha uns mitjans de comunicació independents i on la tradició administrativa genera un volum de dades contrastables molt important, això acostuma a ser una tasca relativament simple. Sol haver-hi prou fonts fiables com per bandejar les no fiables.

Però a bona part de les societats del Planeta, al llarg de la història, la situació ha estat ben diferent a l’actual. Per començar, bona part de la població era analfabeta, i la informació corria de boca en boca, confonent-se amb el rumor. Des de la croada dels infants, fins al suposat enverinament de les fonts per part dels jueus, molts fenòmens, a l’Europa antiga i medieval, han d’explicar-se a partir del vigor del rumor. L’oralitat ha anat associada, ben sovint, al rumor, i no hi ha forma de destriar-los. En realitat, fins i tot a les societats contemporànies occidentals els rumors han estat sempre vigents i alguns d’ells han arribat a rebre més credibilitat que notícies suposadament serioses i contrastades (només cal recordar la creença en l’autoestopista que desapareix de l’Arrabassada o en els restaurants xinesos que serveixen carn de gos).

Per altra banda, els mitjans de comunicació no han estat sempre transmissors de notícies fiables. Encara en l’actualitat no ho són a moltes bandes: n’hi ha, a l’Àfrica, que expliquen que un bruixot ha caigut sobre una taulada des del seu petit avió de bambú, que de nit esdevé imponent Concorde, o d’altres que avisen als ciutadans que vagin en compte, que hi ha individus pèrfids per la seva vila que amb una simple encaixada de mans li poden robar el seu penis… Però fins i tot a països suposadament democràtics hi ha notícies que són sistemàticament ocultades per la premsa majoritària, controlada sovint per uns pocs grups empresarials.

L’antropologia, al llarg de la seva història, ha conreat molt l’observació participant. Els antropòlegs han treballat en nombroses societats àgrafes i, a més a més, han dedicat especial atenció a les tècniques qualitatives, per sobre de les quantitatives. Justament per això, l’antropologia està especialment preparada per fer front al fenomen de les fake news. Tot i que el debat teòric sobre els rumors i les fake news procedeix bàsicament del camp de les Ciències de la Informació, l’antropologia té molt a dir en el tema.

En un temps en que fins i tot els mitjans tradicionals s’han rendit a les lògiques temporals de les xarxes socials, no hi ha temps per a una verificació detallada de les informacions que arriben. I, a partir d’aquí, és fàcil multiplicar les intoxicacions informatives. Però no estem parlant d’un fenomen estrictament nou: només cal que recordem els Protocols dels savis de Sió o el general Collin Powell el 2003 mostrant al món les fotos de l’Iraq amb els suposats dipòsits amb armes de destrucció massiva que mai no havien existit. De fet, algunes de les notícies falses actuals, com les de contingut racista, apel·len al substrat de vells mites creats al llarg de la història. Canvia el canal de difusió, però el missatge és el mateix.

L’antropologia s’ha especialitzat en certs àmbits on les informacions habituals contradiuen les tesis hegemòniques: des de l’estudi de la bruixeria fins a les llegendes urbanes, passant pels mites d’origen dels diferents pobles. Nombrosos antropòlegs han estudiat els mites falsos que estan vinculats a les grans onades de racisme (a Europa Occidental, però també a Ruanda, per exemple). També hi ha antropòlegs que han treballat per intentar investigar i combatre els rumors que compliquen el funcionament d’alguns sistemes sanitaris (com el mite que les vacunes enviades al Camerun o a Kenya per organismes internacionals tenien com a objectiu esterilitzar les poblacions locals per tant de combatre el potencial del Tercer Món i consolidar l’hegemonia occidental). De fet, també hi ha nombrosos antropòlegs que treballen als “centres antirumors”, públics o privats, on sovint s’intenten combatre els rumors que es consideren perillosos per a la convivència (especialment els que poden fomentar el racisme).

Des de les institucions, i des del camp dels especialistes en comunicació, sovint s’ha posat èmfasi en l’extrema negativitat dels rumors, de les notícies falses i de les llegendes urbanes perquè contradiuen els missatges emesos pels que es consideren únics detentors de la veritat: premsa, organismes governamentals, intel·lectuals… La visió dels antropòlegs a vegades ha estat molt més complexa. Les llegendes urbanes, els rumors i les fake news poden contribuir a difondre una visió popular del món que els poders hegemònics neguen.  A través de l’oralitat, que és l’únic que sovint tenen els pobres, es pot tractar de combatre la visió de la realitat que els volen imposar aquells que controlen televisions, diaris, aules, tribunes i altars… El món dels rumors és el món de l’opinió pública, i de la seva tensa relació amb el poder. És un arma a l’abast dels pobres.

Ara bé, des dels poders constituïts no només s’han usat, per a difondre la informació, els canals oficials, sinó que els rumors i les falses informacions també han estat usats de forma bastant recurrent per les forces hegemòniques. Entre d’altres coses, han estat usats per a la discriminació de les dones, dels jueus, dels estrangers… L’ús sistemàtic de les fake news per part de l’administració Trump i d’altres poders constituïts no fa sinó recuperar una vella pràctica del poder, que l’antropologia coneix bé. Potser caldria adaptar allò que havia après en l’estudi de les societats no occidentals i traspassar-ho al món occidental actual.

– Gustau Nerín – 

Gabriella Coleman: Treball de camp virtual?

3 agost 2018

Publicat a: General

El treball de camp ha estat sempre un dels elements distintius de l’antropologia. Però quan la sociabilitat humana canvia, i cada cop hi ha més gent que es sociabilitza mitjançant les xarxes socials, l’antropologia està obligada a adaptar-se als nous temps. Si abans calia practicar l’observació participant tot estant amb la gent als rituals, al mercat, a les reunions familiars i a les lectures de contes a la nit al voltant del foc, ara és obvi que també cal acompanyar la gent a internet i les xarxes socials, a través de les quals canalitzen bona part dels seus contactes.

L’antropòloga porto-riquenya Gabriela Coleman (1973) estava interessada en el fenomen els hackers. Era un col·lectiu idoni per ser estudiat des de l’antropologia. Es tracta d’un grup amb una subcultura pròpia, amb uns vincles mutus molt forts i amb una relació conflictiva amb els sectors hegemònics de la societat. Però, com practicar l’observació participant amb un grup que manté bona part de la seva relació mitjançant internet? Evidentment això obligava a l’antropòloga a oblidar-se dels manuals i a actualitzar les seves tècniques. A desgrat de tot, les publicacions de Coleman, com una munió d’articles acadèmics o el llibre Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas (ed. Arpa), demostren que es pot fer antropologia d’una altra manera per fer front a les noves formes de relació que adopta la nostra societat. De fet, Coleman ha aconseguit una notòria presència a mitjans de comunicació d’arreu, per explicar el fenomen hacker i altres dinàmiques socials vinculades a les xarxes, el que demostra que l’antropologia, encara, té moltes coses a dir, fins i tot sobre fenòmens completament nous.

El principal objecte d’estudi de Coleman ha estat el col·lectiu Anonymous. Es tracta d’un grup clandestí, de fronteres difuses, perquè no té una estructura jeràrquica, que no té portaveus ni afiliats, i on l’anonimat és la major virtut. Tot un desafiament per a l’antropòleg. Contra aquells que creuen que els hackers són gent que opta per l’ordinador perquè rebutja la vida social, l’antropòloga de Puerto Rico argumenta que, justament, molta gent s’apropa a Anonymous perquè li permet sociabilitzar-se molt i tractar-se amb gent d’arreu del món, intel·ligent i molt oberta. Coleman fins i tot ha fet algun estudi sobre el lulz, el cruel sentit de l’humor peculiar dels hackers. És a dir, descriu una subcultura hacker, oposada a l’hegemònica.

Treballar amb membres d’un grup virtual va obligar a desenvolupar noves estratègies de recerca. Per una banda, Coleman es va beneficiar dels contactes amb alguns ex membres d’Anonymous ja condemnats per la justícia, que no tenien problemes en parlar, perquè ja havien estat jutjats. També va reunir-se, a través dels contactes fets per altres vies, amb hackers en actiu, tot i que va intentar no saber res de les seves activitats clandestines. Ara bé, una part substancial de la recerca la va fer mitjançant la seva presència als xats.

Si els membres d’Anonymous es passen el dia davant la pantalla de l’ordinador i penjats als seus xats, l’antropòleg que els investiga ha de seguir les mateixes dinàmiques (i els mateixos horaris). També ha d’emprar el peculiar llenguatge fet en bona part d’abreviatures i grolleries. Encara que l’antropòleg eviti la transgressió legal, no podrà evitar la transgressió lingüística i ideològica (Anonymous està molt lluny d’allò políticament correcte). L’observació participant continua essent vàlida en un món virtual.

Els estudis de Coleman han servit per combatre la visió dels hackers com a individus amb fòbia social i que actuen, simplement, per fer mal. Coleman explica perquè els membres d’Anonymous desafien, fins i tot prenent grans riscos, unes normes que creuen injustes i abusives. Però, per altra banda, Coleman deixa clar que els hackers no són herois antisistema, tot i que en algun moment puguin sumar-se a determinades accions d’activisme polític. La millor forma de verificar aquestes conclusions ha estat un llarg, continuat i sistemàtic treball de camp. Això sí, virtual.

Però la recerca de Coleman també ens fa preguntar-nos sobre els problemes de l’antropologia davant el marc científic actual (que sembla que no contempla les peculiaritats metodològiques de l’antropologia). Els antropòlegs, durant dècades, han ajudat a comprendre mons marginals: immigrants, prostitutes, drogaddictes, malalts mentals… Coleman ha fet un magnífic estudi sobre individus que es mouen als límits (sovint pels límits de fora) de la llei. Als Estats Units els hackers són perseguits amb gran duresa, i un antropòleg s’arrisca a tenir problemes legals si interactua amb ells, però a més a més pot posar-los en perill quan difon la seva recerca.

La prioritat de l’antropòloga sempre va ser protegir els seus informants, i va evitar fins i tot guardar les seves dades reals, per impedir que les seves recerques poguessin ser usades per a perseguir Anonymous. Però alguns dels seus estudis no serien admesos a algunes universitats o a algunes publicacions, que exigeixen un consentiment per escrit dels informants. Evidentment, en certs ambients marginals, com a algunes dictadures, aquest consentiment no és possible, perquè els informants sovint col·laboren encantats amb els científics socials perquè volen difondre la seva realitat, però es neguen a signar qualsevol paper que els pugui identificar o comprometre…  Amb algunes reglamentacions acadèmiques, els antropòlegs podrien quedar-se limitats a analitzar els sectors més benestants de les societats democràtiques, és a dir, aquells que ja coneixem prou bé. I no es podria fer recerca amb sectors on l’antropologia pot fer aportacions decisives.

 

Lectures recomanades: Gabriella Coleman, Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas. Arpa Editores.

Jacinto Esteva: l’Antropologia des del cinema

27 juliol 2018

Publicat a: General

Jacinto Esteva (1936-1985), no venia de les ciències socials. Havia estudiat arquitectura i urbanisme, es va dedicar a la pintura i va acabar els seus dies fent de caçador professional a l’Àfrica. Però de fet és conegut, sobretot, com a cineasta, essent un dels pares de l’Escola de Barcelona (en companyia de directors com Joaquim Jordà). No va ser un creador popular: algunes de les seves pel·lícules no es van estrenar mai, i altres ni tan sols van ser muntades. Però el seu cinema experimental va deixar una empremta molt profunda entre els que veien en el cinema alguna cosa més que un simple entreteniment. Joaquim Jordà ja li va fer el seu particular memorial, el 1990, amb el documental El encargo del cazador. El món del cinema li va retre homenatge, fa un parell d’anys, a la Filmoteca, en l’exposició “Jacinto Esteva, a l’ombra de l’últim arbre”. Fins i tot Pere Portabella, recentment, va estrenar un nou muntatge de Lejos de los árboles, la pel·lícula clau d’Esteva. Darrerament s’ha publicat l’obra completa d’Esteva en DVD, sota els auspicis de la Filmoteca…

Però la tasca d’Esteva també tenia connexions profundes amb l’antropologia, tot i que ell procedís d’un camp professional ben diferent. Algunes de les seves pel·lícules recreaven, amb fascinació, però alhora amb repulsió, les tradicions espanyoles. En la seva maduresa, Esteva aniria a la recerca d’una Àfrica mítica, d’animals salvatges i “costums ancestrals”. Tot fugint del seu entorn, i buscant un mític món salvatge, passaria un bon temps a la Centràfrica del dictador i emperador Bokassa I.

Esteva va començar a fer cinema als anys 1960, quan l’antropologia espanyola estava a les beceroles, ben lluny de la trajectòria acadèmica que tenia a països com França, la Gran Bretanya o els Estats Units. Però l’obra del creador de l’Escola de Barcelona va quedar molt marcada pel seu interès per l’etnografia. A la seva primera pel·lícula, Notes sur l’émigration. Espagne, 1960, amb Paolo Brunatto, dedicada a l’emigració espanyola a Suïssa, ja explorava la situació de l’Espanya més negra, amb tocs de costumisme, perquè explorava alhora les causes de l’emigració, per una banda, i per l’altra, la vida a Suïssa (la seva obra era tan dura que un grup feixista va boicotejar la seva estrena a Milà i va robar les bobines).

El gust pel costumisme també era present a Alrededor de las salinas, un film realitzat a Eivissa, el 1962, tot aprofitant un viatge familiar.  Seria gairebé un documental etnogràfic sobre una professió en vies d’extinció, amb moltes imatges costumistes de Ses Salines (com una baralla de galls); però l’obra entra de ple en el cinema experimental quan el director simula la mort d’un dels treballadors i analitza les reaccions dels seus companys.

Però l’obra que mostra millor la fascinació d’Esteva per l’etnografia és Lejos de los árboles, un repàs pels costums més xocants de l’Espanya de l’època. Un film en què Esteva mostrava una gran fascinació pels rituals carregats de crueltat, especialment pels d’origen religiós: el llançament d’un burro des d’un campanar, les ploraneres en un funeral, imatges sagnants de toros, flagelants… Però aquesta fascinació per les grans dosis d’emotivitat irracional es combinava amb un cert rebuig per allò que considerava atàvic, endarrerit i ofegador.

A finals dels anys 1960 Esteva aniria a Moçambic, en un altre viatge familiar, i va decidir aprofitar l’ocasió per fer cinema. Per les seves simpaties amb l’esquerra anticolonialista, Esteva va decidir fer, clandestinament, un documental de suport al Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO), la guerrilla que lluitava contra els portuguesos: Mozambique / Del arca de Noé al Pirata Rhodes. Amb gran risc, tot fent veure que treballava per filmar el safari familiar, va gravar algunes escenes relacionades amb la lluita d’alliberament, com l’àpat servit per criats negres vestits amb aparatosos uniformes de coloraines. Però Esteva no es va limitar a gravar escenes de contingut polític. Ben aviat el va guanyar la fascinació pels rituals, pel misteri, per l’exotisme…

A les escenes rodades a Moçambic hi havia un ritual de possessió d’una medicinaire, una escena d’un enterrament d’un jove… En certa mesura, Esteva tornava als temes que ja havia tocat a Lejos de los árboles, ara en versió africana. Però com a aquell documental, a la fi la denúncia política anava quedant marginada davant el pur exotisme.

Un procés similar passaria amb La ruta de los esclavos, un altre projecte de documental inacabat, que Esteva volia gravar durant un viatge en què amb uns amics, en sentit invers, van recrear la vella ruta de les caravanes esclavistes. El pla tampoc va arribar a bon port. Entre unes pel·lícules i altres, Esteva en va fer algunes sense cap relació amb l’etnografia; més tard, va abandonar el cinema.

Esteva estava fascinat per l’alteritat, per l’alteritat a l’Espanya profunda, i també per l’alteritat al continent africà. Les seves pel·lícules, acabades o inacabades, reflecteixen la hipnosi que provocava, en Esteva, la presència de costums que considerava “irracionals”. La seva anada a l’Àfrica, primer com a turista, després com a caçador blanc i finalment com a traficant de diamants, reflecteix aquesta recerca d’allò que Esteva trobava irracional. El cineasta barceloní, amb grans coneixements tècnics i amb molta sensibilitat, sabia transmetre magníficament aquests temes al reduït però selecte públic de les seves pel·lícules.

Però Esteva no deixava de ser un dandi diletant (estava estretament relacionat amb la gauche divine, tot i que a ell no li agradés reconèixer-ho). Mai va estar enlloc prou temps com per fer un documental amb profunditat sobre una societat. I malgrat la seva fascinació, no aconseguia empatitzar amb les poblacions que retratava. Quan rodava La ruta de los esclavos, viatjant a tot ritme i amb molts mitjans, no va aconseguir que les poblacions africanes que es trobava es deixessin entrevistar. El problema era bastant obvi, però tot i així es va sentir molt frustrat. Les imatges d’Esteva ens apropen a l’alteritat, però no tradueixen res. Perquè, a la fi, per a Esteva allò essencial no era tant les seves pel·lícules (ni els seus poemes, ni les seves construccions) sinó la seva experiència.

– Gustau Nerín –

TEDx Jardins de Laribal: plantant idees.

13 juliol 2018

Publicat a: General

L’any 1984, l’arquitecte Richard Wurman va concebre una sèrie de congressos als Estats Units unint els camps de tecnologia, entreteniment i disseny (TED) per a compartir més efectivament innovacions i bones idees entre els experts d’aquests tres camps. La idea de Wurman, centrada en compartir i difondre idees de forma lliure i sense ànim de lucre, abandona el format tradicional de conferència en favor d’una xerrada curta, directa, que permet al ponent transmetre al públic no només la idea en si, sinó també la seva passió per la matèria. Avui, gairebé 35 anys després del primer congrés TED, aquestes xerrades ja són un referent per a la divulgació científica i cultural als EUA i més enllà de les seves fronteres, i cobreixen un ampli ventall de camps que inclouen ciències, filosofia, arts, educació, economia, negocis, assumptes globals i molts altres.

Fora dels Estats Units, a més de 130 països s’organitzen els congressos TEDx, seguint el mateix format i la mateixa filosofia de compartir idees lliurement. Les xerrades TEDx les organitzen voluntaris de la comunitat local, sense ànim de lucre i al marge de qualsevol agenda política, religiosa o comercial, només l’objectiu d’iniciar diàlegs, promoure la connexió entre persones i millorar la comunitat. Sota llicència exclusiva de TED per garantir que es respecten els valors i l’esperit del congrés original, els TEDx poden superar els 1.500 congressos anuals en tot el món. Són comunitats, en definitiva, dedicades a generar un espai per al lliure accés i intercanvi d’idees, a buscar a persones que poden aportar quelcom per a millorar el món, i a reunir-los per tal que les seves veus arribin al màxim de persones.

TEDxJardinsdeLaribal és una d’aquestes comunitats TEDx, creada per a buscar i ajudar a difondre idees importants, que generin impacte i condueixin a la creació de noves idees. Alguns dels valors que inspiren la organització d’aquest congrés són la bona ciència, la voluntat de divulgació sense rebaixar en cap moment el nivell del contingut, el total respecte a la veu original de les idees i, en definitiva, fer que l’experiència TEDx sigui el més profitosa, divertida i inspiradora possible per a tots i cada un dels seus participants (ponents, organitzadors, patrocinadors i públic).

Enguany es celebra la segona edició de les TEDxJardinsdeLaribal, que com l’any passat ha trobat en el Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona un esperit hospitalari i afí a la voluntat de crear una comunitat on les idees de tots els camps es desenvolupen i es comparteixen lliurement. Al bell mig de la muntanya de Montjuïc, envoltat de l’esperit revolucionari, científic i cultural que es troba a cada racó dels Jardins de Laribal, el Museu és l’escenari perfecte per a acollir aquesta trobada. Un any més es reuniran veritables experts i expertes en els seus camps respectius per a compartir les seves idees sobre temes tan variats com necessaris.

L’edició d’enguany consta de vuit ponències que suposen una oportunitat única de sentir vuit experts explicant de forma directa i lliure algunes de les idees i conceptes a que han dedicat anys d’estudi i reflexió. Traslladades al format TED, aquestes idees esdevenen transformadores i enriqueixen la nostra experiència del món, alhora que ens permeten compartir amb els experts la seva passió per el seu camp d’estudi. Si, com deia Richard Dawkins, les idees són contagioses, els encontres TEDx en són l’entorn ideal.

En l’edició d’enguany es podran sentir tres conferències de l’àmbit de la medicina. El pneumòleg, editor i formador Nikos Kastanos, fundador d’Hippocratic Movement, ens parlarà de la importància de difondre l’humanisme en la pràctica mèdica. També sobre l’àmbit d’ètica i medicina parlarà la ginecòloga i cooperant Carme Coll, col·laboradora en projectes de formació i desenvolupament a l’Àfrica Subsahariana, amb una xerrada sobre colonialisme i cooperació. Així mateix, el catedràtic de psiquiatria de l’UAB Antonio Bulbena parlarà sobre trastorns d’ansietat en la societat.

Aquesta edició també inclou ponències molt variades dins de l’àmbit social i humà.  El dissenyador i professor de la UB Jesús del Hoyo farà una xerrada sobre la funció social i transformadora del disseny. La historiadora Meritxell Benedí parlarà sobre la evolució del feminisme i les seves idees en el temps. L’etnomusicòloga i  antropòloga del so Ilaria Sartori ens explicarà què és l’espai sonor i com ser-ne conscients. El consultor i expert en finances Diego Perdigón parlarà sobre com orientar les finances personals amb els propis objectius i emocions. I també la periodista Mercè Aguilar parlarà de la transformació turística de la ciutat de Barcelona.

En definitiva, es presenta una segona edició de TEDxJardinsdeLaribal complerta i interessant, que consolida definitivament aquesta comunitat TEDx com una proposta rellevant en l’àmbit de la divulgació d’idees. El proper 21 de juliol, l’Etnològic esdevindrà un cop més un fòrum on l’accés a la bona ciència i a idees transformadores en són els principals valors.

 

Les selfies arriben a l’equipament Montcada!

12 juliol 2018

Publicat a: General

“Ens hem apropat al fenomen de la selfie amb una mirada curiosa, volíem mostrar que les selfies són, a més de l’expressió de les neurosis contemporànies, també són generadores de manifestacions contra-culturals, alternatives i emancipadores”.

Amb aquesta petita reflexió, la Daniela Longobardi i en Jacob Casquete, socis fundadors de l’AGePaCC, ens presenten el germen de Selfies! De l’autoretrat al microrelat, una mostra de la qual són curadors i que s’inaugurarà el dijous 26 de juliol al Museu Etnològic i de Cultures del Món equipament Montcada.

Avui en dia la selfie s’ha convertit en una pràctica social i cultural complexa i, alhora, molt difusa en la societat actual. És un fenomen que es mou entre les narratives del corrent dominant, una percepció negativa com és el cas del narcisisme, l’individualisme i arribant a convertir-se en causant de problemes psicològics; i d’altra banda la visió de les ciències socials, que en proporcionen unes lectures divergents i molt més riques.

Gràcies a aquestes noves visions, s’ha pogut entendre com, aquesta pràctica (fer una autofoto i pujar-la a la xarxa), pot expressar un nou tipus de narrativa, una conversa en forma d’imatge, que es duu a terme amb la comunitat, i que es pot entendre plenament en combinació amb els seus textos i interaccions que genera a les xarxes socials.

La mostra, una reflexió sobre l’ús de l’autoretrat en la societat contemporània i per extensió, en la història de la humanitat, ens mostrarà diferents àmbits, no solament dins del museu, sinó també a l’exterior d’aquest. A l’hora farà una crida per involucrar al visitant perquè hi participi activament.

“Com pensem que l’exposició no és solament el que es visita, sinó allò amb el que jugues i les reflexions que te’n portes a casa, hem volgut que la mostra no acabi dins del museu, sinó que traspassi a l’exterior per a què es pugui gaudir de diferents instal·lacions lúdiques i artístiques que podreu trobar tant a l’aparador del carrer Montcada com al patí del museu i, fins i tot als lavabos”, comenten els curadors mentre beuen un cafè a un bar gentrificat del carrer Ferran.

L’exposició comença a l’aparador exterior, on el vianant podrà autoretratar-se a través d’un joc de miralls i formar part de la mostra compartint la selfie a les xarxes socials mitjançant el hashtag de l’exposició #bcnselfies.

Una vegada dins del patí del museu, es podrà gaudir d’una instal·lació artística que imagina com podrien ser les selfies dels i les artistes del passat si haguessin tingut xarxes socials. Què diria en Renoir? I la Mary Cassat, que explicaria del seu dia a dia? Com les utilitzarien?

A més, els visitants podran autoretratar-se amb un fotomaton, una de les formes prehistòriques de la selfie actual i que molts de nosaltres hem utilitzat en moments de gaudi i festa.

Ja en l’interior de l’exhibició, la secció #SelfieData, presentarà el què, qui, com, del fenomen, des de quan existeix i com l’evolució tecnològica ha sumat en el seu ús, fins a convertir-se en quelcom diari que ha afectat i canviat la societat actual.

Aquests canvis es podran constatar amb les anècdotes de l’apartat #SelfieCuriositats: gent que s’ha fet famosa per fer-se una selfie, selfies que han provocat morts, selfies que resolen crims… introduint canvis en el concepte expositiu tradicional, els organitzadors utilitzaran les taquilles del museu per donar a conèixer aquests fets.

En #SelfieTimeline es podrà interactuar amb una línia del temps contextualitzant la història de l’autoretrat, des dels inicis de l’expressió artística fins a l’actualitat, que portarà a l’habitant del museu a conèixer com s’ha manifestat el JO des de la prehistòria (amb la pintura rupestre) fins a les selfies fotogràfiques d’avui.

Com tracten els mitjans de comunicació el fenomen selfie? A #SelfieDivergències s’oferirà una comparació entre selfies “negatives”, que mostren la crítica i la desaprovació de la pràctica a través del corrent dominant (mass media, moral, societat); i selfies “positives”, que mostren un ús inesperat i a vegada compromès de la selfie: Vosaltres jutgeu.

Els curadors també ens mostraran altres aspectes del fenomen com el #SelfieActivisme on s’aprofundirà en la selfie com a eina de denúncia social. A través d’un videowall es mostraran diferents relats d’activistes que a través d’una selfie volen i poden canviar el món.

Aquesta mostra és fruit de la col·laboració entre el Museu Etnològic i de les Cultures del Món, l’AGePaCC i el grup d’Investigació i Mediacions de la Universitat Oberta de Catalunya amb el seu projecte d’investigació Selfiestories. Ha estat endegada dins del projecte BCNSelfies! que durant el 2017 va realitzar diferents accions, dinamitzacions i concursos que tenien la selfie com a protagonista: La gamificació de l’exposició permanent del Museu Etnològic de Barcelona, la dinamització durant la Nit dels Museus, el concurs de selfies patrimonials al diari Ara i el concurs de selfies per copsar el sentiment de la Festa Major de Sants.

Si vau participar en alguna d’aquestes activitats, us podreu trobar al #selfiecollage que presideix l’exposició i que recull totes les selfies que es van produir durant el 2017.

L’exposició serà visitable fins al 6 d’octubre. Afanyeu-vos i feu-vos una selfie explicant-nos què us ha semblat!

Ens agraden o no ens agraden les selfies?

 

Associació de Gestors del Patrimoni Cultural de Catalunya

 

Willka Kuti o l’Any nou andí

15 juny 2018

Publicat a: General

No totes les cultures celebren l’inici de l’any en el mateix moment. Moltes civilitzacions ancestrals de l’hemisferi sud en general i de Bolívia en particular consideraven que l’any començava el 21 de juny, amb l’arribada a l’hemisferi sud del solstici d’hivern. El dijous 21 de juny començarà oficialment l’any 5526. És el que es coneix com Any Nou dels Andes, Any nou amazònic o Any nou aimara.

Ho celebren les tres ètnies més presents a Bolívia: els aimares, els quetxues i els guaranís, però també molts habitants de països com Argentina, Bolívia, Xile o Perú. Avui commemoren l’entrada en el solstici d’hivern, i per tant l’inici d’un període de renovació i d’un nou cicle agrícola, bolivians i molta gent arribada d’arreu del món, que s’apleguen en espais amb una especial significació i connexió amb les antigues cultures del continent. Hi ha més de 200 llocs on se celebra l’arribada de l’any nou al continent però els principals són a Bolívia, com el Fort de Samaipata, un dels més grans jaciments arqueològics de Bolívia, amb alguns dels petroglifs, suposadament guaranís, més grans del món; el llac Titicaca o Tiwanaku, on hi ha les restes arqueològiques de l’antiga capital de la cultura Tiahuanaco.

La festa, en tot cas, és una celebració que se celebrava ja amb especial intensitat abans i tot de l’arribada dels espanyols al continent. El canvi d’any es commemora de maneres diverses segons els pobles i cultures i el lloc de celebració, però en principi en cadascun d’aquests espais es troben des de la mitjanit tot d’indígenes o curiosos que esperen l’arribada dels primers raigs del sol, un moment que reben alçant els braços en direcció al cel, en un intent de rebre l’energia que arriba amb l’alba. És el Willka Kuti o retorn del sol.

El Fort de Samaipata, com dèiem, aplega algunes de les principals celebracions, on centenars de persones fan durant la nit els rituals que es coneixen com ayarise, que estan destinats a agrair els béns rebuts durant l’any que s’acaba, i es deixen ofrenes per demanar els de l’any següent. Els fruits de la collita passada es retornen simbòlicament a la terra, en forma de flors, dolços de colors i el fetus d’una llama o alpaca, i es crema una representació d’allò que es desitja obtenir l’any següent. A Samaipata es concentren molts indígenes guaranís, que practiquen una religió basada en icones de la natura (animals com el jaguar per exemple tenen un parer destacat) però que també ret tribut a alguns astres com ara Venus, el planeta més brillant i visible.

En canvi, Tihauanaco o Tiwanaku és el cor de les celebracions aimares, una cultura que espera els primers raigs de sol de l’any nou al so de les flautes andines, de la mà dels amautes o sacerdots aimares, que fan ofrenes a la mare terra o, com ells l’anomenen, la Pachamama.  La matinada abans del dia 21, la nit més llarga de l’any, els participants en la festa s’apleguen per reflexionar sobre l’any que s’acaba i la conducta que han tingut en aquest període i, ja de matinada, pugen a un lloc elevat per esperar l’arribada del sol. S’ofereix vi que contribueixi a la fertilitat de la terra en honor a la Pachamama, i es crema encens i fulles de coca que, segons es creu, contribueixen a mantenir els lligams amb els avantpassats. Bona part de les celebracions se celebren, en el cas dels aimares, al temple de Kalasasaya, a més de 4.000 metres d’alçada. El culte al sol és central, en el cas d’aquesta cultura, en la celebració. Un primer dia de l’any sense núvols i amb sol constitueix un presagi, segons les tradicions andina i amazònica, d’un any ple de riqueses