Entrades sobre Catalunya

L’aram abans del turisme rural

29 juny 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Gustau Nerín

 

estris de coureEls objectes d’aram s’han convertit en una part indispensable del decorat de les cases de turisme rural, de les fondes on la gent va a fer calçotades o de les cases d’estiueig. La lluïssor d’aquests objectes el fa absolutament fascinants. Ara bé, ja fa molt de temps que no s’usen objectes d’aram com a parament de casa. De fet, el 1983 va tancar la farga de la família Palau, a Ripoll, que diuen que va ser la darrera que fabricava l’aram tradicional per subministrar-lo als calderers, que elaboraven de forma artesanal bonics utillatges. Però, de fet, aquesta farga ja treballava, bàsicament, per a objectes decoratius.

L’aram en realitat no és sinó coure forjat. Durant segles aquest material va generar una activa indústria a Catalunya. Hi havia moltes mines de coure a diferents punts del territori: al Pallars, a la Garrotxa, a l’Empordà… Durant segles l’aram va ser, indiscutiblement, el rei de la cuina, acompanyat d’alguns instruments de ferro, estany, zenc, plom i llautó.

L’aram era un metall que era molt útil per a la cuina. En primer lloc era molt bon conductor de l’escalfor; gràcies a això es podia controlar estrictament la temperatura d’allò que es cuinava, i es podia estalviar llenya o carbó en el procés del cuinat. A més a més, era molt fàcil de tractar (molt més que el ferro, per exemple).

El coure va ser un dels primers metalls en ser treballat per l’home, i al llarg de la història se li han trobat nombroses utilitats: s’ha usat per fer fils, per fer claus, per fer monedes… S’ha emprat molt en la indústria dels transports, per exemple, en els revestiments dels vaixells. I durant molt de temps va ser imprescindible a les cuines i a les indústries relacionades amb l’alimentació, com les cerveseres.

.
cervesera
A les fargues, mogudes per l’energia hidràulica que els subministraven les rescloses, el metall de coure era treballat mitjançant els martinets, els pesants martells, fins a convertir-lo en una planxa. Sovint a la mateixa farga aquestes làmines eren transformades en escalaborns de forma semiesfèrica, que eren els que es comercialitzaven.

Els calderers o perolers compraven les làmines o els escalaborns per transformar-los en olles, plats, coladors, paelles… Molts calderers, durant segles, van ser gitanos, que es dedicaven tant a la fabricació d’aquests estris com a la seva reparació (quan els objectes s’escantonaven o tenien problemes es solien reparar mitjançant l’estany, que s’adhereix bé a l’aram). A més a més, el coure es pot reciclar de forma il·limitada, i els vells utensilis d’aram sovint eren usats per fer nous objectes.

Els calderers feien el parament de cuina amb un procés bastant complex i molt laboriós. Havien de donar forma a les peces semiesfèriques que compraven, soldar el disc que tancava el fons de la cassola o del pot, afegir-li les anelles… I un cop havien acabat de fer els objectes calia polir-los. Per treure’ls les impureses se’ls trempava en aigua salada i després se’ls tornava a posar al forn. El procés d’acabar de donar-los forma (“passar a llis”, com li deien) es feia amb un martell. I finalment la peça acabada es polia amb àcid sulfúric i terra (i alguns, li feien un darrer rentat amb fems). Evidentment, un procés molt complex que va desaparèixer ràpidament amb la industrialització.

A principis de segle XX, els objectes de coure ja havien anat caient en desús per a moltes aplicacions. L’aram ja s’usava, bàsicament, per decorar. Tot i això, durant la guerra civil va haver-hi un darrer boom del treball de l’aram. Davant la manca d’objectes de tot tipus, moltes famílies van recuperar vells objectes d’aram i els calderers van tornar a tenir feina.

 

estri de coure

 

Després de la guerra, els objectes d’aram van desaparèixer de les cuines. Així doncs, molts dels objectes recuperats actualment com a decoració, van passar-se molt de temps sense emprar-se, a les golfes. Aquests objectes ara ben lluents van passar dècades bruts i deixats: de ben segur que no feien tanta patxoca. De fet, el coure té tendència a fer verdet, i molts d’aquests objectes han hagut de ser curosament polits amb vinagre o llimona amb bicarbonat, amb lleva-calç o fins i tot amb quètxup.

La desaparició de l’aram va anar associada a l’aparició d’instruments de cuina fets industrialment amb d’altres metalls, com l’acer inoxidable, però també a un ascens continuat del preu del coure: va anar pujant tant, que es va tornar impensable usar-lo per fer olles i coberts.

Però, a més a més, l’aram té un problema vinculat a la seva toxicitat. El verdet que genera és molt tòxic; la intoxicació pel verdet pot provocar vòmits i portar fins al coma… Per garantir que no es produeixi una intoxicació amb l’aram cal netejar a fons les olles i paelles fetes amb aquest material.  De fet, molts dels objectes d’aram que es produeixen avui en dia estan revestits d’estany o d’acer inoxidable, o se’ls aplica un vernís especial per prevenir l’aparició de verdet.

La tendència, doncs, ha estat a anar eliminant l’ús de l’aram, tot i que si aquest s’utilitza correctament no té perquè provocar cap problema. De fet, a Galícia, els cèlebres “pulpeiros” asseguraven que el bon pop cal coure’l amb una gran olla d’aram. Van resistir-se molt de temps a deixar d’emprar-lo, però fins i tot a moltes pulperies, avui, l’aram juga un paper purament decoratiu.

La tradició gastronòmica nadalenca a Catalunya

23 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes:

Gustau Nerín

Avui en dia tenim molt clar quins són els àpats que marca la tradició durant el cicle de Nadal: escudella i carn d’olla i pollastre farcit per Nadal, canelons per Sant Esteve, torrons i neules, cava… Però aquest programa culinari, uniformitzat per a tot Catalunya, no sempre ha estat tan clar. A principis del segle XX no hi havia una tradició culinària tan consolidada ni tan homogènia. A algunes zones ni tan sols hi havia un dinar típic de Nadal.

galets

Hi havia diferències sensibles entre els menús de festes. A Vilanova de Prades, al Priorat, s’hi prenia “olla escorreguda”, una mena d’escudella i carn d’olla que tenia una peculiaritat: la carn d’olla tenia peres, i a la sopa se li afegia sucre, que “cada qual s’hi posava al seu gust, de la sucrera que hi havia a la taula”. A l’Empordà, el dia de Nadal, s’hi menjava una botifarra dolça, preparada especialment amb ous i sucre quan es feia la matança del porc. A Tortosa s’hi menjaven fulles d’endívia o escarola, passades per ou i farina, fregides i adobades amb sucre. I a Tossa el plat favorit, per Nadal, eren els calamars farcits de carn de vedella i porc…

A molts llocs, per postres, per Nadal, es prenia algun tipus de coca o de pa. En alguns casos era regalada pel forner als seus clients. A Reus era el “foradat de Nadal” (una mena de tortell amb matafaluga). A alguns llocs aquestes coques tenien forma de persona, de porc o de gall… A Llofriu els padrins regalaven la coca antropomorfa als fillols; això sí, abans de donar-los-la els examinaven de doctrina. I a moltes bandes es guardava alguna fruita especial per prendre de postres per aquestes dates: pomes, peres, magranes o fins i tot meló…

Hi han certs elements,  malgrat tot, bastant comuns a tot el territori. A molts llocs després de la missa de Nadal, com que la gent hi anava amb dejú, es feia un ressopó contundent. Al Lluçanès hi preparaven xocolatada amb pa torrat (un plat molt excepcional, que també es prenia a Ripoll); a l’Alt Vallès s’hi prenia la suca-mulla, torrades sucades en vi blanc calent; a algunes zones dels Pirineus s’hi menjaven torrades amb codony, confitura de peres, patates ensucrades o allioli; i a moltes zones rurals era nit per prendre botifarres a la graella. El tió, en aquell temps, arreu cagava fruits secs, torrons, mandarines i neules.

A moltes localitats, per Nadal s’hi prenia algun tipus de sopa densa, “que es pogués tallar”. El més normal era algun tipus d’escudella amb pasta molt grossa, que els adroguers regalaven als seus clients més fidels. Però alguns optaven perla sopa amb mandonguilles. A Rialp, a més a més de la “vianda i companatge” (una mena d’escudella i carn d’olla), es menjava carn guisada amb suc i el “facit” (una mena d’embotit fet amb la tela del ventre de vedella farcit de pa ratllat, ous durs, carn picada, panses i all i julivert).

A Barcelona s’hi feia escudella: no calia que fos amb galets, però sí que s’usés pasta ben grossa. Calia cuinar “l’olla de les quatre ordes mendicants”, amb quatre carns diferents: porc, bou, gallina i moltó. No era una escudella que es fes exclusivament per Nadal, també s’acostumava a preparar per Carnestoltes i pel sant del cap de casa. Però en canvi a moltes zones del Pirineu, el dia Nadal s’hi menjava arròs: era el plat més apreciat. A Tortosa s’hi prenia una sopa, però després es servia arròs amb ànec i conill (com a prolegomen al gall dindi farcit).

El pollastre o gall dindi de Nadal era comú a moltes zones, amb petites variacions. Era habitual fer-lo amb prunes, panses i pinyons, però segons els llocs el farcit canviava. A Tortosa es farcia amb castanyes , i a molts llocs incorporava peres, pomes, llom de porc o salsitxes. Malgrat tot a algunes regions ramaderes es cuinava  xai en aquestes dates. De fet, hi havia qui cantava la cançó “Ara ve Nadal / matarem el xai…”. A certs llocs de muntanya es preferia , per Nadal, menjar peix de riu.
Els torrons i les neules estaven molt estesos, ja a principis del segle XX. I a molts llocs eren típiques les coques i els “redorts”, una mena de rosques.  El xampany i el cava es van introduir molt tardanament; abans amb els postres es prenia vi ranci, malvasia, moscatell i cafè amb rom. Fins a principis de segle XX, encara hi havia qui preparava el medieval “piment” (vi aromatitzat calent).cava

La tradició gastronòmica de Sant Esteve, en canvi, no estava tan establerta. En aquell dia no es podia menjar col , perquè Sant Esteve,  quan fugia dels que el van martiritzar, es va amagar entre cols. En qualsevol cas, era costum fer un gran àpat amb les restes del Nadal, en el que no només hi participaven els parents, sinó també amics i veïns. A Barcelona les restes es preparaven en un arròs; a l’Empordà s’acostumaven a cuinar les restes de pollastre amb mongetes…

Els canalons a principis de segle XX van començar a ser consumits per l’elit de la burgesia barcelonina. Però a partir de 1921 van començar a divulgar-se a partir de la tasca de Josep Rondissoni com a professor de cuina de l’Escola de la Dona. Van ser les deixebles del xef italià les que van convertir els canelons en el plat canònic de Sant Esteve.

Cap d’Any (també anomenat “Ninou”) era una festa carregada de costums, però no tenia gaire rellevància a nivell gastronòmic. A molts llocs es feia un gran dinar, però no hi havia gaire normes sobre en què consistia.  A Barcelona,de postres, s’hi prenia coca molt ensucrada o tortell amb molta mel.

Per Reis era típic oferir llaminadures als nens: neules, torrons, figues, avellanes, formatge, mel i mató… I no hi havia carbó de sucre, ni teies i cebes de caramel: a alguns nens, com a broma se’ls deixava carbó de veritat i teies i cebes de debò: deien que les repartia el rei Baltasar, un bromista consumat. El rei negre, a l’època, era molt odiat.

Per que aquí fem pessebres…?

2 desembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

Oriol Pascual Sanpons

Per què aquí fem pessebres...?

Figures de pessebre que es poden veure a partir del 16 de desembre del 2016 fins al 8 de gener del 2017 al pati del Museu de Cultures del Món de Barcelona.

Un tret distintiu de la les ciutats de tradició catòlica, com ara Barcelona, és que per Nadal fan pessebres. A l’Europa meridional apareix per primera vegada la representació devota del naixement de Jesús i, tot i la creixent secularització de la societat, arrela en el costumari festiu esdevenint  avui dia una pràctica molt popular. La història del pessebre està estretament vinculada a l’expansió de les ordres eclesiàstiques, especialment franciscans i clarisses, durant els segles XII-XIII, però seran els jesuïtes els que ho propagaran arreu del món catòlic, a partir del segle XVI, com a recurs propagandístic en contra la reforma protestant.

El que avui coneixem per pessebre és el model compositiu que es va consolidar, desprès d’una llarga evolució, durant el barroc. De fet hi ha una ordre a d’aparició dels seus elements més característics; De la cova-bressol on es venera el nen Jesús, es passa a la presència de la mula i el bou (animals totèmics dels pobles ramaders), s’hi afegeixen desprès les imatges de la verge Maria, sant Josep, els àngels i, més endavant, els pastors i els reis mags. En definitiva, els personatges bàsics de les commemoracions festives de de la Nativitat i l’Epifania, amb les escenes principals centrades en l’adoració dels pastors i l’anunci de l’Àngel, d’una banda, i el viatge dels reis Mags, de l’altra banda, a través d’un territori esquitxat de referències bíbliques.

Figures de pessebre Museu Etnològic de BarcelonaPer tant, el pessebre, des del seu origen, és un conjunt plàstic carregat de simbolisme -una mena de catequesi visual- que en els territoris de confessió catòlica surt de les esglésies per instal·lar-se en les llars i conquerir l’espai públic. Per contra, això no succeeix els territoris protestants, on el paper de pessebre és molt reduït, per no dir inexistent.

Figures de pessebre Museu Etnològic de BarcelonaSense ànims d’entrar en controvèrsies fútils, caldria aclarir que la reforma protestant i la contrareforma catòlica estaven irremissiblement abocades al conflicte en tant que constituïen sensibilitats diferents a l’hora d’interpretar el mateix univers de creences. Es més, la idea segons la qual el protestantisme (en qualsevol de les seves variants) hauria promogut la modernització econòmica i la secularització de la societat, mentre que el catolicisme hauria propiciat tot el contrari, és a hores d’ara, i amb el que sabem, absolutament falsa. La Reforma i la contrareforma s’han d’entendre com a dues maneres d’encarar un mateix repte; el del trànsit cap a la “Modernitat”, que en l’àmbit de la religió va implicar una nova relació entre el sagrat i la consciència individual. És per això que si comparem ambdós sistemes renovadors del cristianisme pel que fa, per exemple, al grau de “repressió i control social”, el resultat és semblant; la Ginebra calvinista no és diferència gaire de la Roma de la Inquisició, perquè en el fons la religió per uns i pels altres era molt més que un grapat de dogmes, respectats de grat o a la força, fonamentals per a la gestió dels afers terrenals .

pessebre-cultures-03x400El Concili de Trento es fixarà en el pessebre per reafirmar la unitat de la cristiandat contra els protestants que el menyspreen en considerar que culte a les imatges degenera en idolatria. Es per aquest motiu que la companyia de Jesús, líder en l’ensenyament de la doctrina catòlica, en l’obediència a l’autoritat papal i en l’evangelització del nou món -la que obrirà la porta a la seva colonització- va trobar en el pessebre una eina oportuna per persuadir a incauts i descreguts del missatge apostòlic. L’elecció es basava en la capacitat de convenciment que té tot allò que és visual i que els jesuïtes sabran promoure en revestir el pessebre d’un estil ampul·lós i afectadament dramàtic, que apel·la directament a les gents senzilles per a “creure”. En aquest cas les escenes del pessebre il·lustraven, igual que els retaules medievals, a un poble que no comprenia bé els textos sagrats i les referències al seu entorn quotidià feien més creïble la representació plena d’elements sobrenaturals, com la presència de la trinitat, la Glòria, els cors angèlics. Sens dubte, el barroc va ser el moment de l’eclosió dels pessebres, creixent a mesura que suma escenes i multiplica el nombre de figures.

Amb el pas del temps d’aquella polèmica, intensament militant a favor o en  contra la representació plàstica del naixement del fill de deu, n’ha quedat el costum en els països de tradició catòlica de muntar el pessebre per Nadal i de barrejar les figures tradicionals amb altres de menys sagrades com el caganer, els clips o altres ninots que deleixen als més petit de casa.

Els colons catalans a Guinea

21 setembre 2016

Publicat a: Activitats, Exposicions

Etiquetes: , , , , , ,

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…

L’origen de la Diada

8 setembre 2016

Publicat a: Actualitat, Descobertes

Etiquetes: , , , ,

El passat mes de juliol repassàvem algunes festes nacionals que se celebren en aquell mes, i veiem com la majoria, especialment al Nou Món, rememoren algun fet que va marcar el naixement d’aquestes nacions. També assenyalàvem com a Europa existeix la tradició de celebrar festes patronals com Sant Jaume, la Verge del Pilar o Sant Jordi. Però també trobem dates en les quals es commemoren fets històrics remarcables per a la història del país, i un bon exemple és la Diada que se celebra el proper diumenge.

Tot i que molts estats europeus es remunten a l’edat mitjana o moderna, el concepte de nació és molt més recent i es pot fer un seguiment de com i per què es van escollir determinats símbols per representar uns projectes polítics que, al llarg del segle XIX, van intentar enderrocar les monarquies absolutistes, en les quals l’estat no responia a l’existència d’un poble sinó a l’autoritat d’un rei. llegeix més…

Xarxa de Museus Etnològics

25 agost 2016

Publicat a: Descobertes

Etiquetes: , , ,

Els grans museus, des del seu origen, han estat un símbol del poder. El Louvre, el British o el Prado van ser creats a partir de col·leccions pertanyents a la reialesa, i la seva conversió en espais oberts al públic formen part dels diferents projectes nacionals, monàrquics o republicans, per dotar l’estat de prestigi i admiració per part dels ciutadans i els forasters. Algunes de les obres d’art que s’exhibeixen són botins de conquesta, o, en el cas dels museus etnològics i arqueològics, fruit de l’espoli colonial, per tal de mostrar l’esplendor de la metròpoli.

Els objectes que s’hi mostren representen el patrimoni de les classes dominants, les creacions dels millors artistes, protegits pel poder per dotar-se d’obres que exaltin la seva grandesa. És per això que molts d’aquests museus es troben a les capitals i centres de poder polític o econòmic i compten amb uns pressupostos privilegiats.

Per una altra banda, existeixen molts museus lluny de les grans ciutats, sovint d’iniciativa municipal o comarcal, modestos en pressupost i personal i amb uns interessos diferents. Són museus dedicats a donar a conèixer el patrimoni local, que, exceptuant els monuments arquitectònics o l’art sacre, acostuma a ser un patrimoni de les classes populars, dels seus oficis i les seves tradicions, i que són testimoni de la diversitat cultural dels territoris, que contrasta amb l’homogeneïtzació a nivell internacional d’allò que es considera alta cultura.

Aquests museus locals són en major o menor grau museus etnològics, en tant que mostren el patrimoni que és representatiu de les formes de vida de la majoria de la població, de la gent treballadora. A Catalunya existeix una entitat que agrupa uns quants d’aquests museus, tot i que se’n podrien incloure molts més, i que respon al nom de Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya.

llegeix més…

Alguns perquès de les festes majors

12 agost 2016

Publicat a: Activitats, Glossari

Etiquetes: , , , ,

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.

La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.

Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…

Les falles del Pirineu

17 juny 2016

Publicat a: Biblioteca

Etiquetes: , , , , ,

Des d’aquesta mateixa setmana i fins a finals de juliol, diferents pobles del Pallars i la Ribagorça, però també d’Andorra, la Vall d’Aran, el Sobrarb i l’Alta Garona celebraran les festes de foc. Quan parlem de rituals vinculats amb el solstici d’estiu, sovint caiem en la temptació d’evocar els seus orígens remots, arribant a emprar tòpics com dir que s’endinsen en la nit dels temps. Però enguany serà inevitable parlar d’elles com un esdeveniment d’actualitat. Seran una notícia que es publicarà més enllà dels diaris comarcals, convocant periodistes arribats de la capital, que es barrejaran amb els molts forasters que les coneixeran per primer cop.

I és que aquest any serà el primer cop en què les falles, brandons i altres manifestacions on hi participa el foc, són part del llistat del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO va declarar la seva inclusió el passat 1 de desembre, i és el fruit d’una llarga temporada de col·laboració transfronterera entre diferents comunitats que, fins fa poques dècades, no eren conscients que festes semblants es celebraven a l’altra banda de la frontera, en altres comarques o fins i tot a la vall del costat. llegeix més…