Entrades sobre Ecologia

L’illa d’Annobón, al límit de l’ecologia

1 juny 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

AnnobónAnnobón és una petita illa de 16 km2, situada al bell mig de l’Atlàntic, entre São Tomé i Santa Helena. Pertany a la Guinea Equatorial, però està molt allunyada de la resta de territoris d’aquesta República i de qualsevol altre zona habitada. En realitat el territori continental més proper és Port-Gentil, al Gabon, situat a 335 km. Això vol dir que amb els mitjans de navegació tradicionals, els annobonesos no poden arribar, sense un gran risc, a terra ferma. Tampoc solen viatjar a l’illa més propera: São Tomé, situada a 170 km. Els transports fins a Malabo i Bata són irregulars i no garanteixen subministraments regulars per a la població local (en canvi, els avions i els vaixells duen aliments per als militars destinats allà i per als treballadors de les empreses estrangeres).

Aquesta situació no és nova. Aquesta illa, descoberta a mitjan segle XV, no va ser poblada fins el 1550 i va dependre de Portugal fins el 1700. Els habitants de l’illa, portuguesos i esclaus procedents d’Angola, de São Tomé i de Mina, depenien habitualment dels vaixells que anaven a Annobón, amb una periodicitat anual. D’alguna forma, encara no molt clara, es van desfer dels portuguesos. Però van quedar encara més aïllats i per molts béns depenien dels intercanvis amb els vaixells que paraven a fer aiguada: negrers, baleners, vaixells militars… La colonització espanyola, a partir de 1858, va permetre una certa regularització de les comunicacions amb l’establiment de vapors correu. De 1968 a 1979, durant la dictadura de Macías, l’aïllament es va aguditzar i als annobonesos els van arribar a faltar béns essencials als que ja s’havien acostumat, com el sabó. Després de 1979, els vaixells i els avions van tornar a visitar l’illa, però no duen molts subministraments.

Així doncs, Annobón, amb uns 1.400 habitants, és un dels territoris amb més densitat de població de l’Àfrica Central. Els recursos disponibles són extremadament limitats, per les petites dimensions de l’illa i per l’empobriment dels sols. A més a més, hi ha molt poca terra que es pugui conrear, perquè l’illa, d’origen volcànic, té un fort desnivell i inclou un llac al cràter del volcà. En conseqüència, tota la cultura dels annobonesos està orientada cap a la preservació dels recursos naturals (són, en això, molt diferents als habitants d’altres zones del país, i especialment dels procedents de la zona continental, on els recursos són molt més abundants i on es sol practicar agricultura de tala i crema). La pràctica de l’agricultura, la ramaderia i fins i tot la construcció tracta de salvaguardar el medi ambient de l’illa, extremadament fràgil.

La societat annobonesa té unes normes molt rigoroses de gestió dels recursos. En primer lloc hi ha un intent desesperat de preservar el bosc, mitjançant un control absolut dels recursos forestals. Tan sols es permet talar arbres per fer caïcs: un element imprescindible per a la pesca. Però per fer foc s’usen les branques mortes. I les cases tradicionals es construeixen amb una mena de vímet: les estores teixides s’usen com a parets. Per maximitzar el ús de la fusta els caïcs, quan ja no floten, es poden usar com a bancs, o es reaprofita la seva fusta.

Hi ha normes molt estrictes de gestió de la terra. El més petit racó de terra conreable, fins i tot d’un metre quadrat, pertany a algú. El poblat principal de Palé és construït a sobre la sorra, per no malbaratar terra útil. La gent viu concentrada a Palé però en temps de plantar es desplaça als pobles que estan al voltant de l’illa, i que no estan habitats permanentment. D’aquesta forma, totes les famílies tenen camps al voltant de la ciutat (per cobrir les necessitats més urgents) i altres parcel·les al voltant dels poblats, que visiten periòdicament, anant a peu o en barca, per obtenir recursos suplementaris. La ramaderia, molt escassa, està estrictament regulada. Aquells que tenen cabres no les deixen pasturar lliurement, per por a que mengin collites. Les tenen al pati de casa seva, lligades. Quan els seus propietaris van a conrear les finques, recullen algunes de plantes silvestres i les porten a la ciutat lligades a l’esquena per donar-les a les cabres.

La pesca és el principal recurs de l’illa. Els annobonesos es consideren, bàsicament, pescadors. Però si bé en certes temporades hi ha grans excedents de peix, en temporada seca aquest és bastant escàs. Però no es comercialitza: només es posen a la venda alguns tipus de peixos quan hi ha excedents, però en temps d’escassetat es dóna prioritat absoluta a la redistribució. Abans de vendre cap peix cal assegurar-se que tots els membres de la família extensa tenen què menjar. Això a vegades genera tensions entre els annobonesos i els forasters, que perceben el fet que els illencs no venguin el seu peix com una mostra de rebuig. En els darrers temps, els pescadors annobonesos es queixen que la pesca minva a causa de la pesca excessiva dels grans vaixells factoria que feinegen a la zona.

La construcció d’infraestructures modernes posa en perill aquest equilibri costosament mantingut. L‘ampliació de l’aeroport ha provocat la destrucció de moltes de les finques que eren prop de la ciutat. A més a més, una altra àrea de conreu ha estat utilitzada per a la construcció d’un gran hotel, amb l’agreujant que aquest gairebé no rep visitants. I molts camps de conreu han estat suprimits per a l’erecció de seus dels diferents Ministeris i vivendes per als funcionaris. Bona part de les terres fèrtils situades prop de Palé no es poden conrear. Les obres de “desenvolupament” no garanteixen, en absolut, la subsistència dels autòctons i, en canvi, posen en perill el seu estil de vida.