Entrades sobre Ecologia

Les reserves indígenes del Brasil, sota el pes de l’agronegoci i la mineria

16 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: ,

                     Gustau Nerín

 

La bancada ruralista és un conjunt de parlamentaris que actuen com un lobby al Brasil. Formen part de diferents forces polítiques, però tenen en comú el seu objectiu de donar suport a l’agronegoci. Aquest lobby pretén incrementar l’explotació dels territoris forestals del Brasil, amb el suport dels grans terratinents i les potents empreses agrícoles i ramaderes, dedicades bàsicament a la producció per a l’exportació, però també de les poblacions de zones veïnes a la selva que volen accedir als seus recursos (com els garimpeiros, els miners il·legals, o els treballadors de les empreses forestals). Tenen, a més a més, la complicitat de les empreses mineres i forestals que volen explotar uns jaciments i uns boscos que ara per ara els estan vedats.

Ara, la seva situació és immillorable. La bancada ruralista va tenir un paper decisiu en la separació de la presidència de Brasil de Dilma Rousseff (que tot i els escàndols de corrupció en què el Partit del Treball estava implicat, defensava mínimament la preservació de l’Amazònia). Aquesta mateixa bancada ruralista va ser molt més tolerant quan els tribunals van reclamar que es tragués la immunitat al corrupte president Michel Temer, que havia substituït Rousseff: s’hi van negar. El preu d’aquest suport és l’obertura a l’explotació de grans superfícies de l’Amazònia. Temer ha cedit davant els ruralistes i s’excusa amb pretextos financers: els recursos obtinguts de les empreses que explotin la selva ajudaran a finançar un Estat en plena crisi que ha vist estroncats els seus somnis de creixement.

Indígenes Rio Negro Brasil

Indígenes a Rio Negro, Brasil

Els principals obstacles als projectes de la bancada ruralista eren les demarcacions de terres indígenes i les àrees de protecció ambiental. Les terres indígenes són àmplies extensions de terra que tradicionalment havien estat ocupades per un poble indígena determinat. La llei estableix que en les terres indígenes demarcades no s’hi poden establir no-indis i que s’han d’explotar sota els sistemes econòmics tradicionals. Una protecció similar es dóna a les terres propietat de quilomboles (societats descendents d’esclaus cimarrons).

La llei estableix una forta protecció a les terres demarcades, però tradicionalment hi ha hagut molts problemes per a assolir les delimitacions. La FUNAI, la governamental Fundació Nacional de l’Indi, per endegar un procés, demana un informe a diferents experts (entre els quals no hi poden faltar els antropòlegs). Aquests fan una valoració de si la proposta de demarcació és justificada o no. Més endavant, els directius de la FUNAI elaboren un informe, que pot coincidir o no amb les recomanacions dels experts, que s’eleva al Ministeri de Justícia. Quan aquest el valida, es transfereix al govern que és qui l’ha d’aprovar definitivament les delimitacions.

Les demarcacions són molt efectives: no només impedeixen que arribin nous pobladors i que s’obrin nous negocis a les reserves, sinó que comporta l’expulsió dels colons ja presents a la zona (un element molt criticat pels ruralistes que aspiren sempre a posar més terres en explotació i consideren les expulsions com un atac al dret a la propietat privada).

Brasil natura

Els sectors ecologistes han donat tot el seu suport a les demarcacions, ja que consideren que la protecció dels drets dels indígenes és la millor garantia per evitar la sobreexplotació de la zona i la destrucció del pulmó del Planeta. Però sovint hi ha un problema cultural pel que fa a la percepció de l’aprofitament de les terres. Si per a bona part dels brasilers són terres “malbaratades” (ja que al Brasil bona part dels espais naturals han estat destruïts per fer conreus o per dedicar-se a la ramaderia), per als indis són àrees aprofitades, perquè per les seves pautes d’ocupació necessiten molt més terreny, doncs practiquen l’agricultura itinerant o la caça i recol·lecció. Per a alguns membres del govern Temer l’existència mateixa dels indígenes suposa una amenaça al “progrés del país”.

Però els processos d’aprovacions de les demarcacions es van dilatar moltíssim en temps de Rousseff, ja que aquesta intentava tranquil·litzar als ruralistes per no perdre el seu suport al Parlament brasiler. Passaven els anys i els informes dels experts s’omplien de pols sense que les demarcacions avancessin. A més a més els colons, amb el suport de la maquinària ruralista, van endegar un munt de recursos judicials que van paralitzar les demarcacions noves.

En els darrers temps, amb la bancada ruralista més forta que mai al poder, s’han multiplicat les mesures per retallar les demarcacions. Però a més a més, cada cop són més habituals les accions il·legals contra els indígenes, com les coaccions o els assassinats. En algunes comunitats s’intenta foragitar als indis abans no se’ls demarqui el seu territori, de tal forma que el procés de demarcació quedi en no res.

Les mesures del govern posen en perill, fins i tot, les darreres comunitats de “no contactats”, aquells indis que mai han tingut contacte amb els occidentals i que la FUNAI protegeix especialment, perquè el seu sistema immunològic no està preparat i la trobada amb occidentals podria disparar la mortalitat en la seva comunitat. Aquests grups es troben a la frontera amazònica entre Brasil, Perú i Bolívia, principalment. La bancada ruralista proposa, simplement, ocupar els seus territoris i reduir-los, tot argumentant que la seva supervivència “no és viable”. I és que, desgraciadament els ruralistes tenen raó. Els indis no contactats no podran sobreviure a mitjà termini, si la societat brasilera, i el conjunt d’Occident, no modifica la seva relació amb ells. I això no és fàcil.

L’illa d’Annobón, al límit de l’ecologia

1 juny 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

AnnobónAnnobón és una petita illa de 16 km2, situada al bell mig de l’Atlàntic, entre São Tomé i Santa Helena. Pertany a la Guinea Equatorial, però està molt allunyada de la resta de territoris d’aquesta República i de qualsevol altre zona habitada. En realitat el territori continental més proper és Port-Gentil, al Gabon, situat a 335 km. Això vol dir que amb els mitjans de navegació tradicionals, els annobonesos no poden arribar, sense un gran risc, a terra ferma. Tampoc solen viatjar a l’illa més propera: São Tomé, situada a 170 km. Els transports fins a Malabo i Bata són irregulars i no garanteixen subministraments regulars per a la població local (en canvi, els avions i els vaixells duen aliments per als militars destinats allà i per als treballadors de les empreses estrangeres).

Aquesta situació no és nova. Aquesta illa, descoberta a mitjan segle XV, no va ser poblada fins el 1550 i va dependre de Portugal fins el 1700. Els habitants de l’illa, portuguesos i esclaus procedents d’Angola, de São Tomé i de Mina, depenien habitualment dels vaixells que anaven a Annobón, amb una periodicitat anual. D’alguna forma, encara no molt clara, es van desfer dels portuguesos. Però van quedar encara més aïllats i per molts béns depenien dels intercanvis amb els vaixells que paraven a fer aiguada: negrers, baleners, vaixells militars… La colonització espanyola, a partir de 1858, va permetre una certa regularització de les comunicacions amb l’establiment de vapors correu. De 1968 a 1979, durant la dictadura de Macías, l’aïllament es va aguditzar i als annobonesos els van arribar a faltar béns essencials als que ja s’havien acostumat, com el sabó. Després de 1979, els vaixells i els avions van tornar a visitar l’illa, però no duen molts subministraments.

Així doncs, Annobón, amb uns 1.400 habitants, és un dels territoris amb més densitat de població de l’Àfrica Central. Els recursos disponibles són extremadament limitats, per les petites dimensions de l’illa i per l’empobriment dels sols. A més a més, hi ha molt poca terra que es pugui conrear, perquè l’illa, d’origen volcànic, té un fort desnivell i inclou un llac al cràter del volcà. En conseqüència, tota la cultura dels annobonesos està orientada cap a la preservació dels recursos naturals (són, en això, molt diferents als habitants d’altres zones del país, i especialment dels procedents de la zona continental, on els recursos són molt més abundants i on es sol practicar agricultura de tala i crema). La pràctica de l’agricultura, la ramaderia i fins i tot la construcció tracta de salvaguardar el medi ambient de l’illa, extremadament fràgil.

La societat annobonesa té unes normes molt rigoroses de gestió dels recursos. En primer lloc hi ha un intent desesperat de preservar el bosc, mitjançant un control absolut dels recursos forestals. Tan sols es permet talar arbres per fer caïcs: un element imprescindible per a la pesca. Però per fer foc s’usen les branques mortes. I les cases tradicionals es construeixen amb una mena de vímet: les estores teixides s’usen com a parets. Per maximitzar el ús de la fusta els caïcs, quan ja no floten, es poden usar com a bancs, o es reaprofita la seva fusta.

Hi ha normes molt estrictes de gestió de la terra. El més petit racó de terra conreable, fins i tot d’un metre quadrat, pertany a algú. El poblat principal de Palé és construït a sobre la sorra, per no malbaratar terra útil. La gent viu concentrada a Palé però en temps de plantar es desplaça als pobles que estan al voltant de l’illa, i que no estan habitats permanentment. D’aquesta forma, totes les famílies tenen camps al voltant de la ciutat (per cobrir les necessitats més urgents) i altres parcel·les al voltant dels poblats, que visiten periòdicament, anant a peu o en barca, per obtenir recursos suplementaris. La ramaderia, molt escassa, està estrictament regulada. Aquells que tenen cabres no les deixen pasturar lliurement, per por a que mengin collites. Les tenen al pati de casa seva, lligades. Quan els seus propietaris van a conrear les finques, recullen algunes de plantes silvestres i les porten a la ciutat lligades a l’esquena per donar-les a les cabres.

La pesca és el principal recurs de l’illa. Els annobonesos es consideren, bàsicament, pescadors. Però si bé en certes temporades hi ha grans excedents de peix, en temporada seca aquest és bastant escàs. Però no es comercialitza: només es posen a la venda alguns tipus de peixos quan hi ha excedents, però en temps d’escassetat es dóna prioritat absoluta a la redistribució. Abans de vendre cap peix cal assegurar-se que tots els membres de la família extensa tenen què menjar. Això a vegades genera tensions entre els annobonesos i els forasters, que perceben el fet que els illencs no venguin el seu peix com una mostra de rebuig. En els darrers temps, els pescadors annobonesos es queixen que la pesca minva a causa de la pesca excessiva dels grans vaixells factoria que feinegen a la zona.

La construcció d’infraestructures modernes posa en perill aquest equilibri costosament mantingut. L‘ampliació de l’aeroport ha provocat la destrucció de moltes de les finques que eren prop de la ciutat. A més a més, una altra àrea de conreu ha estat utilitzada per a la construcció d’un gran hotel, amb l’agreujant que aquest gairebé no rep visitants. I molts camps de conreu han estat suprimits per a l’erecció de seus dels diferents Ministeris i vivendes per als funcionaris. Bona part de les terres fèrtils situades prop de Palé no es poden conrear. Les obres de “desenvolupament” no garanteixen, en absolut, la subsistència dels autòctons i, en canvi, posen en perill el seu estil de vida.