Entrades sobre Història

Sant Jordi

21 abril 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Josep Fornés

 

La llegenda

Sant Jordi. Figura de plom. Fons Museu Etnològic de Barcelona

Sant Jordi. Figura de plom. Fons Museu Etnològic de Barcelona

Al segle XIII el frare dominic Iacobus de Voragine, arquebisbe de Gènova, va escriure una obra que va influïr en la mitologia popular dels sants. Es tracta de la Lleggenda Auria, i en ella cita al devot tribú Jordi:

  “Georgius tribunus, genere Cappadocum, pervenit quadam vice in provinciam Libyae in civitatem, quae dicitur Silena. Iuxta quam civitatem erat stagnum instar maris, in quo draco pestifer latitabat, qui saepe populum contra se armatum in fugam converterat flatuque suo ad muros civitatis accedens omnes inficiebat. Quapropter compulsi cives duas oves quotidie sibi dabant, ut eius furorem sedarent, alioquin sic muros civitatis invadebat et aerem inficiebat, quod plurimi interibant…”

Jordi era, segons Voragine, un capità capadoci, un romà, o més ben dit un romiós,que és com els actuals turcs anomenen als grecs que sempre havien poblat els territoris de l’antic Imperi Romà d’Orient, i que ells van fer fora en temps del fundador de la Turquia moderna, Mustafa Kemal, anomenat Ataturc, que literalment vol dir «el pare dels turcs».

Jordi, Yiorgos, Giorgos… té molts noms arreu de les grans nacions que l’han elevat a la categoria de sant patró: Catalunya, Aragó, Anglaterra, Geòrgia, Etiòpia… Però arreu se’l representa vestit de guerrer matant serpents o dracs pestilents.

A Göreme, en plena Capadòcia, es poden admirar les pintures murals d’una església excavada en la mateixa roca, coneguda com Yilanli Kilise, l’església del Serpent. En la iconografia pintada a les parets s’hi poden veure sant Jordi i també sant Teodor lluitant amb una enorme serp, representació de les forces del mal. Els acompanyen les pintures murals de sant Basili, sant Tomàs i un personatge molt especial, Onofori. La tradició diu que Onofori havia estat una dona frívola que, farta de la gresca, va demanar la gràcia divina de la salvació. Déu li va concedir la gràcia de la lletjor i li va fer sortir barba.

Les històries de sants màrtirs, festeres penedides i beates barbudes són tan inversemblants que el mateix Segon Concili de Nicea de l’any 787 ja havia considerat apòcrifes les llegendes tradicionals referides als martiris del mateix Sant Jordi. Set anys de tortures davant de 70 monarques: ferro ferventis, ferro roentis, esquarterament… turments dels quals Jordi es refeia miraculosament? Eren històries que només volien creure aquells que havien d’ostentar proves de conversió.

 

El drac

De dracs i monstres pestilents n’estan plenes les històries sagrades de molts pobles. Els grecs Jason, Cadmos i Perseu en maten, i Apol·lo mata el serpent Pitó. Entre els islandesos, Thor mata el drac Nidhogre i el serpent Yormungand. Entre els víkings Sigurd mata Fafner per salvar la valquíria Sigurfrida. Entre els anglosaxons Beowulf mata Grendel. Wagner convertiria Sigurd en Sigfrid en l’Anell dels Nibelungs.

A l’Orient, però, el drac té un doble simbolisme com a força celestial que crea i restableix l’ordre i l’equilibri de la natura, associat al tro i a la pluja benefactora que fa germinar les collites. La Catalunya wagneriana del 1900 va saber recrear fins a l’extenuació el símbol de l’heroi matador de dracs potser veient en Jordi el Sigfrid català.

Ja al segle XIII els cavallers catalans que tornaven de les croades havien estès el culte a Sant Jordi entre la gent d’armes, un culte antic al Pròxim Orient des del segle VI. Un cop a casa, invocant el nom del sant, les tropes catalanes van plantar cara als invasors moros, francesos i castellans al llarg de centúries.

MEB 301-61 Grup escultòric - Xina

MEB 301-61 Grup escultòric – Xina

La sang dels déus, l’amor i la rosa

Ramon Violant explicava en el seu llibre pòstum La rosa en la tradició popular, una llegenda de la història sagrada dels antics grecs segons la qual fou Adonis qui va tenyir les roses de vermell, amb la seva pròpia sang, quan va ser ferit mortalment per un senglar, perquè originàriament les roses haurien estat totes blanques. Una altra llegenda ens parla que Afrodita va tenyir de vermell les roses amb la seva sang divina, perquè, desesperada per la mort del seu estimat Adonis, es va ferir les cames amb les punxes dels rosers mentre corria. Cupido també hauria vessat un vas de nèctar damunt unes roses.

A l’Orient, la sang d’Abel fa sortir roses roges; a Alemanya, el pecat d’Adam i Eva tenyeix les roses blanques… Els druides celtes penjaven amulets sagrats a les branques de les gavarreres. Els rosers boscans que creixien en les cruïlles dels camins eren amulets que els líders dels cristians interpretarien com a senyals divins: les joies de la Mare de Déu, en honor de la qual bastirien ermites, esglésies i catedrals al voltant del roser sant. Flora, Venus i Maria; la rosa mística, la rosa vermella símbol de l’amor, del pecat de la divinitat i de la sang.

Roses de Sant Jordi

Roses de Sant Jordi

 

El llibre com a regal

L’any 1926 Vicent Clavel, editor valencià de Barcelona, des de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona va aconseguir que el govern del dictador del borbó Alfons XIII, Primo de Rivera, instaurés una Fiesta del Libro Español en commemoració de la mort de Cervantes el 1616.

L’any 1930 la festa es va traslladar al 23 d’abril, dia de l’enterrament de l’escriptor. Com que aquell mateix dia també va morir Shakespeare, la UNESCO va instituir el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor des del 1995.

L’origen de la Diada

8 setembre 2016

Publicat a: Actualitat, Descobertes

Etiquetes: , , , ,

El passat mes de juliol repassàvem algunes festes nacionals que se celebren en aquell mes, i veiem com la majoria, especialment al Nou Món, rememoren algun fet que va marcar el naixement d’aquestes nacions. També assenyalàvem com a Europa existeix la tradició de celebrar festes patronals com Sant Jaume, la Verge del Pilar o Sant Jordi. Però també trobem dates en les quals es commemoren fets històrics remarcables per a la història del país, i un bon exemple és la Diada que se celebra el proper diumenge.

Tot i que molts estats europeus es remunten a l’edat mitjana o moderna, el concepte de nació és molt més recent i es pot fer un seguiment de com i per què es van escollir determinats símbols per representar uns projectes polítics que, al llarg del segle XIX, van intentar enderrocar les monarquies absolutistes, en les quals l’estat no responia a l’existència d’un poble sinó a l’autoritat d’un rei. llegeix més…

L’olimipíada de l’esport popular

29 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , ,

Instruïu-vos i sereu lliures

Estimeu-vos i sereu feliços

Associeu-vos i sereu forts

Aquestes eren les màximes que guiaven l’obra de Josep Anselm Clavé. Les societats corals van ser una de les primeres expressions de l’auto-organització de les classes populars a Catalunya. Els obrers arribats a les ciutats industrials, on patien unes condicions de treball terribles, mancats de sanitat i educació, i, per suposat, de qualsevol oferta pública d’oci o lleure, van poder gaudir, a través del cant, d’un espai de socialització, instrucció i suport mutu.

Des d’un punt de vista cultural, la migració del camp a la ciutat suposava la pèrdua de referents comunitaris, haver de construir des de zero tot el teixit de relacions socials que tradicionalment havien articulat l’organització i la transmissió dels coneixements populars. En l’àmbit urbà, el lent desmantellament de l’antic règim no només afectava l’aristocràcia i el clergat, sinó també els gremis, l’estructura que havien adoptat artesans i menestrals per defensar els seus interessos, per instruir-se i fins i tot per celebrar les festes populars que es feien a la ciutat. llegeix més…

Patrimoni cultural immaterial

14 juliol 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: ,

Quan una missió espacial no tripulada viatja més enllà del sistema solar, més enllà de la distància en que és possible la seva comunicació amb la Terra, en el seu interior du una sèrie de missatges adreçats a qualsevol intel·ligència extraterrestre que, eventualment, pogués trobar aquesta nau espacial. També existeix un projecte per enviar un satèl·lit que estarà en òrbita durant 50.000 anys per després retornar a la Terra, i que portarà una quantitat enorme d’informació explicant com és actualment la humanitat. Però, pot l’espècie humana posar-se d’acord en quin missatge hauria d’enviar als extraterrestres o als terrícoles del futur?

Una possibilitat seria explicar els avenços científics i tecnològics als que hem arribat, però així no estaríem explicant qui som, o només estaríem mostrant una part de la humanitat, la que té accés a aquests coneixements o té el privilegi de poder utilitzar-los. Enlloc de mostrar el millor, un criteri en el què difícilment ens posaríem d’acord, podríem optar per seleccionar elements que representessin la diversitat del planeta i els éssers que hi vivim.

La UNESCO, l’organització de les Nacions Unides que vetlla per la ciència, la cultura i l’educació, porta gairebé 40 anys elaborant llistats de diferents elements d’arreu del món que podríem incloure en el nostre missatge. Naturalment, el motiu per confeccionar aquestes llistes no és enviar-les a estrelles llunyanes o a un futur remot, i de fet és interessant conèixer el seu origen per entendre’n el sentit. llegeix més…

Què vol dir Etnològic?

3 juny 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: , , , , ,

L’any 2001, l’Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi on diagnosticava el grau de coneixement i la percepció que tenia la ciutadania sobre els museu de la ciutat. La recerca havia consistit en 1200 entrevistes telefòniques i revelava dades interessants i sorprenents sobre la visió que les barcelonines i barcelonins tenien sobre els centres patrimonials de la ciutat.

Però potser les dades més interessants no són les quantitatives, sinó que es troben en els comentaris que els investigadors fan sobre les diferents respostes que havien rebut. Respecte la pregunta “Em podria dir si coneix o ha sentit a parlar del Museu Etnològic?”, comenten que sovint havien de repetir-la, ja que els entrevistats no entenien el nom del museu. En un annex titulat Anècdotes curioses, s’explica que una persona havia respost que un dels museus que coneixia era el Museu Antològic.

Per experiència, sabem que altres noms que s’atribueixen al museu són Enològic –l’estudi de la producció del vi– o fins i tot Entomològic –l’estudi dels insectes.

Es tracta de suggeriments ben interessants, que podríem arribar a tenir en compte, però potser és més assenyat intentar explicar què vol dir etnologia.

llegeix més…