Entrades sobre Psicologia

El sentit de l’humor. És universal?

28 desembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

                Gustau Nerín

Humor universalHi ha qui assegura que rient la gent s’entén. Els partidaris d’aquesta teoria argumenten que la rialla és comuna a tots els humans i fins i tot als grans simis, i que canalitza reaccions innates. Així, doncs, segons aquests autors, tothom en principi tindria sentit de l’humor i aquest permetria podria posar en contacte gent de diferents universos culturals. Hi ha qui diu que tots els acudits ja estan inventats i que totes les societats comparteixen un mateix bagatge humorístic (una mica el mateix que al·legava Vladimir Propp sobre els contes). Si, a més a més, tenim en compte que des d’algunes teories es veu la rialla com una estratègia alliberadora de tensions, podríem arribar a la conclusió que l’humor pot ser una eina de contacte amb l’altre i de creació de relacions fluïdes amb el desconegut.

I, sens dubte, a vegades l’humor funciona com a pont entre les cultures. Un mim pot fer una representació a l’altra punta del món i provocar riallades. I hi ha pel·lícules dels germans Marx, de Cantinflas, dels Simpson o de Woody Allen, que fan riure mig món. Ara bé, per altra banda els intèrprets i els traductors asseguren que el seu pitjor malson és traduir humoristes. Hi ha acudits que són intraduïbles, i les coses que fan gràcia a alguna banda poden ser ofensives a l’altra. Als congressos internacionals d’humoristes, si els participants no s’adapten al context on actuen, poden produir-se llargs silencis amarats d’incomoditat o d’incomprensió.

Diuen que l’emperador romà Heliogàbal organitzava grans festes amb menjar a dojo, delicioses begudes, sexe a voluntat, gladiadors, cristians llançats a les feres… Però apunten que si algun dels convidats era prou descortès com per adormir-se a mitja festa (potser a causa de les begudes subministrades), l’emperador podia decidir despertar-lo llançant-lo als lleons. Diuen que ho trobava la mar de divertit, això que a nosaltres ens podria semblar espantós (i una falta al sentit de l’hospitalitat).

L’humor, indubtablement, depèn del context cultural, i sovint si no es controlen les claus d’un sistema cultural, no es pot entendre el sentit de l’humor particular d’una determinada zona. Hi ha societats on cal ocultar l’humor ben sovint: només es pot expressar en determinades ocasions, sovint molt ritualitzades… A moltes cultures, l’humor té gènere: no són els mateixos els acudis que fan els homes que els que fan les dones (ni els que poden riure els homes que els que poden riure les dones)… O depèn de grups d’edat: hi ha un humor per a adults, un per a joves i un per a nens. Si un membre d’un grup usa el registre d’humor que no li correspon cometrà una acció que pot ser molt mal vista. Fins i tot dins de les famílies, en algunes cultures, hi ha graus de parentiu que es caracteritzen per la tolerància de bromes; un noi fang, que ha de retre respecte absolut als adults, pot burlar-se obertament del germà de la seva mare, que li replicarà amb el mateix to. És el seu “parent de conya”.

Hi ha coses que semblen evidents, però que no ho són tant. Per a nosaltres és indiscutible que l’humor és una cosa positiva, però no sempre ha estat així. Com explica molt bé Xavier Theros en un magnífic assaig, l’Església catòlica es va passar segles intentant dissuadir a la gent de riure, perquè n’estava ben convençuda que el diable aprofitava la rialla per infiltrar-se a la seva ànima. Potser afortunadament, la majoria de la gent, i especialment la pertanyent a les classes populars, feia ben poc cas dels consells de l’Església. La població, a l’època, potser menjava poc, però reia desenfrenadament.

Per altra banda, hi ha tipus d’humor que estan vetats a determinades societats, però que són la base del sentit humorístic a d’altres. Sovint l’humor va associat a l’estigmatització de l’altre, i serveix per establir la superioritat d’un individu o un grup sobre la resta. La rialla pot ser, en certa mesura, una agressió. Hi ha humor masclista i humor racista, i gairebé tots els col·lectius inferioritzats disposen dels seus acudits que ajuden a consolidar el seu estigma. Alguns, justament per defendre aquests col·lectius inferioritzats, proposen diverses modalitats de censura. Però, a la fi, la censura també s’usa per protegir els grups hegemònics…

Hi ha grans diferències sobre els límits de l’humor, en funció de les societats i del moment històric. De fet, l’humor genera contínuament conflictes. Juan Carlos Siurana aposta per establir clars límits morals a l’humor. Però hi ha qui, com Albert Sánchez Piñol, ens recorda que l’humor és l’eina dels oprimits per lluitar contra els poders totalitaris…

De fet, a totes les cultures hi ha certs límits a l’humor, però aquests són molt diferents. Per exemple, sol haver-hi limitacions a fer humor amb allò que es considera sagrat, i per això l’humor a vegades ha tingut relacions conflictives amb la religió (però també ha tingut problemes amb el patriotisme i amb el militarisme, només cal que recordem el cas del Cu-Cut o la recent denúncia contra El Jueves).

Els límits de l’humor varien entre diferents parts del món, però també evolucionen molt amb el pas del temps. Joan de Déu Domènech, en un magnífic assaig sobre l’humor a l’edat mitjana, explicava com les execucions, a Barcelona mateix, constituïen una diversió col·lectiva de primera magnitud. Quan els assassins, bandolers o bígams eren portats a executar, la gent els llançava excrements, els  colpejava i els escarnia, com a diversió. Fins i tot hi havia qui es penjava de les cames dels enforcats per garantir les riallades dels assistents… Perquè com ens explica Xavier Theros, la rialla formava part de l’escarni que mereixien els culpables, els dèbils i els vençuts.

D’alguna forma o altra, sembla que tots els pobles tenen algun tipus de sentit de l’humor. Però si bé l’humor és universal, les seves modalitats probablement són infinites…

 

 

Lectures recomanades

Joan de Déu Doménech, L’espectacle de la pena de mort. Barcelona, La Campana, 2007.

Eduardo Jáuregui,”Universidad y variabilidad cultural de la risa y del humor” a AIBR. Revista de Antropología Iberoamericana nº 3, 2008.

Andrés Mendiburo y D. Páez, “Humor y cultura. Correlaciones entre estilos de humor y dimensiones culturales en 14 países” a Boletín de Psicología nº 102, 2011.

Albert Sánchez Piñol, Pallassos i monstres. Barcelona, La Campana, 2000.

Juan Carlos Siurana, “Ética del humor y diversidad cultural” en Revista Internacional de Éticas Aplicadas, nº 15, 2014.

Xavier Theros, Burla, escarnio y otras diversiones. Barcelona, La Tempestad, 2004.

Jeroen Vandaele, “Humor in Translation” a Yves Gambier – Luc van Dorslaer, Handbook of Translation Studies. Amsterdam, John Benjamins Publishing Company, 2010.

Els hikikomoris, els joves presoners a la seva cambra, i la societat japonesa

23 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

                                Gustau Nerín

AïllamentEls hikikomoris, els joves que s’aïllen a les seves cambres durant mesos, tot mantenint una connexió digital amb el món, fins fa poc eren una especificitat japonesa. Des de fa uns anys el fenomen s’ha estès per Europa, i ha arribat a Oman i a Corea. Fins i tot ja se’n coneixen casos a Catalunya. Però el nombre d’afectats és molt diferent segons les àrees. A més a més, la percepció del fenomen és molt diversa segons les societats i sembla que també hi ha diferències entre els comportaments i les motivacions dels enclaustrats japonesos i els europeus. Per això en molts estudis sobre els enclaustrats, l’antropologia ha estat cridada a l’auxili de la medicina i la psicologia.

Els hikikomoris no estudien, no treballen, no es relacionen amb amics, no surten al carrer, esquiven la família… És un fenomen molt estès al Japó, on va començar als anys vuitanta. N’hi ha diagnosticats més 500.000. Segons algunes fonts, aquest fenomen assoliria al 10 % de la població japonesa jove, afectant especialment a la masculina (amb predomini dels fills únics i els fills grans). No es tracta d’un fenomen passatger. Comença de forma progressiva, amb la pèrdua de relacions socials i pot durar molts anys. La mitjana de reclusió arriba als cinc anys, i pot superar els vint. Tot i que tenim la imatge de joves tancats a la seva cambra, en alguns casos hi ha enclaustrats de gairebé 40 anys.

Sovint s’ha considerat que el fenomen dels hikikomoris té a veure amb la pressió a que es sotmet als adolescents a l’arxipèlag asiàtic, especialment a nivell d’estudis, i a la por que tenen aquests al fracàs acadèmic, professional i emotiu. Però també hi ha qui apunta a que es deu a unes figures maternes hiperprotectores i a la freqüent absència de la figura paterna (que al Japó assumeix un rol bàsicament autoritari). Molts estudis apunten el fet que els infants estan excessivament mimats, que esdevenen autèntics tirans a les seves cases i que no se’ls prepara per assumir el fracàs. També hi ha qui ha afirmat que l’origen del fenomen és el bullying, especialment intens al Japó. El que s’ha demostrat, sense cap dubte, és que afecta, sobretot, a individus perfeccionistes (majoritàriament, de classe mitjana). No poden suportar no aconseguir acomplir el paper que desitjarien assumir i que se suposa que els pertoca.

Cada cop els estudis apunten més cap a que la reclusió és un fenomen alhora psicològic i sociocultural. I sembla ser que es tendeix a reduir la importància de l’addicció a internet, que alguns autors havien considerat determinant. De fet, tot i que ara és un fenomen comú que els hikikomoris s’enganxin durant molt de temps a la xarxa, ja n’existien abans de la difusió d’internet. Internet és emprat, per als afectats, com un mitjà de controlar estrictament la sociabilitat: només permeten intrusions d’uns pocs individus i es desconnecten quan volen. Però això mateix fan al món real.

Aïllament                Diuen que al Japó el problema dels hikikomori sol ser assumit per les mares, que tenen tendència a la superprotecció. El resultat és que s’acostuma a prendre aquest comportament com una fase que els afectats han de superar per sí mateixos. Així doncs, aquests passen molts anys amb aquest comportament, perden habilitats socials i anys d’estudi i quan retornen a la vida social tenen greus problemes per recuperar un comportament estàndard.

Fins fa uns anys el fenomen dels enclaustrats es considerava específicament japonès. Amb el temps s’ha vist que això no és evident, per l’aparició de casos a d’altres zones. Però, ¿té alguna cosa a veure l’existència de hikikomoris amb la idiosincràsia nipona, o van aparèixer inicialment al Japó perquè aquest país era el que tenia unes estructures més avançades?

Al Japó el fenomen hikikomori té tanta força, que els enclaustrats s’organitzen en xarxes socials per donar-se suport mutu i animar-se en el fet d’estar enclaustrats. Front a això, les famílies no acostumen a demanar ajut extern fins al cap de mesos o fins i tot anys. De fet, als parents els sol provocar una forta vergonya, perquè la japonesa és una societat molt productivista i l’individu que no treballa és considerat un pur paràsit. La societat sovint no és conscient del patiment dels que estan afectats per aquesta síndrome.

En tant que els terapeutes japonesos recomanen esperar, en els casos d’aïllament voluntari, a Occident, metges i altres professionals acostumen a demanar tractaments més agressius que, de fet, impedeixin que el hikikomori persisteixi en l’aïllament. Per exemple, es sol recomanar un canvi d’entorn familiar (anar a viure amb parents diferents als pares), i en casos extrems fins i tot es pot optar per l’hospitalització. També hi ha qui recomana forçar visites al “niu” del pacient, fins i tot sense la seva aprovació… Molts metges occidentals aconsellen retirar, de forma controlada, els aparells electrònics i, sobretot, reorganitzar la vida del malalt en el si de la seva família, buscar-los activitats…

En canvi al Japó els metges, com les famílies, solen ser contraris a l’hospitalització. Sembla ser que en aquesta opció hi pesen tant els components purament mèdics com els culturals. Els japonesos tenen un altíssim sentit de fidelitat a la família. La cura dels fills (i dels pares) és una prioritat per als japonesos, poc contagiats de la cultura individualista. El fet que la família demani ajuda fora o encarregui la cura del malalt a un centre especialitzat, es pot percebre com una renúncia a responsabilitats (o fins i tot com una traïció).

Hi ha autors que apunten que al Japó el fet de designar als afectats amb un nom específic, hikikomori, ajuda a la família i als propis afectats a conceptuar el fenomen i escapar a les pressions socials…

Els casos fora del Japó són massa recents i massa escassos com per fer una comparativa científica. Sembla que les formes de vida moderna i individualistes contribueixen a incrementar el nombre d’enclaustrats voluntaris, però hi ha certs elements que marquen una diferenciació geogràfica d’aquest fenomen.

En el cas de l’Estat espanyol, el “síndrome de la porta tancada” afecta a gent més gran que al Japó. L’edat mitjana d’inici dels episodis, entre els homes, se situa als 35 anys i solen anar vinculats al fracàs laboral i de parella. Entre les dones l’edat mitjana encara es superior,  i se sol elevar als 50 anys. En el cas espanyol, a diferència del japonès, l’enclaustrament voluntari sol anar associat a d’altres patologies mentals.