Material a l’interior del refugi Vila de Madrid. Autor: Jordi Pallàs

El refugi 307, al carrer Nou de la Rambla, un dels pocs que encara es pot visitar, va tenir múltiples vides: va servir per cultivar xampinyons, va ser magatzem de vidre i refugi dels sensellar. El refugi de Can Peguera, que s’endinsa a les entranyes del Turó de la Peira, va ser el sostre d’algunes famílies sense recursos després de la guerra. Algunes hi van viure fins que van aconseguir un habitatge digne que els va proporcionar el consistori barceloní. No són els únics exemples de refugis que van tenir una segona vida com habitatge. Aquesta ocupació, a vegades, es va allargar durant dècades amb la immigració massiva de gent que venia del camp. Al carrer Tenerife (Horta-Guinardó) hi havia un refugi, excavat a la roca, que es coneixia com la Cova de Felipa perquè durant molt de temps hi va viure una dona a qui els veïns coneixien amb aquest nom.

Refugi 307 en el moment de la descoberta. 1995. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Refugi 307 en el moment de la descoberta. 1995. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Refugi 307, 2011. Autor: Pep Herrero

Claveguera al refugi del carrer Juan de Sada, 2015. Servei d’Arqueologia de Barcelona

La complicitat de Franco amb Hitler va produir-se a molts nivells: diplomàtica , burocràtica, militar.. Fins i tot, hi va haver una ocupació física de la ciutat, perquè les seus de poder nazis eren al cor de Barcelona. A prop de la plaça Catalunya hi havia el Banc Alemany Transatlàntic, el Consolat Alemany, l’Associació Cultural Amigos de Alemania, la Cambra de Comerç Alemanya, la Casa Alemanya de Barcelona… I no gaire lluny, a l’Eixample, hi havia el Mercat d’Artesania Alemanya, l’lnstitut  Alemany de Cultura, el Col·legi Alemany… Quan la derrota del líder nazi ja era previsible, Franco va canviar radicalment el seu discurs i les banderoles i la simbologia nazi va anar desapareixent. El dictador espanyol però no tenia clar que el rentat de cara fos suficient i, de fet, va viure amb força angoixa l’avanç de les tropes aliades durant la II Guerra Mundial: va enviar 12.000 homes a construir fortins als Pirineus (la línia P) i només a Barcelona va projectar 704 refugis D’altra banda, el govern franquista va arribar a publicar un decret sobre la construcció de refugis en edificacions noves amb la intenció d’anar avançant en la defensa passiva davant un possible atac ja que els costos de reutilitzar els republicans eren abismals.

Vista general de la plaça de Catalunya de Barcelona. Gener de 1939. Biblioteca Nacional de España

El decret exigia construir refugis a les noves edificacions que es fessin en poblacions que tenien més de 20.000 habitants i especificava que havien de tenir refugis antiaeris aquelles ciutats i pobles que poguessin tenir una importància estratègica. Tot però va quedar en paper mullat perquè dels 704 refugis projectats només se’n van acabar construint -segons la documentació  conservada-22. Era un projecte quimèric per l’elevat cost econòmic que suposava.

Entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. 26 de gener de 1939. Biblioteca Nacional de España

La majoria dels refugis es van concentrar al centre i a l’Eixample, prop del poder. Un dels teatres que van haver de fer un refugi als seus soterranis va ser el Teatre Calderón (on hi ha actualment l’Hotel Calderón) . Es va inaugurar el 17 de febrer del 1945 i va tancar les portes el 1967. El 1943 també es va construir un refugi sota el Banco Español de Crédito de la plaça Catalunya. El mateix any es va fer un refugi a la fàbrica de cintes de seda Benet i Campabadal , que va estar activa fins a la dècada dels anys 80. A Barcelona, moltes indústries, davant el pànic, van optar també per tenir el seu propi refugi antiaeri.

Al llarg dels mesos que va durar la Guerra Civil es va construir pràcticament una ciutat subterrània, amb unes normes, unes relacions personals, uns costums, i una convivència que quedava marcada per l’amenaça de les bombes i pel confinament en un espai reduït i fosc. Es calcula que es van arribar a construir uns 1.455 quilòmetres de túnels subterranis.  Un dels refugis que exemplifica la lluita veïna és el de Can Peguera, que era un dels quatre barris de cases barates que es van fer a Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera. El nou barri havia d’allotjar la mà d’obra que arribava a la ciutat i recol·locar els barraquistes de Montjuïc.

Preparació de paquets per al front. Barcelona. 28/11/1938. Biblioteca Nacional de España

Era un feu de la CNT i entre els veïns hi destacaven dirigents anarcosindicalistes o gran part de la redacció de la revista Solidaridad Obrera. Molt a prop, hi havia l’lnstitut Mental de la Santa Creu, un dels psiquiàtrics més importants d’Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Com que era un important centre hospitalari, hi havia una enorme creu roja visible des de l’aire. No obstant això, els veïns no estaven tranquils i temien que els avions italians, que tot sovint sobrevolaven el barri, deixessin anar les bombes. Van fer bé de construir un refugi, perquè les bombes hi van acabar caient.

El moviment veïnal va fer possible també la supervivència, ja en plena democràcia, d’aquest refugi. El 1998 va ser reobert pels tècnics municipals a petició de la Associació de veïns de Can Peguera. Des del 2004, s’organitzen visites a través de l’Arxiu Històric Roquetes-Nou  Barris. Hi ha altres refugis que, gràcies als veïns, no han acabat esborrant-se del tot del paisatge urbà. És el cas, per exemple, del refugi que hi ha sota la plaça de la Revolució, al barri de Gràcia. No es va poder salvar íntegrament però la pressió veïnal i els historiadors del barri van aconseguir que se’n conservés una part. Aquest refugi també s’havia aixecat, a iniciativa dels veïns,  amb el pic i la pala.

Per protegir-los es van construir alguns refugis, com el que encara es pot visitar i on va viure Lluís Companys durant la Guerra Civil, al Palau de les Heures. El refugi, sota la impressionant residència que s’havia construït a finals del segle XIX el ric industrial José Gallart Forgas, tenia un emplaçament privilegiat, perquè es trobava rere la bateria antiaèria del Turó de la Rovira.  Tanmateix, l’existència d’aquest refugi no era un secret per als feixistes. De fet, en tenien una fotografia aèria i, en algun moment, es van plantejar bombardejar-lo.

Rebuda de combatents al Palau de la Generalitat l’1 de maig. Biblioteca Nacional de España

Un altre refugi que ha viscut inalterable el pas del temps és el que hi ha sota l’edifici que havia allotjat el consolat soviètic, a l’Avinguda Tibidabo. A l’entrada manté intacta una immensa bandera comunista, i a l’interior es conserven  diferents dependències, protegides amb formigó armat. Tot estava preparat per si s’hi havia d’estar un temps llarg. Prop del Palau de Pedralbes es va fer un altre refugi destinat a protegir la vida del president de la República espanyola, Juan Negrín. No ha deixat cap rastre, en canvi, el refugi que es va construir a la Casa Milà. Les empremtes arqueològiques es van esborrar l’any 2000 durant unes obres, i la documentació es va cremar amb la victòria franquista per por a les represàlies. L’edifici modernista que hi ha al Passeig de Gràcia es va destinar, durant la Guerra Civil, a acollir les oficines del PSUC. Va ser també el domicili d’un dels seus líders polítics, Joan Comorera, que va ser víctima d’un atemptat fallit.

Carpeta del projecte de refugi a la Rambla de Catalunya, 33. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Un dels barris on es van construir més refugis comunitaris va ser l’Eixample on els edificis eren més alts i robustos. Alguns veïns ho van fer de manera pública, amb l’assessorament dels tècnics municipals, i amb l’ajuda de subvencions. D’altres ho van fer de manera clandestina, evitant la mirada dels veïns. Aquest va ser el cas, per exemple, de la família Beltran. Tres famílies de veïns van acordar un “pacte de silenci” i van fer les obres en el més absolut secretisme perquè el refugi era petit i podia encabir poca gent. Amagaven la terra que extreien durant la nit en carros i, amb la palla, ocultaven la runa perquè els altres veïns no sospitessin que allà s’estaven fent obres. El 2016, al número 149-151 del carrer Ausiàs March, el Servei d’Arqueologia de Barcelona va descobrir aquest refugi clandestí. Amb pintura de color vermell algú havia escrit: ‘El senyor Josep Colomer / va construir aquest refugi / any 1937’.

Refugi Torre de la Sagrera. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Latrina al refugi Torre de la Sagrera. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Material documentat al refugi Torre de la Sagrera. Autor: Xavier Maese. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Refugi al carrrer d’Ausiàs Marc. Servei d’Arqueologia de Barcelona

Quan sonaven les alarmes, els obrers  corrien a aixoplugar-se als refugis que hi havia sota les fàbriques.  A Sant Andreu, per exemple, hi havia la fàbrica Sanchís  que des de finals del segle XIX produïa tints i colorants. Amb la Guerra Civil va ser col·lectivitzada, se la va batejar amb el nom de fàbrica número 11, i va passar a dependre de la Comissió de la Indústria de Guerra. Els obrers hi fabricaven   bombes, explosius, detonadors i espoletes, i bales de fusell Mauser. Segurament aquest refugi va salvar la vida d’alguns treballadors, perquè les bombes van caure al patí el maig i juliol de 1937. 

Fàbrica Oliva Artés. Autor: Encarna Cobo, Servei d’Arqueologia de Barcelona

Oliva Artés va ser una de les fàbriques més prolífiques del Poblenou. La fàbrica, que es dedicava a la producció i reparació de maquinària, estava ubicada al carrer Pere IV, on també hi havia algunes de les seus d’entitats socials i recreatives de les classes populars, com l’Ateneu Colón o la Cooperativa. Com Sanchís, durant la guerra, també va ser col·lectivitzada i es va dedicar a l’armament. Als seus soterranis h havia també un refugi. En aquell moment el Poblenou tenia una de les majors concentracions industrials de la costa Mediterrània.

Plànol de la fàbrica Myrurgia de 1928, on el 1937 es va construir un refugi antiaeri