La ciutatdelsrefugis
Context històric
Barcelona sota les bombes
La solidaritat
Barcelona sota les bombes
La solidaritat
Els atacs continuats van tenir com a resposta diferents iniciatives de resistència i solidaritat en tots els àmbits: des d’enginyers que no dormien imaginant la ciutat subterrània, fins a infermeres amb guàrdies interminables als hospitals, passant per bombers que sortien tant si en tenien guàrdia com si no en tenien.

Manuel Muñoz Díez, president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona
Afiliat a la CNT, Manuel Muñoz Díez va ocupar el càrrec de president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. Abans que caiguessin les primeres bombes va regular les iniciatives veïnals i particulars, va instal·lar les primeres sirenes i va condicionar els espais del subsol de la ciutat com a refugis. Les estacions i els túnels es van convertir en el principal refugi de la ciutat. També va protegir els comerços i va senyalitzar els accessos als refugis.

Ramon Perera, enginyer, secretari tècnic de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya
Ramon Perera, enginyer industrial, va treballar infatigablement en la construcció de refugis. Va ser nomenat secretari tècnic de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya el febrer del 1938. Va treballar intensament en el disseny, l’assessorament i la supervisió per a la construcció de refugis arreu de Catalunya. Els refugis van anar incorporant noves mesures de protecció gràcies a les seves acurades observacions dels efectes de les bombes.

Vicenç Guarner, sotssecretari de la Conselleria de Defensa i cap de les forces republicanes a l’Aragó
Vicenç Guarner va ser el sotssecretari de la Conselleria de Defensa i cap de les forces republicanes a l’Aragó. Es va encarregar d’inspeccionar la costa catalana i d’organitzar la defensa, facilitar personal ben o mal armat, instal·lar nius de metralladores i bateries costaneres… El centre principal de la direcció es va situar al Castell de Montjuïc, des d’on observaven la costa per alertar de les primeres incursions dels avions italians.
Emèrita Arbonés, responsable del refugi de la plaça de la Revolució
Emèrita Arbonés treballava en una fàbrica tèxtil i durant la guerra vivia al carrer de Verdi de Barcelona. Tenia les claus del refugi de la plaça de la Revolució i era l’encarregada d’obrir-lo quan hi havia bombardejos. A Gràcia, com que hi havia comissions de festa, es van encarregar d’organitzar les construccions. Hi col·laborava tothom, fins i tot els nens.

Els treballadors d’Elizalde
Amb l’esclat de la guerra, els obrers d’Elizalde es van fer càrrec de la fàbrica. Després de l’alçament van començar a fabricar bombes de 12 kg d’aviació. Es van establir torns dobles i es va augmentar el personal. De l’Elizalde en sortien obusos d’artilleria, mines submarines, bombes d’aviació de 50 i 250 kg i obusos per a la Marina, i es feien reparacions de canons antiaeris capturats. El personal va passar de 400 a 1.300 treballadors i la fàbrica va canviar de nom i es va dir Elizalde Indústria Col·lectivitzada.
John Langdon-Davies, periodista i responsable de nens refugiats
John Langdon-Davies era un periodista britànic que es va dedicar a apadrinar infants víctimes de la Guerra Civil. Va habilitar dues torres burgeses de Puigcerdà i les va convertir en un refugi que va arribar a acollir més de quatre-cents infants. Amb el temps va obrir cases de colònies a Caldetes, al barri de Sarrià de Barcelona i a Sitges. També acabaria acollint mares amb nadons i vídues embarassades que no sabien on anar.
Anna Murià, periodista
Anna Murià va ser la directora en temps de guerra del Diari de Catalunya. El va dirigir amb el seu esperit vital i dinàmic fins al 21 de gener del 1939. Assegurava que li va tocar perquè tots els homes eren al front. Fos com fos, malgrat la falta de recursos i de redactors, va continuar al peu del canó pràcticament fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. S’havia quedat tota sola, ja no sortia cap més diari: «Sabíem que ho teníem tot perdut, però vam continuar; calia anar lluitant fins a l’últim moment», explicava.

Josep Subirats, dibuixant
Josep Subirats, Subi, va posar el seu talent com a dibuixant al servei de la propaganda antifeixista. Estava disposat a ajudar en tots els fronts, també en el bèl·lic. Durant l’agost del 1938 va treballar en la decoració dels menjadors infantils que el PSUC havia creat a la capital catalana per acollir els refugiats que arribaven de les zones ocupades.
Domènech Serra i Arnau, bomber
Domènech Serra i Arnau era un bomber que, quan va caure una bomba al número 331 del Consell de Cent a quarts de dotze de la nit del 16 de març, no s’ho va pensar gens ni mica i va córrer fins a l’edifici incendiat. No estava de guàrdia, però va fer els impossibles per a ajudar a rescatar els ferits. Un enderroc li va caure al peu i el va ferir. Aquells dies de març els bombers van fer 80 sortides. Els més joves eren al front i els que es van quedar a Barcelona van fer jornades maratonianes. Arribaven al lloc de les explosions, treien els ferits i els cadàvers, i després intentaven apaivagar els focs. Immediatament es traslladaven cap a un altre lloc on les víctimes demanaven ajuda desesperadament.
Josep Trueta, metge a l’Hospital de Sant Pau
Josep Trueta es va convertir el 1935 en cap de servei de cirurgia de l’Hospital de Sant Pau. Va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes que evitava la gangrena i, consegüentment, les amputacions. Va salvar moltíssims ferits dels bombardejos de perdre un braç o una cama per culpa de les infeccions.

Moisès Broggi, metge a l’Hospital Clínic
A l’inici de la Guerra Civil, Moisès Broggi va exercir com a metge de guàrdia del servei d’Urgències de l’Hospital Clínic. Va formar part del bàndol republicà i va organitzar l’equip mèdic de les Brigades Internacionals que va implantar els quiròfans mòbils i els hospitals de campanya.

Frederic Duran, metge i creador del primer banc de sang
Frederic Duran va crear el primer banc de sang de la història. L’agost del 1936 va inventar un sistema pioner i modern per a la transfusió i conservació del plasma sanguini. Quan tot just superava la trentena, amb molts pocs recursos i en plena guerra, va crear un dipòsit pioner a Barcelona en què s’analitzava la sang. Conservada en recipients de vidre, es repartia als hospitals del front dins de camions refrigerats. Durant els trenta mesos que va funcionar, el banc de sang va registrar 30.000 donants i s’hi van fer més de 20.000 donacions. El seu invent va salvar moltes vides.
Lourdes Rodés, anestesista
Nascuda a Barcelona, Lourdes Rodés va ser anestesista a l’Hospital Clínic durant la guerra. Els ferits entraven al Clínic per la sala d’ingrés i ella era l’encarregada de fer-los el primer reconeixement per distribuir-los cap a les sales. Quan sonava l’alarma es posava l’uniforme i sortia al carrer. Només pensava a arribar a l’hospital, com més aviat millor, perquè aquells dies de març tothom era imprescindible. Cada dia arribaven centenars de ferits.
Andrés Autrique, pilot
Andrés Autrique era un belga enamorat de l’Empordà. Va ser el primer pilot arribat de l’estranger per ajudar la República i l’últim a sortir per la frontera francesa, el gener del 1939, com a xofer del ministre d’Exteriors, Álvarez del Vayo. Va participar en el setge de Toledo i a la batalla de l’Ebre, i va protegir les costes gironines i les ciutats catalanes volant de nit. Més tard lluitaria contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial.
