Associació Consell de Cent

Dinar-debat amb Josep Antoni Acebillo

05 Febrer | 2020

Convocats pel Consell de Cent, el passat 5 de febrer un grup d’animosos ex-regidors i regidores ens vàrem reunir per fer un dinar-col·loqui amb Josep Antoni Acebillo, que tenia per títol “Barcelona en un context territorial de futur”.
El conferenciant va fer esment en primer lloc de la seva trajectòria amb 23 anys de servei a l’Ajuntament de Barcelona, 15 de catedràtic a Suïssa i 2 anys de reflexió a la Xina, patrocinat pel seu govern. Tanmateix va deixar anar –com qui no vol la cosa- que malgrat el seu extens currículum, i que a tot el mon el convidaven a conferenciar, aquest no era el cas de Barcelona.
Potser pel fet de ser els primers barcelonins que l’escoltàvem desprès de tants anys, va enfilar la directa, i sense dinar, i gairebé sense respirar, va anar desgranant la seva filosofia urbanística sobre passat i futur, que podríem catalogar com global i local alhora, si bé va fer poques referències al cas específic de Barcelona.
D’aquesta manera vam transitar sense pausa, i a gran velocitat, pels vectors teleològics intangibles (parsimònia, harmonia i in-justícia espacial), els vectors estocàstics tangibles (metabolisme urbà, capital social i neo-metropolitanisme) i els vectors tecnològics instrumentals (esperança de vida, energia-movilitat, automatisme i societat post-treball).
També ens va il·lustrar sobre la necessitat de preservar els espais agraris i la necessària terciarització –en part- d’aquest sector, sobre el somnambulisme tecnològic, i sobre la necessitat del control tecnològic i d’un cert retorn a l’espiritualitat. Va pontificar sobre el que era sostenible i el que era disruptiu, i va declarar-se partidari de recuperar la edat mitja més que no pas el renaixement. Tanmateix ens va explicar que era millor el creixement de les ciutat quan s’establia un triangle entre tres d’elles, que no pas quan s’establia un sistema binari entre dues.
Quan gairebé finalitzava el temps, el nostre President el va interpel·lar sobre la nostre ciutat. Va fugir un xic d’estudi, però va deixar anar dues perles: disconformitat amb el tramvia per la Diagonal, i absoluta convicció que si li encomanaven resoldre el problema de l’habitatge, ell ho resoldria.
Gairebé esgotats vam finalitzar el dinar. Com va coincidir dissortadament amb la mort de José Luis Cuerda, em va venir a la ment dedicar-li a l’amic Ace, el que li diuen els ciutadans a l’alcalde en la pel·lícula “Amanece que no es poco”
Ace: Todos somos contingentes, pero tu eres necesario...

Xavier Valls